35

Quan Axel Edengren va aparèixer per la comissaria, Ebba encara no havia tornat. Wallander es preguntava com era que tardava tant. ¿Era perquè Ebba senzillament no havia trobat cap camisa neta? Quan va sortir a la recepció a rebre Edengren, ho va fer amb una certa incomoditat. Segurament no era tant per la taca de la camisa, com pel record que conservava de la peculiar manera que tenien els Edengren de tractar la seva filla, i que havia pogut constatar la darrera vegada que hi havia parlat. Tenia curiositat per saber quina mena d’home estava a punt de conèixer. I per una vegada, va ser com si la realitat coincidís amb la imatge que se n’havia fet. Axel Edengren era un home molt alt i robust. Un dels homes més cepats que Wallander havia vist mai. Tenia els cabells de punta i molt curts, i una mirada molt intensa. Hi havia alguna cosa de repel·lent i rude en ell. Fins i tot la seva encaixada de mans desprenia menyspreu. Wallander havia decidit que se l’enduria al seu despatx i mentre recorrien el passadís, li va fer l’efecte que un búfal amenaçador el seguia trotant darrere seu, a punt per clavar-li les banyes en qualsevol moment. Wallander va assenyalar la cadira de les visites. Edengren s’hi va deixar caure i la cadira va grinyolar, però no va fer cara d’adonar-se’n. L’home va començar a parlar abans que Wallander hagués tingut temps de seure rere l’escriptori.

—Vostè va ser qui va trobar la meva filla —va dir—. ¿Com és que va anar a Bärnsö?

—Ja em pot parlar de «tu» —va respondre Wallander.

La resposta d’Edengren va ser inesperadament contundent.

—Jo prefereixo tractar de vostè la gent que no conec i que acabo de conèixer per primera vegada. ¿Què hi feia vostè, a Bärnsö?

Wallander va intentar decidir si s’hi enfadava o no. El posat d’aquell home tan feixuc l’irritava. Però al mateix temps va pensar que no es veia amb prou força per començar a defensar l’autoritat que li corresponia.

—Tenia raons per creure que l’Isa hi era, tal com després va quedar demostrat.

—Ja m’han descrit els fets. Per a mi encara és un misteri que vostè permetés que passés.

—Ningú no va permetre que passés res. Si jo hagués tingut la més petita oportunitat d’intervenir, és evident que ho hauria fet. I suposo que el mateix podem dir de vostè, no només pel que fa a l’Isa, sinó també en Jörgen.

Edengren va fer un bot quan Wallander va esmentar el nom del seu fill. Va ser com si s’hagués aturat en sec en ple esprint. Wallander va aprofitar l’ocasió per portar la conversa en la direcció que ell volia.

—El temps no ens permet ara parlar del que va passar. Deixi’m només expressar-li el meu condol per la mort de l’Isa. Em vaig trobar amb ella en algunes ocasions i em va causar molt bona impressió.

De nou Edengren va voler dir alguna cosa; però Wallander no va afluixar.

—Això té a veure amb un amarrador que hi ha al port d’Ystad —va prosseguir—, que té un contracte signat amb el nom d’Isa Edengren.

Edengren va mirar Wallander amb desconfiança.

—És mentida.

—És absolutament cert.

—L’Isa no tenia cap barca.

—Ja m’ho crec, això. ¿Vostè ha tingut cap amarrador anteriorment?

—Sí. Les meves embarcacions són en un port esportiu a Östergötland.

Wallander no tenia raons per no creure el que Edengren li deia. I va continuar.

—Probablement el que deu haver passat és que algú altre haurà signat el contracte amb el nom de la seva filla.

—¿Qui?

—La persona que sospitem que la va matar.

Edengren va mirar Wallander de fit a fit.

—¿Qui és?

—Es diu Åke Larstam.

Cap reacció. Edengren no sabia qui era.

—¿Ja l’han arrestat?

—Encara no.

—¿Per què no, si va matar la meva filla?

—Encara no hem aconseguit localitzar-lo. Per això vostè és aquí, per facilitar-nos la feina.

—¿Qui és?

—Per diverses raons no li puc donar tota la informació de què disposem. Deixi’m dir-li només que durant els darrers anys ha treballat com a carter.

Edengren va brandar el cap.

—¿És un acudit? ¿Un carter ha matat l’Isa?

—Per desgràcia, segurament va anar així.

Edengren estava a punt de fer una altra pregunta, però Wallander el va aturar. Els moments de feblesa ja havien passat.

