15

El sol enlluernava la muralla terrosa d’una ciutat que pregava unes hores de calma, de treva. La calor era insofrible, tant de dia com de nit, perquè no hi corria ni un bri d’aire. Era a la porta de la Bab al-Hadid esperant en Shakir, el fanaler de la mesquita, tal com havíem quedat. Observava les aigües tranquil·les d’un gran riu aliè al ritme trepidant d’aquella ciutat presumida i brutalment seductora. Una ciutat de parets blanques, terres vermells, dones perfumades i carrers molt pudents.

—Veig que ets puntual —vaig sentir darrere meu.

Era en Shakir. Se’l veia feliç, content i satisfet. Anava tan elegant com quan l’havia conegut el dia anterior: amb els pantalons amples de fil blanc i les sabates de punxa daurades.

—Com ha anat el dia? —em va preguntar.

—Si t’ho explico no em creuràs —vaig respondre.

Vam enfilar el carrer principal, vam creuar el barri de Balat al-Sarqui i vam seguir fins al raval d’Al-Bury, on vivia en Shakir. Allà hi havia els magatzems dels comerciants i els dipòsits de seda bruta.

Vam arribar al pati interior d’un edifici alt, de tres plantes, amb galeria. En Shakir em va explicar que algunes habitacions dels pisos superiors servien per acollir els viatgers i les altres per acollir bordells, freqüentats pels milers de comerciants que cada dia arribaven a la ciutat califal.

S’estava fent fosc. Vam continuar, passant per davant d’un home que encenia una teia penjada a l’angle d’una cantonada i que servia per il·luminar el carrer, fins que vam arribar a una porteta i en Shakir em va convidar a entrar.

—És casa teva, Biel.

La porta d’entrada donava a un petit rebedor des d’on s’accedia al pati, a partir del qual es distribuïen les diferents estances de la casa. Eren habitatges inaccessibles als ulls dels forasters. Pensats per aïllar-se del sol i del bullici del carrer, amb un mur alt, quasi sense finestres i una única porteta d’entrada.

Aquella casa era pròspera perquè al bell mig del pati hi havia una font. Això, segons vaig saber més tard, era un símbol de distinció. En Shakir em va fer descalçar i em va convidar a passar a una estança molt àmplia i de mobiliari escàs. Primer vaig pensar que allò era el menjador, però en Shakir em va explicar que les cases no tenien els espais definits, sinó que un mateix espai tant podia fer de menjador com d’habitació, en funció de l’època de l’any. Les parets estaven recobertes per un sòcol de color vermell d’uns tres pams d’altura i per tapissos de seda de colors molt vius. Estores d’espart i coixins cobrien el terra, i una taula baixa i rodona, plena de safates de menjar, presidia l’espai central.

Em moria de fam i en Shakir, de vergonya. Les seves quatre dones —la muller i les seves tres filles— es van haver de retirar, ofeses, quan me les va presentar. I és que jo devia fer fàstic i molta pudor. En Shakir em va veure tan brut que el primer que va fer va ser convidar-me a rentar-me a la font del pati. Jo li ho vaig agrair; em vaig treure la camisa i els pantalons de llana que duia des de Ripoll i que feia gairebé dos mesos que no rentava, i em vaig quedar al mig del seu pati, tot nu.

Vaig començar a rentar-me amb sabó i, en un moment en què vaig aixecar el cap per esbandir-me, vaig adonar-me que algú m’estava observant mig amagat darrere d’una columna del porxo. Vaig fer veure que no l’havia vist i, mentre m’eixugava, vaig veure de reüll que era una de les filles d’en Shakir, la petita, que devia tenir uns divuit anys. La situació era una mica incòmoda, tot i que alhora era agradable pensar que aquella noia m’observava d’amagat i amb desig. Si més no, era agradable de creure-ho, encara que potser no fos veritat. Aquella situació em va excitar i em va encendre el desig de posseir una dona urgentment. Feia dos mesos que no calmava el meu instint sexual i la primera que em va venir al cap no va ser la Berta, sinó la noia de l’hostal. Aleshores em vaig adonar que tenia el cap a Ripoll però el desig a Qurtuba. Ara només havia d’aclarir on tenia el cor.

* * *

En Shakir em va deixar una camisa, uns pantalons de lli amples com els seus i unes sabates de punxa, també com les seves, però de cuir. Em va oferir una beguda molt estranya però boníssima, que em vaig empassar d’un glop.

—Què és, això?

—Un xarop de cogombre, poma, llimona i orxata. Ho prenem generalment abans dels àpats —em va aclarir.

—Hi ha molt de menjar. Que ha de venir més gent? —vaig demanar.

—Vénen uns amics meus. Tres treballen amb mi a la mesquita i dos més són funcionaris del califat. Un treballa a la Ceca i l’altre…

—A on?

—A la Ceca.

—Què és això?

