Els enamorats

La Pilota i el Virolet eren l’una al costat de l’altre sobre un mateix sofà.

—Ens hauríem de casar —va dir el Virolet—. Fa tant de temps que estem l’un al costat de l’altre!

La Pilota no es va dignar respondre: era de seda i es pensava ser una dama de societat.

L’endemà va entrar el nen que era amo de les joguines. Va pintar el Virolet de vermell i de grog, i va posar al bell mig de la seva esquena un clau d’aram.

Era formós, el Virolet, quan ballava!

—Mira’m —va dir a la Pilota—. Què et semblo ara? No ens podrem casar? Ens avenim tant! Tu saltes i jo ballo. Hi pot haver ningú més feliç que nosaltres?

—Ja ho dius tu —va dir la Pilota—; però potser no saps que el meu pare i la meva mare eren dos superbes plantofes de seda, i que, de més a més, tinc un ressort a dintre.

—I bé! Que no sóc fet de boix, jo? —va dir el Virolet—. Era tot un senyor batlle que va fer-me amb el seu torn.

—És veritat? —va dir la Pilota.

—Que no rebi mai més cap cop de fuet, si dic mentida!

—Et saps fer valer, però no et puc acceptar. Estic quasi promesa amb una Oreneta. Cada vegada que em llenço en l’aire, ella treu el capet fora del niu i es posa a xisclar: «Ho vols? Ho vols?». I ja li he dit: «Sí», i això és quasi un jurament. Però et prometo que sempre més em recordaré de tu.

—Quin gran consol! —va contestar el Virolet.

Després d’això ja no es varen dir re més.

L’endemà el nen va agafar la Pilota. El Virolet la va veure saltar enlaire tan alt com un ocell, tan alt que va perdre’s de vista. Queia cada vegada, però tornava a prendre el vol en tocant a terra, sigui per veure l’Oreneta, sigui per la molla que tenia a dins.

Al bot que feia nou, no va tornar a baixar.

El nen la va buscar per tot arreu, però no va trobar-la en lloc.

—Ja sé on és! —va dir el Virolet—. És amb l’Oreneta: s’han casat.

Com més el Virolet pensava en tot això, més gran era el seu amor per la Pilota. La seva passió esdevenia més viva al pensar que no tenia cap esperança de satisfer-la.

La Pilota esposa d’un altre! El Virolet voltava, voltava, però sempre pensant en la Pilota i estimant-la sempre més que mai.

Varen passar anys, i l’amor del Virolet per la Pilota va tornar-se una antiga passió, com de vegades es diu.

El Virolet ja no era jove. Un dia el varen daurar completament. Mai havia estat tan meravellós.

Era llavors un Virolet d’or. Va saltar i va rodar com mai havia rodat. Però, tot d’una, hop!, va fer un salt una mica massa alt i va desaparèixer.

El varen buscar per tot arreu: en el rierol, sota les rodes del carro d’un forner que estava aturat a un costat del carrer, i entre un feix de llenya seca i tallada per a l’hivern que uns llenyaters acabaven de deixar a la porta de la casa.

Va ser tot inútil, perquè no varen trobar res.

On era? En el sol lloc on no l’havien buscat. Havia saltat pel forat del paviment cap al caixó de les escombraries, entremig de tronxos de col, de plomes d’aviram i d’altres despulles.

—Alça, noi! —va sospirar ell—. Tot el meu daurat fugirà, aquí! I què són totes aquestes andròmines del meu voltant?

Va mirar amb menyspreu un fastigós tronxo de col, i a prop d’ell una cosa rodona que semblava una poma podrida.

Era una pilota vella que havia estat penjada durant un nombre d’anys sota una gotera del terrat i que la pluja havia feta malbé.

—Alabat sigui Déu! —va dir la Pilota—. A l’ultim trobo algú per a poder conversar.

I mirava el Virolet daurat.

—Sóc de seda —va dir—. He estat cosida per mans de damisel·la, i tinc un ressort dintre el cos; però ningú ho diria! Estava a punt de casar-me amb una Oreneta, quan vaig quedar agafada sota una gotera, on he estat cinc anys tomant la pluja. És una mica llarg per a una noia com jo!, us ho asseguro!

El Virolet no deia res.

Pensava en els seus amors llunyans, i, com més l’escoltava, més clar veia ell que era ella.

La minyona, amb una pala, va remenar el caixó de les escombraries, per a veure si per descuit hi havien llançat alguna cosa bona.

—Mireu! —va dir—. Hi ha el Virolet daurat!

Va donar-lo acuradament als nens. En quant a la Pilota, no se’n va parlar més.

El Virolet no va parlar més del seu amor llunyà. L’amor se’n va quan s’han passat cinc anys sota una gotera tomant la pluja.

I, en veritat, el Virolet ja no podia estimar a la Pilota després d’haver-la trobada en el caixó de les escombraries.