—¿Recorda si l’Isa tenia cap altra relació amb el club nàutic? ¿Solia sortir a navegar? ¿Tenia amics que també tinguessin barca?

La resposta d’Edengren el va sorprendre.

—L’Isa no, però en Jörgen sí. Tenia un veler. A l’estiu estava amarrat a Gryt i solia navegar pels voltants de Bärnsö. Durant la tardor i la primavera el tenia aquí baix.

—¿O sigui que tenia un amarrador?

—Sí. A més, durant l’hivern el guardava aquí.

—¿Però l’Isa no navegava?

—Ella acostumava a sortir amb el seu germà. S’entenien molt bé, encara que fos a temporades.

Per primera vegada, Wallander va percebre l’aflicció que patia l’home que tenia assegut al davant i que havia perdut els dos fills. A Wallander li va fer l’efecte que aquella façana no li deia res en realitat. Dins aquell cos enorme hi havia un volcà de sentiments que mai no havien pogut esclatar.

—¿En quins anys va navegar en Jörgen?

—Crec que li vam regalar el veler el 1992. Ell i alguns amics van formar un petit club de vela informal. Navegaven i feien festes. Tenien alguns protocols força peculiars. S’enviaven cartes en ampolles que llançaven al mar. Jörgen era més que res el secretari i jo li vaig ensenyar a redactar les actes.

—¿Aquestes actes encara existeixen?

—Després de la seva mort les vaig guardar en una caixa i encara hi deuen ser.

«Noms —va pensar Wallander—. Això és el que necessito. Abans que res, noms».

—¿Recorda com es deien els amics d’en Jörgen?

—Algun d’ells. Però no tots.

—¿Però els noms deuen ser en les actes?

—Probablement.

—Aleshores les anirem a buscar —va dir Wallander—. Pot ser important.

Ho va dir amb tant de convenciment que Edengren no hagués pogut fer-hi cap objecció, si és que n’hagués tingut alguna. Wallander li va oferir de fer enviar un cotxe patrulla a Skårby, però Edengren ho va declinar. Ell mateix aniria a buscar-les.

Quan va ser a la porta, es va girar.

—No sé com ho podré suportar —va dir ell—. Quan perds tots dos fills, ¿què et queda?

No va esperar resposta. Wallander va pensar que tampoc no hagués sabut què dir-li. Es va aixecar i va tornar a la sala de reunions. Ebba no havia passat per allà i va continuar fins a la recepció. Ningú no l’havia vist tornar. Wallander va anar al seu despatx i va marcar el número de telèfon de casa seva. Va deixar sonar molts senyals abans de cansar-se’n. Ebba ja devia haver sortit del pis.

Quaranta minuts més tard, Edengren tornava a ser allà amb un sobre marró que va posar damunt la taula, davant de Wallander.

—Això és tot. Crec que en total hi ha onze actes. La redacció de les actes no era una cosa que fessin amb massa solemnitat…

Wallander va fullejar els papers. Estaven escrits a màquina i hi havia moltes errades de picatge. En total, va identificar set noms. Però no en reconeixia cap. Pel que ell podia recordar, cap d’aquells cognoms no havia aparegut anteriorment en la investigació. «Una altra pista cega —va pensar—. Encara continuo creient que Åke Larstam ha de deixar algunes pistes rere seu, que, de tant en tant, s’han de poder enllaçar i formar pautes lògiques. Però gairebé no deixa una trista empremta».

Malgrat tot, va entrar a la sala de reunions i va donar les actes a Martinsson. Li va explicar de què es tractava i li va demanar que indagués els noms. Wallander encara no havia tingut temps de sortir de l’habitació, quan Martinsson el va cridar. Wallander va tornar a la taula i Martinsson va assenyalar un nom. Stefan Berg.

—¿No hi havia un carter que es deia Berg? ¿No és un dels noms d’aquell prospecte tan preciós de Correus?

Wallander no hi havia pensat més i de seguida va veure que Martinsson tenia raó.

—Li truco ara mateix —va dir Martinsson mentre es dirigia cap al telèfon.

Wallander va tornar amb Edengren, però tot just havia creuat la porta, es va aturar. ¿Li havia de preguntar res més? Va pensar que no era el cas. Edengren, que s’havia situat al costat de la finestra, es va girar en sentir que Wallander entrava. Per a sorpresa seva, Wallander va veure que l’home tenia els ulls enrogits.

