11

Quan Wallander va tornar a ser a fora, al jardí, va notar que havia començat a fer vent. Immòbil, i d’esquena al vent, intentava pensar. ¿Quanta gent tenia un telescopi a casa seva? No podia pas ser un nombre gaire alt. A més, era força segur que Ylva Brink ho hagués sabut si els dos cosins haguessin compartit aquell interès pel firmament. Wallander només en podia treure una conclusió: el telescopi que acabava de descobrir pertanyia a Svedberg. Qualsevol altra explicació era senzillament impensable.

Això conduïa a una altra pregunta: ¿per què Sture Björklund no n’hi havia dit res? ¿Tenia res a amagar? ¿O no sabia que el telescopi era a casa seva?

Va mirar el rellotge. Tres quarts de cinc. Dissabte, 10 d’agost. El vent que li bufava contra l’esquena era càlid. La tardor encara era lluny.

Es va encaminar cap al cotxe. El neguit no desapareixia. ¿Havia Sture Björklund, malgrat tot, matat el seu cosí? Li costava de creure-ho.

Havia d’aclarir tan aviat com fos possible què era el que Sture Björklund sabia o què amagava. Quan va ser al cotxe, va trucar a comissaria. Ni Martinsson ni Hansson eren al seu despatx i va demanar a l’agent de guàrdia que enviés un cotxe a Hedeskoga.

—¿Què ha passat? —va preguntar l’agent.

—Necessito una patrulla de vigilància —va respondre Wallander—. De moment pots anotar que està relacionat amb l’Svedberg.

—¿Ja sabem qui li va disparar?

—No. Simplement és rutina.

Wallander va demanar que fos un cotxe sense distintiu i li va explicar en quin encreuament es trobarien.

Quan Wallander va arribar a l’encreuament acordat, el cotxe que venia d’Ystad ja hi era. Els va explicar on havien d’aparcar i els va demanar que tan bon punt aparegués Björklund li truquessin.

Després, ell va tornar-se’n cap a Ystad. Com que tenia molta gana i la gola seca, es va aturar a fer un mos en un quiosc de salsitxes que hi havia a la carretera de Malmö. Mentre esperava que li preparessin el que havia demanat, va engolir una ampolla d’aigua amb gas. Quan s’ho va haver menjat tot, com sempre, massa de pressa, va comprar una ampolla de litre d’aigua mineral.

Era conscient que necessitava temps per pensar. A comissaria corria el risc que el molestessin. Per això, va sortir de la ciutat i va aparcar a l’hotel de Saltsjöbaden. El vent era més fred, però va trobar un racó arrecerat. A més, i per alguna estranya circumstància, allà mateix hi havia un vell trineu de cadira. S’hi va asseure i va aclucar els ulls.

«En algun lloc, hi ha d’haver un pas per endinsar-se en tot això —va pensar—. Un punt de contacte que passo per alt o que no aconsegueixo d’identificar». Va intentar fer una repassada a fons de tot el que havia succeït fins en aquell moment i recordar quins eren els seus raonaments anteriors. Però malgrat els esforços, va quedar igual de confús i desconcertat. Es va preguntar què hauria fet Rydberg en el seu cas. Mentre era viu, Wallander sempre li podia demanar consell. Acostumaven a fer una llarga passejada per la platja o passaven la nit al despatx rumiant i rumiant fins que aconseguien algun punt on aferrar-se. Però ara Rydberg no hi era i Wallander no podia fer sentir la seva veu en el seu interior. La veu callava.

De vegades li semblava que Ann-Britt Höglund podria ser el nou company de converses. Algú que sabia escoltar tan bé com Rydberg; que no dubtava a l’hora de prendre una direcció del tot inesperada, per tal de trobar el punt per on poder obrir una escletxa a la paret i avançar.

«Podria funcionar —va pensar—. L’Ann-Britt és una bona policia. Però totes les coses necessiten el seu temps».

Es va aixecar del trineu i va començar a caminar cap al cotxe.

