La venedoreta de mistos

Feia un fred horrible. Nevava i el crepuscle s’anava acabant. Era l’última nit de l’any, la nit de Sant Silvestre.

En mig del gran fred i de la gran foscor, una pobra noieta caminava sota la gran tempestat de neu amb el cap descobert i amb els peus nusos.

Ja havia agafat unes sabates, al sortir; però, de què podien servir-li? Eren les grans sabates de la seva mare, que ja havia portat altres vegades. Eren massa grans, i la nena les havia perdudes successivament totes dues, travessant un carrer en el moment que passaven dos carruatges molt de pressa. La primera havia passat sota la roda d’un cupè i havia desaparegut enganxada a la roda per la glaçada: era impossible trobar-la. En quant a la segona, un vailet l’havia agafada i la tirava enlaire tot rient, i s’allunyava cridant a la nena que de la seva sabata volia fer-ne un bressol per quan tindria criatures.

La nena caminava, doncs, amb els peus nus. Els tenia vermells i blaus de fred. En el seu vell davantal portava mistos i en tenia un paquet a la mà.

Va cuitar a buscar un lloc de molta passada; però feia massa fred, i la gent que transitava pels carrers s’allunyava ràpidament, sense voler atendre l’oferta de la nena.

En tot el dia no havia pogut vendre res i ningú li havia fet la més petita almoina. Morint de fam i de fred, continuava el seu camí, la pobreta! Els borrallons de neu queien damunt els seus llargs cabells rossos, que es destrenaven en bucles sobre les seves espatlles; però ella no hi pensava. El seu somni de Folbette era molt lluny, molt lluny d’allà.

Per totes les finestres brillaven els llums i per tots els carrers es sentia l’olor d’oca rostida. Era la nit de Sant Silvestre, i la nena pensava que abans, quan vivia la seva àvia, també havien celebrat el Sant Silvestre a casa seva. Però la mort havia vingut, l’herència havia desaparegut, i havien deixat la gentil caseta, voltada d’heura, on havien passat els bells jorns, per a habitar un racó obscur, on no sentia més que blasfèmies i imprecacions.

Va ajupir-se en un racó, entre dues cases que l’una sortia més que l’altra, i va creuar els peus sota les faldilles. Com més anava, més fred tenia; però no gosava entrar a casa seva sense haver venut un feix de mistos ni haver rebut un sou. Segurament el seu pare la pegaria. Vivien sota un teulat i el vent xiulava en l’interior de llur cambra, malgrat els drapots que havien posat en les escletxes més grosses.

Les mans de la pobra nena estaven enrampades. Quin bé que faria l’escalfor d’un misto! Si ella gosés agafar-ne un, rascar-lo a la paret i escalfar-s’hi els dits!

A l’ultim va agafar-ne un. Que bé que cremava! La flama, primer blava i verda, va emblanquir-se i envermellir-se successivament, i envoltà el petit tros de fusta, que projectava a poca distancia una claror viva i alegra.

Mentre la nena tenia les mans a sota el misto, brillava com un tros de carbó, clar, ardent. Ah! La llum meravellosa! Va semblar a la nena que estava davant d’una estufa de ferro, amb brillants ornaments de coure. El foc hi cremava alegrament i escampava una dolça tebior. Ah! Quin bé que feia! Les manetes s’escalfaven a la flama, i fins la que aguantava el misto tenia el dit xic que semblava bullent. Ah! Poder quedar-se així llargues hores, tot el temps, davant un bon foc en una nit glaçada d’hivern, quan la neu cobreix la terra i quan bufa el vent del nord!

Ja allargava els peus per a escalfar-se’ls, quan la flama s’apagà i l’estufa va desaparèixer. Estava asseguda al carrer amb el tros de misto cremat al cap dels dits.

Va mirar-ho tota parada, no comprenent per què el foc s’havia apagat. Després va pensar que els mistos els hi havien donats per a vendre i que el seu pare la renyaria en tornant a casa seva.

Però feia tant fred que l’obsessió va dominar-la. Va encendre’n un altre, que va cremar i va brillar. La llum va il·luminar la paret, que esdevingué transparent com un tul. La nena va mirar dintre la sala. La taula estava parada, amb unes tovalles brillants i plats de porcellana fina. Hi havia a sobre una oca rostida, farcida de prunes i de pomes. Però la cosa més extraordinària fou que l’oca saltà del plat i va posar-se a caminar vers la nena amb la forquilla i el ganivet clavats a l’esquena. Després…, el misto va apagar-se i no va veure més que les parets massisses i fredes.

El somni havia fet lloc a la realitat: en comptes de la taula ben parada, el carrer negre i glaçat, tot blanc de neu, el griso que bufava i els escassos passants que es precipitaven a llur casa, ben calentons i indiferents a la misèria de la venedoreta.

La nena va encendre un tercer misto. Va veure’s transportada sota un bonic arbre de Nadal. Era més gran i més ricament guarnit que aquell que havia pogut veure per Nadal, l’any passat, a casa un ric negociant, a través dels vidres de la porta. Milers de llums brillaven per les branques verdes, i moltes imatges acolorides, com les que es veuen en les botigues, aparegueren als ulls de la nena. Va estendre les dues mans vers l’arbre; però el misto va apagar-se. Totes les llums de Nadal semblava que pujaven amunt, amunt, fins a convertir-se en estrelles en el cel.

—Algú deu morir-se —va dir la nena, puix la seva àvia, la sola persona que havia sigut bona per a ella, però que era morta feia molt temps, li havia dit: «Quan una estrella cau, una ànima vola a Déu».

Va rascar un altre misto a la paret. Una llum clara va escampar-se al seu voltant, i la nena va veure molt bé la seva àvia, que li somreia dolçament.

—Àvia! —va cridar la nena—. Enduu-te-me’n! Ja sé que desapareixeràs quan el misto s’apagarà, com l’estufa, com l’oca rostida, com l’arbre de Nadal; però no em deixis aquí. Érem tan felices totes dues quan tu encara no te n’havies anat amb el bon Déu! En aquell temps em deies que aniria a trobar-te al cel, si era ben bona. Àvia! T’ho suplico! Demana al bon Déu que em deixi venir amb tu! No et dirà pas que no!

El misto s’apagà, i, amb la seva llum, la visió que il·luminava el rostre de la nena.

I la nena va encendre tots els mistos que quedaven en el paquet: volia retenir la seva àvia. Els mistos varen fer tanta claror, que semblava estar en ple dia. Mai la seva àvia se li havia aparegut tan gran i tan formosa. Va agafar la nena per la mà, i totes dues varen volar gloriosament alt, molt alt. Ja no patirien mai més ni fam, ni fred, ni angoixes: estaven amb el bon Déu.

L’endemà encara la neu cobria la terra, però el sol va aixecar-se brillant i clar en el cel blau pàl·lid. Tothom sortia joiós.

A la matinada varen trobar arraulida en un racó la nena, que tenia les galtes roges i un dolç somriure en els llavis. Havia mort gelada l’ultima nit de l’any. El dia de cap d’any va aixecar-se sobre el cadàver de la nena, que estava asseguda amb els seus mistos, tot un paquet dels quals estava cremat. «Devia voler escalfar-se», deia la gent; però tothom ignorava les meravelles que havia vist, ni en mig de quines esplendors se n’havia anat amb la seva àvia vers les joies de l’any nou.