—Ja se’n pot tornar cap a casa, ara —va dir—. Crec que ja no cal que el retinguem més estona.

Edengren el va mirar amb ulls escrutadors.

—¿Agafareu a qui va matar l’Isa?

—Sí. L’agafarem.

—¿Per què ho va fer?

—No ho sabem.

Edengren li va allargar la mà. Wallander el va acompanyar a recepció. Ebba encara no era al seu lloc de sempre.

—Ens quedarem a Suècia per l’enterrament —va dir Edengren—. Després no sé què farem. Potser abandonarem Suècia. Potser venem la finca d’Skårby. La idea de tornar a Bärnsö no ens és tampoc fàcil.

Edengren se’n va anar sense esperar tampoc cap resposta. Wallander se’l va quedar mirant una llarga estona mentre s’allunyava.

Quan va tornar a la sala de reunions, Martinsson era al telèfon amb el carter rural anomenat Berg. Wallander s’hi va posar al costat per seguir la conversa. Poc després la impaciència el va vèncer i va haver de sortir al passadís. «Esperem —va pensar—. Ens hem embrancat en tota una cadena d’activitats interrompuda. Truquem per telèfon, fullegem els nostres arxivadors, tenim converses entretallades, traiem conclusions. Però en realitat fem una única cosa, esperar. Åke Larstam ens porta, almenys de moment, un avantatge que nosaltres no aconseguim reduir».

Va sentir com Martinsson acabava la conversa telefònica. Va tornar a entrar.

—És correcte —va dir—. Stefan Berg és el seu fill. Ara està estudiant en una universitat a Kentucky.

—¿I on ens porta això?

—Enlloc, pel que jo veig. Berg ha estat molt sincer. M’ha dit que sovint parla d’ell i de la seva família amb els de Correus, tan si l’escolta algú com si no. Åke Larstam va tenir moltes oportunitats de sentir la història del fill i el seu club de vela.

Wallander va seure en el seu lloc de sempre.

—¿Però això què vol dir? ¿És un element que podem agafar i desenvolupar una mica més?

—No m’ho sembla pas.

En un rampell sobtat, Wallander va deixar la taula ben neta de papers d’una escombrada.

—¡No l’atraparem! —va cridar—. ¿On s’amaga? ¿Qui és la novena persona?

Els qui estaven dins l’habitació se’l van quedar mirant. Wallander va obrir els braços demanant perdó. Va sortir de l’estança i va començar a passejar-se passadís amunt i passadís avall. Ja havia perdut el compte de quantes vegades ho havia fet. Va anar a recepció. Ebba encara era absent. «Pel que sembla, no ha trobat cap camisa prou neta a l’armari —va pensar—. I deu haver anat a comprar-ne una».

Passaven set minuts de les tres. Quedaven menys de nou hores perquè s’acabés aquell dimecres que Åke Larstam els havia promès que tornaria a actuar.

Wallander va prendre una decisió. Si la sala de reunions s’havia convertit en un quarter general instal·lat provisionalment, ara volia reduir el nucli de l’equip de recerca encara una mica més. Es va palplantar al llindar de la porta i va esperar fins que va aconseguir atrapar la mirada d’Ann-Britt Höglund.

—Agafa a en Martinsson —va dir—. Ens tancarem una estona dins el meu despatx.

Mentre hi anaven, Martinsson va pensar a agafar una cadira.

—Repassem la situació un cop més —va començar dient Wallander—. Només nosaltres tres. Les preguntes encara són dues: ¿On és? ¿Qui és la víctima prevista? Si imaginem que actuarà quan falti un minut per a mitjanit, a penes ens queden nou hores. Però evidentment, aquest és un desig en va. Hem de partir de la base que tenim menys temps. Tampoc no podem passar per alt que potser ja és massa tard, que només som nosaltres els qui encara no ens hem assabentat del que ha passat.

Sabia que tant Martinsson com Höglund, com era natural, ja havien pensat en aquesta possibilitat. Però tot i això, va semblar com si per primera vegada s’adonessin del que realment significava.

—¿On és en Larstam? —va repetir Wallander—. ¿Com pensa? L’hem trobat al pis de l’Svedberg El punt de partida ha de ser que a nosaltres mai no se’ns hagués acudit de buscar-lo precisament allà. Però ho hem fet. Després hem trobat la seva barca. Però no podem estar segurs que hagi pensat utilitzar-la com a refugi. Potser ja compta amb el fet que ja ha cremat aquesta possibilitat. ¿I llavors què fa?