«En aquesta investigació destaca una única cosa gràcies al seu caràcter reiteratiu —va pensar—. La gent disfressada, que apareix pertot arreu».

Svedberg havia començat a voltar i a preguntar sobre festes de gent disfressada. Tenim una fotografia amb un grup de joves que també anaven disfressats.

Aquella gent disfressada era pertot arreu…

Cap a les sis ja tornava a ser a comissaria. Va calcular que Höglund tornaria de Trelleborg cap a les set. Hansson i Martinsson tot just acabaven de marxar per anar a sopar. Va suposar que havien anat a casa de Martinsson; quan treballaven plegats, Martinsson solia endur-se l’altre a casa seva.

Wallander sabia que aquell seria un vespre llarg. Tan bon punt hi fossin tots, es tancarien a la sala de reunions. Es va treure la jaqueta i va trucar a l’hospital. Després de moltes dificultats, va aconseguir parlar amb un metge que li va poder confirmar que Isa Edengren estava estable i que hi hauria un final feliç.

Wallander coneixia aquell metge, amb qui havia coincidit en alguna altra ocasió.

—Digue’m una cosa que ja sé que no estàs autoritzat a dir —va demanar Wallander—. ¿Va ser un crit d’auxili o va intentar de debò acabar amb la seva vida?

—Si ho he entès bé, tu vas ser qui la va trobar —li va replicar el metge.

—Exacte.

—Seré diplomàtic —va continuar—. Va ser una sort que la trobessis i que no ho fessis gaire més tard.

Wallander ho va entendre. Ja estava a punt de penjar quan se li va acudir encara una pregunta més.

—¿Saps si ha pujat ningú a veure-la?

—Com és natural, no pot rebre visites.

—Ja ho entenc, però et demanava si algú ha mostrat cap interès per veure-la.

—Ara ho miro.

Wallander va esperar a l’auricular mentre buscava a la butxaca el paperet on Lundberg havia escrit els números de telèfon dels seus pares a Espanya i a França.

El metge va tornar a l’aparell.

—Aquí no ha vingut ningú —va dir—. Tampoc no ha trucat ningú. Per cert, ¿qui es posarà en contacte amb els seus pares?

—Nosaltres.

Wallander va pitjar el piu de la línia telefònica. Va marcar el primer número, sense saber si era el prefix d’Espanya o el de França. Va deixar passar els senyals de trucada. Va comptar fins a quinze, després va penjar i va marcar l’altre número. Una dona va contestar de seguida. Wallander es va presentar i ella va respondre que es deia Berit Edengren.

Wallander li va explicar el que havia passat, i ella el va escoltar en silenci. Wallander, pensant en el noi, Jörgen, el germà d’Isa, va intentar descriure l’escena de la manera tan mesurada com va saber, però un intent de suïcidi és el que és i ni es pot ni s’ha d’amagar.

Ella va contestar amb serenitat.

—Parlaré amb el meu marit —va dir—. Naturalment que considerarem l’opció de tornar a casa.

«Aquesta dona estima de veritat la seva filla», va pensar Wallander alhora que se sentia indignat.

—Espero que hagi entès que la cosa podia haver anat de mal borràs.

—Però no ha estat pas així, i ens n’hem d’alegrar.

Wallander li va donar el número de telèfon de l’hospital i el nom del metge. Després va decidir que deixava per a més endavant fer-li cap pregunta sobre Svedberg. En canvi, sí que necessitava informació sobre la festa de Sant Joan en què Isa havia d’haver participat.

—L’Isa no és gaire comunicativa —va respondre la dona—. Evidentment, jo no sabia res d’aquesta festa de Sant Joan.

—¿Potser ho va comentar al seu pare?

—Ho dubto.

—Martin Boge, Lena Norman i Astrid Hillström —va dir Wallander—. ¿Suposo que li sonen aquets noms?

—Són els amics de l’Isa —va respondre ella.

—Així, ¿l’Isa no havia dit res sobre què pensava fer per Sant Joan?

