12

Rosmarie Leman i el seu home acostumaven a dedicar les seves passejades de diumenge a diferents zones de senderisme en funció del temps i l’estació de l’any. Precisament aquell matí, el del diumenge onze d’agost, havien parlat de pujar a Fyledalen, però al final es van decidir pel Parc Natural de Hagestad. Com que feia molt de temps que no hi havien estat, es van acabar de convèncer. L’última vegada va ser a mitjan mes de juny. Eren molt matiners i poc després de les set ja sortien de casa seva, a Ystad. Com sempre, havien organitzat l’excursió per passar-hi tot el dia i havien ficat dues motxilles amb tot el que necessitaven dins el portaequipatges. Fins i tot havien agafat roba de pluja. Tot i que semblava que seria un dia assolellat, sabien que no se’n podien refiar. Duien una vida molt ben metòdica, ella com a mestra i ell com a enginyer; i no deixaven mai res en mans de l’atzar.

Van aparcar davant el parc natural quan encara no eren les vuit. Van prendre cafè a peu dret, al costat del cotxe; es van penjar les motxilles a l’esquena i van començar a caminar. A un quart de nou, es van decidir a buscar un lloc on poder esmorzar. Havien sentit uns gossos que bordaven a la llunyania, però encara no s’havien creuat amb ningú. Feia calor i el vent estava en calma. Havien comentat que aquell any l’estiu s’havia allargassat fins al mes d’agost. Quan van haver trobat un lloc que els va agradar, es van aturar, van estirar una manta a terra i van seure a esmorzar. Els diumenges solien discutir sobre tot allò que amb el tràfec dels dies de cada dia no tenien temps de pensar. Aquell diumenge van parlar de la necessitat de canviar el cotxe que ja començava a no rutllar gaire bé. La qüestió era si s’ho podien permetre. Al final van coincidir que el millor era esperar més endavant, fins a la tardor. Un cop van haver esmorzat, Rosmarie Leman es va estirar sobre la manta i va aclucar els ulls. Mats Leman faria molt aviat el mateix. Primerament, però, havia de fer les seves necessitats. Va agafar paper i es va allunyar de la manta. A l’altra banda del sender pel qual havien vingut, el terra feia pendent avall cap a uns arbustos força atapeïts i se n’hi va anar. Abans d’ajupir-se, va mirar al seu voltant, però, evidentment, allà no hi havia ningú. Un cop va acabar, va pensar que ara l’esperava la millor estona del diumenge: estirar-se sobre la manta al costat de la Rosmarie i dormir mitja horeta. Mentre pensava en això, li va semblar que veia alguna cosa entre els arbustos. No sabia què podia ser. Alguna cosa de colors que sobresortia d’entre tota aquella verdor. Tot i que no era una persona especialment curiosa per naturalesa, no se’n va poder estar i va apartar les branques més properes per mirar què era.

Mentre visqués, no oblidaria mai el que va veure.

Un xiscle va despertar Rosmarie, que ja s’havia adormit.

Algú cridava.

De primer no entenia què podia ser; fins que es va adonar, aterrida, que qui cridava demanant auxili era el seu marit. En el mateix instant en què s’alçava de la manta, ell hi va arribar corrents. Rosmarie no podia saber què havia passat, tampoc què era el que ell havia vist, però, blanc com el paper, s’acostava a la manta amb el pas entrebancat intentant dir alguna cosa.

Llavors, va caure a terra, desmaiat.

L’alarma va arribar a la comissaria d’Ystad a les nou i cinc. A l’agent de policia que va rebre la trucada, al principi li va costar entendre de què es tractava. La persona que havia trucat estava tan alterada que gairebé era impossible de comprendre què deia. Al final, però, va aconseguir calmar aquell home i demanar-li que repetís el que havia passat. Un parell de minuts més tard, l’agent tenia més o menys clar el cas. Algú que es deia Mats Leman afirmava haver trobat uns morts en el Parc Natural de Hagestad. No n’estava del tot segur, però creia que eren tres les persones que estaven ajagudes a terra. En aquell precís moment, es trobava amb la seva dona dins el cotxe davant del parc i els trucava amb el mòbil. Tot i que l’home que havia trucat estava molt trasbalsat, l’agent es va adonar que no era cap broma. Va anotar el número de telèfon de l’individu i li va demanar que s’esperés allà on era. Després va anar al despatx de Martinsson, a qui havia vist passar pel passadís feia només un moment, i el va trobar assegut davant l’ordinador. L’agent es va quedar dret al llindar de la porta i el va informar de la conversa telefònica. Martinsson va captar de seguida que era greu, però un detall de l’explicació de l’agent va fer que se li fes un nus a l’estómac.