—Mesura les seves forces amb les nostres —va dir Martinsson—. Si segueix els seus costums anteriors, ha triat una víctima i una situació on tot vagi molt de pressa. On la víctima no pugui representar ni una amenaça ni un obstacle. O sigui, que ara mateix és a nosaltres a qui està desafiant. Sap que l’estem buscant. Sap que hem revelat la seva identitat femenina.

—Molt bé —va dir Wallander—. És una bona visió general. La pregunta és com pensa.

—Ell també es deu preguntar com pensem nosaltres —va afegir Ann-Britt Höglund.

Wallander tenia els dos col·laboradors més propers al seu costat ara.

—Aleshores tu faràs de Larstam —va dir—. ¿Com pensa?

—Pensa dur a terme el que ha decidit. Segurament està convençut que nosaltres no sabem qui és la novena persona.

—¿Com és que en pot estar tan segur?

—Per què si fos així l’estaríem vigilant. Estic segur que ha comprovat que no ho fem.

—Això ens porta a una altra conclusió —va observar Martinsson—. Pot destinar totes les seves forces a triar el millor amagatall. Si és que en necessita un. No li cal preocupar-se per la víctima que té prevista.

—Així és com creu que pensem —va dir Ann-Britt Höglund—. I de fet és així com pensem.

—És a dir, que hem de pensar de manera diferent —va dir Wallander—. Fer encara un pas més cap allò que ens és desconegut.

—Opta per amagar-se en aquell lloc on nosaltres no ens imaginaríem mai que el poguéssim trobar.

—En aquest cas hauria triat el soterrani de la comissaria —va dir Martinsson.

Wallander va assentir.

—O com a mínim una comissaria simbòlica. La pregunta és on és aquest lloc.

Van rumiar una estona quina podia ser la resposta, però no en van trobar cap.

—¿Creu que nosaltres sabem com és la seva aparença física com a home?

—No es pot arriscar a pensar que no ho sabem.

A Wallander se li va acudir una idea. Es va girar envers Martinsson.

—¿Has recordat de preguntar a la germana de Ludvika sobre la fotografia?

—Sí, sí que ho he fet. Però l’única cosa que diu que té és una fotografia que es va fer quan tenia catorze anys i que a més no s’hi assembla gaire.

—Així, doncs, tampoc no ens ajuda, això.

—M’he posat en contacte amb les centrals de tots els organismes on haurien de tenir fotografies seves, però aquest home sembla que no té ni carnet de conduir, ni d’identitat, ni passaport ni cap altra cosa.

—Estic convençut que en té —va dir Wallander—. Si sabéssim quin cognom va donar a la Louise, haguessis trobat totes les fotografies que haguessis volgut.

—¿Però bé deu conduir també sense perruca? ¿I deu ser conscient del risc que la policia l’aturi? ¿Què ensenya, aleshores?

A Wallander li va venir a la memòria un fet que havia passat uns quants anys enrere. Fins aquell moment no havia sabut relacionar aquells esdeveniments amb Svedberg i Åke Larstam.

—Va ser abans que l’Ann-Britt arribés —va dir—. Però tu, Martinsson, ho hauries de recordar. Va ser aquella vegada que van desaparèixer d’aquí alguns passaports en blanc. Els havien tret d’una caixa forta. Hi va haver una investigació interna que mai no ens va conduir enlloc. Però el que va quedar clar va ser que qui havia comès aquell robatori era algú de dins.

—Ho recordo. Es va crear un ambient molt desagradable. Tothom es mirava de reüll.

—Jo recordo un detall més —va dir Wallander—. En algun moment, en Rydberg em va dir que estava convençut que era l’Svedberg qui els havia agafats. Però a mi mai no em va quedar clar per què n’estava tan convençut, que hagués estat justament l’Svedberg.

—¿Vols dir que va ser l’Svedberg qui va aconseguir els documents d’identitat per a la Louise?

—O per a Åke Larstam. O per a tots dos.

Durant una estona de silenci van reflexionar sobre els esdeveniments que havien tingut lloc ja feia bastants anys.

Després Wallander va tornar a les palpentes a la pista principal.

—La pregunta és, doncs, on s’amaga. Aquesta és la resposta que estem buscant. ¿On és l’Åke Larstam en aquests moments?

Cap dels tres no en tenia la resposta. No es podien agafar a res. Només a conjectures que maldaven per avançar en direccions oposades.

Wallander sentia com el pànic se li acostava cada cop més. El temps s’escolava inexorablement.

