L’intrèpid soldat de plom

Heus aquí que una vegada eren vint-i-cinc soldats de plom, tots ells germans, perquè havien estat fosos amb l’estany d’una mateixa cullera vella. Duien l’arma al braç, miraven sempre dret, endavant, i duien un superb uniforme vermell i blau.

Les primeres paraules que varen sentir en aquest món va ser quan van aixecar la tapa de la capsa on estaven tancats.

—Oh! Quins soldadets de plom més bonics!

Era un nen que parlava així picant de mans: li acabaven de fer aquell present perquè era el seu sant. Va arrenglerar tot seguit els soldats de plom sobre la taula. S’assemblaven entre ells com gotes d’aigua, fora d’un, el que havia sigut fos l’ultim.

No hi havia hagut prou plom i no li havien pogut fer més que una cama; però per això no es tenia menys dret que els altres amb tot i llurs dues cames, i va ser l’únic d’entre tots que va tenir aventures dignes de ser contades.

Damunt la taula on va ser arrenglerat el batalló de soldats, hi havia moltes joguines; però, entre d’altres, un deliciós castellet de cartró. Al davant s’hi veia un caminal de bonics arbres que conduïa a un mirall rodó figurant un estany on nedaven uns cignes de cera. Per les finestres es veia l’interior de les sales, esplèndidament decorades i moblades. Però, més encara que totes aquestes meravelles artístiques, cridava l’atenció una gentil senyoreta que s’estava al vestíbul del castellet. Era de cartró ella també, però duia un vestit de mussolina autentica i extremadament fina, una cinta de seda blava entorn del coll, i, tirat sobre les espatlles, un xal de color de rosa, i en els cabells una magnífica rosa d’antiqüeles. Aixecava els braços enlaire.

Era una ballarina. Per a figurar cert pas de ball, tenia una de les seves cames aixecada cap endarrere. Però el bon soldat de plom va pensar-se que només tenia una cama, com ell, i tal vegada això era el que més li agradava d’ella.

«Vet aquí la dona que em convindria», es deia; «però és massa senyora per a mi. La seva casa és un palau: la meva, una pobra capsa de fusta blanca on vivim vint-i-cinc. Però si almenys la pogués conèixer!».

El soldadet va estar molt content quan el nen el va posar sobre una capsa grossa que hi havia prop del castell. Des de allà podia admirar tant com volgués la formosa noia, que, sense perdre l’equilibri, continuava tenint-se coratjosament sobre una sola cama.

Quan al vespre varen posar els altres soldats a la capsa, se’l varen descuidar allà on havia estat durant el dia. Cap a mitja nit, les joguines varen voler divertir-se una mica per llur compte. El putxinel·li saltironava bojament; la baldufa voltava i xiulava de fort i de ferm; els soldats es bellugaven dintre de llur capsa, i haurien sortit de tot cor per a prendre part a la festa; però, Déu meu!, no varen poder aixecar el cap! Tot aquesta gentada menuda va moure tal xivarri que el canari va despertar-se i va posar-se a cantar joiosament.

Solament el soldat de plom i la ballarina s’estaven quiets. Ella, amb els braços enlaire, es tenia sempre per la punta d’un peu: ell s’aguantava per la seva única cama, però sense treure els ulls de sobre la seva veïna.

Però heus aquí que la mitja nit sona al rellotge. Crac! La tapa d’una capsa molt grossa s’obre per l’efecte d’una molla, i apareix un enorme gnom. La capsa tenia mecanisme, la dolenta!

El nostre soldat va ser llançat per terra, però va quedar dret sobre el seu peu, i, com abans, va posar-se a admirar la ballarina.

—On va aquest soldadet atrevit! —va dir el gnom—. Com és que goses mirar persones que estan molt per sobre de la teva miserable condició? —El soldat no va dir re—. Bé, bé, jove imprudent. Me la pagaràs.

Al matí tothom va llevar-se. La minyona va arreglar la cambra, i va deixar per un moment el soldat de plom sobre l’ampit de la finestra oberta. En aquell moment, un corrent d’aire molt fort (jo em penso produït pel gnom) va fer batre la finestra, i el nostre soldat va caure de cap, de l’alçada d’un tercer pis. Quina caiguda més horrible va fer! Va ficar-se dret entre dues pedres. El kepis, la baioneta i tot el seu cos varen desaparèixer: no es veia més que la seva única cama coratjosament alçada cap al cel.

La minyona i el nen varen baixar a buscar-lo.

El nen, sense veure’l, va caminar quasi al damunt d’ell, i el soldat va estar a punt de cridar: «Sóc aquí». Però no va dir re, recordant-se de la consigna que prohibeix parlar estant sobre les armes.

Varen caure algunes gotes de pluja, i després un vertader ruixat, que va treure tota la pols.

Quan el sol va reaparèixer, dos nois varen escaure’s a passar.

—Oh! —va dir un d’ells—. Mira: aquí hi ha un soldat de plom que ha perdut una cama a la guerra, sens dubte. Què et sembla si el fiquéssim a dintre la nostra barca? Eh? Vols?

D’un diari vell n’havien fet una barca.

Hi varen ficar el soldadet, i, tot seguit, varen posar la barca al rierol. El corrent se la va endur, i els dos nois la seguien picant de mans joiosament.

