5

Ripoll, 18 de març de l’any del Senyor de 970

Mai no havia passat tanta gana. Mai no havia passat tanta set. Mai no havia passat tant de fred. Ni de petit, a Estiula. Allà és on vaig conèixer en Lluc. Ell hi vivia amb la seva família i jo amb la meva: el pare, la mare i quatre germans més petits, la Griselda, en Martí, l’Aniol i l’Ada.

Tots havíem tingut problemes per enfrontar-nos a la vida. Sobretot el seu pare i el meu, els dos pagesos aloers. Lliures, sí. Però pobres. També de sentiment. El pare d’en Lluc, l’Alaric, va morir jove, amb trenta-set anys. I deien que s’havia mort de pena. Havia enterrat tres criatures. I les altres tres que li quedaven passaven les nits recargolant-se de mal de panxa per culpa de la gana. Quan va morir el seu pare, en Lluc tenia disset anys. Jo en tenia deu. A ell li va tocar tirar endavant la família. I a mi, superar la mort de la meva mare, que ens va deixar dos mesos més tard. Els pobres emmalalteixen. Els rics, no.

Recordo que, aleshores, els anys d’alegria infantil havien quedat enrere, que el temps de cabanes, cavallers il·lusoris i castells de branques ja només formava part de la nostra memòria. I recordo també que sentia pena pels meus germans i els d’en Lluc. Tots cadavèrics, sense esma per somriure. Amb la mort clavada als ulls.

* * *

Dotze anys després, jo tampoc no tenia esma per a res. Tancat, afamat, brut, assedegat. Recuperar aquests records em destrossava l’ànima.

Abatut, em vaig aixecar lentament del meu racó. Necessitava moure’m. Vaig recórrer l’habitació. Plorós. Desfet. Quatre passes i ja tenia la porta als nassos. Em vaig girar. Quatre passes més, ja tocava la paret. Crec recordar que vaig repetir l’acció unes deu vegades. No podia deixar de pensar en la Berta. En els seus grans pits, els seus llavis melosos, la seva figura angelical, dolça. Me la imaginava nua. Estirada, de bocaterrosa. Desitjant-me. I jo mirant-me-la, enretirant-li els cabells, llargs i rossos, de l’esquena. I acariciant-li la pell. Amb un sol dit. Primer per darrere una orella, després per darrere l’altra. I després, pels vorals de l’esquena, intuint-li els pits. Fruint de l’instant més meravellós: l’instant previ del sexe.

Així va ser la primera vegada: tendra, deliciosa. Em va venir al cap la primera vegada que la vaig veure, cinc anys abans, a Ripoll. La fam ens havia obligat a marxar d’Estiula i el seu marit, l’Alfons, ens va salvar la vida. Va oferir-li una feina d’adober al meu pare i jo vaig començar a fer de picapedrer en la construcció de la muralla del monestir. L’Alfons passava llargues temporades fora de casa. Sobretot a l’hivern. Recorria els mercats de la Seu d’Urgell i Gerri per comprar bestiar i vendre les sandàlies de pell de cabra i de vaca que fabricava a Ripoll. El meu pare es va convertir en el seu home de confiança i jo visitava el taller cada dia.

Una nit freda de gener, el meu pare em va demanar que portés la clau del taller a casa de la Berta, darrere l’església de Sant Pere. Nosaltres vivíem en una barraca a la llera del Ter. Glaçava. Vaig encendre una teia i m’hi vaig arribar. Vaig trucar a la porta, tremolant de fred, i ella em va obrir. Tenia els ulls verds, immensos, preciosos. L’Alfons era fora; els seus quatre fills dormien. Em va fer passar, jo no ho volia. Va insistir, ja era dins. Vora el foc, se’m va apropar i em va fer un petó. Es va despullar. Em va acariciar la galta dreta i es va estirar de bocaterrosa sobre una pell de vaca que hi havia davant la llar de foc. Vaig enretirar-li els cabells de l’esquena. Amb un sol dit, vaig acariciar-la, primer darrere una orella, després per darrere l’altra. I tot seguit, pel contorn de l’esquena, resseguint-li els pits. Es va girar, em va agafar el cap i me’l va apropar al seu pit dret. Li vaig llepar el mugró, després el coll i l’espatlla. Vaig deixar anar lentament la llengua envaint els seus llavis, les seves orelles… Vaig sentir com el seu cos es tensava agradablement i com se li posava la pell de gallina. Ella m’agafava pel clatell amb les dues mans amb força. Jo li acaronava les cames amb els dits, dolçament. La Berta es recargolava cada vegada que m’acostava al seu sexe. L’intuïa a cada moviment, però no l’arribava a tocar. La seva respiració s’accelerava. Esbufegava de plaer amb gemecs suaus, silenciosos. Em va agafar la mà i la va posar sobre el seu sexe, moll i calent. Vaig abaixar el cap i la vaig començar a estimular amb la llengua. Em va estrènyer el cap fent força amb les cuixes bruscament. Jo vaig accelerar el ritme de la llengua i la vaig clavar al punt de plaer. La Berta va fer un crit…

* * *

Un soroll metàl·lic em va fer tornar a la realitat d’aquella cel·la infecta. Emocionat pels records, em vaig acostar a la porta. Vaig intentar forçar la balda, cercant el desig impossible: poder obrir-la i fugir. Primer vaig intentar manipular-la lentament. Després una mica més de pressa, més fort. Nerviós, vaig acabar sacsejant-la, donant cops de puny a la porta, plorant i cridant desesperat:

—Obriu! Obriu! Deixeu-me sortir! Obriu, maleït sia!

Impotent i abatut, vaig girar-me amb la intenció de tornar a jeure al meu racó. De cop, la porta es va obrir. Era en Lluc. Em va agafar pel braç i em va lligar tan fort els canells amb una corda que vaig començar a sagnar.

—Anem! —va dir.

—A on? —vaig replicar.

No va respondre. Vam sortir de la cel·la, jo davant i ell darrere. Amb una mà aguantava una llàntia i amb l’altra m’estrenyia un braç. Vam fer tres passes i ens vam aturar davant d’una escala de fusta, en silenci. Vaig girar el cap i vaig acostar-me a ell tant com vaig poder, i li vaig preguntar:

—Em matareu, oi?

En Lluc no va respondre.

—Respon! O tampoc no tens collons de dir-me que em matareu?

Bruscament, em va deixar anar el braç i em va col·locar un ganivet al coll:

—Si crides, te l’obro! —em va amenaçar.

—Ets un covard, Lluc! —vaig dir-li mirant-lo als ulls. No li tenia cap por.

Vam esperar immòbils, en silenci. Havíem arribat a un espai encara més petit que la cel·la on m’havien retingut durant tres dies. Hi havia menys aire, hi feia més fred. Sentia la respiració accelerada i estranyament neguitosa d’en Lluc al clatell. Estava convençut que em matarien, però no sabia on ni com. Vaig tombar el cap un parell de vegades buscant la seva mirada. Ell, però, l’evitava. Tres cops al sostre de fusta el van fer reaccionar.

—Biel, amunt!