—Passem a parlar de la persona que ell busca —va dir Wallander—. ¿Qui és? Fins ara ha matat sis persones joves, un fotògraf una mica més gran i un policia de mitjana edat. Els dos darrers ja els podem descartar. Ens queden sis joves. En dues ocasions. En dos grups.

—Tres —va objectar ella—. L’Isa Edengren la va matar més tard. En una illa enmig del mar.

—Això ens diu que no deixa la feina a mitges —va dir Wallander—. Duu a terme tot allò que s’ha decidit a fer. Al preu que sigui. La pregunta ara és si en tot el que ha passat hi ha alguna cosa que hagi quedat incompleta, o si ha començat de nou.

Abans que ningú tingués temps de contestar, van trucar a la porta. Era Ebba, amb una camisa penjada en un penja-robes.

—Em sap greu haver tardat tant —va dir ella—. Però m’ha costat moltíssim obrir la porta de casa teva.

Wallander sabia que el pany de la porta de casa anava bé. Ebba ho devia haver intentat amb la clau que no tocava. Va agafar la camisa i li va donar les gràcies. Es va excusar i va anar al lavabo a canviar-se.

—Si m’han d’executar, si més que no sigui amb la camisa neta —va dir quan va tornar. La camisa bruta la va entaforar dins un dels calaixos de l’escriptori.

—No hem trobat cap element incomplet —va dir Martinsson—. Estem segurs que a part de l’Isa Edengren ningú més no havia d’anar a la festa del parc natural. Més de dues persones no solen tampoc celebrar el mateix casament…

—O sigui, que torna a començar de nou —va dir Wallander—. Que és la pitjor de les alternatives perquè vol dir que no tenim res per on començar a buscar. Res en absolut.

Es va fer un silenci. ¿Hi havia res més a dir? «Una única cosa —va pensar Wallander—. De dues opcions impossibles, hem de triar la que ens sembli menys impossible».

—No podrem deduir mai on s’amaga. L’única probabilitat que tenim és intentar encerclar la víctima abans que ell torni a actuar. A partir d’ara ens concentrarem només en això. Si és que esteu d’acord amb mi.

Wallander sabia que aquella decisió no els agradaria gaire perquè, en el fons, era impossible.

—¿Creus que hi guanyarem res? —va preguntar Ann-Britt Höglund—. Fem el que fem, no el trobarem ni a ell ni a la víctima.

—Tampoc no ens podem rendir —va contestar Wallander.

I van tornar a començar pel principi per enèsima vegada. Ja eren més de les quatre. Wallander tenia mal d’estómac. De nervis i de gana. Estava tan cansat, que ja ho considerava el seu estat natural. I també intuïa el mateix cansament desesperat en els altres dos.

—Paraules clau —va dir—. Gent contenta. Gent feliç. ¿Què més?

—Gent jove —va dir Martinsson.

—Disfressats —va afegir Ann-Britt Höglund.

—No es repeteix —va dir Wallander—. És clar que no en podem estar del tot segurs, però no és probable que ho faci. La pregunta és, doncs, on podem trobar gent jove, alegre i disfressada avui, que no es casin i que tampoc pensin organitzar una festa en un parc natural.

—¿Potser en un ball de disfresses? —va proposar Martinsson.

—El diari —va dir Wallander de sobte—. ¿Què es fa avui a Ystad?

Encara no havia acabat la frase, que Martinsson ja havia desaparegut.

—¿No anem a reunir-nos amb els altres? —va preguntar Ann-Britt Höglund.

—Encara no. De seguida. Només farem un pas més. Quan tinguem alguna cosa que poguem posar damunt la taula. Encara que després resulti que és una altra pista cega.

Martinsson va entrar corrents amb l’Ystads Allehanda a la mà. El van desplegar damunt l’escriptori i s’hi van abocar. Una desfilada de models a Skurup va cridar de seguida l’atenció de Wallander.

—Podríem considerar que les models van disfressades —va dir—. I hem de suposar que estan de bon humor mentre ensenyen els vestits.

—No és fins dimecres que ve —va dir Ann-Britt Höglund—. Ho has mirat malament.

Van continuar passant pàgines i al final gairebé ho van descobrir tots tres a la hora. Aquell mateix vespre hi havia una trobada a l’Hotel Continental de l’associació local «Amics d’Ystad». Es demanava als membres que anessin vestits amb roba del segle XIX.

