La dona d’aigua

Ben lluny, mar endins, l’aigua és tan blava com el més blau dels blauets, i tan clara com el més clar dels cristalls; però és molt profunda, massa profunda per a que cap àncora en pugui atènyer el fons. Haurien de posar-se molts cloquers un sobre l’altre per a arribar a flor d’aigua.

No cregueu pas que hi hagi només sorra blanca allà. Hi creixen també arbres i plantes meravelloses que tenen les tiges i les fulles tan vincladisses que es balancegen al més petit moviment de l’aigua. Els peixos, grans i petits, llisquen entre les branques, així com els ocells volen a través dels arbres de l’aire. A l’indret més profund s’aixeca el castell del Rei dels Mars. Els murs són tots de corall, i les amples finestres ogivals de l’ambre més transparent. El sostre és fet de conquilles que s’obren i es tanquen segons el corrent de l’aigua. És d’un efecte esplèndid, car hi ha perles a cada conquilla, de les quals una sola seria un formós ornament per a la corona d’una reina.

Feia bastants anys que el Rei dels Mars havia perdut la seva muller. La seva mare, vella, governava a la cort. Era una dona sabent, però molt orgullosa de la seva noblesa. A la cua hi portava dotze ostres, encara que les altres dones no en portessin sinó sis. Tenia excel·lents qualitats, però, per sobre de tot, estimava del fons del cor les seves nétes; les princeses de la mar.

Elles eren sis, totes boniques. La més bonica era la més jove: tenia la pell tendra i fina com una fulla de rosa; els seus ulls eren profunds com la mar. Però, com les altres, no tenia peus: el seu cos finia amb una cua de peix.

Elles jugaven tot el dia per les grans sales on les flors vivents creixien sobre els murs. Les grans finestres d’ambre eren obertes, i els peixos entraven tot nedant, així com les orenetes entren a dins de les nostres cases quan les finestres són obertes. Anaven vora les princesetes, que els acariciaven.

Davant del castell, hi havia un gran jardí amb arbres d’un roig de foc i d’un blau fosc. Uns fruits brillaven com l’or, i les seves flors com brases, mentre llurs tiges es balancejaven incessantment. El sòl de terra era de la sorra més fina, però blava com la flama del sofre que crema. Una meravellosa llum blavosa aclaria el conjunt. Un hom podia creure’s més aviat al mig dels aires, amb el cel a sobre i a sota, més que no pas al fons de la mar. Quan el vent era tranquil podia percebre’s el sol, que brillava com una flor de porpra, el calze de la qual hagués expandit onades de llum.

Cada una de les princeses tenia un jardinet on podia collir i plantar al seu arbitre. Les unes donaven al seu trosset de terra la forma d’una balena. D’altres preferien representar una sirena. La més jove hi havia fet un cercle semblant al sol i no hi plantava sinó flors roges com el seu esclat.

Era una noia ben estranya, per altra part tranquil·la i seriosa. Quan les seves germanes mostraven els objectes meravellosos enfonsats amb les naus englotides, no li feia goig, fora de les seves flors roges com l’esclat del sol, sinó una bella estàtua de marbre caiguda un dia al fons de la mar, un gentil noi fet d’una pedra blanca com la neu. La princeseta va plantar prop de l’estàtua un salze d’un rosa vermellenc. Va créixer meravellosament i ben aviat va ser cobert de fullatge que, sobre la sorra blava, donava una ombra violàcia.

Però el més gran plaer de la sireneta era sentir parlar dels homes que vivien damunt d’ella. Era necessari que l’àvia li contés moltes vegades tot quant sabia de les naus i de les viles, dels homes i dels animals. Allò que li semblava verament meravellós, a la princesa, era que les flors de la terra tinguessin olors (car les de la mar no en tenien pas); que les forests fossin verdes i que els peixos poguessin cantar tan joliuament sobre els arbres que un hom en quedés ple d’encís.

L’àvia anomenava «peixos» els ocellets. Sense fer-ho així, la sirena no ho hauria comprès pas, no havent vist mai cap ocell.

—Quan tindreu quinze anys —els deia— podreu pujar fins a flor d’aigua, asseient-vos a una roca al clar de lluna, i veure passar els grans navilis. També veureu llavors les forests i les viles amb els vostres ulls.

L’any següent, la gran de les germanes va fer quinze anys, però hi havia un any de diferencia entre cada una d’elles, i la petita havia d’esperar cinc anys per deixar el fons de la mar i anar a veure allò que passava a flor d’aigua. Però elles varen prometre’s contar-se l’una a l’altra tot quant haurien vist i quant els hauria succeït de més curiós el primer dia, car l’àvia no els en deia mai prou, i hi havia una quantitat de coses sobre les quals desitjaven tenir aclariment.

Però cap d’elles era tan àvida d’aquestes noves com la més jove, la que justament s’havia d’esperar més temps, i que anava sempre calmosa i pensívola. Sovint, a la nit, sortia a la finestra i mirava a través de l’aigua, d’un blau fosc, on els peixos nedaven. Arribava a percebre la lluna i les estrelles. Llur esclat era més dèbil, però també, a través de l’aigua, semblaven més grosses que als nostres ulls. Si res les amagava a la seva vista, com un gros núvol negre, sabia que era alguna balena nedant al damunt d’ella, o bé una nau plena d’homes. Ah!, certament no pensaven ells pas que una gentil dona d’aigua era allí, que estenia les mans blanques vers la quilla de llur navili.

