12

Fent tentines, desconcertat per les olors, vaig entrar a la medina. Vaig passar el gran mercat, el palau califal i vaig creuar el pont. Era espectacular, immens. Tenia més de tres-centes passes de llargada i disset arcs entre els quals fluïa l’aigua del riu. En aquesta banda del riu, em quedava el mercat del bestiar a l’esquerra i un gran oratori a l’aire lliure a la dreta.

Vaig enfilar el polsegós camí del mercat. Cabres, ovelles, cavalls, bous i unes bèsties geperudes, que vaig deduir que era el que en deien camells, compartien un gran espai obert inundat pel sol gairebé tot el dia. S’hi respirava un aire ardent i només l’ombra dels pollancres arran de riu permetia als comerciants sobreviure a aquell crematori. Mai no havia tingut tanta calor. Mai no havia tingut tanta necessitat de beure. Vaig buscar una ombra darrere d’un tancat de cabres.

Sota un arbre, quatre homes discutien efusivament, suposo que pel bestiar, tenint en compte que sovint es giraven i assenyalaven les cabres.

—Coneixeu un home que es diu Kheled? —vaig interrompre.

Tots quatre es van posar a riure:

—Busques aquell mig home amic dels jueus? —va exclamar, burlesc, un d’ells.

Aquella resposta em va indignar tant que el vaig tombar d’un cop de puny. A l’instant, els altres tres se’m van tirar al damunt, embogits. Me’ls vaig treure de sobre com vaig poder, però un d’ells duia un ganivet a sobre.

Somreia amenaçador, però tenia molta més por que jo. Li veia als ulls i a les mans. Es passava el ganivet d’una mà a l’altra mentre s’eixugava la suor del front amb la mà lliure. El sol es reflectia a la fulla del ganivet i m’enlluernava. Els altres s’ho miraven a una certa distància. Ja no eren tres, sinó prop d’un centenar, els homes que s’havien acostat atrets pels crits. La massa ens encerclava i jo esbufegava, mentre no apartava la vista del ganivet. Només tenia una opció: aprofitar l’instant de canvi de mà del tallant per reduir-lo. Aquell home no era alt, però se’l veia fort i valent.

El pare sempre m’havia dit que, si mai em trobava enmig d’una baralla, havia de prendre la iniciativa. I sempre li havia fet cas. Però en aquesta ocasió tot era diferent. Què em passaria un cop hagués acabat amb aquell àrab desafiant? Com reaccionarien els seus amics? I la resta de la gent? En definitiva, com podria fugir? Dubtava que, entre tots aquells malparits que es fregaven les mans davant d’aquell espectacle improvisat, hi hagués algú disposat a donar-me un cop de mà.

Vaig buscar amb la mirada una possible sortida al meu voltant però no la vaig trobar. Estàvem totalment encerclats i cada vegada hi havia més gent, bramant desaforadament. De sobte, darrere l’àrab del ganivet vaig veure l’home que m’havia estat seguint des que havia arribat a Qurtuba. Era molt prim, tenia les faccions molt marcades, les celles negres i poblades i els ulls immensos però enfonsats.

Em va mirar amb un somriure cínic i a l’instant va cridar:

—Que ve l’inspector!

El cercle es va dispersar i la gent va desaparèixer per art de màgia. El cara a cara entre l’àrab armat i jo va quedar absolutament al descobert. Cap dels dos no es va moure, seguíem l’un davant de l’altre donant voltes sobre un eix imaginari. Ens miràvem fixament, esperant l’arribada de l’inspector de mercats i dels seus homes. Per a mi, l’arribada de l’inspector era l’opció més segura per sortir viu d’aquell mercat. Malgrat tot, no arribava. Vaig cercar-lo amb la vista desesperat. L’àrab va aprofitar aquell moment de distracció per passar a l’atac i em va clavar una ganivetada que em va esquinçar la roba. Se’m va accelerar el cor. Vaig fer una passa enrere i l’àrab va mostrar un somriure forçat, tens. La gent s’anava acostant novament per gaudir de la baralla i ens tornava a encerclar. No em quedava més remei que passar a l’atac. Ara sí.

Calia ser pacient. Esperar el moment exacte per actuar. Precís. Les baralles no concedeixen mai una segona oportunitat. I l’errada es paga amb la mort. Amb la mirada, controlava fixament dos punts: la mirada de l’enemic que tenia al davant i la fulla del seu ganivet, que continuava passant d’una mà a l’altra. Em notava més vulnerable que feia uns instants. Però ell estava cada vegada més frisós. Movia més sovint el ganivet d’una mà a l’altra. Li costava aguantar-me la mirada. I suava molt. Tant, que cada dos per tres s’eixugava les gotes del front i el nas amb la màniga de la camisa.

De cop, em vaig quedar quiet. Vaig deixar de voltar. La multitud va brogir. Només l’aturada del meu moviment els anunciava que estava apunt de passar alguna cosa. Això el va neguitejar més encara. Però vaig reiniciar el moviment circular compassat. Mig ajupit, amb els braços oberts. Havia aconseguit marcar jo el ritme de la tensió. I ell anava a remolc. A més a més, calia sumar-hi la pressió dels crits, primer aïllats i cada cop més massius, dels improvisats espectadors del duel:

—Vinga! Què estàs esperant, que no ho veus que va desarmat! —deien alguns.

Les seves passes eren cada vegada més curtes i la tensió li garratibava les cames.

—Forada-li l’estómac d’una vegada, home!

Aquest crit el va despistar per uns instants. D’un cop de peu a la mà li vaig fer saltar el ganivet, que va sortir disparat cap a la munió de gent. Ell va fer una passa enrere, mort de por. El vaig agafar pel coll de la camisa i el vaig llençar contra terra. M’hi vaig apropar amb el braç enlaire i el puny tancat. Ell s’arrossegava enrere, tenia els ulls plorosos. Amb la mirada em suplicava clemència, però jo no pensava tenir-ne. Quan era a punt de trencar-li la cara, vaig sentir darrere meu:

—Prou! Agafeu-los! A tots dos!

La multitud es va dispersar immediatament. Dos homes em van agafar pels braços, em van lligar els canells amb una corda i em van llençar sobre un cavall com si fos un sac. Vaig quedar de cap per avall, amb el ventre a la sella i el cap i els peus penjant a cada banda de l’animal. Poc després vaig saber que qui havia donat l’ordre de detenir-me era el sahib al-shurta, el responsable de la seguretat de la ciutat.

* * *

La calor era insuportable i em moria de set. Vaig demanar aigua i vaig rebre un cop al cap com a resposta. La sella m’oprimia l’estómac i, amb el moviment del cavall, era com si rebés garrotades al ventre. Vaig vomitar. En aquella posició vam creuar el mercat de bestiar, el pont romà i la porta del pont. Ens vam aturar i em van baixar del cavall. El cap em rodava i vaig tornar a demanar aigua. Un darrer cop de bastó em va fer perdre el coneixement.