45

La llum de les llànties de l’interior ens va servir per orientar-nos en el tram final del trajecte. Havia pogut seguir la via Francisca^[11] fins poc després del coll de Bena, on la via es bifurcava, per una banda cap a Besalú passant per la Tolosa i, per l’altra, cap a Ripoll.

Vam prendre la direcció de Ripoll fins a un punt indeterminat, on ens vam perdre. Era de nit i hi havia boira. Era una boira tan intensa que no ens permetia veure el camí que s’enfilava des de la via Francisca fins al Masprat, malgrat que jo el recordava. Com recordava també que aquell mas hostatjava passavolants d’arreu. Si més no, anys enrere ho havia fet.

De petit, m’hi havia aturat amb el pare, camí de Vic. Recordava que el mas es trobava enmig d’uns camps de conreu, d’horts i d’arbres fruiters. L’amo es deia Langardi. Li deien el jueu, però no se li podia dir a la cara perquè només de sentir-ho, s’irritava. Era ros i barbut i sempre tenia molta mala llet. Si sentia algú que l’anomenava el jueu, s’emprenyava com una mona. Jo l’havia vist fer fora de l’hostal un parell de mossos llançant-los gerres plenes de vi.

* * *

Vam arribar rebentats a la porta del mas, que era a mig dia de camí de Ripoll. Estàvem glaçats i la humitat ens havia debilitat. Portàvem moltes nits pràcticament sense dormir, intentant recuperar el temps perdut a Turtuxa, on vam haver d’estar-hi quatre dies més del previst per assecar el manuscrit, guarir-me els peus i, sobretot, refer l’Hakim del xoc emocional. Li costava portar el pes de la mort a les espatlles. Segons m’havia explicat durant els últims dies de viatge, no es podia treure del cap una imatge: la glopada de sang que li va sortir per la boca al jove de cabells llargs i arrissats quan li va foradar l’estómac.

L’Hakim va trucar tres cops a la porta. Vam sentir com algú renegava a l’altra banda, però finalment, ens va obrir. Era ell, segur: el jueu. Petit, força més grassonet que anys enrere, però igual de brut. El pas del temps havia transformat la seva frondosa barba rossa en una minsa barba blanca, però no li havia canviat en absolut el caràcter.

—Què collons voleu, a aquestes hores? —va exclamar, traient el cap per la porta.

—Menjar i dormir —vaig respondre amb contundència i mirada amenaçadora.

Ens va repassar de dalt a baix. Sospitós. En silenci.

—Penses obrir o no? —vaig cridar, donant una puntada de peu a la part baixa de la porta.

Després d’uns instants de dubte, el jueu ens va obrir:

—Endavant. Passeu. Benvinguts a la Paradella. —Va obrir la porta i vam entrar—. Què voleu sopar? Hi ha caldo i… —va rumiar un instant i va continuar— caldo. Això o res.

Va marxar decidit i de seguida va venir amb dos plats, dos gots, dues culleres i un rosegó de pa sec. Ens va fer seure a una taula llarga, al costat de la llar de foc, que era al mig de l’estança. Escalfava i il·luminava. El jueu va tornar a marxar però a l’instant va tornar a entrar amb una sopera de terra i una gerra de vi.

—Voldreu vi, oi? —va dir, donant per descomptada la resposta mentre deixava la gerra a sobre la taula i se’n tornava a la cuina.

De sobte, es va girar i va exclamar mirant-me:

—Aquest és moro, oi? —referint-se a l’Hakim.

Vaig fer que sí amb el cap i immediatament va dir:

—I mama?

Vaig tornar a fer que sí amb el cap, sense mirar-me’l. Tenia coses més importants a fer: devorar la sopa. L’Hakim tampoc no va aixecar el cap del plat. Estàvem afamats. Vam buidar la sopera. Quan va tornar a aparèixer en Langardi ho va fer amb dos sacs, un a sota de cada braç. Eren plens de palla. Els va llançar a terra i va exclamar:

—Aquí dormireu! Al costat del foc.

Els dos sacs serien el nostre jaç aquella nit. En Langardi es va asseure a la taula amb nosaltres. Es va mirar fixament l’Hakim i em va preguntar:

—D’on és aquest moro?

—De Qurtuba —va respondre l’Hakim amb cara de pocs amics.

—No sé pas on és això.

—És la capital del califat. La ciutat més gran i moderna del món… —vaig dir, convençut.

—I tu, d’on ets? —em va demanar en Langardi.

Vaig dubtar si explicar-li la veritat o no i vaig optar per mentir, però només a mitges:

—Sóc d’Orís i… vinc a fer-me monjo.

L’Hakim va fer un bot del tamboret i va exclamar:

—Però què dius, Biel? Tu, monjo?

—Sí.

