Els dotze viatgers de la diligència

El fred era molt viu i el cel brillant d’estrelles.

No se sentia ni un alè d’aire. Bum! Heus aquí una olla que acaben de trencar contra la porta de la casa.^[2] Pif-paf! Això són trets de carrabina per a anunciar l’any nou. Després, el rellotge toca mitjanit.

Trip-trap, trip-trap! És la diligència que arriba. El gran cotxe s’atura a la porta de la ciutat. Està ple i duu dotze viatgers.

—Bon any! —cridaven a les cases on celebraven la Ninou.

I s’aixecaven els gots plens per a beure per l’any nou.

—Bon any i tota la felicitat possible! —repetien a la rodona.

I trincaven, mentre, davant la porta, la diligència s’aturava amb els dotze viatgers.

Qui eren els que acabaven d’arribar? Tenien cadascú un passaport i duien grossos paquets. Àdhuc havien portat presents per a tots els habitants de la ciutat. Qui podien ser i què portaven?

—Bon dia —varen dir al carrabiner.

—Bon dia —va repetir aquest, havent ja tocat mitjanit—. El vostre nom? La vostra professió? Voleu fer el favor? —va preguntar al primer que va baixar.

—Heus aquí el meu passaport —va dir l’altre—. Està en regla. Sóc un honrat viatger. —Aquest primer portava un pesant abric de pell de llop i calçava grans botes folrades—. Sóc aquell en el qual molta gent posen llurs esperances. Si vols venir demà a casa meva, tindràs un present d’any nou. Distribueixo diners a mans plenes. Dono presents i organitzo festes. Dono trenta-un balls, no tenint més nits a la meva disposició. Els meus vaixells estan aturats en el glaç, però hi fa molta escalfor, dins el meu despatx. Us haig de dir que sóc marxant, que el meu nom és «Gener», i que no porto factures a pagar.

Va venir el torn del segon. Era un estrany personatge. Era director de teatre i al mateix temps proveïdor de tots els articles per a festes i balls de disfresses. Duia tots els seus paquets dins d’una gran bóta.

—Vull passar una Quaresma divertida —va dir—. La meva divisa és «Viure i deixar viure», car sóc el que tinc la vida més curta de tota la família. La meva edat no passa de la xifra 28: per això algunes vegades m’és acordat per gracia un dia més.

—No crideu tan alt! —va dir el carrabiner.

—Què hi fa això? —va dir l’altre—. Sóc el príncep Carnaval. Quan viatjo prenc el nom de «Febrer».

El tercer va presentar-se. Tenia l’aire d’haver dejunat; però, no obstant, va entrar amb el cap alt, car era parent de quaranta cavallers i tenia un baròmetre en el seu escut. No és això que fa viure un home: també era partidari de la sobrietat. Portava una petita violeta al trau.

—Apa, endavant, «Març»! —cridava el quart, empenyent per les espatlles—. Endavant!, camina! Entra en el cos de guàrdia. Hi fan ponx allà dintre: l’olor m’arriba al nas.

Això no era veritat, però «Abril» volia llançar un dels seus acudits. De primer, el nou viatger feia bona impressió, però era un xic gandul. I tenia molt compte que s’observessin els seus dies de festa.

—Sóc sempre amic de canvis —deia—: avui així, demà aixà, pluja i sol, griso i vent del sud. Puc riure i plorar a voluntat. En el meu bagul tinc vestits d’estiu, però seria imprudent de posar-se’ls quan jo els ofereixo.

Després d’ell va ser una senyoreta que va baixar airosament del carruatge:

—Sóc la senyoreta «Maig» —va dir.

En efecte, era ben bé ella vestida d’estiu. Portava un vestit de seda verd clar i, en els cabells, flors tan oloroses que varen fer esternudar al carrabiner.

—A la vostra salut! —va dir ella acostant-s’hi.

Era molt gentil i sabia cantar; però no cantava ni en els teatres ni en els concerts: es passejava pels boscos i cantava per a ella mateixa les més encisadores tonades.