—¿Ha dit que eren tres? —va preguntar—. ¿Tres persones mortes?

—Així ho creia.

Martinsson es va aixecar.

—Me n’hi vaig de seguida —va dir—. ¿Has vist en Wallander?

—No.

Martinsson va recordar llavors que Wallander havia d’anar a visitar algú aquell matí. Un director de banc que es deia Sundberg. ¿O potser era Sundelius? Va marcar el número del mòbil de Wallander.

Wallander va anar des de Mariagatan fins al carrer de Vädergränd tot passejant. Era una casa preciosa que li havia cridat l’atenció sempre que hi passava per davant. Va trucar el timbre i el van fer passar. Sundelius el va rebre ben abillat amb un vestit molt ben planxat; però tan bon punt s’havien assegut a la sala d’estar, va sonar el mòbil. Wallander es va fixar en la mirada reprovadora de Sundelius mentre ell es treia el telèfon de la butxaca i es disculpava.

Després va escoltar el que Martinsson li explicava i quan va acabar va fer la mateixa pregunta que Martinsson ja havia fet abans a l’agent.

—¿Ha dit que eren tres persones?

—No en tenim cap confirmació, però l’home creu que sí.

Wallander va notar una pressió dins el cap.

—¿T’adones de què pot voler dir això? —va dir després.

—Sí —va respondre Martinsson—. Només podem tenir l’esperança que aquest home hagi vist visions.

—¿T’ha fet aquesta impressió?

—No; si més no, no segons l’agent de guàrdia que ha agafat la trucada.

Wallander va mirar el rellotge que hi havia a la paret del senyor Sundelius. Les nou i nou minuts.

—Vine’m a buscar al carrer de Vädergränd —va dir—. Número set.

—¿Demano tot un desplegament policial?

—Abans hem de veure de què es tracta.

Martinsson arribaria de seguida. Wallander es va aixecar.

—Malauradament la nostra conversa haurà d’esperar —va dir.

Sundelius ho comprenia.

—Suposo que hi hagut un accident.

—Sí —va respondre Wallander—. Un accident de trànsit. Aquestes coses no es poden pas preveure quan quedes amb algú un diumenge de bon matí. Ja li tornaré a trucar.

Sundelius el va acompanyar a la porta. Martinsson va arribar amb el cotxe, Wallander hi va pujar i va posar el llum blau al sostre.

—He pogut localitzar en Hansson —va dir Martinsson—. Estarà alerta i espera que l’avisem.

Després va assenyalar un paperet que hi havia enganxat amb una pinça al costat de la guantera.

—El número de telèfon del qui ha trucat.

—¿Tenim cap nom?

—Leman. De nom es diu Max o Mats…

Wallander va marcar el número. Martinsson conduïa de pressa i es produïen interferències a la línia. Una dona va despenjar el telèfon i Wallander va dubtar si havia marcat el número correcte.

—¿Amb qui parlo?

—Rosmarie Leman.

—Som la policia. Ja venim.

—Us heu d’afanyar —va dir ella—. Heu de córrer tant com pugueu.

—¿Ha passat res més? ¿On és el seu marit?

—Vomitant. Us heu d’afanyar.

Wallander li va demanar que li descrivís el lloc exacte on es trobava, amb tant de detall com pogués.

—No faci cap altra trucada —va dir—. Potser l’hem de tornar a trucar.

Wallander va penjar.

—Ha passat alguna cosa —va dir—. D’això en podem estar ben segurs.

Martinsson va augmentar la velocitat. Ja eren a Nybrostrand.

—¿Saps per on hem d’anar? —va preguntar Wallander.

Martinsson va assentir.

—Fa uns quants anys acostumàvem a venir a passejar per aquí. Quan els nens eren petits…

I va callar de cop, com si hagués dit alguna cosa poc convenient. Wallander mirava fixament davant seu a través del parabrises. No sabia què l’estava esperant, però es temia el pitjor.

