L’avet

En el bosc creixia un avet petit, molt bufó. Estava ben col·locat, de cara al sol, i no li mancava pas aire. Al seu entorn creixien altres avets més grossos. L’avet petit hauria volgut ser tan gros com ells.

A l’avetó no li agradaven gens els nois camperols que passaven xerra que xerra, tot anant a collir maduixes o móres i que, en tornant amb el cistell ple, s’asseien a prop d’ell i deien:

—Oh, quin avet petit més bufó!

No li agradava gens que li diguessin «avet petit».

L’any següent va créixer d’un través de dit, i l’altre any d’un altre través encara. Ja sabeu que d’aquesta manera pot saber-se l’edat d’un avet segons el nombre de rengles de branques.

—Oh! Si jo pogués arribar a ser un arbre tan gros com els altres! —sospirava l’avet petit—. Llavors estendria les meves branques ben lluny, entorn meu, i del meu cimall estant podria mirar els camps; els ocells vindrien a fer niu a les meves branques, i quan el vent bufaria podria bressar-m’hi majestuosament com els altres.

És per això que res donava alegria al nostre avet petit, ni el sol, ni els ocells, ni els formosos núvols de color de rosa que passaven damunt d’ell vespre i matí.

L’hivern va arribar. Per tot arreu la neu brillava ben blanca. Una llebre va passar corrent i va fer un salt per damunt l’avet, que en va restar tot humiliat.

Però, passats dos altres hiverns, el nostre avet s’havia fet tan gros que la llebre va haver de voltar-lo.

«Oh! Créixer, créixer, arribar a ser alt i vell! Heus aquí el que hi ha de millor al món», pensava l’avet.

A la tardor, venien regularment els llenyataires, que serraven alguns dels arbres més grossos.

El jove avet, que ja era bastant alt, va començar a pensar en la sort d’aquells arbres magnífics que queien a terra amb fort soroll. En tallaven les branques, n’arrencaven l’escorça i apareixien, així, llargs i prims. Amb prou feines se’ls coneixia. Els posaven tot seguit a les carretes, i els cavalls se’ls enduien del bosc.

On anaven? Què els passava? Per la primavera, al retorn de les orenetes i de les cigonyes, el nostre avet els preguntava:

—Sabeu on se’ls han enduts? Els heu trobats?

Les orenetes no en sabien re. Però una cigonya de cara seriosa va bellugar el cap i va dir:

—Crec saber-ho. He trobat moltes naus noves tornant d’Egipte. Tenien pals magnífics i em sembla que feien olor d’avet.

—Oh! Si jo fos prou gran per vogar com elles sobre la mar! Com és feta aquesta mar i a què s’assembla?

—Seria massa llarg d’explicar —va dir la cigonya prenent el vol.

—Alegra’t de ser jove! —deien els raigs del sol—. Alegra’t de la teva saba fresca i de la vida jove que és en tu!

El vent va abraçar l’avet, i la rosada va ornar-lo de perles; però ell no feia cas d’aquestes atencions.

Pels volts de Nadal, anaven a tallar alguns arbres petits, no tan grans ni tan vells com el nostre avet, que no somniava altra cosa que deixar el bosc. Aquests arbres joves, ben poc frondosos, conservaven les branques; els posaven damunt de les carretes, i els cavalls se’ls enduien del bosc.

«On van?», es preguntava el nostre avet. «No són pas més grans que jo. Fins n’hi ha un de més petit. I per què els deixen les branques? On els porten?».

—Nosaltres ho sabem! Nosaltres ho sabem! —piulaven els pardals—. Hem mirat a través dels vidres, a ciutat. Sabem on els porten. Els duen a les més formoses festes que es puguen imaginar. Hem mirat a través dels vidres: hem vist que els planten al mig d’una cambra ben escalfada i els ornen amb els objectes més bonics; pomes, pastissos, confitures, joguines i centenars de llums.

—I després? —preguntava l’avet, tremolant de totes les branques—. I després? Què els passa?

—Ah! Ja no sabem re més. Però era esplèndid!

—Ah! No he nascut per a aquest brillant avenir! —mormolejava l’avet—. Encara deu donar més gust que anar per mar. Ah! Si fóssim a Nadal! Ara sóc alt i gros com els que varen endur-se’n l’any passat. Oh! Si fos a la carreta! Si fos a la cambra calenta, al bell mig de totes aquelles esplendors! Però, i després? De segur que encara ve alguna altra cosa més. Altrament, de què serviria guarnir-nos així? Sí: deu venir alguna cosa més meravellosa. Quin turment l’esperar! No puc aguantar més!