Wallander dubtava, sense saber ben bé per què. Però Martinsson i Ann-Britt Höglund no compartien la seva inseguretat.

—Estic segur que fa temps que està decidit, això —va dir Martinsson—. Pot haver disposat de molt de temps per fer els preparatius.

—La gent que forma part d’aquesta mena d’associacions no acostuma a ser especialment jove —va objectar Wallander.

—Hi acostuma a haver una mica de tot —va reblar Ann-Britt Höglund—. Si més no, aquest és l’efecte que em fa a mi.

Wallander no podia vèncer la seva inseguretat. Però no hi tenien res a perdre. El sopar començava a dos quarts de vuit. Per tant, encara disposaven d’algunes hores.

Per a més seguretat, van fullejar el diari un cop més. ¿Hi havia cap alternativa? Però no hi van trobar res més.

—És decisió teva —va dir Martinsson—. ¿Tirem endavant o no?

—No és decisió meva —va dir Wallander—. És nostra. I és tal com vosaltres dieu, ¿quina alternativa tenim?

Van tornar a la sala de reunions. Algú va anar a buscar Thurnberg. Wallander volia que Lisa Holgersson també hi fos present. Mentre esperaven que arribessin, Martinsson va intentar localitzar algun dels responsables de l’organització del sopar.

—L’hotel bé ha de saber qui ha fet la reserva —va dir Wallander—. Truca-hi.

Tot i que Martinsson estava molt a prop seu, Wallander li ho va dir cridant. El cansament i la tensió l’havien alterat.

Quan Thurnberg i Lisa Holgersson van entrar a la sala, Wallander va voler remarcar la gravetat de la situació tot tancant la porta. Va explicar com havien arribat a la conclusió que Åke Larstam probablement tornaria a actuar en una festa que tindria lloc a l’Hotel Continental unes hores més tard. Wallander va subratllar constantment que no era segur, que potser estaven equivocats, que podia ser una altra pista cega. Però no tenien res més. L’alternativa era la passivitat i l’espera. Ja comptava amb el fet que, sobretot Thurnberg, li sortirien amb objeccions, potser fins i tot hi estarien del tot en contra. Però per a sorpresa de Wallander, li va donar la seva aprovació, amb el mateix argument que ell mateix havia fet servir. Que no hi havia cap altra alternativa.

—Només podem tenir l’esperança que la interpretació que vam fer del paper que vam trobar en el seu pis sigui errònia —va dir Thurnberg—. El que necessitem per damunt de tot és temps per poder fer sortir el seu rostre als mitjans de comunicació. Per infiltrar-nos cada cop més endins en aquest personatge tan tèrbol.

—Ho sabrem a les dotze en punt —va dir Wallander—. És un home que no es desvia dels seus plans.

Dit això, van posar fil a l’agulla. Era un quart de sis. Comptaven amb poc menys de dues hores per organitzar-se i procurar que no passés res. Wallander es va endur Martinsson amb ell cap a l’Hotel Continental i deixaven Ann-Britt Höglund a comissaria. Des del primer moment que es va prendre la decisió, van decidir demanar personal de reforç als districtes del voltant. Wallander va subratllar que l’equipament de protecció per a tots els qui hi estaven involucrats també era un requisit. Åke Larstam era perillós. Sobre això no hi havia cap dubte. Després van baixar a l’hotel.

—Crec que no m’he posat mai una armilla anti-bales —va dir Wallander—. Excepte en els entrenaments.

—Si fa servir la mateixa arma que les altres vegades, l’armilla ens servirà —va dir Martinsson—. El problema és que l’home apunta al front.

Wallander es va adonar que Martinsson tenia raó. Va trucar a comissaria des del cotxe i va comunicar que el casc era tan o més important que les armilles anti-bales.

Van aparcar davant la porta principal de l’hotel.

—L’amo es diu Orlovsky —va dir Martinsson.

—Ja el conec —va respondre Wallander.

A Orlovsky el va sorprendre prou la visita. Era un home alt i cepat, d’aproximadament cinquanta anys. Els esperava a la recepció. Wallander havia decidit que no aniria amb subterfugis. Van entrar al menjador, on els preparatius per a la festa del vespre s’anaven fent a bon ritme.

—Hem d’estalviar temps —va dir Wallander—. Per això ens aniria molt bé que algú que conegui l’edifici de l’hotel com el palmell de la mà el pogués ensenyar a Martinsson.

Orlovsky va cridar a un cambrer que estava parant una taula.