—La fàbrica oficial de moneda. On s’hi fan els dinars d’or, els dírhams de plata i els felús de coure.

Mentre ens esperàvem, vaig passejar-me per l’habitació. Estava impol·luta, radiant i endreçada, però sense mobles. Només hi havia un bagul de fusta en un racó, que em vaig quedar observant.

—Aquí hi guardem la roba i la vaixella —em va explicar.

En Shakir estava neguitós i m’observava, com si em volgués dir alguna cosa i no s’atrevís a fer-ho. Finalment, em va preguntar:

—Quants anys tens?

—Vint-i-dos —vaig respondre—. I les teves filles?

—Vint-i-un, dinou i setze.

Es va quedar en silenci. Se’m va acostar i, trist, em va dir:

—Em recordes el meu fill.

—Vindrà, avui, a sopar?

—No, és mort —va exclamar amb els ulls humits—. Es deia Najid i era com tu: alt, cabells clars, ulls blaus, vital…

—A on va morir?

—No ho sé. Va marxar a Pèrsia i ja no en va tornar.

—Així no ho saps, si és viu o mort?

—No. Però m’ho suposo.

—No pots perdre l’esperança que el teu fill sigui viu.

—Doncs l’he perduda…!

Es va posar les mans a la cara eixugant-se les llàgrimes i va caminar nerviós per l’habitació. Després d’uns instants va reprendre l’explicació:

—Era comerciant. De sedes de Pèrsia i d’or del Sudan. Viatjava sovint i passava llargues temporades fora de casa. Aquest cop havia anat a Bagdad a buscar seda. L’esperàvem fa deu mesos i no n’hem sabut res més.

—Potser ha tingut algun problema i s’ha hagut de quedar allà…

—Impossible… Ho hauríem sabut per altres comerciants d’aquí que hi van viatjar més tard, però ja han tornat i no n’han trobat cap rastre.

—I aquests comerciants són amics o enemics? Si tots viuen del comerç de la seda, potser…

—Són amics; es coneixen tots des de la infantesa i comparteixen magatzems a al-Yazira al-Jadra.

—On?

—Al port d’al-Yazira al-Jadra. D’allà surten i arriben els vaixells, descarreguen i guarden la mercaderia i posteriorment la distribueixen per tot l’Al-Àndalus.

—I què creus que li pot haver passat?

—Pirates víkings! Ja l’havien intentat atacar diverses vegades i no se n’havien sortit. El deuen haver pelat a alta mar, els malparits!

El cor se’m va encongir. Vaig mirar el sostre i em vaig adonar que, en aquells moments, el calvari d’en Shakir el devia estar passant també el meu pare, sense saber on era jo. Donava per descomptat que el pare no s’hauria cregut la versió d’en Lluc: que havia marxat per culpa d’una dona.

En Shakir se’m va tornar a acostar i amb la veu trencada per l’emoció va dir:

—Els fills apareixen en el camí, de vegades inesperadament, però sempre alteren la nostra vida. Ens canvien les prioritats, els sentiments. Vivim per a ells i els ensenyem el que nosaltres hem après, desitjant que siguin feliços. Sempre havia sentit a dir als avis que els fills també t’ensenyen…

Va arrencar a plorar. Al cap d’uns instants va continuar, sanglotant:

—… I tenien raó, però en el meu cas el meu fill m’està ensenyant a viure sense ell. I això, Biel, és una desgràcia.

Vaig agafar-lo per les espatlles:

—M’has convidat a sopar perquè et recordo el teu fill?

Se’m va quedar mirant fixament. Després va clavar els ulls a terra, va respirar fondo i em va respondre:

—Et mentiria si t’ho negués rotundament però… No, no ho he fet per això. Mira, Biel, ahir de matinada, quan et vaig veure arraulit arran de la porta d’entrada a la ciutat, tremolant i desnodrit, em vas fer pena. Per això et vaig despertar. Després, mentre anàvem cap a la mesquita, em vas caure simpàtic i vaig pensar que, com a mínim, et podia oferir un bon àpat. Per cert, crec que el necessitaves. A més a més, aquesta és la ciutat de les oportunitats. I ahir la teva oportunitat vaig ser jo. Així de senzill. I ara, aixequem una mica els ànims i gaudim del menjar!

—Genial! Quan comencem a sopar?

—De seguida. Quan arribin els meus convidats —va aclarir abans de demanar-me—: I tu, Biel, què hi fas a Qurtuba?

Van trucar a la porta. No vaig ser a temps de respondre’l. En Shakir va anar a obrir i van aparèixer cinc homes molt perfumats, vestits amb robes clares, elegants, i amb la barba arreglada. En Shakir me’ls va presentar i ens vam entaular.

Primer em va estranyar que la dona i les filles d’en Shakir no sopessin amb nosaltres. Més tard m’ho va aclarir: quan hi havia convidats homes, les dones desapareixien.