—No.

—La pregunta és important. Hauria de pensar-hi més detingudament. ¿Potser va esmentar algun lloc?

—La memòria no em falla. L’Isa no me’n va dir res.

—¿Sap si tenia disfresses a casa?

—¿Té cap importància, això?

—Sí. Contesti la meva pregunta.

—No tafanejo mai els seus armaris.

—¿Té alguna clau de la casa, aquí?

—N’hi ha una de reserva al baixant de la façana dreta. Però l’Isa no ho sap.

—No crec que tampoc la necessiti en aquests propers dies.

A Wallander només li quedava una darrera pregunta.

—¿L’Isa havia parlat de fer cap viatge, just després de Sant Joan?

—No.

—¿Ho hagués fet si hagués tingut la intenció d’anar-se’n?

—Només si hagués necessitat diners. Cosa habitual en ella.

A Wallander li costava contenir-se.

—Probablement tornarà a tenir notícies nostres —va dir.

Va penjar el telèfon amb violència i a l’acte es va adonar que no s’havia fixat en si havia trucat a Espanya o a França.

Va anar al menjador a buscar un cafè. De camí cap al despatx va recordar que encara tenia pendent una conversa telefònica. Va buscar el número. A diferència del que li havia passat en els darrers intents, aquest cop li van agafar el telèfon.

—¿Bror Sundelius?

—Jo mateix.

Era un senyor d’edat avançada, amb una veu ferma i contundent.

Wallander li va explicar qui era. Tot just es disposava a parlar sobre Svedberg que l’home el va interrompre.

—He estat esperant que la policia truqués. Crec que és força estrany que hagin trigat tant de temps…

—Li he trucat abans però no ha contestat ningú. ¿Per què esperava que li truquéssim?

Sundelius va respondre sense dubtar.

—Karl Evert tenia pocs amics íntims. Jo n’era un. Per això, donava per fet que us posaríeu en contacte amb mi.

—¿Per preguntar-li què?

—Això ho ha de saber vostè millor que jo.

«Totalment cert —va pensar Wallander—. A aquest director de banc jubilat no l’ha afectat cap malaltia senil».

—M’agradaria que ens poguéssim veure —va dir Wallander—. O bé aquí, o bé a casa seva. Preferentment demà al matí.

—Abans anava a treballar cada matí. Ara, però, m’enfilo per les parets —va dir Sundelius—. Disposo de tot el temps del món, que se m’esco la entre els dits sense cap mena de profit. A partir de dos quarts de cinc de demà al matí, quan vulgui. Aquí, al carrer de Vädergränd. No tinc gaire bé les cames. ¿Quants anys té, senyor comissari?

—Aviat en faré cinquanta.

—Aleshores ha de tenir més bones cames que no pas jo. I en aquesta edat és bo fer exercici, si no, corre el risc de tenir problemes de cor. O diabetis.

Wallander l’escoltava, astorat.

—¿Encara hi és, senyor comissari?

—Sí, sí —va dir Wallander—. Encara sóc aquí. ¿Li va bé que vingui demà a les nou?

A dos quarts de vuit es van trobar a la sala de reunions. Lisa Holgersson hi havia arribat un moment abans acompanyada pel fiscal que durant la tardor substituiria a Per Åkeson, que era a Uganda. Després de dubtar durant molts anys, finalment s’havia decidit a prendre’s un any sabàtic i ara treballava per l’Organització Internacional de Refugiats. Aviat faria vuit mesos que era fora. De tant en tant, escrivia una carta a Wallander explicant-li quina vida portava i de quina manera l’havien afectat els canvis dràstics de condicions de vida i responsabilitats professionals.

Wallander el trobava a faltar sovint, malgrat que no haguessin estat amics íntims. De tant en tant, fins i tot era víctima de gelosia pel gran canvi de vida que havia fet Per Åkeson. ¿Seria capaç ell algun dia de fer qualsevol altra cosa que no fos fer de policia? Aviat faria cinquanta anys. Els marges s’estrenyien i cada cop ho feien a un ritme més accelerat.