Quan van arribar al parc natural, una dona es va acostar corrents al cotxe. Darrere seu, Wallander va veure un home assegut en una pedra amb el cap cot entre les mans. Wallander va baixar del cotxe. La dona estava molt nerviosa i no parava de cridar i assenyalar amb el dit. Wallander la va agafar per les espatlles i li va demanar que es tranquil·litzés. L’home, assegut a la pedra, no s’havia mogut. Quan Wallander i Martinsson van ser davant seu, va mirar amunt. Wallander es va ajupir.

—¿Què ha passat? —va preguntar.

L’home va assenyalar cap a l’interior del parc.

—Eren allà —va mormolar—. Morts. I morts des de fa temps.

Wallander va mirar a Martinsson i es va tornar a girar envers l’home.

—¿Ha dit que eren tres?

—Crec que sí.

Faltava una pregunta per fer, la més difícil de totes:

—¿Ha pogut veure si eren joves?

L’home va brandar el cap.

—No ho sé.

—Comprenc que deu haver estat una imatge esgarrifosa —va dir Wallander—. Però ens hauria d’ensenyar on és.

—Jo no hi torno —va dir—. Mai de la vida.

—Jo sé on és.

La dona havia contestat. Era darrere el seu home agafant-lo per les espatlles.

—Però, ¿vostè els ha vist?

—Les motxilles encara són allà. I la manta. Jo sé on és.

Wallander es va incorporar.

—Anem-hi, doncs —va dir.

Ella els va guiar parc endins. Tot estava molt quiet. A Wallander li va semblar que sentia la remor del mar de lluny; però també podien ser els seus pensaments inquiets que li ressonaven dins el cervell. Caminaven de pressa. Wallander notava que li costava seguir el ritme dels altres dos. La suor li lliscava per la part de dins de la camisa. A més, va haver de parar un moment per orinar. Una llebre va creuar espantada el sender. Pel cap de Wallander passaven rabents una pila d’imatges sense ordre ni concert. No sabia què els esperava, només que era alguna cosa que no havia vist mai abans. Les persones mortes no s’assemblaven entre elles més que les vives. Cada una és única, com quan són vives. Res no es repetia, res no era mai la mateixa cosa. El mateix passava amb el seu neguit. Podia reconèixer aquell nus a l’estómac, però així i tot, sempre era com una primera vegada.

De sobte, la dona va afluixar la marxa. Wallander va entendre que s’hi estaven acostant. Després van arribar davant la manta i les dues motxilles. Ella es va girar i va assenyalar cap a la pendent a l’altra banda del sender. La mà li tremolava. Fins en aquell moment, havia anat Martinsson davant seu. Ara era el torn de Wallander de dur la iniciativa. Rosmarie els va esperar allà, on eren les motxilles. Wallander va mirar pendent avall. Res més que arbustos atapeïts. Després va començar a avançar amb Martinsson al clatell. Van arribar als arbustos i van mirar al seu voltant.

—¿Potser s’ha equivocat? —va preguntar Martinsson.

Parlava en veu baixa, com si tingués por que algú el sentís. Wallander no va contestar. Alguna altra cosa li havia captat l’atenció. De primer no va saber què era, però llavors, se’n va adonar de seguit.

La pudor.

Va mirar a Martinsson, que encara no havia reaccionat. Wallander va començar a endinsar-se entre els arbustos. Encara no podia veure res. Una mica més endavant hi havia uns quants arbres alts. De sobte, la pudor va desaparèixer per un moment; però va tornar de seguida i amb més intensitat.

—¿Què és aquesta pudor? —va dir Martinsson.

En el mateix moment de dir-ho, va saber quina era la raó.

Wallander va continuar avançant a poc a poc amb Martinsson al darrere.

Es va aturar. Va notar com Martinsson s’havia sobresaltat. Alguna cosa brillava entre els arbustos que tenia davant seu, a l’esquerra. La pudor era ara molt evident. Martinsson i Wallander es van mirar i es van tapar la boca i el nas amb la mà.

Wallander va notar com l’envaïa la sensació de mareig. Va intentar respirar fondo unes quantes vegades a través de la boca i tapant-se el nas.