Així, la gran de les princeses, quan va fer quinze anys, va obtenir l’autorització de muntar a flor d’aigua. Al seu retorn, duia milers de coses per contar. Però el més bonic, segons ella, era asseure’s, al clar de lluna, damunt la sorra, quan la mar era calma, i mirar la gran ciutat situada prop de la platja on brillaven centenars de llums; escoltar les musiques i el brogit dels cotxes i les multituds; veure els cloquers de les esglésies i sentir el tritllejar de les campanes.

La germana petita era tota orelles. Quan va sortir a la finestra, de nit, per mirar a través de l’aigua, d’un blau fosc, el seu pensament la va transportar a la gran ciutat on es feia tant de soroll i li va semblar que el so de les campanes arribava fins a ella.

L’any següent, la segona de les germanes va obtenir el permís de muntar a flor d’aigua i de nedar-hi al seu arbitre.

Va arribar-hi just a l’hora de posta de sol. Segons ella, era la cosa més meravellosa que havia vist mai. Tot el cel, deia, semblava ésser d’or i els núvols eren d’una bellesa impossible de descriure, ni aproximadament. Es coloraven de vermell i de violeta. Al damunt de l’aigua, per la banda de ponent, volava un vol de cignes salvatges semblant a una llarga vela blanca. Es varen perdre en aquesta direcció. Després, el sol va enfonsar-se dins la mar, i les lluïssors s’apagaren sobre l’aigua i sobre els núvols.

L’any següent, la tercera de les germanes va poder muntar a flor d’aigua. Era la més ardida de totes cinc. Va anar, tot nedant, a un gran riu que es llançava a la mar. Llavors va veure turons plantats de vinyes magnifiques. Castells i ciutats se li apareixien a través de les forests. Els ocells cantaven i el sol era tan calent que sovint va haver de submergir-se dins de l’aigua per refrescar-s’hi la cara.

En una petita cala, va veure uns nens que es divertien tirant-se tots nus dintre de l’aigua. La sirena hauria jugat de bona gana amb ells, però va espantar-la un petit animal negre, un gos que va aparèixer. Ella no n’havia vist mai cap. Va jaupar d’una manera tan horrible que la dona d’aigua va espantar-se i va assolir tot seguit l’alta mar. Per això, mai oblidaria les magnifiques forests, els turons verdejants, ni els nens gentils que nedaven sense tenir cua de peix.

La quarta de les germanes era la més tímida. Va romandre molt temps nedant sobre les onades, no trobant res més bonic. Podia veure a moltes llegues lluny entorn d’ella, i el cel era sobre el seu cap, com una immensa campana de vidre. Va percebre també navilis al lluny, però varen fer-li l’efecte de foques.

Per cortesia, alguns dofins havien fet tombarelles davant d’ella, i unes balenes molt grosses havien llançat aigua per llurs narius tan bé que la fada creia estar voltada per centenars de fonts perlejants.

Va venir el torn de la cinquena de les germanes. Els seu aniversari era a l’hivern. Per això va veure coses que les seves germanes no havien vist la primera vegada. La mar semblava tota verda. Al seu entorn suraven enormes masses de glaç que, segons la seva expressió, brillaven com perles, però eren més grans que el cloquer de qualsevol església. Tenien les formes més estranyes i resplendien com diamants. La princesa va posar-se sobre un dels més grossos. Els peixos nedaven pel seu entorn, mentre ella estava asseguda al damunt i el vent jugava amb els seus cabells.

Cap a la nit, el cel va cobrir-se de núvols: va llampegar i va tronar. Les onades negres alçaven les grosses masses de glaç que resplendien a la claror dels llamps.

Tots els vaixells varen desplegar llurs veles. Per tot regnava l’angunia. La dona d’aigua restava tranquil·lament asseguda sobre la seva massa de glaç contemplant els llamps que queien damunt la mar escumejant.

Cada vegada que alguna de les germanes muntava a flor d’aigua restava tota meravellada per allò que veia de més nou, de més bell. Però més tard, quan podien muntar-hi al seu arbitre, això els esdevenia indiferent. Tornaven tot seguit a llur castell i, al cap d’un mes, ja deien que era al fons del mar on hi havien les més encantadores coses.

Sovint, a la nit, les cinc germanes s’agafaven pels braços i muntaven a flor d’aigua. Tenien la veu més encisadora, més bella que qualsevol veu humana. Quan una tempesta es preparava i podien pensar en algun naufragi, anaven davant dels navilis i cantaven, amb llurs veus encantadores, quant formós era el fons de la mar. I pregaven als mariners que no tinguessin por de res i que les seguissin allà baix. Però els mariners no ho entenien i creien escoltar la veu de la tempestat. A més, no veien mai les esplendors submarines, perquè, quan llur navili s’enfonsava, es negaven tot seguit i no eren més que cadàvers que descendien a les pregoneses de les aigües.

Quan les cinc germanes partien juntes a la nit, la més petita, que es quedava sola, se les mirava i semblava estar a punt de plorar; però les dones d’aigua no tenen llàgrimes, cosa que és un sofriment més.

—Si jo tingués quinze anys! —sospirava la petita fada—, prou ho sé que estimaria aquest món d’aquí dalt i els homes que l’habiten!

A la fi, va complir els quinze anys.

—Ja ets gran —va dir l’àvia—. Vine que et guarniré com a les teves germanes.

Li va posar sobre els cabells una corona de nenúfars cada fulla dels quals era la meitat d’una perla, i després va ordenar a vuit ostres que s’agafessin a la cua de la princesa com insígnies del seu alt llinatge.

—Tot això em fa mal! —va dir la princesa.

—S’ha de sofrir per ésser bonica! —va dir l’àvia.

