42

Era un vespre humit i fred. Tot i això havíem decidit dormir al ras, sota un bosc d’alzines que vam veure a tocar del camí. L’Hakim havia fet foc, havia cuit unes salsitxes de xai i havia preparat te. Ens vam posar a dormir davant mateix del foc, l’un a tocar de l’altre. Ens abrigaven les mantes de la Naila, que cada dia que passava estaven més polloses. Jo dormia amb el llibre i el manuscrit d’Abul Jalaf sota el cap i l’Hakim guardava els dinars en dues saques. Una se la posava sota el clatell i l’altra se la lligava en un cinturó negre i ample que duia sempre per sobre de la camisa.

Em va despertar un cruixir de branques seques. Em vaig incorporar amb la mà a l’empunyadura de la daga. No vaig veure ningú, només en Borak, que jeia adormit. Percebia una tensió a l’aire que no m’agradava gens.

—Hakim! —vaig xiuxiuejar fins que es va despertar.

Estava molt adormit i va intentar fer-me veure, sense èxit, que allà no hi havia ningú, que no passava res.

—Fes el favor de despertar-te, coi!

El foc pràcticament s’havia apagat i ja fumejava. Vaig tremolar, no sé si pel fred o per la por. Estava molt tens i la ferida em tibava. Vaig desembeinar la daga lentament. Es va sentir el xerric metàl·lic. L’Hakim va fer el mateix i es va posar en guàrdia, amb la daga en una mà i les bosses amb els diners a l’altra. Vam estar així una bona estona fins que l’Hakim va considerar que ja no hi havia perill:

—Ja t’ho deia, jo, que no hi havia ningú. Deu haver estat algun animal, home.

Jo també em vaig relaxar, però no les tenia totes. Ens vam tornar a estirar i em vaig posar el manuscrit de l’Abul Jalaf a la panxa, per sota de la camisa. Aquells manuscrits no se’ls enduria mai ningú. Abans, moririen amb mi. L’Hakim es va tornar a adormir de seguida. Jo vaig intentar tancar els ulls, però mantenint una mà sobre els manuscrits i l’altra sobre l’empunyadura de la daga. Després d’una bona estona, em vaig tornar a dormir.

* * *

Em vaig despertar al notar un formigueig al coll. Vaig obrir el ulls i el primer que vaig veure va ser la fulla d’una espasa que m’apuntava a la gola. L’empunyava un home amb un bigoti prim, un somriure cínic, les dents negres i la cara magra, amb una cicatriu prominent a la galta esquerra. No li podia veure res més. Anava cobert amb una capa i una caputxa fosca, semblant a la que duien els homes que ens havien atacat sortint de Qurtuba. Vaig buscar l’Hakim al meu costat, però no hi era. Vaig tancar els ulls un instant i li vaig demanar pel meu amic:

—On és l’Hakim?

—El teu amic ha fugit corrents. M’ha vist i ha arrencat a córrer —va explicar-me sense perdre el somriure.

Em va punxar una mica més fort. M’havia fet una ferida. Notava la rascada a la gola i com em regalimava una gota de sang fins al clatell.

—Què vols de nosaltres? —vaig demanar-li entre emprenyat i resignat.

—Que em doneu tot el que teniu!

—No tenim res! —vaig exclamar.

—Mentider! —va dir, mentre em punxava encara més amb l’espasa contra la gola.

Vaig respirar profundament. Necessitava empassar saliva, però no podia.

—Treu-me aquesta fulla del coll, collons! —vaig pregar-li sense poder vocalitzar—. No veus que no puc parlar?

—Tu no has de parlar. Tu només m’has de donar el que portes a sobre —va afirmar contundent i amenaçador.

No em va semblar que ens busqués a nosaltres, sinó que només ens volia robar. Va punxar-me una mica més fort i no va parar fins que, amb el braç, li vaig allargar el llibre d’Abul Jalaf que, en el fons, sabia que no voldria. Em dolia haver de separar-me d’aquell llibre que tant m’havia costat aconseguir, però si no li donava alguna cosa ràpidament corria el risc de morir. Un lladre ximple i ignorant podia ser, a vegades, molt més letal que un d’intel·ligent.

—Té. Agafa això.

—Què és?

—Un llibre.

—No el vull per a res, jo. Vull dinars, m’entens? Monedes d’or.

—No en tenim, de dinars. Només tenim aquest llibre i el menjar per sobreviure fins a arribar a Turtuxa.

—Aixeca’t —em va ordenar, mentre mantenia la fulla de l’espasa sota la meva barbeta.

Semblava un titella a les seves mans. Podia controlar tots els meus actes amb un moviment d’espasa.

—Agafa el llibre, té un gran valor. És un tractat de medicina d’Abul Jalaf, el metge més prestigiós del món. Encara no se n’han fet gaires còpies. El vendràs bé a qualsevol mercat de llibres, de Balansiya o de Turtuxa. És un exemplar pràcticament únic. Creu-me, no t’enganyo.

Es va quedar mirant fixament les cobertes de cuir adobat i el gravat metàl·lic. Va acceptar:

—D’acord, me l’enduc.

Vaig somriure, alliberat, però a l’instant va tornar a pressionar-me el coll amb la punta de l’espasa.

—Et penses que ja està? Que me n’aniré d’aquí només amb aquest llibre? —va dir amb una riallada intimidant.

—Ja t’he dit que no tenim res més. Si tinguéssim diners ens hauríem aturat en un hostal, no hauríem dormit al ras.