Ens vam rentar les mans amb aigua de roses i vam menjar plegats. El costum d’aquelles terres era fer-ho asseguts a terra i amb els dits de la mà dreta, directament de la safata. Vam beure molt de vi. Primer ens va oferir una panada de carn de gallina amb ceba sofregida, gingebre, safrà, coriandre i pebre. I després, carn amb pomes i albergínies i salsitxes de cuixa de xai. De postres, dàtils i arròs amb mel, pasta de full amb canyella i mel, pastes d’ametlla i una plata de qananit, uns tubs de pasta de blat cuit farcits de pinyons, ametlles, festucs, mel, canyella pebre i safrà. Menjàvem i rèiem molt, i vaig tornar a sentir un bri de felicitat. Felicitat que em mereixia o, més ben dit, que necessitava. En plena disbauxa, un dels amics d’en Shakir va cridar amb mofa:

—No mortifiqueu el cor amb un excés de menjar i beure perquè el cor és com una planta que mor per excés d’aigua!

Aquesta sentència tan contundent va provocar una riallada col·lectiva. Principalment perquè qui la va dir, en Salim, treballava de reboster del califa i, a palau, per recomanació dels metges i dietistes, se seguia una norma: menjar poc i bé. De fet, segons em van explicar, tant a Qurtuba com a la resta de l’Al-Àndalus se seguia aquesta premissa, però en dies d’excés com aquell provocava certa burla. En Shakir va treure l’aiguardent de figa mentre deia:

—Aprofiteu, que això s’acaba!

—El què? —vaig preguntar.

—Això de beure aiguardent de figa. El califa al-Hakem II el vol prohibir —em va aclarir.

—Per què? Si és boníssim!

—Està obsessionat a acabar amb l’alcoholisme —va afegir en Salim—. Creu que la permissivitat de beure alcohol s’ha estès i que la gent s’emborratxa massa.

Els efectes d’aquell aiguardent em van fer entendre l’obsessió del califa per eradicar-lo. Ens en vam beure més de dues ampolles entre els set, i jo, quatre o cinc gotets. Cada vegada que m’havia de desplaçar a la latrina, que era a l’habitació del costat darrere una paret, tenia veritables problemes d’equilibri. El to de veu s’intensificava a mesura que bevíem.

De sobte, en Shakir va demanar silenci i va dir:

—Qui té una feina per al nostre jove convidat d’avui?

En Salim es va aixecar de cop:

—Jo! A palau necessitem joves que ens portin verdures, hortalisses i fruites fresques del soc en qualsevol moment. El califa és capriciós i demana pastissos a totes hores.

Vaig acceptar la proposta d’en Salim. Vam celebrar-ho amb un glop més d’aiguardent i vam seguir en Shakir, que va decidir, per prudència, continuar la festa en un altre lloc.

* * *

Vam arribar a un lloc molt fosc però bulliciós. Amb força més xivarri que a casa d’en Shakir, més aiguardent de figa i més pudor de suor, principalment. Hi havia vuit noies i molts homes. No els vaig comptar però potser eren una vintena. L’espai ocupava tres habitacions, que donaven al pati interior d’un edifici de l’Exarquia, a quatre carrers de casa d’en Shakir.

Hi vam anar tots set. La cosa era ben senzilla. Triaves una de les noies, practicaves el sexe en una de les habitacions, pagaves i marxaves. I si no n’havies tingut prou, t’esperaves que alguna estigués lliure i tornaves a començar el procés.

Em moria de ganes d’endur-me una de les noies a l’habitació, però no en tenia ni cinc. En Shakir em va agafar per l’espatlla i se’m va endur a la balconada porxada que donava al pati interior.

—Biel, sé que te’n mors de ganes…

—Sí. Fa mesos que no…

—T’ho pago jo —em va oferir.

El vaig interrompre:

—Ni pensar-ho, Shakir…

Em va interrompre ell a mi:

—Deixa-m’ho fer…

—Per què? No em coneixes de res. M’has convidat a sopar a casa teva amb els teus amics i ara em vols pagar una dona?

—Si us plau… —va insistir-me a cau d’orella mentre em premia el braç dret—. A canvi, només et demanaré una cosa: vine a veure’m de tant en tant.

Se li van tornar a humitejar els ulls i cada vegada m’agafava més fort:

—Potser et semblarà una bestiesa però quan et sento parlar, quan et veig caminar, moure’t, riure, el veig a ell. Porto deu mesos sense viure, plorant dia i nit, desfet i amb una obsessió: el meu fill Najid.

—Ho faré, Shakir… Et vindré a veure sovint. Però no pas a canvi de sexe.

El vaig abraçar. Vaig mirar-lo als ulls, vaig girar cua i vaig marxar escales avall. Vaig sortir a un carreró que recordava haver-hi passat de camí de casa d’en Shakir. Ara només calia desfer-lo per apropar-me a la Bab al-Hadid i buscar un lloc per dormir. Potser sota els àlbers que hi havia arran de riu.