Ah! Amb quin gust la petita fada s’hauria passat de l’ornament i de la pesant corona! Molt més s’estimava les flors del seu jardí; però calia obeir.

—A reveure! —va cridar llançant-se lleugera com una bola a flor d’aigua.

El sol acabava de pondre’s quan va arribar-hi, però els núvols eren encara d’un roig d’or i, en el cel flamejant, brillava amb els seus raigs l’estel de la nit. L’aire era dolç i fresc, la mar llisa com un mirall. Hi havia allà un gran bergantí de tres arbres. No tenia sinó una vela desplegada, car no se sentia ni un alè d’aire i els mariners reposaven. S’hi sentien musiques i cants i, quan va caure la nit, milers de fanals varen il·luminar-se.

Semblava que les banderes de totes les nacions flotaven en l’aire. La fada va nedar a prop de les finestrelles dels costats de la nau i, quan les onades l’aixecaven, podia veure a l’interior.

Hi havia molta gent ricament vestida, però el més bonic era un príncep de grans ulls negres. No podia tenir més de setze anys. Era l’aniversari del seu naixement i per això es feia la festa. Els mariners dansaven sobre el pont i quan el príncep va anar vers ells, més de cent coets varen ser llançats en l’aire. Varen aclarir com en ple dia, tan bé, que la fada, espantada, va capbussar-se en l’aigua. Va treure novament la testa i li va semblar que les esteles plovien sobre d’ella. No havia vist mai semblants focs d’artifici. Grans rodes voltaven tot xiulant, els coets corrien dins l’aire blau, i tots es reflectien en la mar transparent. Sobre el vaixell feia tanta claror que es distingia cada objecte i amb més raó els homes.

Que era formós, el jove príncep! Estrenyia les mans dels altres i somreia amigablement mentre la música ressonava en el silenci de la nit.

Era molt tard, però la princesa de la mar no podia allunyar els ulls del navili i del bell príncep. Els fanals varen apagar-se. Ja no tiraven coets ni trets de canó. No se sentia altra cosa que la mar bruelant sordament. La dona d’aigua s’estava asseguda damunt les ones, mirant sempre per les finestrelles de la nau.

Però el vent va aixecar-se i el navili va posar-se en camí. Les veles s’inflaven l’una després de l’altra. Les onades esdevenien més fortes i uns grans núvols negres s’acostaven. Tot seguit va llampegar i una tempesta espantosa va desencadenar-se. Els mariners varen abaixar les veles molt de pressa. El vaixell caminava sobre la mar furient. Les onades s’aixecaven com muntanyes negres i gegants que amenaçaven estavellar-se sobre els pals. Però la nau s’aixecava i tornava a caure en la mar escumejant. La dona d’aigua trobava la cosa divertida, però els mariners estaven tristos. El navili grinyolava, les fustes amples es doblegaven sota els cops violents. L’arbre mestre va trencar-se pel mig com una canya, i el navili va caure de costat mentre l’aigua entrava a dins.

La fada va comprendre llavors que els homes estaven en perill: ella mateixa va haver d’anar amb compte amb les despulles que estaven dispersades. Un moment va fer tanta fosca que no va distingir res. Però, a la claror d’un llampec, va reconèixer cada una de les persones del navili. Va cercar sobre tot els ulls del jove príncep i quan el navili va naufragar, el va veure com s’enfonsava.

Va alegrar-se’n primer, creient-se que el trobaria allà baix; però va recordar-se que els homes no poden viure dintre l’aigua i així el príncep ja seria mort quan arribaria al castell del seu pare. Ell morir? No, de cap manera! Va nedar entremig de les despulles oblidant completament que la podien matar. Va llançar-se sota l’aigua, va aparèixer a la superfície, i va acabar per agafar el jove príncep que a penes podia sostenir-se sobre la mar furient. Els seus braços i les seves cames quasi ja no tenien força. Els seus ulls negres es cloïen i s’hauria mort si la dona d’aigua no hagués anat a ajudar-lo. Va aguantar-li el cap fora de l’aigua, i va abandonar-se a la mercè de les onades.

Al matí, la tempesta havia passat, però no quedava cap rastre del navili. Vermell i radiant, el sol va aixecar-se sobre la mar. El príncep semblava viure encara, però els seus ulls romanien closos. La dona d’aigua va besar-li el front; li va semblar que era l’estàtua de marbre del seu jardí.

Va continuar besant-lo així i desitjant ferventment que li tornés la vida.

Va percebre llavors la terra, amb altes muntanyes blaves, en el cims de les quals brillava la neu com si hi haguessin cignes adormits. Al peu de les muntanyes, vora la costa, hi havia magnifiques forests verdes i una església o convent (no ho sabia de segur), però en tot cas una llar.

Llimoners i tarongers creixien en el jardí i, davant de la porta, grans palmeres. La mar formava allà una petita cala on l’aigua era tranquil·la, però profunda i voltada de roques. Va nedar cap a aquell indret amb el príncep, va deixar-lo sobre la sorra més fina i neta i va tenir l’atenció d’aixecar-li el cap.

Totes les campanes varen tritllejar a la casa blanca, i un gran estol de noies joves varen sortir al jardí. La dona d’aigua va nedar cap a les roques, darrere les quals va amagar-se. Va cobrir amb algues els seus cabells i el seu pit perquè ningú es pogués adonar de la seva formosa faç i va esperar què succeiria al jove príncep.

Poc temps havia passat quan una noia va anar allà. Va espantar-se de primer, però això no va durar més que un instant. Les altres varen anar a trobar-la, i la dona d’aigua va veure que el príncep reprenia el seu coneixement i somreia a totes les noies. A ella, solament, no li podia somriure i li havia salvat la vida. Però ell no en sabia res de tot això. Llavors el cor de la sirena va entristir-se i, quan el príncep va haver entrat a la casa, ella va submergir-se sota l’aigua i va tornar al castell del seu pare.

