23

Sí que l’era, sens dubte. Grassonet, petit i amb un nas que si te’l miraves des d’aquella perspectiva semblava tort. Quan hi vaig arribar flotava de panxa enlaire, a dos pams de la llera del riu. El vam estirar fins a terra, no sense dificultats, perquè la multitud cridanera ens envoltava i s’empentava per poder veure l’espectacle: un home estès a terra amb la pell morada, la panxa botida d’aigua i el coll seccionat.

En Shakir m’havia llevat del llit de matinada, picant a la porta de casa l’Hakim com un desesperat. Havíem vingut junts fins al mercat del bestiar, a Saqunda, on uns comerciants de camells havien trobat el cos flotant, mort. De camí, en Shakir em va explicar que feia cinc dies que no apareixia per la mesquita. Que des que es va topar amb mi estava molt rar, capcot, callat, solitari. Des de l’endemà mateix d’haver-se trobat amb mi, ningú no l’havia tornat a veure.

Segons en Shakir, aquell dia havia anat a la mesquita de bon matí. Havia esmorzat amb els seus companys de la qawama i havia tornat a treballar fins a l’hora de dinar. L’última persona que recordava haver-lo vist era un dels porters. Li havia dit adéu sota la porta que hi ha a la base del minaret. Des d’aleshores, cap rastre més. Fins aquella trista matinada del mes d’agost, a partir de la qual ja res no tornaria a ser el mateix.

—A veure, si us plau, facin lloc. Deixin passar, si us plau! —va cridar un home amb veu autoritària.

Era el cap de la policia, segons em va explicar després en Shakir. Acompanyat per sis homes més, es va fer lloc entre la multitud a empentes i va dirigir-se directament al cadàver. Se’l va mirar atentament i s’hi va apropar molt, analitzant amb detall el coll seccionat.

—Sí, senyor. Una bona feina, un bon tall. Fi, ras, net, letal… Definitiu —va comentar cínicament i en veu baixa.

De cop, es va posar dret i va exclamar:

—Hi ha algú que pugui certificar que aquest home és en Kasib?

En Shakir em va mirar i em va fer que callés. Ell en canvi, va fer un pas endavant i va dir:

—Jo, senyor.

—Doncs acompanyi’m.

* * *

En Shakir, el cap de la policia i els seus ajudants van desaparèixer entre la multitud i jo vaig decidir tornar a casa, menjar alguna cosa i fer a peu el llarg camí cap a la pedrera de l’Albaida, que era entre Qurtuba i Madinat al-Zahra.

El dia s’aixecava magnífic i esplendent, tot i que no podia deixar de patir per la meva pròpia inseguretat. La mort d’en Kasib m’ho havia fet veure clar: estava en perill. Jo i qualsevol persona que estigués en contacte amb mi.

Vaig passar-me tot el camí barrinant què podia fer. Només tenia una opció: marxar de casa l’Hakim i actuar molt de pressa. Tenia por, caminava amb el cap cot, ràpid, nerviós i pensatiu. Els meus companys de feina, amb els quals també feia cada dia a peu el recorregut des de Qurtuba fins a la pedrera, ja m’havien notat quelcom d’estrany:

—Què et passa, Biel?

No vaig respondre i vaig continuar caminant en silenci. Així vaig treballar tot el dia. De tornada, però, en Muhsin, un dels meus amics a la pedrera, va tornar a insistir:

—Biel, vols fer el favor d’explicar-me què et passa? No és normal que estiguis així.

—Tinc un problema greu, Muhsin. Estic en perill, em persegueixen, em volen matar. A mi i a tothom que està en contacte amb mi.

—I per què?

—És molt llarg d’explicar…

Em vaig posar a plorar. Vèiem la ciutat a la llunyania, blanca i marronosa, imponent. El sol hi tocava de ple mentre s’amagava, ataronjat, darrere nostre. Qurtuba ens esperava. A mi, per anar a netejar les cavalleries i donar menjar al bestiar de l’Haykam, el funcionari de correus per al qual treballava des de feia uns dies, i a en Muhsin per anar a la mesquita a l’oració del capvespre.

