39

—Si vols, el vostre res pot tenir un valor —va dir en Lupitus, tot convençut, mentre tornàvem a buscar en Borak, que seguia lligat a la plaça de la font.

—Quin valor?

—Cinquanta dinars d’or.

—Quants? —li vaig fer repetir la suma. No m’ho creia.

—Sí, sí, ja ho has sentit: cinquanta dinars d’or.

—Això és una fortuna.

—No t’ho pensis. És el que val el tractat de numerologia d’al-Khwarizmi.

M’hi vaig negar:

—Ni pensar-ho! Els llibres no tenen preu.

—Ah, no? En vols cent, de dinars? Té, són teus.

—No. A Qurtuba he après moltes coses, però sobretot una: que els llibres no s’haurien ni de comprar ni vendre perquè al saber i a la poesia no se’ls pot posar preu.

L’Hakim va voler dir-hi la seva:

—Biel, probablement aquesta és una actitud lloable quan no es passa gana…

—Mira, Hakim, si algú ha passat gana en aquesta vida he estat jo. De petit, a Estiula, hi havia mesos que no teníem ni un rosegó de pa sec. M’entens? Què coi em véns a dir ara…?

Em vaig enfadar moltíssim, i l’Hakim també. En Lupitus em va veure tan convençut que no va insistir. Vam arribar a la plaça i en Borak s’havia ajagut a terra. Quan ens va veure arribar de lluny va aixecar les orelles, content. Li vaig acariciar el cap, com sempre, i em va respondre llepant-me la mà.

—És vostre aquest cavall? —va preguntar en Lupitus—. Doncs, si voleu els cinquanta dinars, us els dono per aquesta preciositat.

L’Hakim va respondre a l’instant:

—D’acord.

—Ni parlar-ne! —vaig dir jo—. És el cavall d’en Kheled, un gran amic meu. A més, li vaig prometre al Jamil que cuidaria aquesta bèstia com si fos un fill.

L’Hakim va arrufar el nas i va esbufegar. En Lupitus ens va donar la mà a tots dos i ens va desitjar bon viatge amb un somriure d’orella a orella. Va fer mitja volta i va dirigir-se cap a la via de sortida de la ciutat, on ens havia explicat que s’allotjava. Vaig observar com s’allunyava i vaig sentir l’Hakim com remugava:

—Ja m’explicaràs com carai menjarem. Cinquanta dinars ens haguessin resolt el problema.

A l’instant, vaig començar a córrer i a perseguir en Lupitus, cridant. Quan em va sentir, es va aturar i li vaig dir:

—D’acord. Tu ens dones cinquanta dinars i nosaltres et donem…

Vaig dubtar un moment, però finalment vaig decidir-me:

—… el llibre d’al-Khwarizmi.

En Lupitus es va emocionar. Em va abraçar i em va donar mil gràcies. Jo li vaig entregar el tractat de numerologia i ell em va entregar els diners. M’havia sobtat la seva passió per aquell llibre. Però aquesta reacció em va servir per entendre més en Yucef. Curiosament, com que resulta impossible donar valor a la poesia i al saber en forma de d’or i plata, hi ha qui es nega a vendre i, en canvi, hi ha qui ho dóna tot.

Ens vam acomiadar afectuosament. Vam carregar en Borak de menjar per a dos dies, els que ens quedaven fins a Balansiya, on teníem pensat tornar a aturar-nos. Vam reemprendre la marxa per la plana costera amb la panxa plena i en Borak descansat, però a mi em sobrevenia un dubte: què hi feia a les terres de l’al-Àndalus aquell ardiaca barceloní, carregat de dinars i enamorat dels números?