El fiscal es deia Thurnberg i venia de les rodalies d’Örebro. Wallander no l’havia tractat gaire perquè s’havia incorporat a Ystad tot just a mitjan mes de maig. Era uns quants anys més jove que ell, tenia un bona preparació física i era espavilat. Fins en aquell moment, Wallander encara no havia pogut fer-se’n una opinió, ni decidir si li queia bé o no. De vegades, però, li feia la impressió que era força arrogant.

Wallander va picar amb un llapis a la taula i va mirar al seu voltant. La cadira d’Svedberg encara era buida. Wallander es va demanar quan la començaria a utilitzar algú novament.

Com que calculava que Björklund podia tornar de Copenhaguen en qualsevol moment del vespre, Wallander va començar explicant la seva troballa i els raonaments que n’havien derivat.

—Hem tingut una breu conversa just abans de la reunió —va dir Martinsson—. He descobert una cosa que, si més no, jo crec que és bastant curiosa. No hi ha diaris íntims. He preguntat a la resta, i res. Sembla que cap d’aquests nois no duia dietari. Ni tampoc hem trobat cap agenda.

—És més que això —va dir Hansson—. Tampoc no hem trobat cap carta.

—Aquesta és la meva impressió —va dir Ann-Britt Höglund—. És com si aquests nois escombressin totes les pistes al seu pas.

—¿Això també val pels que hem conegut avui? ¿Els que apareixien a l’altra fotografia?

—Sí —va dir Martinsson—. Probablement hauríem de pressionar-los més en aquest punt.

—Hem de tornar al principi —va dir Wallander—. L’Isa Edengren està tornant de mica en mica a la vida. D’aquí a uns quants dies podrem parlar també amb ella. Fins llavors hem de retenir només dues coses a la memòria: que ha comès un intent de suïcidi i que el seu germà Jörgen es va treure la vida fa uns quants anys, després d’haver escrit una nota de comiat en què, amb paraules força gruixudes, engegava els seus pares a fer punyetes.

Martinsson va fullejar entre les seves anotacions, però quan tot just es disposava a parlar, van trucar a la porta. L’agent de policia que es va presentar va fer un gest d’assentiment envers Wallander.

—Björklund ha arribat a casa seva —va dir.

Wallander es va alçar.

—Hi aniré tot sol —va dir—. No es tracta de cap detenció. Continuarem quan jo torni.

Nyberg també s’havia alçat.

—Jo hauria de poder-me mirar aquest telescopi ara mateix —va dir.

Van marxar cap a Hedeskoga en el cotxe de Nyberg. El cotxe patrulla els esperava a l’encreuament. Wallander va baixar de l’auto i va anar a parlar amb l’agent que estava assegut al volant.

—Ha arribat fa vint minuts. En un Mazda.

—Ja podeu tornar-vos-en —va dir Wallander.

—¿No l’hem de vigilar?

—No cal.

Wallander va tornar a pujar al cotxe.

—Ha arribat a casa —va dir Wallander—. No hi ha dubte.

Van aparcar davant l’entrada de la finca de Björklund. D’una finestra oberta sortia música a tot drap. Ritmes sud-americans. Wallander va trucar a la porta i el volum de la música va baixar. Björklund va obrir. Anava pràcticament nu, si no fos per uns pantalons curts que duia.

—Li he de fer un parell de preguntes que no poden esperar —li va dir.

Va semblar que Björklund s’ho pensava, però després va somriure.

—Ara ho entenc —va dir.

—¿El què?

—El cotxe que hi havia aparcat a dalt, al trencall.

Wallander va assentir.

—L’he estat buscant abans perquè les preguntes no poden esperar.

Björklund els va fer passar. Wallander va presentar-li Nyberg.

—Hi va haver una època en la meva remota adolescència en què vaig estar pensant a fer-me tècnic judicial —va dir Björklund—. Era molt atraient, la idea de dedicar la vida a interpretar pistes.