Durant el trajecte de tornada li vaig acabar d’explicar a en Muhsin què em passava. Ens havíem fet bons amics. Jo l’havia ajudat a aprendre a escantellar bé la pedra i ell, que la resta de companys m’acceptessin. Li vaig aconsellar que s’allunyés de mi, però va decidir fer el contrari. Va oferir-me casa seva com a amagatall. Ell vivia a l’altra punta de la ciutat, lluny de casa l’Hakim, en un dels ravals orientals: el Furn Burril.

* * *

Vaig tornar a casa l’Hakim tard i molt cansat. Estava desfet i m’havia proposat de dir-li que l’endemà mateix marxaria. No volia posar la seva vida en perill.

Era negra nit i pràcticament ningú no passejava pels carrers, però quan vaig ser a la cantonada del carreronet pel qual s’entrava a casa l’Hakim, em vaig ensumar alguna cosa. La porta d’entrada semblava oberta de bat a bat i això era molt estrany. L’Hakim era d’anar a dormir aviat i difícilment hauria deixat la porta oberta si l’hagués visitat algun amic a aquelles hores. Vaig entrar amb cautela. Tot era fosc. No duia cap espelma ni cap llàntia. Potser era millor, qualsevol punt de llum m’hagués pogut delatar. Al rebedor no hi havia ningú. Vaig treure el cap per la paret que separava el rebedor del pati. També era buit. A l’habitació central, en la penombra, vaig poder veure tres homes drets i un altre d’estès a terra que gemegava. L’estaven apallissant. Vaig deduir que qui estava estès a terra era l’Hakim i no m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig agafar una aixada del pati i vaig entrar a la casa, cridant:

—Deixeu-lo estar, malparits! És a mi qui busqueu!

Els tres homes van alçar el cap de cop i em van plantar cara, amenaçadors. Un duia un pal llarg i els altres dos es van treure un ganivet de darrere la faixa. No podia dubtar. Vaig aixecar l’aixada i vaig clavar una patacada al cap del primer que se’m va acostar. Va quedar estès a terra. Vaig recular un parell de passes i vaig alçar l’aixada amb la intenció d’intimidar-los. Un era alt com jo, l’altre era més aviat baixet i tots dos duien el cap cobert amb el que semblava una mena de turbant. Si seguia la norma del pare, havia d’atacar primer, sempre primer. Però no podia fallar. Vaig pensar que, probablement, el coll era la millor opció. Però és clar, ells eren dos. Sense deixar-los fer una passa més, vaig passar a l’acció, buscant el coll del que em venia per la dreta. Va esquivar el cop i, a l’instant, el seu company va intentar clavar-me el ganivet. Va aconseguir fer-me un bon tall al palmell de la mà esquerra. Havia comès un error: apartar la vista dels meus agressors i, això, ells ho van saber aprofitar. El més petit de tots dos em va agafar el braç ferit i me’l va retorçar contra l’esquena. L’altre em va fer saltar l’aixada amb un cop de peu, que va anar a parar en un racó de l’estança. Em va retorçar el braç que em quedava lliure i em va girar de cara a la paret bruscament. Em va estirar pels cabells i, a cau d’orella, em va dir:

—Sort que has arribat, Biel. Si no, el teu amic ja seria mort.

No reconeixia aquella veu. No l’havia sentida mai. No era la de l’individu alt i esprimatxat que em seguia i que havia sentir cridar al mercat de Saqunda.

—Què voleu de mi? —els vaig preguntar.

—Esborrar-te del mapa.

—Per què?

—Per encàrrec. I nosaltres treballem bé. Si acceptem una feina, l’acomplim…

L’home va riure de manera cínica, amb una histèria sostinguda i tensa. Aquell riure que feia por.

—No pots fer-te una idea de les ganes que tenim d’acabar amb tu. No només per cobrar, sinó per venjar el nostre amic Yasin. Tu li vas foradar el ventre. No ho recordes?