Va començar a adonar-se que d’aquell cop en trauria poc botí. Aquella cara amenaçadora, marcada per un somriure cínic, es va transformar en un gest agressiu, dominat per la ràbia. Va etzibar una puntada de peu als troncs del foc, que ja estava pràcticament apagat, es va girar i va fugir amb el llibre a sota el braç, cridant:

—Miserables cristians!

* * *

Em vaig tocar el ventre per assegurar-me que hi continuava tenint el manuscrit d’Abul Jalaf. Em van venir ganes de plorar. Havíem sortit de Qurtuba amb tres llibres i només ens en quedava un. Els altres dos els havíem hagut d’intercanviar. Un, a canvi de diners per comprar menjar i l’altre, a canvi de la meva vida.

De sobte va aparèixer l’Hakim, satisfet perquè havia salvat les saques de diners. Ens vam abraçar i em va demanar excuses:

—Perdona per la meva fugida, però he cregut que era necessari salvar els diners. Sabia que tu te’n sortiries sol.

—Gràcies per la confiança, Hakim —vaig respondre amb un somriure als llavis.

* * *

S’aixecava un dia poc assolellat. L’Hakim va recollir quatre troncs i va tornar a fer foc. Ens hi vam preparar unes torrades amb oli i sal i ho vam acompanyar tot amb un formatge de cabra extraordinari que havíem comprat al soc de Balansiya. Just quan ens vam disposar a endrapar l’àpat un crit ens va interrompre:

—Perdoneu! Bona gent!

Em vaig aixecar bruscament. Era la veu d’un home que s’apropava pel camí. Tot el menjar que tenia a la falda va anar per terra. Vaig desenfundar la daga i vaig respondre amb un crit amenaçador:

—Què voleu?

Es va acostar a nosaltres caminant de pressa, nerviós i remugant. Em va semblar que cridava:

—M’han robat! M’han robat!

Se’l veia de bona casa. Anava vestit amb robes de seda i, a més de dur un turbant molt ben posat, anava net, polit i perfumat. Quan va arribar a prop nostre es va espantar en veure’m amb la daga alçada.

—Ui! No pateixi, no li faré res —em va dir.

El vaig veure inofensiu i vaig guardar l’arma.

—Què li passa, bon home? —vaig demanar-li amablement.

—M’han robat a peu del camí. Un home amb un capa i una caputxa negres.

L’home estava molt nerviós i l’Hakim el va convidar a esmorzar amb nosaltres:

—Segui i mengi alguna cosa, bon home.

—Moltes gràcies —va dir mentre s’asseia amb les cames creuades davant del foc i ens explicava el que li havia passat—. M’ha posat una espasa a la gola i se m’ho ha endut tot. M’he quedat amb el carro i el cavall.

Era un home frisós, inquiet. Parlava i es movia amb agilitat. Aclucava els ulls cada dos per tres i no era capaç d’aguantar la mirada. Va cruspir-se un parell de torrades i quatre olives.

—D’on veniu, bon home? —va preguntar-li l’Hakim.

—Ui, de molt lluny.

—D’on?

—De Cardona.

—Sou d’allà? —vaig preguntar encuriosit.

—Jo no sóc d’enlloc i sóc de tot arreu.

—I on viu?

—Una mica aquí i una mica allà.

—Fa de comerciant?

—Sí. Porto productes luxosos als mercats dels comtats de Barcelona, d’Urgell, de Besalú, de la Cerdanya. Sedes, safrà, un aiguardent de figues extraordinari, joies de plata, d’or… i en tot això, els àrabs són els millors.

—Que no és àrab, vostè?

—No. Jo sóc jueu.

—I té família?

—No. Sóc solter. Aquesta vida de mercader és perfecta per a mi, ja que en les comunitats jueves els solters no estem gaire ben vistos i ens fan la vida impossible. Vaig amunt i avall i no haig de donar explicacions a ningú, però… aquesta vida té aquests riscos: que passi un malparit i se t’ho emporti tot.

L’home es va aixecar de cop i va començar a donar voltes al nostre entorn, amb les mans a l’esquena i el cap cot, pensatiu.

—Li han robat moltes coses? —vaig demanar-li interessat.

—No, molts diners. Duia el carro força buit. Ja ho havia venut pràcticament tot…

—I ara, anava a les ciutats de l’al-Àndalus a carregar material per tornar a vendre? —vaig preguntar-li.

—No, no. Vaig a Madina Xateva. M’hi volia instal·lar un temps i duia a sobre tots els diners per poder-hi viure… I ara no ho podré fer.

—Per què es vol instal·lar a Madina Xateva?

—Perquè vull fer-me d’or.

—Com? —va exclamar l’Hakim somrient.

—Amb una cosa nova que en diuen waraq i que serveix com a suport per escriure. En comptes d’haver de fer un pergamí amb pell de bestiar assecada i tractada, hi ha un comerciant xativí que fa una mena de pasta amb cànem i lli, que acaba sent el mateix que un pergamí. És més fàcil i més barat. Vull anar a aprendre a fer waraq, instal·lar-me en alguna ciutat i vendre’n.

—Molt interessant. Però ara, què farà? —vaig demanar-li.

—Miri, no ho sé…

Va marxar atabalat, pràcticament sense dir-nos adéu. Remugava en veu baixa i esquivava els troncs amb passes curtes.

L’Hakim i jo ens vam mirar i vam esclatar a riure.