—Espera’t aquí —va ordenar a Martinsson.

Va sentir com li tremolava la veu.

Després es va obligar a continuar. Va apartar algunes branques d’arbustos i va fer unes passes més.

Damunt unes estovalles esteses de tela de color blau hi havia tres joves enroscats. Anaven disfressats i duien una perruca al cap. Els havien disparat al front i estaven en procés de descomposició.

Wallander va tancar els ulls i es va ajupir.

Un instant més tard es va aixecar i va tornar al lloc on havia deixat Martinsson. Les cames no l’aguantaven. Després el va fer sortir d’aquell lloc a la força com si una cosa amenaçadora els perseguís, i no es van aturar fins que no van ser a dalt, al camí.

—Mai no havia vist res tan espantós —va tartamudejar Wallander.

—¿Són ells?

—N’estic segur.

I es van quedar en silenci. Wallander, més tard, va recordar qua havia sentit un ocell que cantava dins la copa d’un arbre allà a prop d’on eren. Tot plegat havia estat com un malson rocambolesc i al mateix temps una realitat esgarrifosa.

Amb un esforç descomunal, Wallander es va obligar a tornar a fer de policia, a posar en pràctica la professió. Va treure el telèfon de la butxaca i va trucar a comissaria. Aproximadament un minut més tard va sentir la veu d’Ann-Britt Höglund.

—Sóc en Kurt.

—¿No havies d’anar a casa d’un director de banc, aquest matí?

—Els hem trobat. Tots tres. I són morts.

Va sentir com ella agafava una alenada d’aire fonda i intensa.

—¿En Boge i la resta?

—Sí.

—¿I són morts?

—A trets.

—¡Déu meu!

—¡Ara escolta’m! Necessitem un desplegament sencer. Som al Parc Natural de Hagestad. En Martinsson serà a l’entrada per a rebre-us. La Lisa ha de venir. I necessitem molta gent per poder acordonar la zona.

—¿Qui es posarà en contacte amb els pares?

Wallander va sentir una angúnia que difícilment havia experimentat mai abans. És clar, calia informar-ne immediatament els pares. Havien d’identificar els seus fills.

Però ell no podia, era així de senzill.

—Fa temps que són morts —va dir—. ¿Et pots fer una idea de quin aspecte tenen? Pot ser que faci més d’un mes que són morts.

Ella ho va comprendre.

—En parlaré amb la Lisa —va dir—. Però senzillament no podem demanar als pares que vinguin fins aquí.

Ella no va dir res més. Van penjar. Wallander es va quedar allà on era, palplantat, amb la mirada clavada al telèfon.

—Serà millor que vagis cap a l’entrada del parc —va dir.

Martinsson va fer un gest amb el cap envers Rosmarie Leman.

—¿Què en fem?

—Anota el que és més important: l’hora i l’adreça. Després envia’ls a casa amb la prohibició que no en parlin amb ningú.

—Això no ho podem fer.

Wallander va mirar Martinsson fixament.

—Ara mateix podem fer el que sigui.

Martinsson i la senyora Leman se’n van anar. Wallander es va quedar sol. L’ocell continuava cantant. A uns quants metres de distància, amagats entre el bardissar atapeït, hi havia tres joves morts. Wallander es preguntava fins a quin punt una persona es podia arribar a sentir sola. Va seure en una pedra a la vora del camí. L’ocell havia volat a un altre arbre una mica més lluny.

«No els hem pogut fer tornar a casa —va pensar—. Mai no se’n van anar de viatge per Europa. S’havien quedat aquí, a casa. I ja eren morts. Potser fins i tot va passar la mateixa Nit de Sant Joan. Eva Hillström ha tingut sempre raó. Algú altre ha escrit les postals. Ells han estat aquí tot aquest temps. En el mateix lloc on van fer la festa de Sant Joan».

Va pensar en Isa Edengren. ¿Sospitava ella que havia pogut passar una cosa com aquella? ¿Era per això que s’havia intentat suïcidar, perquè sabia que els altres ja eren morts, com ho podia estar ella, si per atzar no s’hagués posat malalta?

Però ja d’entrada hi havia alguna cosa que no encaixava. ¿Com era que ningú no havia descobert els cossos morts en tot un mes, en un parc natural en plena temporada de vacances? Tot i que el lloc que havien triat per desplegar les estovalles estava ben amagat, algú els havia d’haver vist. O haver sentit la pudor.