Ho recordava perfectament. Com em van atacar de matinada, sortint d’aquell bordell on havíem anat amb en Shakir i els seus amics. I com, intentant fugir desesperat, vaig clavar el ganivet a l’estómac d’un home. Recordava l’escalfor de la sang brollant de la ferida, regalimant-me pel braç. Però sobretot recordava tenir la certesa d’haver-me endut per endavant la vida d’algú.

—En Yasin era jove, saps? Es dedicava a fer aquest tipus de feines brutes per poder alimentar els seus quatre fills…

Cada vegada m’estirava més els cabells, se m’apropava més a l’orella i em xiuxiuejava amb més ràbia.

—… En aquesta ciutat no tothom viu com el teu amic, saps? Hi ha molta gent que passa gana… Et penses que ens agrada, a nosaltres, haver d’anar apallissant la gent pels llocs? Eh?

Em va fer una altra estrebada brusca als cabells i em va col·locar un ganivet a la nou del coll:

—Respon, podrit!

No podia donar-li cap resposta.

De sobte es va posar a plorar, flaquejava. Era el moment, no tindria una altra oportunitat. Amb un moviment ràpid i precís, vaig separar el ganivet del meu coll i vaig mossegar-li el braç amb ràbia. Vaig sentir el soroll del ganivet en caure a terra. Em vaig girar i vaig clavar-li un cop de puny a la cara. Seguidament, un altre a la panxa.

El seu company em va atacar amb un ganivet llarg, afilat. Vaig esquivar l’envestida però, tot i això, em va esquinçar la camisa i em va fer un tall a la panxa. M’hi vaig passar la mà per comprovar la magnitud de la ferida. El tall era gros, però poc profund. Em vaig ajupir per recuperar el ganivet que havia anat per terra i vaig notar una forta puntada de peu al ronyó. Vaig rodar per terra fins a quedar estès, de cap per munt, i vaig veure la cara d’un dels agressors que se m’acostava amb l’aixada enlaire a punt per colpejar-me. La seva cara va dibuixar una ganyota cruel i va deixar anar els braços amb totes les seves forces. Vaig salvar la primera patacada rodolant i, a la segona, li vaig fer un tall sec i precís al bessó de la cama dreta. Es va desplomar a l’instant, bramant de dolor. Li havia seccionat els muscles i havia perdut l’equilibri.

Em vaig aixecar i em vaig encarar a l’altre noi, el més baixet. M’hi apropava lentament, amb el ganivet a la mà. Ell retrocedia també amb un ganivet i ens miràvem fixament, sense apartar-nos la mirada ni un instant. Només ens il·luminava la resplendor de la lluna plena que entrava per la porta del pati. A ell li brillaven els ulls i estava pàl·lid. Premia els llavis contra les dents, un gest que delatava la seva por. De mica en mica, l’havia aconseguit arraconar en una de les cantonades de l’estança. Darrere meu, sentia els gemecs de l’Hakim i els crits de l’home a qui havia seccionat els muscles de la cama.

De cop, el noi baixet em va somriure. Jo vaig retornar-li la rialla, pensant que el posaria més nerviós però, de cop, vaig rebre l’impacte inseperat d’una gerra de ceràmica que, a causa del tarrabastall, em va caure al cap des d’una lleixa propera. Ell va aprofitar el meu moviment instintiu de protecció per donar-me una empenta i fugir corrents. El vaig seguir fins al carrer, però ja no el vaig poder atrapar. Vaig veure com tombava la cantonada i com es perdia entre la foscor de la nit.

Vaig tornar ràpidament a la casa. El panorama era desolador: un home estès amb el crani obert, un altre home dessagnant-se per la cama i l’Hakim recargolant-se de dolor.

Em vaig acostar a l’Hakim.

—Estàs bé? —vaig preguntar, desesperat, mentre el girava per acaronar-li la cara i comprovar la magnitud de l’agressió.

No em va respondre.