—Ha treballat aquí durant vint anys.

El cambrer es deia Emilsson. I va quedar astorat quan li van explicar què era el que volien que fes. Però no va dir res i va desaparèixer acompanyant Martinsson.

Wallander li ho va explicar. No del tot, però suficient perquè Orlovsky entengués que la cosa era greu.

—¿No hauríem d’anul·lar aquesta festa? —va preguntar quan Wallander ja havia callat.

—És una possibilitat. Però només ho farem si veiem que no podem protegir ni els convidats ni el personal. I aquí, encara no hi hem arribat.

Wallander volia veure com i on seien els convidats. Va demanar la llista dels seients i els noms assignats. En total, eren trenta-quatre persones les que hi assistien. Wallander va fer un tomb pel menjador intentant imaginar-se els preparatius d’Åke Larstam. «No vol que l’enxampin —va pensar Wallander—. Vindrà des de vés a saber on. I té la retirada clara. És difícil que tingui la intenció de matar trenta-quatre persones, però haurà d’acostar-se a la taula».

Una idea li va passar pel cap.

—¿Quants cambrers hi haurà aquest vespre? —va preguntar.

—En total en seran sis.

—¿Els coneixes tots o n’hi ha cap que vingui només per a aquest vespre?

—S’ha cridat un cambrer extra.

—¿Qui és? ¿Com es diu?

Orlovsky el va assenyalar.

—Es diu Leijde i acostuma a incorporar-se només en festes grans com aquesta. És aquell d’allà, el que hi ha a l’extrem de la taula.

Wallander va veure un home baixet i corpulent d’uns seixanta-cinc anys que examinava les copes i les posava després sobre una taula.

—¿Vols que el cridi?

Wallander va moure el cap negativament.

—¿I pel que fa al personal de la cuina? ¿El guarda-roba? ¿El personal de la barra?

—Són els de sempre.

—¿Hi ha cap hoste, a l’hotel?

—Tenim uns quants turistes alemanys. Dues famílies amb nens.

—¿No hi haurà ningú més aquí aquest vespre?

—El menjador està tot llogat. Encara que els convidats al sopar no l’omplissin, no podríem obrir per al públic en general. Tret del personal del menjador només hi haurà el recepcionista.

—¿Encara és en Hallgren? —va preguntar Wallander—. Perquè jo el conec.

Sí, era en Hallgren, va corroborar Orlovsky. Martinsson i el cambrer van sortir de la cuina i Emilsson va poder reprendre el seu parament de taula interromput. Wallander es va preguntar per un moment si haurien d’equipar també amb cascs i armilles anti-bales el personal del servei. Però en Larstam ho descobriria de seguida. A Wallan der li va fer l’efecte, de sobte, que l’home es trobava molt a la vora d’ell. Que tenia l’hotel vigilat.

Es va adonar que aquesta era la part més difícil d’aquella situació que ell havia triat i en la qual ara es trobava. Si col·locaven un munt de policies visibles i armats encerclant l’hotel, Larstam no apareixeria. Impedirien que matés algú, però tampoc no el podrien detenir. I aquella persecució impossible continuaria.

Wallander volia, si era necessari, tenir a Larstam dins el menjador. El volia atrapar. Però abans que amollés el tret.

Martinsson va dibuixar amb l’ajut d’Orlovsky un croquis de les entrades i sortides, del menjador, els lavabos i la cuina. De mica en mica, la manera de procedir començava a prendre forma en el cap de Wallander.

Tenien molt poc temps. Wallander i Martinsson van tornar a la comissaria i allà es van trobar amb la notícia que els reforços ja eren a mig camí. Ann-Britt Höglund, amb l’ajut de Lisa Holgersson, havia anat per feina.

Van exposar el croquis de Martinsson en un projector.

—Tot plegat és molt senzill —va dir Wallander—. En algun moment, Åke Larstam ha d’entrar a l’hotel; per tant, l’hotel s’ha d’encerclar. Els policies hauran d’intentar fer-se invisibles, tant com puguin. Ja sé que és difícil, però vull que ho intentem perquè si no, correm el risc d’espantar-lo i que fugi.

Va mirar al seu voltant. Ningú no tenia cap comentari a fer. Va prosseguir:

—Per si, malgrat tot, aconsegueix traspassar el cercle exterior, també tindrem el menjador vigilat. Jo proposo que en Martinsson i l’Ann-Britt vagin vestits de cambrers i facin veure que ajuden amb el servei de les taules.