D’aleshores ençà va muntar a flor d’aigua al matí i al vespre, per veure l’indret on havia deixat el príncep. Va veure collir els fruits del jardí, va veure la neu brillar sobre les altes muntanyes, però no va veure més el príncep i cada vegada tornava a la seva llar més afligida.

El seu únic consol era asseure’s en el seu jardí, i passar els braços entorn de l’estàtua de marbre que s’assemblava al príncep. Les flors ja no l’ocupaven; les deixava créixer per les avingudes i barrejar-se llurs tiges i llurs fulles a les branques dels arbres. A la fi, ja no va poder-se aguantar més. Va contar la seva pena a una de les seves germanes. Les altres també ho varen saber, i, amb elles, algunes sirenes del veïnat, que eren llurs amigues. L’una d’elles sabia on era el príncep i on es trobava el seu reialme.

—Vine, germaneta! —varen dir les altres princeses. I, agafant-se pels braços, varen muntar en llarga filera fins a l’indret on era el castell del príncep. El castell era bastit de pedres resplendents, i tenia grans graonades de marbre que descendien fins a la mar. Magnifiques cúpules daurades en coronaven el teulat i, entre les columnes que voltaven tot l’edifici, hi havia estàtues de marbre que semblaven vivents. Per les altes finestres, es veien, en les grans sales, precioses tapisseries de seda i els meravellosos retrats de que els murs estaven coberts. Al mig de la sala més gran, rajava una font els raigs de la qual anaven fins a la cúpula de la teulada per on el sol aclaria l’aigua i les plantes que creixien a la piscina.

La petita sirena ja sabia on habitava el príncep. Va anar-hi molt sovint a passar el cap-vespre i la nit sobre l’aigua. Va nedar molt més lluny, al país on les seves germanes no havien mai gosat anar. Anava fins a l’estret canal que vorejava l’esplèndida terrassa de marbre. S’hi asseia i esguardava el jove príncep que es creia estar sol sota la formosa claredat de la lluna. El va veure sovint, a la nit, passejar-se al so de la música en el seu bastiment ornat de banderes. Sortia llavors del seu amagatall, i, quan el vent jugava a través dels seus cabells argentats, s’haguera pogut creure que era un cigne que desplegava les ales.

Sovint, quan els pescadors anaven a la pesca a l’encesa, sentia que deien bé del príncep, i se sentia feliç d’haver-li salvat la vida quan anava sacsejat i mig mort en mig de les onades, i es recordava amb quina joia havia estret el seu cap sobre el seu pit, i l’havia cobert de petons. Però ell no sabia res de tot això, i no podia consolar-la.

Com més anava, més estimava els homes, i més desitjava poder viure entre ells, el món dels quals li semblava més gran que el seu. Ells podien vogar en navilis sobre la mar, assolir les altes muntanyes fins als núvols; llur país, amb els boscos i els camps, s’estenia més enllà dels esguards. Hi havia tantes coses que volia saber, i a les quals les seves germanes no podien respondre! Va anar a trobar la seva àvia, que coneixia molt bé el món de dalt: l’anomenava «el país del damunt de la mar».

—Quan els homes no es neguen, poden viure eternament? —va preguntar ella—. No moren com nosaltres dins la mar?…

—Sí —va dir la vella—: han de morir, i llur vida no dura pas tant com la nostra. Podem viure tres-cents anys; però, quan la nostra vida s’acaba, som canviades en escuma, i no tenim la nostra tomba entre els que estimem. La nostra ànima no és immortal; és per això que no tenim una segona vida. Som com les algues; tallades, no tornen a créixer més. Els homes, al contrari, tenen una ànima immortal que sobreviu àdhuc quan el cos és dins la tomba. Ella munta llavors a través els aires, fins a les estrelles lluminoses. Així com muntem a flor d’aigua per esguardar la terra, l’ànima humana se’n vola a les regions que no podem veure.

—Per què no hem rebut una ànima immortal? —va preguntar tristament la sirena—. Donaria volenterosament els meus tres-cents anys de vida per ser home durant un dia, i tenir la meva part en el món celestial.

—És impossible pensar-hi —va dir la vella—. A més, nosaltres som molt més benaurades que no pas els homes!

—Doncs, hauré de morir i canviar-me en escuma! Llavors no sentiré més el cant de les onades? Ja no veuré més les belles flors ni el sol vermell?

—No —va dir la vella— si és que un home no t’estimi fins al punt que siguis més, per ell, que pare i mare. Si et dóna tots els seus pensaments i tot el seu amor, i que un clergue posi la teva mà dreta dins la seva per unir-vos per sempre més, la seva ànima passarà en tu i obtindràs una part de la felicitat reservada als homes. Però això no pot ser; aquesta cosa que trobem tan bonica aquí baix a la mar, la nostra cua de peix, passa per lleig a la terra. Per ser bonic entre els homes, cal tenir dos peus pesants que anomenen «cames». —La sirena va sospirar i va mirar tristament la seva cua—. Vine —va dir la vella—. Anem-nos-en a divertir. Dansem i saltem durant els tres-cents anys de la nostra vida. Vertaderament ja n’hi ha prou. Apa, vine! Aquesta nit hi ha un gran ball al castell.

