Les cigonyes

Sobre l’ultima casa del poble hi havia un niu de cigonyes. La mare s’hi estava amb els seus quatre fillets, que aixecaven la testa i mostraven llur bec encara negre, perquè no havia tingut temps de tornar-se roig. A alguna distancia sobre el teulat se trobava el pare-cigonya, dret i encarcarat, arronsant una pota per a estar a l’aguait amb més vigilància.

Hauríeu dit que era de fusta, de tan immòbil que estava.

«Potser la gent s’imagina», pensava, «que la meva muller té un sentinella davant del seu niu. No deuen saber que sóc el seu marit. Deuen pensar que estic condemnat, de soldat de guàrdia sobre la teulada. Això va molt bé».

Al carrer hi jugaven una colla de criatures. Quan varen veure les cigonyes, un d’ells, el cap de colla, va posar-se a cantar la vella cançó sobre la cigonya, i tots ho feren després d’ell; però cantaven el que els venia a la memòria:

—Sents el que els nois canten? —deien les cigonyes petites—. Diuen que serem penjats i cremats.

—No tingueu por —deia la mare-cigonya—. No els escolteu. No us passarà res.

Però les criatures continuaven cantant, senyalant amb el dit les cigonyes.

N’hi havia un, en Pere, que deia que feien mal de burlar-se de les bèsties, i no volia fer com els seus companys.

La mare-cigonya, mentrestant, consolava els menuts.

—No en feu cas —deia—. Mireu el vostre pare com es té sobre una pota.

El dia següent les criatures tornaren a jugar, i, veient les cigonyes, repetiren la cançó:

—Serem penjats i cremats? —deien els menuts.

—Però, no, no —deia la mare—. Aprendreu de volar: jo us n’ensenyaré. Baixarem a la prada i farem una visita a les granotes, que des del bassal ens saludaran tot cantant «rac, rac»; en menjarem algunes: serà una delícia. Després, totes les cigonyes del país ens reunirem per a fer les maniobres de tardor, abans de fugir vers els països càlids. S’ha de saber volar molt: és de molta importància per a nosaltres, perquè, si alguna es queda endarrere, el general la castiga amb un cop de bec. En això, poseu-hi molta atenció quan l’exercici comenci.

—Això no vol dir pas que no siguem penjats i cremats. Escolteu, mare: ja hi tornen.

—És a mi que heu d’escoltar i no a ells —deia la mare-cigonya—. Després de les grans maniobres emigrarem cap els països càlids, lluny, molt lluny d’aquí, per damunt de monts i forests. Anirem a Egipte, on les cases són punxegudes i arriben fins als núvols. En diuen piràmides. Són tan velles que cap cigonya podria imaginar-s’ho. Hi ha també un gran riu, que desborda i canvia el país en llac, i un es passeja per allí, i s’hi mengen granotes.

—Oh! —deien els menuts.

—Sí, és una delícia. No es fa més que menjar en tot el dia. Mentre que nosaltres serem tan feliços allà baix, aquí no hi haurà ni una fulla tendra en els arbres. Fa tant fred, que els núvols es gelen i cauen en petits trossets blancs.

Volia dir la neu; però no sabia explicar-ho de cap altra manera.

—I aquests nois també es gelen i cauen a miques? —deien els menuts.

—No; però no els en falta gaire. Es veuen obligats a tancar-se a llur casa. Vosaltres, al contrari, volareu a un país on hi hauran flors i un sol ben calent.

Al cap d’algun temps els petits ja foren grans per a tenir-se drets al niu i mirar els voltants.

Cada dia, el pare cigonya arribava, volant, amb formoses granotes, petites serpents i altres llaminadures de cigonya que podia atrapar.

Era molt divertit veure’l fer de mestre. Feia petar el seu bec com una matraca, i els contava històries, de maresmes, naturalment.

—Vaja, ja hem de començar de volar —va dir un dia la mare-cigonya.

I tots els petits se posaven drets sobre la carena de la teulada, i feien tentines una ala sobre l’altra, i faltava poc si no queien cada vegada que miraven avall.

—Mireu-me —deia la mare—; mireu com es posa el cap i les potes: així. Això sí que us servirà en el món.

I va volar a alguna distància.

Els petits feren un salt, però, bum!, tots varen caure.

—Jo no puc volar! —va dir un dels menuts, tot entrant amb precaució en el seu niu—. No hi vull anar, als països càlids!

—I doncs? Vols gelar-te aquí quan l’hivern vingui? Els nois vindran, t’agafaran i et faran rostir. Els vaig a cridar.

—No, no! —va dir la cigonyeta.

I novament va saltar damunt la teulada, com les altres.

Aleshores pensaven poder-se tenir enlaire, però, bum!, tornaven a caure, i havien d’exercitar-se tan sols movent les ales.

Els nois passaven pel carrer, cantant:

—Que hem de baixar i arrencar-los els ulls? —deia un menut.

—Deixeu-los tranquils —deia la mare—. És a mi que heu d’escoltar. És molt més important. Un, dos, tres! Tornem a volar una mica més alt que les altres vegades. Un, dos, tres! A l’esquerra de la xemeneia! Ara! Està molt bé! L’ultim cop d’ala ha estat tan perfecte, que podreu venir a l’estany demà. Algunes famílies de cigonyes s’hi reuneixen amb els seus menuts. De segur que sereu els més formosos. Poseu el coll dret, que fa bé i dóna bona aparença.

—I no ens venjarem d’aquesta murrialla del carrer?

—Deixeu-los estar. Nosaltres volarem per sobre els núvols i anirem al país de les Piràmides, mentre ells no tindran ni una fulla verda ni una poma dolça. Que cridin tant com vulguin.

La tardor va venir. Les cigonyes començaren a reunir-se per a emigrar vers els països calents durant l’hivern.

—És ara que em de venjar-nos! —digueren els menuts.

—Doncs bé: ara —digué la mare-cigonya—. Jo conec l’estany on són dipositades les criatures abans de que cap cigonya les reculli per a dur-les als pares. Tots els pares desitgen tenir fills, i tots els nois germanets i germanetes. Ens arribarem fins a l’estany i portarem un infant a cada noi dels que no han cantat: els altres no el mereixen.

—Però, i a aquell que va començar a cantar? A aquell dolent, a aquell murri, què li farem?

—A l’estany hi ha un infant mort i li portarem. En canvi, al bon noi que deia: «és un mal de burlar-se de les bèsties», li portarem a la vegada un germà i una germana. Es deia Pere, he? Doncs bé; en record seu, tots us nomenareu Pere.

Tot el que fou dit, fou fet. Totes les petites cigonyes van anomenar-se Pere. I és el nom que encara tenen avui.