21

Se’ns havia fet fosc a tocar del riu. Corria una mica d’aire i només se sentia el soroll dels vasos de la roda del molí quan abocaven l’aigua. Sabia que havia de menjar però no tenia gana; només neguit per saber d’una vegada on podien ser els exemplars d’Abul Jalaf i com planejar el furt.

L’Hakim m’havia dit que era una bogeria pretendre entrar al palau califal o a la biblioteca d’Ibn Futais, un edifici que ocupava el centre de la medina i que estava extraordinàriament vigilat, nit i dia. Però també m’havia jurat que m’ajudaria, i això em reconfortava.

Algú va cridar el meu nom. Era a prop. La veu semblava la d’en Jamil, el vailet al servei d’en Kheled.

—Biel! En Kheled m’ha enviat a buscar-te. Et vol veure.

—On és? —vaig preguntar.

—Vine.

Vam creuar tot el passeig que vorejava el riu i vam entrar a la medina per la porta del pont. L’Hakim m’acompanyava. Vam creuar una de les quatre voltes del sàbat, el passadís que unia el palau califal i la mesquita. Vam vorejar la mesquita i ens vam aturar davant de l’entrada principal del pati, sota l’espectacular minaret del temple. La torre des d’on el muetzí cridava a l’oració era quadrada i tenia cinc plantes, l’última amb la base més estreta. Cinc esferes, tres d’or i dues de plata, coronaven la torre i reflectien a tota hora la llum del sol, com a símbol de la presència i la voluntat divina. Em vaig quedar embadalit observant aquella meravella fins que en Kheled em va sorprendre pel darrere.

—Ja era hora que et veiéssim el pèl! On eres? —va exclamar.

—A casa de l’Hakim —vaig dir—. Us coneixeu?

En Kheled va riure. L’Hakim no.

—És clar que ens coneixem, oi Hakim? —va fer en Kheled—. Ell és un dels agents més prestigiosos del califa. Gràcies a ell, en aquesta ciutat hi ha una de les biblioteques més importants del món.

—Gràcies pel compliment —va respondre l’Hakim, lleugerament esquerp.

Després es va adreçar a mi per dir-me:

—Amb en Kheled ens coneixem de fa uns quants anys, quan ell va començar a comprar i vendre al mercat dels llibres i jo a viatjar pel món. Dels meus viatges a Damasc, duia llibres per al califa però també peces que tenien molta sortida en les subhastes del mercat dels llibres d’aquesta ciutat. I en Kheled era una bon client… I un espavilat!

Més tard vaig saber que en Kheled li devia, des de feia anys, uns dinars per uns llibres que l’Hakim havia dut de Damasc. Tots dos compartien també un amic, l’Ishaq, tot i que de maneres ben diferents. L’Hakim coneixia l’Ishaq des de petit. Els pares, comerciants tots dos, eren bons amics. La relació d’en Kheled amb l’Ishaq, però, era molt diferent. Diguem-ne que era només una relació comercial: l’Ishaq pagava en Kheled a canvi de la seva companyia.

* * *

—Per què em volies veure, Kheled? —vaig demanar-li.

—Tinc feina per a tu, Biel! —va dir, exultant.

Em vaig alegrar molt. Començava a estar una mica cansat de viure amb les quatre tristes monedes que em guanyava carregant viandes a la cuina del califa.

—De què? —vaig demanar.

—De picapedrer! —em va respondre.

—Fantàstic! On?

—A la pedrera d’Albaida, d’on surt tota la pedra per a les reformes de la gran mesquita i per a la construcció de Madinat al-Zahra. Pots començar demà.

Se’m va il·luminar la cara, mentre el Kheled continuava:

—També tinc feina de mosso a les cavalleries de casa d’un funcionari del servei de correus que viu a la medina. Es diu Haykam. Si vols, demà també t’espera…

Just en el moment en què, amb entusiasme i gratitud, acabava d’acceptar totes dues feines, vaig adonar-me que algú ens controlava des de la cantonada d’un carreró. Ja no sabia si em vigilava a mi o a l’Hakim. Semblava un noi jove, tot i que era difícil saber-ho perquè duia el cap cobert amb una caputxa. Volia esbrinar d’una vegada què passava així que, sobtadament, vaig dirigir-me cap al carreró amb pas ràpid. Però qui ens vigilava va fugir carrer amunt en direcció al barri jueu i es va perdre de vista.

—Atura’t! —vaig cridar.

Va continuar fugint. No hi vèiem gaire, era fosc, i a mesura que ens allunyàvem de la gran mesquita els carrers estaven menys il·luminats. Pel seu perfil podia intuir, però, que era un home prim i jove. Vam creuar el carrer dels forners i el dels especiers, que ja estaven plegant les parades muntades al carrer. Em vaig adonar que difícilment l’atraparia, ja que la quantitat de productes estesos per terra m’obstaculitzaven el pas. A més a més, aviat vaig començar a esbufegar i a patir, tot i que la ira em seguia dominant. Estava molt emprenyat. Volia aclarir d’una vegada qui coi em seguia, i això m’empenyia a seguir corrent.

De cop, d’un salt brusc, li va saltar la caputxa. Era calb. Desitjava que es girés per comprovar si era aquell noi esprimatxat que feia dies que em seguia. Va girar per un carrer encara més estret, més fosc i amb més gent. Era el carrer dels cadiraires, que també tancaven. Vaig topar amb un home carregat de cadires. El vaig estampar contra la paret d’una de les cases del carrer. Cada vegada veia més complicat poder-lo atrapar. Vaig ensopegar i vaig quedar estès a terra mirant el cel. Veient que estava immòbil, se’m va acostar i em va mirar cínicament. Va somriure i em va ensenyar les poques dents que li quedaven. Era ell.