Wallander no ho podia entendre, però en realitat no tenia forces per pensar. El que havia passat l’havia deixat paralitzat. ¿Qui podia haver matat tres joves que s’havien disfressat i decidit que celebrarien el Sant Joan junts? Tot plegat era una horrible atrocitat fruit de la follia. I en aquesta atrocitat, tant si era a la perifèria com si era a prop del centre, s’hi trobava encara una altra persona, també morta.

Svedberg. ¿Hi tenia res a veure? ¿De quina manera hi estava implicat?

Wallander notava com creixia la sensació d’impotència. Tot i que només havia vist els nois morts durant uns breus segons, no havia pogut evitar de descobrir els forats de bala als fronts. Qui subjectava l’arma sabia cap on apuntava.

Svedberg era el millor tirador d’entre tots ells.

L’ocell havia fugit. De tant en tant, passava una ràfega de vent entre les fulles dels arbres. Després tot tornava a la quietud.

Svedberg era el millor tirador. Wallander es va forçar a anar fins al final d’aquest pensament. ¿Podia haver estat Svedberg qui hagués dut a terme aquella massacre? ¿Hi havia res que contradigués que aquesta no era una possibilitat tan vàlida com qualsevol altra?

De fet, ¿hi havia cap altra alternativa?

Wallander es va aixecar i es va posar a caminar sender amunt i sender avall. Desitjava que Rydberg fos en algun lloc al qual ell pogués accedir a través del telèfon. Però Rydberg era mort. Tan mort com aquells tres joves.

«¿En quina mena de món vivim? —va pensar—. ¿Un món, on algú mata tres joves que amb prou feines encara no han tingut la possibilitat de començar a viure?».

Wallander va aturar el pas enmig del camí. ¿Fins quan tindria forces per a continuar, en realitat? Havia estat policia durant gairebé trenta anys. Un cop, mentre patrullava per la seva ciutat natal, Malmö, un home borratxo li havia clavat un ganivet a fregar del cor. A partir d’aquell moment la seva vida havia canviat de cap a peus. «Hi ha un temps per viure i un temps per morir», solia pensar. La cicatriu a la part esquerra del pit encara hi era. I ell continuava vivint. Però, ¿quant de temps més ho suportaria? Va pensar en Per Åkeson, que se n’havia anat a Uganda. De vegades es preguntava si Åkeson tornaria mai a casa.

Per un moment, al bell mig del sender, a Wallander li va agafar un fort atac de ressentiment. Havia fet de policia tota la seva vida pensant que havia contribuït a salvaguardar la seguretat dels ciutadans. Però al seu voltant tot havia anat de mal borràs. La violència havia augmentat i s’havia endurit. Suècia s’havia convertit en un país amb més portes tancades cada dia.

De vegades pensava en el seu clauer. Cada any eren més nombroses les claus que tenia i els portals amb codi d’accés que passava. La quantitat de panys a obrir i tancar augmentava constantment. I entre totes aquestes claus, creixia una societat en la qual ell se sentia cada cop més estrany.

Estava aixafat, cansat i desanimat. No sabia distingir on acabava la tristor i on començava la indignació; però, fos com fos, al capdavant dels pensaments només hi havia la por més dura i nua.

Algú havia irromput dins una situació idíl·lica i mort a trets, deliberadament, tres persones joves. Feia pocs dies havien trobat Svedberg mort estassat a terra, a casa seva. D’alguna manera els esdeveniments anaven lligats, tot i que el punt de coincidència encara no era gaire clar.

Palplantat al mig del sender, va sentir l’impuls de fugir corrents. Li va semblar que no podria suportar més aquella pressió. Algú altre hauria d’agafar el relleu. Martinsson o Hansson. Ell estava cremat. A més, tenia diabetis. Wallander anava de cap a caiguda.

Tot seguit els va sentir arribar. Eren els cotxes en la llunyania, que avançaven per aquells senders tan estrets. De sobte eren al seu voltant i es va veure obligat a assumir el comandament que en aquell moment hagués volgut evitar al preu que fos. Coneixia tots els policies que ara el rodejaven formant un semi-cercle. Molts d’ells els coneixia des de feia deu i quinze anys. Lisa Holgersson estava molt pàl·lida i Wallander es va preguntar quina fila devia fer ell també.