—Acontenta’t de nosaltres! —deien l’oreig i el raig de sol—. Acontenta’t de la teva verda joventut a ple aire!

Però no se n’acontentava. Creixia, creixia sempre amb un formós verd fosc, tant a l’estiu com a l’hivern.

La gent que el veia exclamava:

—Quin arbre més bonic!

Abans de Nadal, el varen serrar el primer de tots. La destral va trencar-li les fibres, i va caure fent un sospir. Va sentir un sofriment que el privava de pensar en cap benaurança. Li sabia greu deixar el lloc on havia nascut. Sabia que mai més reveuria els seus vells i estimats companys, les mates i les flors que l’envoltaven, i, qui sap!, potser mai més cap ocell.

No: la separació no va ser alegre.

El nostre avet va reprendre el coneixement en el pati on el varen treure de la carreta junt amb els seus companys.

Va sentir un home que deia:

—Heus-en aquí un de magnífic. És el que necessito.

Varen arribar dos criats amb lliurea i el varen portar a una sala gran i formosa. Tot al voltant hi havia retrats penjats a les parets i, sobre la xemeneia de porcellana, dos gerros xinesos tots coberts de dragons i de flors il·luminades d’or.

Hi havia també magnifiques poltrones, canapès de seda, grans taules carregades de llibres i d’objectes de molt preu, que costaven centenars i centenars de duros, com deien els nens.

L’avet va ser posat en una mitja bóta plena de sorra; però no es veia que fos una mitja bóta, perquè uns draps verds posats tot al voltant la tapaven. El nostre avet no podia contenir la seva emoció. Què passaria?

Minyones i criats varen començar a ornar-lo. Varen penjar-li a les branques paperinetes de colors plenes de bobons. Pomes daurades i nous penjaven com si haguessin esclatat allà mateix. Varen enganxar tot seguit a les branques candeles vermelles, blanques i blaves, i unes nines que semblaven de carn, talment, i que l’avet no n’havia vistes mai de tan boniques.

A dalt de tot hi van posar una gran estrella de llauna molt llampant. Era magnific!

—Aquesta nit —deia tothom—, aquesta nit brillarà! Brillarà força, això!

«Oh!», va pensar l’avet. «Si ja fóssim al vespre! Si els llums fossin encesos! Qui sap què passarà! Si els arbres del bosc poguessin venir-me a veure! Potser els pardals vindran a mirar a través dels vidres. Que potser em quedaré aquí plantificat amb aquests ornaments estiu i hivern?».

Sabia, doncs, què havia de passar, i, no obstant, li feien mal les punxes de tant impacientar-se. El fer mal les punxes, per a un avet, és tan dolent com el mal de cap per a nosaltres.

A l’ultim varen encendre les candeles. Quin esclat, quina esplendor! El nostre avet tremolava en tot el seu brancatge, tan fort, que una de les candeles va calar foc a una branca i va sentir-se una pudor de cremat!

—Déu meu! —varen cridar les minyones. I varen apagar el foc tot seguit.

L’avet no gosava bellugar-se, tement fer malbé alguna cosa dels seus guarniments. Brillava amb tot el seu esclat.

La porta va obrir-se de bat a bat, i una colla de criatures va precipitar-se endavant com per a fer caure l’avet. Les persones de més edat venien més tranquil·lament al darrere. Les criatures van aturar-se, mudes d’admiració; però al cap d’un moment varen reprendre llur alegria brogidora i varen ballar una sardana al voltant de l’arbre. Les joguines varen ser agafades l’una darrere l’altra.

«Què fan ara?», pensava l’avet. «Què succeirà?».

Les candeles acabaven de cremar, i quan varen ser prop d’extingir-se les varen apagar, i les criatures varen tenir llavors el permís de saquejar l’arbre de Nadal. S’hi tiraren a sobre i varen fer cruixir les branques. Si no hagués estat sòlidament enfonsat, hauria caigut a terra.

Després els nens varen ballar amb aquelles joguines tan boniques, sense ocupar-se ja de l’avet: solament la dida vella va mirar entre les branques, però només era per a veure si havia quedat oblidada alguna llaminadura o alguna poma.