Com de fet, s’havia desplegat una magnificència de la qual no pot tenir-se la més petita idea a la terra. Els murs i els sostres de la gran sala de dansa eren de vidre espès, però transparent. Centenars de musclos gegantins, vermells i verds, estaven posats a cada costat de la sala, i, prop de cada un, hi havia una teiera de llum blava. Així aclarien la sala, que semblava ser una mar de llum. Podien veure’s milers de peixos, petits i grossos, nedar contra els murs de vidre. Alguns tenien les escates emporprades, altres d’argent i or. Al mig de la sala, passava una llarga corrent sobre la qual dansaven els habitants de la mar als dolços sons de llurs propis cants. Els homes no tenen tan belles veus. La més encantadora era la de la princesa jove. Tota la cort la va aplaudir. Un instant va sentir-se transportada de joia al pensar que tenia la veu més bonica que pot haver-hi a la terra i a la mar; però ben aviat va somiar amb el món de dalt. No podia oblidar ni el jove príncep ni el seu dolor de no tenir una ànima immortal. És per això que va fugir del castell del seu pare; i, mentre hi cantaven i s’hi divertien, va asseure’s, tota desolada, en el seu jardinet. Va sentir, tot de cop, sons que anaven cap a ella a través de les aigües.

—De segur que és aquell en qui penso sempre —va dir ella—; aquell que estimo més que pare i mare, aquell a qui confio el meu destí. Ho vull gosar tot per aconseguir-lo i per posseir una ànima immortal. Mentre les meves germanes dansen en el castell del meu pare, aniré a trobar la bruixa de la mar, davant la qual he tremolat d’espant fins avui. Potser ella podrà aconsellar-me i ajudar-me.

Dient això va sortir del jardí i va anar a la caverna brogidora, al fons de la qual vivia la bruixa. Mai havia pres aquell camí. No hi havia, allà, ni flors ni algues: no hi havia més que sorra fina que s’estenia fins a la caverna on l’aigua feia remolins escumejants com la que passa sota una roda de molí. Va travessar aquests remolins per arribar on vivia la bruixa. La seva casa era al mig d’una estranya forest. Els arbres i les mates eren pòlips, meitat animals, meitat plantes; hauríeu dit que eren caps que creixien a la terra; però les branques semblaven llargs braços llefiscosos. La princesa va aturar-se espantada davant la casa de la bruixa. El seu cor bategava violentament: amb un xic més hauria fugit. Però va pensar en el príncep, i en l’ànima humana, i li va tornar el coratge. Va nuar els seus llargs cabells sobre la testa per impedir als pòlips d’agafar-los, va creuar les mans sobre el seu pit, i va lliscar tan de pressa com pot fer-ho un peix a l’aigua, passant entre els horribles pòlips que estenien vers ella llurs horribles braços. Va veure que cada un d’ells havia pres alguna cosa, i la guardava amb els seus centenars de braços com amb estenalles de ferro. Els homes que havien mort submergits dins la mar semblaven blancs com ossades. Hi havia també calaveres d’animals i àdhuc el cos d’una sireneta que havia sigut agafada. Això va ser el que més va espantar a la princesa de la mar. Va arribar tot seguit a un indret ple de maresmes, on xiulaven horribles serpents. Hi havia, al mig, una casa, construïda amb ossades d’homes negats. Al davant estava asseguda la bruixa, que donava menjar a un gripau amb la boca, com els homes ho fan amb els canaris.

—Ja sé què vols —va dir la bruixa—. És una bogeria per la teva part, però la teva voluntat serà feta. El mal serà per a tu, bella princesa! Has de desfer-te de la teva cua de peix, i al seu lloc tindràs dos peus com els homes, per a que el príncep t’estimi i parteixi la seva ànima amb tu. Arribes a temps, justament: la nit passada no hauria pogut servir-te abans d’un any. Vaig a preparar-te la beguda. Tu nedaràs fins a la terra, arribaràs a la platja, i la beuràs d’una tirada. Tothom que et vegi dirà que ets la més bella noia dels homes. Tindràs un caminar alat, més lleuger que el de qualsevol dansaire; però a cada un dels teus passos tindràs la sensació que camines sobre el rostoll punxant i que els teus peus sagnen. Si vols sofrir tot això, jo puc ajudar-te.

—Accepto —va dir la sirena amb una veu tremolosa.

I pensava en el príncep i en l’ànima immortal.

—Però pensa-hi bé —va dir la bruixa—. Un cop hauràs pres la forma humana, no podràs tornar a esdevenir sirena: mai més podràs tornar a veure les teves germanes ni el castell del teu pare. I si no guanyes l’amor del príncep fins a esdevenir-li més estimada que pare i mare, i fer unir les vostres dues mans per un clergue per què sigueu marit i muller, no obtindràs l’ànima immortal. Al matí que seguirà a les noces d’ell, el teu cos es trencarà i tu esdevindràs escuma de la mar.

—Accepto —va repetir la princesa, pàl·lida com la mort.

—Però m’has de pagar —va dir la bruixa—, i no demano pas poc. Ets tu qui tens la veu més bella aquí al fons de la mar, i penses que podràs servir-ten per enamorar el príncep. Però és necessari que me la donis: vull que paguis el meu beuratge amb allò que tens de millor. Jo mateixa em veig obligada, per preparar-lo, a donar sang meva: però també serà fort com una espasa de dos tallants.

—Però, si em prens la veu, què em quedarà? —va preguntar la petita sirena.

—La teva bella presencia, el teu caminar alat, els teus ulls eloqüents —va dir la bruixa—. Amb això n’hi ha prou per seduir un home. I bé!, has perdut el coratge? Treu la teva llengüeta, que jo la tallaré! Serà la paga de la beguda.

—Sia —va dir la sireneta.

I tot seguit la bruixa va agafar la seva casserola per preparar el beuratge.