—És menys emocionant del que la gent es pensa —va replicar Nyberg.

Björklund el va mirar, sorprès.

—Jo no parlo d’emocions —va dir—. Parlo de viure la vida fent d’explorador.

S’havien quedat dempeus a l’entrada de la sala gran. Wallander va veure que Nyberg observava amb gran estupefacció els mobles de Björklund.

—Penso anar directe al gra —va dir Wallander—. A l’ala est de la casa hi té un traster. En un racó, i sota una lona, hi ha un instrument que crec que és un telescopi. I em pregunto si no deu ser el que falta al pis de l’Svedberg.

Björklund no semblava que l’entengués.

—¿Un telescopi a dins del meu traster?

—Sí.

Björklund va fer una passa enrere, com si tingués la necessitat de marcar les distàncies amb els dos policies.

—¿Qui ha estat aquí tafanejant entre les meves coses?

—Tal com li he dit abans, l’he buscat durant tot el dia. La porta del traster era oberta. Hi he entrat i aleshores he trobat el telescopi.

—¿I té permís per fer-ho? ¿La policia pot entrar així com així a les cases dels altres?

—Si creu que no puc, sempre pot enviar una denúncia contra la meva persona al Síndic de greuges.

Björklund el va mirar llargament amb la mirada hostil.

—Crec que sí que ho faré —va dir.

—La mare que et… —va dir Nyberg, furiós—. ¡No fugis d’estudi!

—O sigui, que no sabia que hi ha un telescopi dins el seu traster.

—No.

—Suposo que s’adona que no sona gaire creïble.

—M’importa un rave com soni. Pel que jo sé, en el meu traster no hi ha cap telescopi.

—Aviat ho veurem —va dir Wallander—. Si es nega a deixar-nos-hi entrar, deixaré en Nyberg aquí de vigilant. Després demanaré una ordre de registre al fiscal i li puc ben assegurar que me la donarà.

Björklund encara tenia una actitud hostil i de rebuig.

—¿És que sóc sospitós de cap delicte?

—De moment només vull respostes a les meves preguntes.

—Ja les hi he donat.

—O sigui que no en sap res, d’aquest telescopi. ¿Pot ser que l’hagi deixat aquí el mateix Svedberg?

—¿Per què ho hauria d’haver fet?

—La pregunta és si ho pot haver fet.

—És clar que el podia haver deixat aquí aquest estiu mentre jo era fora. ¡Què collons! ¿Que potser vol que miri cada dos per tres què hi ha al traster?

Wallander es va convèncer, llavors, que Björklund estava dient la veritat, i es va sentir alleujat.

—¿Anem a mirar-ho?

Björklund va assentir i es va posar els esclops. La part de dalt del cos la va deixar tal com estava, nua.

Quan van obrir la porta del traster i van encendre el llum, Wallander els va retenir i es va girar envers Björklund.

—¿Pot veure si hi ha res fora de lloc, aquí dins?

—¿Com ara què?

—És el seu traster. Ho hauria de saber vostè.

Björklund va mirar al seu voltant i va arronsar les espatlles.

—A mi em sembla que està com sempre.

Wallander els va portar fins al racó. Un cop allà va aixecar la lona.

La sorpresa de Björklund semblava autèntica.

—No sé com ha pogut arribar fins aquí —va afirmar.

Nyberg s’havia ajupit per poder veure l’instrument de més a prop i el va il·luminar amb una llanterna potent que duia a sobre.

—No caldrà que dubtem sobre qui és el seu propietari —va dir assenyalant-lo amb el dit.

Wallander va mirar en aquella direcció. En una petita placa de metall reblada hi havia escrit el nom d’Svedberg.

Björklund estava, ara, més calmat i mirava a Wallander intrigat.

—No ho entenc —va dir—. ¿Per què Svedberg hauria amagat el seu telescopi aquí, a casa meva?

—Anem cap dins —va dir Wallander—. En Nyberg es quedarà aquí una estona.

