La princesa i el pèsol

Una vegada era un príncep. Volia casar-se amb una princesa, però havia d’ésser una princesa perfecta i veritable. Per això va fer un gran viatge a través del món per a trobar-la. De princeses no en faltaven, però totes tenien algun defecte. Va tornar a casa seva desolat.

A la nit va fer una tempesta horrible. Plovia a bots i a barrals. Va sentir-se picar a la porta del castell. El rei, molt vellet, va anar a obrir ell mateix.

A fora hi havia una princesa, però en quin estat l’havia posada el mal temps! L’aigua s’escorria dels seus cabells i dels seus vestits, i degotava del seu nas damunt de les sabates. Va presentar-se dient que era la verdadera princesa que esperava el príncep. «És el que veurem», va pensar la reina mare. Va entrar a la cambra, va aixecar els matalassos del llit i hi va posar un pèsol a sota. Va col·locar de seguida vint matalassos sobre el primer. En aquest llit varen fer dormir la princesa.

L’endemà al matí varen preguntar-li com havia dormit.

—No he aclucat l’ull en tota la nit —va contestar—. Estava ajaguda sobre alguna cosa dura, i tinc blaus per tot el cos.

—Vet aquí la verdadera i perfecta princesa —va dir la reina—. A través de vint matalassos ha sofert horriblement de la duresa d’un pèsol.

El príncep va casar-s’hi i el pèsol va ser posat en un saló, on encara es pot veure, perquè ningú l’ha tocat.

Vet aquí la meva història, l’autenticitat de la qual garanteixo.