—Són allà baix —va dir assenyalant amb el dit—. Els han disparat. Tot i que encara no els hem identificat, m’atreveixo a donar per fet que es tracta dels tres joves que van desaparèixer després de Sant Joan. Nosaltres crèiem, o així ho esperàvem, que eren a Europa de viatge. Ara ja sabem que no era així.

Va fer una pausa abans de continuar.

—Us vull prevenir a tots vosaltres, que són aquí des de Sant Joan. Vosaltres mateixos ja us podeu fer una idea de quin aspecte tenen; per tant, són raons de pes perquè ens posem una mascareta.

Va mirar a Lisa Holgersson. ¿Ho volia veure? Ella va assentir.

Wallander es va situar al capdavant. L’únic que se sentia eren les branquetes que es trencaven al pas i el cruixir de les fulles. Quan la pudor dels morts els va colpir com una bafarada violenta, algú va deixar anar un gemec. Lisa Holgersson es va aferrar al braç de Wallander Havien arribat al lloc. Wallander sabia que sempre era més fàcil enfrontar-se a l’escenari d’un crim macabre quan no s’està sol. Només un dels policies més joves es va girar per vomitar.

—No podem permetre que els pares vegin això —va dir Lisa Holgers son amb la veu tremolosa—. És massa esgarrifós.

Wallander es va tombar envers el metge que els acompanyava. També ell estava lívid.

—La inspecció aquí, al lloc del crim, s’ha de fer amb rapidesa —va dir Wallander—. Hem de treure els cossos i arreglar-los abans que els pares els puguin veure.

El metge va respondre que no amb el cap.

—Jo no ho vull tocar res d’això —va dir—. Trucaré a Lund.

Es va enretirar cap a un racó i Martinsson li va deixar el telèfon.

—Hi ha una cosa que hem de tenir clara —va dir Wallander a Lisa Holgersson—. Ja teníem la mort d’un policia i ara tenim tres joves assassinats. Això vol dir que tenim quatre crims per resoldre. Tot plegat provocarà una commoció molt forta. La pressió perquè aconseguim un resultat en molt poc temps serà insuportable. A més, ens hem d’acostumar a la idea que tot està, d’alguna manera, relacionat. De ben segur que ets conscient que de tot se’n poden treure conclusions molt perilloses.

—¿Que algú pugui pensar que l’Svedberg els hauria disparat?

—Sí.

—¿Creus que va ser ell?

La pregunta va ser tan immediata que a Wallander el va agafar del tot desprevingut.

—No ho sé —va dir—. Res no fa pensar que l’Svedberg hagués tingut cap motiu per a fer una cosa així. Res no ens fa pensar que ell, a qui també van matar, els hagi mort. En algun lloc, hi ha d’haver el punt de contacte, però ens falta la baula decisiva, sigui quina sigui.

—La qüestió és, doncs, saber què és el que podem dir i com ho hem de dir.

—Jo no crec que això tingui una importància especial, desgraciadament. La policia mai no ha disposat de cap arma contra les especulacions.

Ann-Britt havia estat tota l’estona escoltant al seu costat. Wallander va veure que ella brandava el cap.

—Hi ha una cosa més que és important —va dir ella—. L’Eva Hillström de segur que se’ns tirarà a sobre acusant-nos d’haver deixat passar el temps sense fer res.

—És possible que tingui raó —va dir Wallander—. Aleshores també hem de reconèixer que hem jutjat malament els fets. Jo assumeixo aquesta responsabilitat.

—¿Per què tu?

La pregunta l’havia formulat Lisa Holgersson.

—Algú ho ha de fer —va respondre Wallander senzillament—. Tant és qui ho faci.

Nyberg va donar a Wallander un parell de guants de plàstic i es van posar a treballar. Hi havia rutines que s’havien de seguir, tasques que s’havien de coordinar i organitzar en l’ordre que pertocava. Wallander va anar fins on era Nyberg, que donava instruccions al policia que feia les fotografies.

—Vull que es filmi en vídeo —va dir Wallander—. De ben a prop i a distància.

—Ho farem.

—Millor que ho faci algú a qui no tremoli gaire el pols.