Mentre travessaven el jardí, Björklund va demanar a Wallander si li venia de gust un cafè. Va rebutjar l’oferiment i, per segona vegada, es va deixar caure en aquell banc tan incòmode.

—¿Té cap idea de quant de temps pot fer que és aquí?

Björklund semblava que aquest cop s’esforçava per donar una resposta raonada.

—No tinc memòria per recordar els espais. I la meva memòria pel que fa a les coses i els objectes és encara pitjor. O sigui, que no sé quant de temps pot fer.

Wallander es va adonar que havia de capgirar la pregunta, però per fer-ho necessitava l’ajut d’Ylva Brink. Ella li podria dir quan havia vist el telescopi a casa d’Svedberg per últim cop.

—Ja tornaré amb aquesta pregunta més endavant —va dir Wallander—. En Nyberg examinarà el telescopi aquest mateix vespre i després ens l’endurem a comissaria.

Björklund semblava que no se l’escoltava, i que algun pensament l’absorbia del tot. Wallander el va deixar fer.

—¿Podria ser que hagués anat d’una altra manera? —va dir—. ¿Que algú altre l’hagués deixat aquí?

—En aquest cas hauria de ser algú que sabés que vostè i en Karl Evert eren parents.

Wallander va veure la cara de preocupació de Björklund.

—Li balla alguna cosa pel cap, ¿oi? —li va demanar encuriosit.

—No sé si té cap importància —va dir Björklund dubitatiu—. Però una vegada vaig tenir la sensació que algú havia estat aquí.

—¿Com se’n va adonar?

—No me’n vaig adonar. Vaig tenir aquesta sensació.

—¿Però alguna cosa li devia provocar aquesta sensació?

—És el que intento recordar.

Wallander es va esperar. Björklund estava immers en els seus pensaments.

—Va ser ara fa unes quantes setmanes —va dir—. Jo era a Copenhaguen i vaig tornar a mig matí. Havia plogut. Quan travessava el jardí, alguna cosa em va fer aturar. Al principi no sabia de què es tractava, però després em vaig adonar que algú havia tocat una de les escultures.

—¿Un dels monstres?

—Són còpies de les figures de diables medievals que hi ha a la catedral de Rouen.

—Quan érem al traster ha dit que tenia molt mala memòria pel que fa als objectes.

—Però no pel que fa a les meves escultures. Algú n’havia girat una. N’estava del tot segur. Algú havia estat aquí, pel jardí, mentre jo era a fora.

—I no havia estat Svedberg.

—No. No venia mai, excepte quan havíem quedat amb antelació.

—Però, evidentment, no en pot estar del tot segur.

—No, però tot i això n’estic convençut. El coneixia molt bé. I ell em coneixia a mi.

Wallander va assentir convidant-lo a continuar.

—Algun estrany havia estat aquí.

—O sigui, que ningú no cuidava la casa quan l’Svedberg no podia i vostè era fora per uns quants dies.

—Aquí no ve ningú més a part del carter.

Björklund n’estava convençut i Wallander no tenia cap raó per desconfiar-ne.

—Un visitant desconegut —va dir—. I ara està pensant en la possibilitat que aquesta persona posés el telescopi al traster.

—Ja sé que és una idea absurda.

—¿Quan va ser això?

—Fa poques setmanes.

—¿Exactament quan?

Björklund va agafar un calendari de butxaca i el va fullejar buscant una data.

—Jo vaig ser fora el 14 i el 15 de juliol.

Wallander va enregistrar les dates a la seva memòria. En aquell mateix moment va entrar Nyberg amb el telèfon a la mà.

—He trucat a Ystad per demanar una maleta —va dir—. Vull repassar aquest instrument aquest vespre mateix. Pots agafar el meu cotxe per tornar. Quan hagi enllestit la feina ja em recollirà una de les patrulles del torn de nit.

Nyberg va desaparèixer, Wallander es va aixecar i Björklund el va acompanyar fins a la porta.

