Història d’una mare

Una mare estava asseguda al peu del bressol del seu fillet. Estava desesperada pensant que el nen es moriria. L’infant estava groc groc. Havia tancat els ulls i respirava amb pena. De tant en tant s’hauria dit que respirava profundament, i aleshores la mare s’abocava vers ell encara més ansiosa. Va sentir-se un truc a la porta. Un home vell i pobre va entrar embolicat amb una mena de manta de cavall: no hi ha res tan calent, i se’n tenia necessitat pel fred que feia.

A fora tot era neu i gebre. El vent bufava tant, que tallava la cara.

El jaio tremolava de fred. La mare va aprofitar un moment que el seu fill dormia i va posar a escalfar sobre l’estufa un potet de cervesa. El jaio es va asseure i va bressolar la criatura. La mare va asseure’s a prop d’ell en una cadira mirant el malaltet, que respirava sempre difícilment i aixecava la mà.

—Jo el conservaré, oi? —deia la mare—. Nostre Senyor no se me l’emportarà?

El jaio (que no era altre que la Mort) va fer un moviment estrany amb el cap, que el mateix podia semblar si o no. La mare va inclinar la testa sobre el pit i dues llàgrimes li rodolaren per les seves galtes. Tenia el cap feixuc: feia tres dies i tres nits que no havia aclucat els ulls. Va adormir-se, però per un instant només, i va despertar-se de seguida tremolant de fred.

—Que és això! —va cridar, mirant per tots cantons. El jaio no hi era, ni el nen tampoc. Se l’havia endut. El vell pèndol grinyolava en un racó.

«Buum!». Era un dels grossos pesos de plom que queia a terra, i després d’això el pèndol va parar-se. La pobra mare va sortir corrent i va cridar el seu fill. A fora, asseguda en mig de la neu, hi havia una dona vella de vestits llargs i negres.

—La Mort ha entrat a casa teva —va dir la vella—; jo l’he vista. Se n’ha anat amb el teu fill; però corre més que el vent i no torna mai el que ha robat.

—Digue’m només el camí que ha seguit —va dir la mare—, digue’m el camí i l’atraparé.

—Jo el sé —va dir la vella—; però abans de dir-te’l vull que em cantis totes les cançons que has cantat al teu fill: m’agraden molt; ja les he sentides abans. Jo sóc la Nit, i he vist les teves llàgrimes mentre cantaves.

—Te les cantaré totes —va dir la mare—, però no em facis entretenir, perquè vull atrapar la Mort i tornar-li a prendre el meu fill.

Però la Nit va quedar-se muda i impassible. Aleshores la mare va retòrcer les mans i, feta una mar de llàgrimes, va cantar les cançons. Hi havia més llàgrimes que paraules.

—Agafa per la dreta —va dir la Nit— i entra a l’ombrós avetar. Per allí he vist desaparèixer la Mort amb el teu fill.

En mig de la forest, el camí es dividia. La mare no sabia per quin costat agafar. Allí hi havia una mata d’espines, que no tenia ni flors ni fulles, perquè era a l’hivern. Cristalls de glaç penjaven per les branques.

—No has pas vist passar la Mort amb el meu fill?

—Sí —va dir la Mata—; però no et diré el camí que ha pres, si abans no m’has escalfat amb el teu cor. Estic gelada: em torno tot glaç.

Va estrènyer la Mata contra el seu pit per a escalfar-la. Les espines penetraven a la carn i la sang regalava gotes grosses. Però en la mata varen néixer fulles fresques i verdes, i, malgrat la freda nit d’hivern, va cobrir-se de flors: tanta escalfor hi feia en la sina d’aquella mare afligida. Aleshores la Mata va indicar-li el camí que havia de prendre.

Va arribar a la vora d’un llac, sobre el qual no hi havia ni barca ni barqueta. El llac no era prou gelat per a aguantar-la i massa pregon per a que pogués passar-lo a gual. I calia travessar-lo per a trobar el seu fill! Va ajeure’s a terra per a beure tota l’aigua, cosa que era impossible per a una persona. Però la mare afligida esperava que succeiria un miracle.

—No, això no pot ser —va dir el Llac—. Val més que ens posem d’acord. M’agraden les perles. Els teus ulls són les més transparentes que he vist. Fes-los caure amb els teus plors i et portaré fins al gran hivernacle on viu la Mort i on cultiva les flors i els arbres. Cada un d’ells és una vida humana.

—Ah! Que és el que no donaria per a anar a veure el meu fill! —va dir la mare, desconsolada.

Va llençar tantes llàgrimes, que els seus ulls van caure al fons del llac i esdevingueren dues perles precioses. El llac aleshores va alçar-la com si fos en una gronxadora, i d’un sol moviment la va portar fins a l’altra banda, on hi havia una casa meravellosa d’una llegua de llargada.

No se sabia si era una muntanya, amb boscos i esplugues, o bé una construcció; però la mare no veia res, perquè els seus ulls havien caigut amb els seus plors.

—On trobaré la Mort, que m’ha pres el meu fill? —va dir la mare.

—Encara no ha arribat —va dir-li una jaieta que vetllava sobre el gran hivernacle de la Mort—. Però com has pogut arribar fins aquí? Qui t’ha ajudat?

—Nostre Senyor —va respondre la mare—. Ell és compassiu. Sigues-ho tu també! On trobaré el meu fill?