—La netedat és una virtut —va dir eixugant la casserola amb un manyoc de serpents.

Després va estripar-se el pit i va deixar córrer la seva sang. Va afegir-hi, aleshores, ingredient sobre ingredient. Una fumera espessa va aixecar-se. A la fi el beuratge va estar llest i era aleshores clar com l’aigua.

—Heus-el aquí! —va dir la bruixa.

Després va tallar la llengua de la petita sirena, que des de llavors no va poder parlar ni cantar.

—Si els pòlips volen agafar-te quan passis per la forest —va dir la bruixa—, arruixa’ls amb algunes gotes d’aquest liquid.

La sirena no va haver de fer-ne ús. Els pòlips, espantats, recolliren llurs braços quan veieren el beuratge que brillava, entre les mans de la sirena, com una estrella. Així va travessar la forest i la caverna sense obstacles.

Podia entreveure el castell del seu pare. Les teieres estaven apagades a la gran sala. Tots dormien profundament. No va gosar despertar-los, sobre tot ara que era muda i que els havia de deixar per sempre; però va semblar-li que el seu cor es trencava de dolor. Va lliscar cap al jardí, va collir una flor en el terraplè de cada una de les seves germanes, va enviar cap al castell milers de besos, i va muntar a través l’aigua d’un blau fosc.

El sol encara no s’havia aixecat quan el príncep va pujar els seus bells esglaons de marbre. Feia un bonic clar de lluna. La petita sirena va beure el beuratge cremant, i va semblar-li que una espasa de doble tallant penetrava en la seva tendre carn. Va perdre el coneixement, i va quedar-se allà. Quan el sol il·luminava les ones, va despertar-se i va sentir un dolor cruent. Però davant d’ella hi havia el jove príncep; fixava en ella els seus ulls negres. Llavors va adonar-se que la seva cua de peix havia desaparegut, i en el seu lloc tenia unes boniques cames blanques com només una noia jove pot tenir-les. Però, al veure’s tota nua, va envoltar-se amb els seus llargs cabells com amb un mantell. El príncep va preguntar-li qui era, i com havia anat allí. Ella va esguardar-lo amicalment, però molt tristament, amb els seus ulls d’un blau fosc, i no va poder dir-li cap paraula. El príncep va agafar-la per la mà i la va conduir al seu castell. A cada pas que feia, com la bruixa li havia predit, li semblava caminar sobre agulles punxants i sobre rostoll picant; però va aguantar el dolor sense queixar-se. Caminava prop d’ell lleugera com una bombolla de sabó, i ell, com els altres, va admirar el seu alat caminar.

Va ser vestida amb vestits de seda i de mussolina. Era la més bonica del castell, però no podia ni parlar ni cantar. Formoses esclaves vestides de seda i or varen venir a cantar davant del príncep i dels seus reials pares. Cantaven totes l’una millor que l’altra i el príncep donava el senyal de l’aplaudiment, picant de mans. La petita sirena estava tota afligida; sabia que ella cantava molt millor encara, i pensava: «Ah!, si sabés que he donat per sempre més la meva veu per estar aquí, a prop d’ell!».

Després d’això varen dansar les esclaves al so de la música més deliciosa. Llavors la sirena va aixecar els seus formosos braços blancs, va dreçar-se sobre la punta d’un peu, i, fregant el sòl, va posar-se a dansar tan joliuament, que no havien mai vist res semblant. A cada moviment, la seva bellesa es feia valer més i els seus ulls parlaven al cor més que el cant de les esclaves.

Tothom estava encantat, sobre tot el príncep, que l’anomenava «la seva noia trobada». Però anava dansant encara que cada vegada que tocava la terra li semblava caminar sobre rostoll. El príncep li va dir que es quedaria amb ell, i va obtenir el permís de dormir davant de la seva porta sobre un coixí de vellut. Va fer-li fer vestits d’home, per a que pogués acompanyar-lo a cavall. Així varen passejar-se a través de les forests oloroses on les verdes branques els acariciaven l’espatlla, mentre els ocells cantaven en el fullatge. Va pujar amb el príncep les altes muntanyes; i quan els seus peus eren tan sagnosos que els altres se n’adonaven, somreia i continuava muntant amb el príncep fins que veien els núvols sota seu com un vol d’ocells que se’n van cap als països càlids.

En el castell del príncep, quan tots els altres dormien, ella es posava sobre les llargues escales de marbre, vora la mar, i refrescava els seus peus bullents a l’aigua freda. Això li feia bé, i li duia el record dels seus, allà, en les pregoneses. Una nit, tot de cop, les seves germanes varen aparèixer a flor d’aigua tenint-se pels braços. Cantaven dolcíssimes cançons tot nedant. La petita sirena els va fer un senyal. La varen conèixer, i li varen contar quant desolades havien estat de la seva partença. Des de llavors varen tornar-hi cada nit, i fins una vegada va veure la seva vella àvia, que des de molts anys no havia muntat a flor d’aigua; va veure també el Rei de les Mars, amb la seva corona d’or sobre la testa. Tots dos varen estendre les mans vers ella, però no varen gosar acostar-se tant a la terra com les seves germanes.

Cada dia, la jove fada estimava més el príncep, i ell la volia com es vol una noia bona i dolça; però no pensava pas a prendre-la per reina, i era necessari que fos la seva esposa per guanyar una ànima immortal, sense la qual cosa esdevindria escuma de la mar el dia que el rei es casaria.

«No m’estimes més que totes les altres?», semblaven dir els ulls de la petita sirena, quan ell l’estrenyia en els seus braços i la besava sobre el front.