—Una rondalla! Una rondalla! —varen cridar els nens tot estirant cap a l’arbre un home petit i gros que s’hi va asseure sota.

—Ja som en mig de la verdor, i li agradarà a l’avet escoltar-nos. Però jo us prometo una rondalla i prou. Voleu Ivet-Avet o Klumpé-Dumpé, que va caure escales avall, però que, no obstant, va pujar al tron i va obtenir la mà de la princesa?

—Ivet-Avet! —cridaren els uns.

—Klumpé-Dumpé! —cridaven els altres.

Va ser un verdader xivarri. Sols l’avet estava tranquil.

«Ja no compto per re, jo?», es preguntava. «Ja no n’han de fer re, de mi?».

El vell va contar la rondalla de Klumpé-Dumpé. Els nens varen picar de mans tot cridant:

—Més! Més!

Volien també Ivet-Avet; però varen haver-se d’acontentar amb Klumpé-Dumpé. L’avet estava quiet i reflexionava. Els ocells del bosc no li havien contat mai re de semblant. Klumpé-Dumpé havia caigut escales avall, però havia obtingut la mà de la princesa.

«Oh!, sí! Tot va així en el món!», pensava. «Això que aquest home conta no pot ser mentida, car em sembla molt franc. Qui sap! Potser jo també cauré escales avall per a obtenir després una princesa».

Pensava amb goig en l’endemà, que es tornaria a veure cobert de candeles, de joguines, d’or i de fruita.

«Demà no tremolaré», es deia. «Nedaré en plena felicitat. Demà tornaré a sentir la rondalla de Klumpé-Dumpé i potser la d’Ivet-Avet».

Va estar-se tota la nit quiet i pensatiu.

Al matí, criats i minyones varen entrar.

—Ah! —va pensar l’avet—. Heus aquí la festa, que torna a començar.

Però no: varen treure’l de la cambra i varen dur-lo a la golfa, en un racó molt fosc.

«Què és això?», pensava l’avet. «Què em passarà aquí? Què hauré de sentir, aquesta vegada?».

I s’estava dret a la paret, tot pensatiu.

Dies i nits varen passar. Ningú pujava allà dalt, i quan, per fi, algú hi va anar, va ser per a dipositar a la golfa algunes grans caixes. L’avet va creure’s absolutament oblidat.

—Ara som a l’hivern —pensava—. La terra és dura i coberta de neu. Ara no em podrien plantar. Evidentment cal quedar-me aquí fins a la primavera. Tot és per a un millor, i els homes són bons. Si solament no fos tan fosca aquesta golfa terrible! Mai s’hi veu el més petit conill! Era ben divertit, per això, en el bosc, quan hi havia neu i els conills passaven tot corrent. Sí: àdhuc quan saltaven per sobre meu; però jo llavors n’estava molestat. Això és horriblement desert.

—Pip, pip! —va fer un ratolí, tot corrent cap a ell.

Darrere d’aquest en sortí un altre. Tot dos varen posar-se a olorar l’avet, i després varen enfilar-se per les branques.

—Quin fred tan terrible! —deien—. Si no fos això, s’hi estaria molt bé aquí. Veritat, vell avet?

—No sóc pas vell —va dir l’avet—. N’hi ha molts de més vells que jo.

—D’on véns? Què saps? Parla’ns de les encontrades més boniques de la terra. Hi has estat? Has estat en el rebost, on els formatges estan arrenglerats en els prestatges i els pernils pengen del sostre?, on es dansa sobre espelmes de sèu?, on s’hi entra magre i se’n surt gras i rodó?

—No, no hi he estat mai —va dir l’avet—; però he estat al bosc, on el sol brilla i els ocells canten.

Va contar-los la seva joventut. Els ratolins no havien sentit res semblant; eren tot orelles.

—Quantes coses has vist! Que n’has sigut, de feliç!

—Jo? —va dir l’avet. I va pensar en tot allò que acabava de contar.

Sí: en el fons, aquell era el bon temps.

Va explicar-los tot seguit la vetlla de Nadal en la qual havia sigut cobert de llaminadures i candeles.

—Oh! —deien els ratolins—. Que n’has sigut de feliç, vell avet!

—Però jo no sóc vell! —deia l’avet—. És aquest hivern que se m’han endut del bosc. Estic en plena vida, sinó que m’han posat en test, cosa que m’és desagradable.

—Que bé ho saps contar tot! —deien els ratolins.