—Li toca el torn a aquesta senyora jove —varen cridar des de la diligència.

I una dona jove, noble, elegant i formosa, va baixar. Era la senyora «Juny».

Es podia veure ben bé que havia nascut per a festejar el temps de les curtes dormides.

Era ella que organitzava la festa del dia més llarg de l’any. Era prou rica per a tenir una carrossa per a ella; però preferia anar amb els altres a la diligència per fer veure que no era orgullosa.

No anava per això sola, sinó en companyia del seu germà «Juliol». Aquest no semblava patir gana. Anava molt ben alimentat i portava vestits clars i un barret de palla. No tenia bagatges: no duia més que el seu vestit de bany i les seves espardenyes.

Després d’ella va aparèixer la mare «Agost», venedora de fruita novella i de peixos.

Era una pagesa grossa. Es veia que estava acostumada a fer-se ella mateixa tota la feina, i a servir, en els camps, el berenar als treballadors.

—«Menjaràs el teu pa amb la suor del teu front», està escrit en la Bíblia —deia—. És necessari això per a celebrar la festa de la sega.

Era un model de mestressa de casa.

Va venir llavors un home que es va veure tot seguit que era un pintor. Era el senyor colorista «Setembre». En alguns dies podia canviar el color de les fulles. Pintava molt bé, i en poca estona feia lluir en els boscos el vermell, el groc i el bru. Rivalitzava tot xiulant amb les merles. Treballava de pressa; després posava un brot de llúpol al voltant del seu pot de cervesa. El senyor «Setembre» era un vertader artista. Tot el seu bagatge consistia en una capsa de colors.

Després va baixar un propietari. Aquest no pensava més que en sembrar els camps i en caçar. Tenia gossos i un fusell: era el senyor «Octubre».

Portava també un sac de nous. Com bagatge només duia una arada. Només parlava d’agricultura. Però no se sentia gaire bé, car el seu veí senyor «Novembre» tossia, escopia i es mocava sense parar.

Ah, aquest «Novembre»! Estava refredat, terriblement refredat. Per mocador tenia un tovalló que s’havia endut de l’hostal on havia dormit la nit passada.

Va venir, en fi, la tanda de l’ultim viatger, una àvia vella amb la seva escalfeta. Era missenyora «Desembre». Estava gelada, però els seus ulls brillaven com dues estrelles. Portava al braç un test on hi havia plantat un avet petit.

—Vull cuidar-lo fins a Nadal. Llavors serà prou gran per a ocupar la meitat del saló. El cobriran de confitures i de pomes d’or. Aquell dia l’escalfeta m’escalfa com una estufa. Agafo el llibre de les rondalles que duc a la butxaca, i em poso a llegir-lo als nens: tots m’escolten tranquils. La nineta de l’arbre de Nadal es torna de debò; l’angelet de cera, allà dalt al cim, bat les ales i ve a petonejar a tothom, grans i petits, fins als nens pobres que van de porta en porta cantant la cançó de l’estrella de Betlem. I la joia regna a les cabanes i als palaus per a festejar el naixement del Salvador. Car aquest jorn beneït és el millor de l’any: els bons resplendeixen de felicitat, i, fins la gent dolenta que no han perdut tot sentiment de justícia, tenen un esguard i un pensament de pietat per als que sofreixen.

La vella senyora «Desembre» hauria pogut continuar, molt de temps encara, les seves reflexions, però va ser interrompuda pel carrabiner, que cridava bruscament al postilló:

—Gireu els cavalls. Podeu marxar. Els dotze viatgers han arribat. Fins a l’any vinent!

—Deixeu entrar els dotze viatgers —deia l’oficial del cos de guarda—. Em quedo aquí els passaports. Només són d’un mes cada un. Podeu entrar, si us plau, senyor «Gener».

El senyor «Gener» va entrar.

Quan l’any serà acabat us diré potser què han portat els dotze viatgers per a vosaltres, per a mi, per a cada un de nosaltres.

Jo encara no ho sé, i ells tampoc. És un món ben estrany aquest on nosaltres vivim!