—Sí —deia el príncep—: ets la que jo prefereixo, perquè tens un cor excel·lent. Ets la meva amiga millor i t’assembles a una noia que vaig veure un dia, i que certament no tornaré a veure més. Jo anava en un navili que va enfonsar-se. Les onades varen dur-me a la platja prop d’un temple on nombroses noies estan donades al servei de Déu. La més jove va trobar-me a la platja i va salvar-me de la mort. Només l’he vista una vegada, però és la sola que jo puc estimar. Tu t’hi assembles i tu fas renéixer per mi la seva imatge. Està donada al servei del temple, però t’ha enviat a mi com un missatge d’amistat. No ens veurem mai més.

«Ah!, no sap que sóc jo qui li va salvar la vida!», pensava la petita sirena. «Jo l’he portat a través les onades fins al bosc on hi ha el temple. Vaig esperar, darrere una roca, que algú el trobés, i vaig veure venir la noia que estima més que a mi!». Va sospirar profundament, car no podia plorar. «Aquesta noia està donada al temple: ell ho ha dit», va pensar tot seguit la petita sirena. «No en sortirà mai més i així no es trobaran. Però jo estic a casa d’ell i el veig cada dia. Vull servir-lo, estimar-lo, consagrar-li la meva vida».

No obstant, es va parlar del casament del príncep; deien que anava a esposar la formosa filla del rei veí. És per això que varen preparar un superb navili.

—Diuen que el príncep vol visitar el país del rei veí —deia el poble—, però només vol veure la seva filla. S’emporta amb ell un nombrós seguici.

La sirena removia el cap tot sovint: coneixia més que ningú les intencions del príncep.

—Sí, és per veure la princesa, que me’n vaig —li havia dit—: però és perquè els meus pares m’hi obliguen. Però no em forçaran a dur-la aquí com esposa. Sé per endavant que no puc estimar-la. Certament no s’assembla a la noia del temple. Si hagués de prendre esposa, series tu, estimada noia trobada; tu, que ets la imatge d’ella; tu, la d’ulls que parlen en lloc dels llavis!

Dient aquestes paraules, li va besar la boca vermella, va jugar amb els seus llargs cabells, i va estrènyer el seu cap contra el propi cos. Al vespre, la pobra petita sirena va somiar una felicitat humana i una ànima immortal.

—No tens pas por de la mar, petita muda? —va preguntar-li ell quan va estar a punt el navili que havia d’emportar-se’l.

Amb això va parlar-li de les tempestes, dels meravellosos peixos de la mar. Ella somreia escoltant-lo; sabia millor que cap home què passava en les profunditats.

Una nit de lluna, quan tothom dormia, tret del pilot, va decantar-se sobre el pont i va mirar a través de l’aigua transparent. Va creure’s mirar el castell del seu pare. La vella àvia era allà, esguardant la quilla del navili a través de les onades furients. Tot de cop, les germanes van aparèixer a flor d’aigua, i, mirant-la tristament, varen estendre les mans vers ella. Va fer-los un senyal amb les mans i va voler explicar-los que era feliç; però al moment el gat de mar va aparèixer, i les germanes varen submergir-se sota l’aigua. El jove va creure que no era altra cosa que l’escuma de les onades. L’endemà al matí, el navili arribava al port de la gran ciutat del país veí. Totes les campanes tocaven; els soldats feien la parada, amb les banderes desplegades i les baionetes al canó del fusell. Cada dia va haver-hi noves festes. Els balls i les reunions se succeïen, però la princesa encara no hi era. Deien que era lluny, en un temple on s’instruïa de totes les reials virtuts. A la fi va arribar. La sirena estava tota encuriosida de veure la beutat tan celebrada. Va haver de reconèixer-ho: mai havia vist persona tan amable. Tenia la pell tendra i fina, i darrere les celles, llargues i negres, els ulls d’un blau fosc que resplendien.

—Eres tu! —va cridar el príncep—. Eres tu que em vas salvar quan estava desmaiat sobre la platja? —I va estrènyer la seva estimada en els seus braços—. Que sóc benaurat! —va dir a la sirena—; la més gran felicitat que podia somiar m’ha sigut concedida. Tu te n’alegraràs amb mi, tu, la millor de les meves amigues!

La princesa de la mar va besar la mà del príncep, però va sentir rompre’s el seu cor. El dia del casament seria morta i canviada en escuma de la mar.

Totes les campanes varen repicar joiosament. Els heralds passaven pels carrers publicant el casament. Sobre tots els altars cremaven olis olorosos en precioses llànties d’argent. Els clergues feien balancejar els encensers. Els dos nuvis, amb les mans agafades, varen rebre la benedicció del bisbe. La petita sirena, vestida de seda i or, portava la cua de la princesa. Però no sentia la música magnífica, ni va veure res de la cerimònia santa. Pensava en la seva nit de mort i en tot allò que perdia en el món.

La nit mateixa, els dos esposos varen anar a bord del navili. Els canons tiraven; les banderes flotaven. Al mig del bastiment, estava posada la tenda reial ornada d’or i de porpra. Era allà que els dos esposos havien de passar la nit silenciosa.

El vent va inflar les veles, i el navili va lliscar sobre la mar transparent.

Quan va ser fosc, varen encendre teieres, i els mariners varen dansar gaiament sobre el pont. La petita sirena va recordar-se de la primera volta que havia muntat a flor d’aigua, i en la qual havia vist una festa magnífica i joiosa com aquesta. Va tenir el coratge de dansar. Lleugera com una oreneta, va fer-se admirar de tots; mai havia dansat tan bé. Li semblava posar els peus sobre rostoll picant, però no ho sentia: un altre dolor més cruent estrenyia el seu cor. Sabia que era la darrera nit que veia aquell per qui havia deixat els seus pares i el seu palau, donat la formosa veu, i cada dia suportat turments infinits sense que ningú n’hagués hagut esment. Era la darrera nit que respirava el mateix aire que ell, que veia la mar profunda i el cel atapeït d’estrelles.

