17

Vaig jeure en un racó de la part elevada del molí. Es feia de dia i, per darrere el pont, veia sortir el sol, imponent i majestuós. Disposat a castigar un dia més aquella ciutat.

Estava rebentat, mort de son i desconcertat. Estava convençut que havia mort una persona, que l’havia sentenciat… I això era molt difícil de pair. Fins aleshores, no havia matat mai ningú. Em vaig preguntar qui podia ser aquell noi a qui jo havia tret la vida. Si s’ho mereixia o no. Si tenia fills i pares i dona. Si s’havia trobat amb la mort en el moment més inoportú, com em podia passar a mi en qualsevol moment. De fet, ja podia certificar que algú em seguia. Ja no eren imaginacions meves. Però, qui?

Em vaig rentar les mans i els braços. La cara i el riu es van tacar de vermell. La frescor de l’aigua em va alleugerir el neguit per uns instants, però continuava preocupat per saber qui coi em seguia. I per què, a mesura que passava l’estona, encara em sentia més culpable d’haver truncat la vida d’un jove.

Vaig observar que duia la camisa i els pantalons xops de sang. Era impossible netejar allò i no podia passejar-me així. Vaig decidir llençar la camisa i anar a pit descobert.

De sobte, vaig sentir com algú gemegava de dolor i feia crits amortits. Els crits venien del rasif. M’hi vaig acostar des del riu, lentament, i vaig observar l’escena amagat darrere uns arbusts. Hi havia cinc homes drets apallissant-ne un altre, estès a terra. Li donaven cops de peu al ventre, a l’esquena i a la cara. Sagnava i ja no tenia ni esma per cridar.

Vaig pensar que havia d’aturar aquella pallissa, però era arriscat. Una baralla de cinc homes contra mi tenia un final massa evident i, a més a més, jo encara m’estava recuperant de la baralla anterior. Però calia fer alguna cosa. Certament, jo havia mort un home per defensar-me i això em turmentava, però no podia observar com mataven una persona i quedar-me amb els braços plegats. A més, ja tot m’era igual. Tal com estaven les coses, el meu futur en aquella ciutat màgica i perillosa m’obligava a encarar la mort a cada cantonada. Així, vaig decidir arrencar una branca de salze i apropar-me, decidit, al grup d’agressors.

—Deixeu-lo estar! —vaig cridar, amenaçador.

Tots cinc van deixar de colpejar el jove. Es van girar i em van mirar, sense preocupar-se per aquell noi que es tapava el cap i la cara amb el braç tremolant amb espasmes de dolor. N’hi havia tres d’alts i forts, un de prim i un de petit, molt probablement el capitost, el que manava. Va treure un ganivet llarg, de fulla corbada, i me’l va mostrar amb un somriure intimidador. Els altres quatre es van quedar immòbils, esperant ordres.

—Agafeu-lo! —va cridar el petit.

Tots quatre se’m van acostar a poc a poc, amb cautela. Jo vaig esperar a tenir-los a sobre amb la branca de salze amagada a l’esquena. Era la meva única arma. Havia calculat malament les possibilitats de sortir ben parat d’aquella situació, perquè, amb els quatre àrabs a tocar, ho veia molt més difícil. En tenia un a l’esquerra i l’altre a la dreta. El de l’esquerra va treure un punxó petit, de quatre o cinc dits, suficients per foradar-me el ventre. El de més a la dreta, el prim, duia un ganivet llarg semblant a una espasa.

No m’ho vaig poder pensar dues vegades i vaig fuetejar la cara del més prim amb la branca de salze. De la branca en sobresortia un brot puntegut, que se li va clavar a l’ull. L’home es va posar les mans a la cara i es va apartar cridant desesperadament. Va deixar caure el ganivet llarg a terra i jo vaig tenir temps just de recollir-lo. Però quan m’aixecava vaig rebre una puntada de peu a l’estómac. Vaig rodolar per terra fins que em va frenar el tronc d’un arbre. Estès de cara amunt, vaig rebre un cop de peu a la ronyonada; estava acorralat. Un dels homes em va intentar agafar els braços però, tal com se’m va abraonar, li vaig clavar el ganivet a l’abdomen. Vaig tornar a sentir l’olor de la sang que em regalimava novament pel braç. Va fer dues passes enrere, malferit, i va caure a terra. Em vaig intentar aixecar, però en aquell moment vaig rebre un cop darrere els genolls que em va fer tornar a caure. Un dels homes em va agafar pel clatell i va començar a escanyar-me mentre em xiuxiuejava a l’orella:

—Ho pagaràs, infidel! Això et passa per posar-te on no et demanen!

Cada vegada m’aferrava més fort. M’estava quedant sense aire i sense força. Em veia perdut, però vaig contenir la respiració. Em vaig quedar immòbil uns instants i, amb un moviment brusc, em vaig desempallegar de l’àrab que m’agafava pel coll. Va sortir disparat per sobre les meves espatlles i tal com va caure a terra li vaig etzibar una puntada de peu a la cara. Crec que li vaig trencar el nas. El seu company em va intentar agafar per darrere, però em vaig girar i li vaig clavar una profunda ganivetada a la galta. Es va enretirar cridant i amb una mà es va tapar el tall, però la sang li brollava entre els dits. Em vaig girar cap al capitost, que s’havia quedat unes passes més enllà, vigilant el jove que apallissaven. M’hi vaig apropar, assenyalant-lo amb el ganivet, amenaçador. La cara se li va tornar blanca com la cera i va fugir corrents.

Vaig mirar al meu entorn. Hi havia quatre homes estesos a terra. Un sense ull i els altres amb el nas trencat, la cara oberta en canal i l’estómac foradat. Tot plegat era un bassal de sang. Em vaig apropar al pobre noi apallissat. Tenia els ulls de vellut, la cara botida pels cops i el cos ple de blaus. El vaig ajudar a aixecar-se. Li va costar molt i no s’aguantava dret. Probablement li havien trencat alguna cama a cops de peu. Es va recolzar a la meva espatlla i vam fugir d’aquell lloc maleït lentament, vorejant les muralles cap a la banda occidental de la ciutat.

Des d’on érem, podíem veure els minarets de les mesquites bessones, construïdes a l’interior del recinte del palau califal, que sobresortien per sobre els merlets de la muralla. Em vaig desviar cap al riu per refrescar-lo. Li vaig remullar la cara amb molta cura, però gairebé no el podia ni tocar. S’escruixia de dolor i tremolava. Li vaig passar aigua pel cap, que també tenia ple de ferides i bonys. De mica en mica es va anar calmant, respirant més compassadament. Em va agafar pel braç amb delicadesa. Em va mirar amb la mica d’ull que va poder obrir i em va dir:

—Gràcies.