En Langardi va riure. Es va aixecar i va desaparèixer mentre deia:

—Bona nit, nois.

* * *

L’Hakim es va acostar al foc per revifar-lo. Va posar-hi un tronc nou i el foc va prendre de seguida. Les flames van créixer a l’instant. Li il·luminaven mitja cara. Semblava desconcertat.

—Hakim, què et passa? —vaig demanar-li.

—Això de fer-te monjo…, no ho deus pas haver dit seriosament, oi?

—Fa dies que em volta pel cap, Hakim… però ho vaig decidir ahir. He decidit fer-ho.

—Per què? —va preguntar, incrèdul.

—És molt complicat d’explicar, Hakim. Aquests últims mesos m’han canviat la vida. He deixat d’estar enamorat de la Berta i he embogit per la Naila. He conegut una ciutat on els desitjos es poden fer realitat, he conegut el que és un llibre, el valor de les carícies, el valor de la paraula, la poesia, la ciència, el sentit de l’amistat. Però sobretot, he degollat, he apunyalat… —Una única llàgrima, salada i escassa, em va regalimar per la galta.

Vaig empassar saliva i vaig sentenciar:

—I he matat.

—Però tot això no justifica aquesta decisió de dedicar tota la teva vida a la contemplació! Tu no ets d’aquesta manera, Biel!

—És l’única cosa que em queda, Hakim.

—Ah, sí? I la Naila?

—M’espanto només de pensar en la possibilitat de tornar a Qurtuba i que la Naila hagi entregat el seu amor a un altre home.

—I per què ha de ser així?

—I per què no? Jo estava boig per la Berta i mira… Si li passés el mateix a la Naila no ho suportaria.

—Com pots renunciar a l’amor, Biel?

—No hi renuncio pas. Crec que l’ésser humà no pot viure sense amor. És la primera manifestació de l’ésser viu. Però jo m’he enamorat de la Naila i del concepte d’amor ideal. No em puc permetre el luxe de veure com el nostre amor es transforma i perd força, vida, raó de ser…, com acostuma a passar sempre. Sé que ni tan sols els amors eterns duren tota la vida. Quan vaig veure la Naila per primer cop em vaig adonar de la força d’una expressió que hem fet servir sempre sense donar-li cap importància: «vida meva».

—És curiós —va fer l’Hakim—. Un home que es fa monjo per amor. Em costa d’entendre… i de creure, sincerament.

—No només em faig monjo per amor, sinó també perquè vull ser feliç.

—I ja saps què és la felicitat, Biel?

—No. Mai no ho sabrem. Crec que només un imbècil pensa que la felicitat pot ser permanent. Però crec que la felicitat s’acosta molt a l’amor. L’amor a moltes coses. Crec que sovint ens enamorem tard d’algunes coses de la vida. Jo, per exemple, de la Naila. He fet tard. Pel que sigui, però he fet tard. Però en aquest viatge m’he enamorat del saber i encara no he fet tard. Per això vull aprendre a llegir, a escriure, aprendre l’art de la paraula, aprendre el saber científic…

—I el fet religiós, què?

—Només intueixo que l’ésser humà té alguna cosa més que l’existència material. Aquesta intuïció és el que en diem Déu. Crec que Déu és simplement una representació simbòlica de l’existència humana.

—Quin Déu?

—Tots. A Qurtuba m’he adonat que hi ha moltes veritats i, per tant, molts Déus. El nostre ha de ser el mateix que el vostre i que el de l’Ishaq. També m’he adonat que l’única preocupació espiritual de la gent és aconseguir la salvació, la vida eterna. Aconseguir la nostra pròpia salvació. La nostra pròpia vida eterna. Som uns individualistes. M’agradaria canviar aquesta concepció…

L’Hakim em va interrompre indignat:

—També hi ha salvació fora de l’església: una llei natural que ens obliga a tots. Prefereixo creure en els filòsofs abans que apuntar-me a les creences religioses.

—Perquè per a tu, Déu no existeix.

—Jo no dic pas que no existeixi. Només dic que no hi crec. Que crec més en les persones, en les emocions… i les emocions es contagien, Biel. Com tu m’has contagiat la teva vitalitat, la teva força, el teu esperit. Les religions només són una manera de buscar explicacions a la nostra existència.

—Però és útil i això està molt bé. Mentre la religió sigui útil, viurà. Quan deixi de ser-ho, morirà. Com tu, Hakim. Com jo. Com tots.

* * *

Qui va morir aquella nit al recer de la glaçada, però, va ser en Borak. Havia arribat al Masprat cadavèric. Feia dies que menjava molt poc i era només un sac d’ossos. Se’n va adonar en Langardi de matinada, quan va anar a pasturar el ramat de vaques.

L’havíem cuidat com un fill, però les penúries del viatge el van matar a les portes de casa.