Una nit profunda i eterna, sense consciència i sense somni, l’esperava, ja que no tenia ànima immortal i no podia obtenir-ne una.

Tot va ser festa en el vaixell fins a mitja nit. La pobra sireneta reia i dansava amb la mort dintre l’ànima. El príncep abraçava la seva formosa esposa; ella jugava amb els seus cabells negres; i, fent bracet, varen anar a prendre llur repòs a la tenda. Tot va ser quietud en el navili: tan sols el pilot estava al timó.

La petita sirena passava el seu braç entorn dels cordatges i esguardava cap a orient les lluïssors de l’alba. Sabia que el primer raig del sol li donaria la mort.

Tot de cop va veure les seves germanes sorgir de l’aigua. Tenien l’aire tan trist com ella; llurs cabells llargs ja no flotaven al vent; havien sigut tallats.

—Els hem donat a la bruixa per salvar-te de la mort avui. Ens ha donat un punyal: vet-el aquí. Mira que és afilat! Abans que el sol s’aixequi has d’enfonsar-lo en el cor del príncep, així que la seva sang correrà sobre els teus peus, es canviaran en cua de peix. Esdevindràs sirena, saltaràs a la mar, i podràs viure-hi, els tres-cents anys, fins al dia que seràs canviada en escuma. Però vés de pressa!, ell o tu heu de morir abans que el sol s’aixequi. La nostra àvia té tanta pena per culpa teva, que els seus cabells grisos han caigut, com els nostres, sota les estisores de la bruixa. Mata el príncep i vine! Però vés de pressa. Veus aquesta ratlla vermella en l’horitzó? Dintre pocs minuts el sol s’aixecarà i tu moriràs.

Varen sospirar profundament i varen submergir-se dins la mar.

La sirena va apartar la cortina de porpra de la tenda i va veure la jove esposa que dormia sobre el pit del seu espòs. Va abaixar-se i va besar el seu formós front; va mirar el cel on les lluïssors de l’alba s’emporpraven cada vegada més; va mirar el punyal, que tenia a la mà; després va enviar les seves mirades al príncep, que en el somni deia el nom de la seva esposa.

Sí! Ella sola ocupava el seu pensament!

El punyal tremolava a la mà de la petita sirena. De sobte el va llançar a la mar.

Es varen veure tremolar gotes de sang d’un roig fosc.

Una darrera vegada va mirar el príncep; després va deixar-se caure dintre l’aigua, i va sentir el seu cos desfer-se en escuma.

Al mateix instant el sol floria sobre la mar.

Els seus raigs dolços i càlids varen caure sobre l’escuma morta i freda, i la sirena no va sentir la mort. Va veure el sol clar.

Al damunt d’ella planaven centenars de sers transparents, a través dels quals ella va veure les veles blanques del navili i els brillants núvols rojos.

El parlar d’aquests sers era melodiós, però tan eteri que cap home no el pot sentir, així com cap esguard terrenal els pot veure. Sense ales, se sostenien pel sol efecte de llur lleugeresa. La petita sirena va veure que ella tenia una forma semblant a la llur i que sorgia de més a més de l’escuma de la mar.

—On sóc? —va demanar amb una veu semblant a la dels sers aeris, tan etèria que cap veu humana no podia ser-li comparada.

—Entre les filles del aire —varen dir les altres—. Les sirenes no tenen ànima immortal, i no poden obtenir-ne una si no guanyen l’amor d’un home. Llur existència eternal depèn d’un altre. Nosaltres, filles de l’aire, no tenim ànima immortal; però amb bones accions podem obtenir-ne una. Volem cap els països càlids, on viu la pesta; hi anem a socórrer els homes. Espargim en l’atmosfera el perfum de les flors i els guarim. Quan durant tres-cents anys hem fet tot el bé que està en el nostre poder, obtenim una ànima immortal, i podem gaudir de la felicitat eterna de l’home.

—I jo?

—Tu, pobra petita sirena, has sofert tant i has fet tant de bé, que t’has tornat filla de l’aire, i ara pots, fent bones accions durant tres-cents anys, obtenir una ànima immortal.

La petita sirena va aixecar vers Déu les mans transparentes, i per primera vegada els seus ulls s’ompliren de llàgrimes.

Sobre el navili, el brogit i l’animació varen començar. Va veure el príncep i la formosa princesa que la cercaven; inquiets, miraven l’aigua escumejant com si sabessin que s’havia llançat a les onades. Invisible la sirena va besar el front de la princesa, va somriure al príncep, i va volar amb les altres filles de l’aire sobre un núvol roig que passava pel cel.

—Dins de tres-cents anys planareu així en el reialme de Déu!

—Podem ser-hi abans —va dir una de les filles de l’aire.

—I com? —va preguntar la sirena.

—Llisquem invisibles en les cases dels homes on hi ha nens i cada vegada que en trobem un de gentil que és l’alegria dels seus pares i mereix llur amor, Déu escurça el nostre temps de prova. El nen no sap que volem en la cambra, i quan podem somriure de plaer a l’estimat menut, un any ens és perdonat dels tres-cents. Però cada vegada que trobem un nen poc honest i dolent, hem de vessar llàgrimes de tristesa i el nostre temps de prova és allargat d’un dia.