—Sempre és més fàcil veure la mort a través d’una lent —va respondre Nyberg—, però per assegurar-nos-en, farem servir un trípode.

Wallander va reunir al seu voltant els col·laboradors més propers a ell. Martinsson, Hansson i Höglund. Ja havia començat a buscar a Svedberg amb la mirada quan es va aturar a temps.

—Anaven disfressats —va dir Hansson—. I portaven perruques.

—Segle XVIII —va dir Ann-Britt—. Aquest cop n’estic segura.

—Així doncs, va passar la Nit de Sant Joan —va dir Martinsson—. Aviat en farà dos mesos.

—No ho sabem —va objectar Wallander—. Ni tan sols sabem si aquest va ser el lloc del crim.

Ell mateix va poder sentir que absurdes havien sonat les seves paraules. Però encara era més estrany que ningú no hagués descobert els morts en tot aquell temps.

Wallander va començar a giravoltar les estovalles intentant veure-hi què havia passat. A poc a poc es va anar aïllant de tota la resta.

«S’han reunit per fer una festa. En principi havien de ser quatre. Però un es posa malalt. Han portat el menjar i les begudes i un aparell de música fins aquí en dos cistells grans».

Wallander va interrompre els seus raonaments i es va acostar a Hansson que parlava per telèfon; es va esperar fins que aquest va haver acabat la conversa.

—Els cotxes —va dir—. Els cotxes que ens pensàvem que eren per Europa, ¿on són? Aquests nois van haver d’arribar al parc d’alguna manera.

Hansson va prometre que s’encarregaria d’aquell assumpte. Wallander va reprendre aquell lent passeig al voltant de les estovalles on estaven ajaguts els morts. «Paren la taula, mengen i beuen». Wallander es va ajupir. Dins un dels cistells hi havia una ampolla de vi buida, al costat, sobre l’herba, dues més. Tres ampolles buides.

«La mort us va arribar d’algun lloc i vosaltres ja us havíeu begut tres ampolles de vi. Això vol dir que devíeu estar beguts».

Wallander es va aixecar, consirós. Nyberg era just al seu costat.

—Estaria bé que poguéssiu esbrinar si va regalimar vi per terra —va dir—. O si s’ho van beure tot.

Nyberg va assenyalar una taca a les estovalles.

—Com a mínim aquí algú en va vessar —va dir—. No és sang, si és el que et pensaves.

Wallander va continuar.

«Mengeu, beveu, i us emborratxeu. Teniu un reproductor i escolteu música. Algú ve i us mata. Vosaltres estàveu enroscats sobre les estovalles. Un de vosaltres, l’Astrid Hillström, en una posició que indica que dormies. Pot ser que fos força tard. Probablement ja era el dia de Sant Joan. Potser el dia despuntava».

Wallander es va aturar.

Els seus ulls s’havien fixat en una copa que hi havia al costat d’un dels cistells. Es va tornar a ajupir, després es va agenollar. Va fer un senyal amb la mà al fotògraf perquè en fes una foto de molt a prop. La copa estava recolzada al cistell però el peu s’aguantava gràcies a una pedreta. Wallander va mirar al seu voltant. Va aixecar una punta de les estovalles. Enlloc no hi va saber veure cap altra pedra. Va intentar entendre què podria voler dir allò. Quan Nyberg va passar pel seu costat, el va fer aturar.

—Hi ha una pedreta al costat del peu de la copa. Si en trobes cap que s’assembli, vull que m’ho diguis.

Nyberg va treure un bloc de la butxaca i ho va anotar. Wallander va continuar el passeig. Després, es va enretirar una mica i va mirar al seu voltant.

«Vau parar les estovalles al peu d’un arbre. I vau triar un indret amagat a la vista de tothom».

Wallander es va ficar entre els arbustos i es va situar a l’altra banda de l’arbre.

D’algun lloc apareix algú. Ningú no intenta fugir. Esteu estirats, reposant sobre les estovalles; potser un de vosaltres s’ha adormit, però dos de vosaltres potser estàveu desperts.

Wallander va tornar allà on era. Va observar els cossos llargament.

Alguna cosa no encaixava gens.

Tot seguit es va adonar de què era.

L’escena que tenia al davant no era real. Algú l’havia arranjat.