Mare de Déu! Que ple anava el rierol! Que fort era el corrent! Quines onades tan immenses! La barca de paper, tota sacsejada, es decantava a estones. Un remolí l’arrossegava, i semblava que s’anés a enfonsar.

El soldat de plom estava mortalment anguniós, però no ho donava a entendre. Entre pit i braç aguantava sempre enèrgicament el fusell.

La barca va passar per sota un clavegueró fosc com una gola de llop.

«No és pas més fosca la capsa», va pensar el soldat. «Què em succeirà? Deu ser aquell gnom fastigós que m’ha tirat una maledicció! Ah! Si tingués a prop meu la bonica dama del castell, me’n riuria ben bé, encara que fos més fosc!».

De sobte va sortir una rata molt grossa que vivia en un forat del fosc clavegueró.

—Tens el teu passaport? —va preguntar—. Apa! Cuita, ensenya’l!

El soldat no va dir re. Per dignitat, volia evitar tota relació amb aquella bestia antipàtica.

La barca tornava a nedar cap avall. La rata la seguia petant de dents i cridant a totes les fustes flotants i als manyocs de palla del corrent que l’aturessin.

—Atureu-lo! Atureu-lo, que no ha ensenyat el passaport!

Però l’aigua seguia arrossegant la barca, i el soldat, finalment, va tornar a veure el dia. Sobtadament, va sentir-se un soroll espantós, com si fos un tro. Qui hauria pogut mirar-ho tranquil? Penseu que, de seguida d’haver passat el clavegueró, el rierol es llançava a un canal formant una magnífica cascada.

Brr! Heus aquí la barca precipitada. Però el soldadet va guardar la seva sang freda àdhuc en aquest moment terrible. La barca, sotraguejada de la caiguda, va donar quatre tombs sobre ella mateixa; i l’aigua, omplint-la, va fer-la enfonsar. No es veia més que el cap i la baioneta del soldat. En aquell precís moment el paper va estripar-se i tot va anar a parar al fons del canal: el soldadet i la resta.

I aleshores el pobre soldat de plom va pensar en la gentil ballarina, que no podria admirar mai més. Moriria sense haver pres part en cap combat, sense haver-se fet admirar per algun acte de coratge, i pensava que aquesta mort era ben poc digna d’un valent.

Anava a parar al fons ple de llot, i desaparèixer per sempre més, quan un peix gros se’l va empassar creient-lo un peixet.

Mare de Déu! Quina fosca hi feia dins el ventre d’aquell peix! S’hi estava molt més estret encara que dins de la capsa. Però el soldadet, habituat a fer sentinella, s’estava quiet amb l’arma al braç.

El peix va nedar en totes direccions, va pujar a flor d’aigua, va fer sobtosament contorsions horribles: més tard, re.

Després d’algunes hores, el soldat de plom va tenir com la impressió d’un llampec: era la llum del dia amb tota la seva esplendor i una veu que cridava:

—El soldadet de plom!

Ara veieu què havia passat:

El peix havia sigut pescat, portat a la pescateria i una cuinera que l’havia comprat l’acabava d’obrir amb un gros ganivet.

L’havia agafat i l’havia portat a la cambra dels nens. Tots hi varen córrer per a veure aquell aventurer que havia tingut tals històries i que fins havia sojornat dins el ventre d’un peix.

Ell no se sentia gens satisfet d’aquesta casualitat, que devia a les seves desgràcies.

La cuinera el va posar sobre la taula.

I bé! Ara mireu com, de vegades, hi ha estranyes coincidències!

El nostre soldat de plom es trobava a la mateixa cambra que havia deixat per a anar a fer el seu gran viatge, i tots el reconeixien per la seva cama única.

Va tornar a veure la capsa on estaven tancats els seus germans; va veure l’encisador espectacle del formós castell de cartró amb la gentil dansaire que coratjosament s’aguantava sempre amb una sola cama, com ell. Va sentir-se emocionat fins al punt d’haver de plorar; però les llàgrimes haurien sigut de plom, i això no hauria sigut correcte.

Bruscament, un dels nois va agafar el nostre soldadet i el va llançar a l’escalfapanxes, sense que ningú li ho pogués impedir. Després va dir que havia volgut saber si el soldat se salvaria tan bé del foc com de l’aigua.

Jo crec, per això, que aquesta acció tan lletja li havia sigut aconsellada pel gnom dolent.

L’escalfor va anar fent malbé el soldat de plom. El seu uniforme va perdre els seus bonics colors.

Llavors va girar els ulls vers la petita dansarina per assegurar-se de la impressió que li feia a ella. Però ella continuava mirant-lo graciosament.

De seguida va sentir que es començava a fondre; però no va deixar l’escopeta, per això. Una ventada va obrir bruscament la porta i va endur-se la gentil ballarina, que, travessant els aires com una sílfide, va anar a raure a l’escalfa-panxes, al costat del soldat de plom. Va encendre’s i, abans d’esvanir-se, va petonejar el soldat. Ell va continuar fonent-se fins al capdavall, i l’endemà la criada va trobar entre les cendres la seva despulla: les seves restes havien pres la forma d’un bonic petit cor.