—¿Amb armilla anti-bales i casc? —va demanar Martinsson.

—Si entra al menjador, l’hem d’agafar a l’acte. Per això, totes les entrades excepte la que ve de la recepció estaran barrades. He pensat que jo m’aniré movent. Al cap i a la fi, sóc l’únic que el pot identificar.

Wallander va callar.

—¿I què fem si apareix?

—En el cercle exterior se m’haurà d’informar de tots els individus sospitosos. No es tarda gaire a travessar l’edifici de l’hotel. Si és ell, cal detenir-ho. Si intenta fugir, li dispararem.

—¿I si malgrat tot entra?

—Anireu armats —va dir Wallander—. En aquest cas, haureu d’utilitzar les armes.

Wallander els va incitar a no aturar-se. El temps s’esgotava. Els reforços ja havien començat a aterrar des de diversos districtes. Eren les sis.

Abans de dissoldre la reunió, Wallander encara hi va voler afegir una cosa.

—No podem oblidar que es pot haver disfressat de dona un cop més. No com a Louise, sinó com a qualsevol altra. Tampoc no podem estar segurs que realment aparegui.

—¿I què farem aleshores?

—Dormir fins demà al matí, que a tots ens fa molta falta.

Poc després de les set tothom era a lloc. Martinsson i Ann-Britt Höglund ja duien els uniformes de cambrers. Wallander s’esperava en una cambra que hi havia darrere la recepció. Estava en contacte per ràdio amb vuit receptors diferents a l’exterior de l’hotel, així com amb un que era dins la cuina. La pistola, la duia a la butxaca. Els convidats havien començat a arribar. Pel que veia, Ann-Britt Höglund tenia raó. Molts dels qui arribaven eren joves. Igual de joves que Isa Edengren. I tots disfressats. La festa estava molt animada. Les rialles omplien la recepció i el menjador. Wallander va pensar que Åke Larstam hagués odiat tota aquella alegria.

Wallander esperava. Van tocar les vuit. No passava res. Parlava ininterrompudament amb els punts de contacte externs. No res sospitós. A set minuts per a dos quarts de nou es va sentir un crit que venia de Supgränd, una mica més avall de l’hotel. Un home s’havia aturat a la vorera i mirava amunt, cap a les finestres de l’hotel. Wallander es va posar en marxa de seguida. Però abans que ell sortís al carrer, l’home ja se n’havia anat. Un dels policies l’havia reconegut sota la llum d’un fanal del carrer. Era el propietari d’una de les sabateries d’Ystad. Wallander va tornar a la recepció. Del menjador li arribaven antigues cançons de taverna i tot seguit algú que feia un discurs. No passava res. Martinsson va aparèixer a la porta del menjador. Wallander va veure com la tensió no l’abandonava ni un sol moment. Les deu. Ja s’havien menjat les postres. Més cançons i més discursos. Vint minuts per a les onze. La festa era a punt d’acabar. Larstam no s’havia deixat veure. «Ens hem equivocat —va pensar Wallander—. No ha vingut. O ha vist que teníem l’hotel vigilat».

Va experimentar una barreja d’alleujament i decepció. La novena persona, fos qui fos, encara vivia. L’endemà repassarien un per un tothom qui havia participat en la festa. Intentarien identificar qui era la persona designada. Però encara no havien aconseguit atrapar en Larstam.

A dos quarts de dotze el carrer de l’hotel estava desert. Els convidats ja havien marxat i els policies s’havien replegat a la comissaria. Wallander tot just havia comprovat que el port esportiu quedava vigilat tota la nit, així com el pis del carrer d’Harmonigatan. Després va anar a fer companyia a Martinsson i Ann-Britt Höglund. Cap dels dos no tenia forces ja per començar a fer valoracions del que havia passat aquell vespre. Van decidir que es retrobarien a les vuit del matí de l’endemà. Thurnberg i Lisa Holgersson hi van estar d’acord. Cap més reunió a aquelles hores. Larstam no s’havia deixat veure. El perquè haurien d’intentar esbrinar-lo l’endemà.

—Almenys hem aconseguit temps —va dir Thurnberg—. Encara que només sigui per això, aquesta actuació ens ha proporcionat precisament temps.

Wallander va anar al seu despatx i va tancar la pistola en un calaix de l’escriptori.

Després va agafar el cotxe i se’n va anar cap a casa, a Mariagatan.

Faltaven quatre minuts per a la mitjanit quan enfilava escales amunt cap al seu pis.