—Deu haver tingut temps de donar-hi moltes voltes —va dir Wallander—. Sobre això que ha passat, vull dir.

—No puc entendre per què algú havia de voler matar el meu cosí. No em puc imaginar un acte més absurd.

—No —va respondre Wallander—. Exacte. ¿Qui el podia voler matar? ¿I per què?

Es van separar al jardí. La llum que sortia de l’interior de la casa donava un aspecte desolat a les estàtues de diables. Wallander va tornar a Ystad amb el cotxe de Nyberg.

No havien aclarit res.

Poc abans de les nou van prosseguir la reunió i van repassar tot el que la resta de nois i noies havien explicat. El primer a parlar va ser Martinsson, ajudat de tant en tant per Hansson. Wallander els escoltava amb atenció. En alguna ocasió va interrompre’l per demanar-li que s’expliqués amb més claredat, i en una fins i tot li va demanar que ho repetís. Després van escoltar Ann-Britt Höglund. Wallander havia fet una llista amb els noms de tots els joves que formaven part d’aquella investigació. Quan ja eren gairebé les onze van fer una pausa curta. Wallander va anar al bany i va beure un parell de gots d’aigua. A un quart de dotze s’hi van tornar a posar.

—En realitat, només podem fer una cosa —va començar dient Wallander—. Hem de donar l’orre de recerca de Boge, Norman i Hillström. Els hem de fer tornar a casa tan aviat com sigui possible.

Sobre això hi va haver una unanimitat indiscutible. Lisa Holgersson, amb l’ajut de Martinsson, se n’encarregaria l’endemà mateix.

Wallander es va adonar que tots estaven molt cansats, però encara no els volia deixar marxar.

—Sembla com si aquests joves en portessin alguna de cap —va dir—. No els heu pogut treure res més a part que es coneixien entre ells, que eren amics i que sortien plegats. No obstant això, tots coincidiu en la impressió que hi ha alguna cosa que no ens diuen, que guarden alguna mena de secret. ¿Ho he entès bé?

—Sí —va dir Ann-Britt Höglund—. Hi ha alguna cosa que no deixen anar.

—Però tampoc sembla que estiguin preocupats —va dir Martinsson—. Estan convençuts que Boge, Norman i Hillström són fora, de viatge.

—Esperem que tinguin raó —va dir Hansson—. Crec que tot plegat comença a ser desagradable.

—Hi estic d’acord —va dir Wallander.

Va deixar anar el llapis bruscament.

—¡Merda! ¿Quina una en portava de cap Svedberg? Ho hem d’esbrinar tan aviat com puguem. ¿I qui és aquesta dona?

—Hem passat la fotografia per tots els registres que tenim —va dir Martinsson.

—No n’hi ha prou —va objectar Wallander—. Hem de publicar la foto grafia. Al cap i a la fi tenim l’assassinat d’un agent de policia per resoldre. La foto ha de sortir als diaris. Però, evidentment, ella no és sospitosa de res. Si més no, no encara.

—Rares vegades és una dona la que dispara un tret d’escopeta directament a la cara d’algú —va dir Ann-Britt Hölund.

Ningú no va fer cap comentari.

Van continuar la reunió fins gairebé mitjanit. L’endemà prosseguirien amb les mateixes forces, tot i que era diumenge. En el cas de Wallander, el dia començaria amb una visita a casa de Sundelius, el director de banc.

Ell i Martinsson es van entretenir un moment davant l’edifici de comissaria.

—Hem de fer tornar a casa aquests nois —va dir Wallander—. Parlarem amb l’Isa Edengren i portarem la resta, els nois amb els quals heu parlat avui, a comissaria. Han de deixar anar aquests secrets.

Cadascun va anar a buscar el seu cotxe. Wallander estava molt cansat. L’últim que li va passar pel cap abans d’adormir-se va ser si Nyberg encara era al traster de Björklund.

Un plugim silenciós va caure sobre Ystad abans de l’alba. Després els núvols es van dispersar.

El diumenge seria una dia bonic i calorós.