—Jo no el conec —va dir la vella—, i tu no hi veus. Moltes flors i arbres s’han marcit aquesta nit. La Mort ha de venir de pressa a replantar-les. Tu saps que cada persona té el seu arbre de vida i la seva flor que la representa aquí. Aquestes flors ens diferencien les unes de les altres en aparença, però llur cor batega. El cor dels nens també batega: busca, doncs. Potser coneixeràs el del teu fill. Però, què em donaràs si et dic el que has de fer?

—Ja no tinc res per a donar —va dir la desgraciada mare—; però aniria per tu fins a l’altra banda de món.

—No puc fer-hi res —va dir la vella—; però pots donar-me els teus llargs cabells negres. Ja ho saps que són bonics. M’agraden molt. Jo et donaré els meus, que són blancs: sempre és una compensació.

—Si només vols això —va dir la mare—, ja te’ls dono amb goig.

Va donar, doncs, els seus cabells negres, i a canvi va rebre els blancs de la vella.

Varen entrar en el gran hivernacle de la Mort, on totes les plantes creixen barrejades. Hi havien finíssims jacints sota campanes de vidre, i grans i grosses peònies. Es veien plantes aquàtiques, les unes fresques, les altres mig malaltes; serps d’aigua s’entortolligaven entorn de llurs tiges. Aquí hi havien palmeres, alzines, plàtans; allà, julivert i farigola. Cada arbre i cada flor tenia un nom; cada un era una persona que encara vivia, l’una a la Xina, l’altra a la Groenlàndia, sobre tota la terra.

Hi havia grans arbres en testos petits que amenaçaven de fer-los esclatar. Al contrari, plantetes lletges es trobaven sovint en un bon terrer cobert de molsa i curosament llaurat.

La mare, afligida, s’ajupia a cada planta, fins a les més petites, escoltava batre llur cor humà, i, entre milions d’altres, va reconèixer el del seu fill.

—És aquest! —va cridar la mare, estenent la mà sobre un petit crocus blau, que estava malalt i queia de costat.

—No toquis la flor —va dir la jaia—, però queda’t aquí, i quan la Mort vindrà, car sé que ha de venir, no li deixis arrencar la planta. Amenaça’l amb arrencar tu mateixa les plantes veïnes. Tindrà por, puix respon d’elles davant de Nostre Senyor i ningú pot arrencar-ne cap sense el seu permís.

Al moment un vent glacial va sentir-se. La mare cega va comprendre que era la Mort que venia.

—Com has pogut trobar el camí fins aquí? —va preguntar la Mort—. Com has pogut venir més de pressa que jo?

—Sóc mare!

La Mort va estendre sa blanca mà sobre la floreta delicada, però la mare la protegia tenint-la entre les seves mans, procurant no doblegar cap fulla. Aleshores la Mort va bufar sobre les mans de la mare, i ella va sentir el seu buf, més fred que el vent glaçat, i va haver de deixar anar la seva presa.

—No pots res contra mi! —va dir la Mort.

—Però Nostre Senyor pot alguna cosa —va respondre la mare.

—És a ell sol que jo obeeixo. Sóc el seu jardiner. Agafo les seves flors i els seus arbres i els trasplanto en el gran jardí del paradís. Com creixen allà i el que els passa, no puc dir-t’ho.

—Torna-m el meu fill! —va dir la mare, plorant i suplicant, al mateix temps que prenia en cada mà dues flors veïnes—. En la meva desesperació, arrencaré totes les teves flors.

—No ho facis pas —va dir la Mort—. Dius que ets desgraciada i vols fer una altra mare tan desgraciada com tu?

—Una altra mare? —va dir la pobra dona, deixant les dues flors.

—Mira els teus dos ulls —va dir la Mort—. Els he pescat en el llac, on brillaven molt vivament. Jo no sabia que fossin els teus. Pren-los. Són encara més transparents que abans. Mira ara en aquest pou d’aquí a prop. Jo et nomenaré les dues flors que tu volies arrencar; veuràs tot llur avenir, tota llur vida humana, tot el que tu anaves a destruir.

La mare va mirar en el pou. Va veure que l’una esdevenia com una bona obra en el món de tanta felicitat i alegria que hi havia entorn d’ella. Va veure també la vida de l’altra: tot eren penes, angoixes, misèries, desolacions.

—L’una i l’altra són la voluntat de Déu —va dir la Mort.

—Quina és la flor de l’infortuni? Quina és la de la felicitat? —va preguntar la mare.

—No t’ho puc dir —va respondre la Mort—. Només has de saber que una de les flors era la del teu fill, era la imatge del seu avenir.

—Quina de les flors era la del meu fill? —va cridar de nou la mare—. Digues-m’ho! Si ha d’ésser desgraciat, emporta-te’l de seguida en el reialme de Déu! Oblida les meves llàgrimes! Oblida les meves oracions! Oblida tot el que he dit i fet!

La mare va creuar les mans, va caure de genolls i va suplicar:

—No m’escolteu pas, Senyor —deia—, ni jo us imploro contra la vostra voluntat, que és la millor. No m’escolteu pas! No m’escolteu pas!

I va inclinar el cap sobre el seu pit.

Aleshores la Mort va portar el fill en el país desconegut del qual havia parlat.