La nit següent hi van anar amb quatre ratolins més per a fer-los escoltar la narració de l’avet.

—Sí, era el bon temps —deia aquest—: pot tornar. Klumpé-Dumpé va caure escales avall, però va obtenir la princesa. Potser jo també obtindré una princesa.

I pensava en un gentil faig petit del bosc, que se li apareixia com una verdadera princesa.

—Què és això de Klumpé-Dumpé? —demanaven els ratolins.

L’avet va contar la rondalla, paraula per paraula. Els ratolins estaven a punt de saltar d’alegria fins al cim de l’avet.

La nit següent, el nombre de ratolins va ser encara més gran, i el diumenge varen anar-hi, a més, dues rates. Però aquestes varen dir que la rondalla no era divertida, cosa que va afligir als ratolins, car a ells tampoc els va semblar tan divertida.

—Només saps aquesta rondalla? —varen preguntar les rates.

—En bona fe no en sé cap més —va dir l’avet—: és la que vaig sentir en la nit més feliç que he passat; però aleshores no em donava pas compte de quant feliç era jo!

—És una rondalla pesada! No en saps cap que sigui qüestió de llard i d’espelmes de sèu? No saps cap rondalla de rebost?

—No —va dir l’arbre.

—Bona nit, doncs —varen dir les rates, tot entrant a casa d’elles. Els ratolins també es van retirar.

—Era ben agradable, per això —va mormolejar l’avet—, de veure els ratolins asseguts en rodona al meu voltant per escoltar-me. S’ha acabat això, també! Però la felicitat tornarà quan em trauran d’aquí.

Quan va ser això?

Un matí formós va entrar gent per endreçar la golfa. Varen endur-se’n les caixes i varen treure l’avet del seu racó. Varen tirar-lo a terra una mica bruscament; però tot seguit un home va agafar-lo i va endur-se’l per una escala ben il·luminada.

—Heus aquí la vida que torna —va pensar l’avet, que sentia la carícia de l’aire fresc i dels primers raigs del sol entrant al pati.

L’avet tenia tantes coses per veure al seu voltant, que va oblidar-se de mirar-se ell mateix. Al costat del pati hi havia un jardí ple de flors. Roses fresques i flairoses penjaven per la paret; els tells eren florits i les orenetes volaven tot dient: «Quirre-virre-vit!».

«Ara viuré!», va pensar l’avet. I estirava les branques.

Déu meu! Eren seques i esgrogueïdes. El varen posar a un racó, entremig de les ortigues i les argelagues. L’estrella de llauna estava encara a la branca més alta i brillava al sol clar.

En el pati es trobaven alguns d’aquells nois que, la nit de Nadal, havien fet la sardana entorn de l’arbre i l’havien trobat tan bonic. Un dels més petits va córrer i va agafar l’estrella de llauna.

—Oh! Mireu! —cridava—. Dalt d’aquell arbre de Nadal, tan vell i lleig, encara hi ha l’estrella!

I va caminar sobre les branques, que cruixien sota les sabates.

L’avet mirava les formoses flors i la fresca verdor del jardí, i després es mirava ell mateix. Hauria volgut trobar-se en el seu fosc racó de la golfa. Pensava en la seva verda joventut al bosc, en l’alegra nit de Nadal i en els ratolins que estaven tan contents de sentir la rondalla de Klumpé-Dumpé.

«Tot s’ha acabat», pensava el pobre avet. «Per què no haver estat alegre quan podia estar-ne?».

Un criat va venir i va tallar l’arbre a trossos. Va fer-ne un feix de llenya, que varen posar sota l’olla gran. Varen sentir-se sospirs i crits d’angoixa. Els nens hi varen córrer per a posar-se davant del foc i cridar: «Pif-paf!». Però els «pif-pafs» de l’avet eren vertaders sospirs. Pensava en els dies d’estiu al bosc i en les nits d’hivern a cel obert, quan les estrelles brillaven. Pensava en la nit de Nadal i en Klumpé-Dumpé, la sola aventura que ell havia après i que havia pogut contar.

I després no en va quedar res, de l’avetó.

Els nens havien tornat al pati. El més petit portava sobre el pit l’estrella de llauna que l’arbre havia portat en la seva vetllada més feliç.

Acabada aquesta vetllada, acabat el pobre avet i acabada amb ell la nostra història, com acaben totes les històries d’aquest món.