35

EMOCIONS A FLOR DE PELL

Després del dinar de Nadal, la Sofia va voler celebrar aquell dia tan assenyalat d’una manera molt especial.

La tomba de la Dolors era senzilla, com la majoria de les coses que hi havia en aquella casa, però per a la seva néta, el fet de tenir un lloc on poder-se trobar amb ella per parlar-li dels seus anhels i les seves pors, era més valuós que res. En Miquel va avançar-se, i amb molta delicadesa va posar sobre la molsa que hi creixia ufanosa una manta ben gruixuda perquè la noia no passés fred. Després, li va fer un petó a la galta, i la va deixar sola perquè pogués gaudir d’aquell moment d’intimitat. La noia, amb l’emoció a flor de pell, va anar arraulint-se al damunt de la flassada i es va deixar endur per la remor llunyana del vent jugant amb les fulles del vell roure, i es va adormir.

La Sofia, en despertar, va agrair en silenci el respecte que sempre demostrava en Miquel cap a les seves coses, i amb compte, just al costat de la creu que marcava el lloc exacte on reposaven les restes de l’àvia Dolors i la medalla de l’avi, va encendre una espelma feta amb cera d’abella que de seguida ho va perfumar tot amb l’olor de la mel.

—Que difícil que és passar un Nadal sense tu, àvia —va dir la noia visiblement emocionada—, però em consola saber que, a hores d’ara, ja ets al cel en companyia de la mare i l’avi Mariano. Les circumstàncies m’han empès a viure el present sense vosaltres, però ara ja no es pot fer res per canviar el que el destí ha volgut que succeís.

En Joan va arribar al tram final del camí que conduïa a Ca l’Ós amb la certesa que aviat abraçaria la seva filla, i això li feia més lleugera la pesada càrrega que duia penjada a l’esquena.

La Sofia, que continuava immersa en la conversa amb els que ja no eren en aquest món, de sobte va captar alguna cosa que li va cridar l’atenció. Primer va ser la remor d’unes passes llunyanes que s’acostaven lentament; després, una tos seca que li va resultar coneguda, però el que li va donar la pista definitiva va ser sentir com xiulaven una vella cançó de bressol que l’havia acompanyat al llarg de tota la infantesa.

La noia no s’ho va pensar dues vegades i va començar a córrer cap al bosc. No va tenir temps d’avançar gaire, però, perquè tot d’una, entre els pins i els avets va aparèixer la figura d’una de les persones que més estimava al món.

L’home de seguida va veure que la seva filla se li acostava corrents, va deixar anar la motxilla a terra i se li va unir en aquella carrera fins a l’instant precís en què es van trobar.

—Pare! Pare! —repetia la Sofia sense parar.

—Filla! Ja sóc aquí! —va respondre en Joan sense deixar d’abraçar amb força la sang de la seva sang.

En Joan i la Sofia, en aquell primer contacte, no es van dir gaire res més. Van preferir amollar totes les llàgrimes que tenien guardades, i després, amb els ulls eixuts i més alleugerits, es van dirigir cap a casa. Abans, però, ella el va voler acompanyar a la tomba de la Dolors.

—No t’ho creuràs, pare, però en Miquel i jo vam trobar una cova i allà hi havia les restes d’un ós gegantí i també la medalla de l’avi Mariano. Per fi s’ha resolt el misteri…

Ell se la va mirar amb cara de sorpresa, sense deixar de pensar que, sens dubte, tenien moltes coses a explicar-se. Abans de res, però, va voler saber qui era aquell jove amb qui la seva filla havia compartit alguna cosa més que aventures i rialles.

—En Miquel és el meu amor, pare, i no saps les ganes que tinc que el coneguis. És el germà petit d’un pastor de cavalls que vaig conèixer quan anava sola pel món, i amb ells, a banda del seny i la rauxa, vaig recuperar també la il·lusió per viure.

—Doncs després de dir-me tot això, estimada, només tinc ganes de veure-li els ulls, a aquest xicot, i donar-li la benvinguda a la família.

Les coses, a França, tampoc havien estat fàcils per a en Joan. Només d’arribar al seu primer destí, va ser estafat per un fals amic que li va acabar robant les seves escasses pertinences. Aquell va ser un cop molt dur, i després de vagarejar pel centre del país, oferint-se com a bracer per treballar al camp, va acabar a la mateixa capital, treballant en una fàbrica metal·lúrgica en companyia d’altres emigrants catalans.

—Allà, els capatassos ens tractaven com a bèsties, i fins i tot davant d’algun accident greu del qual vaig ser testimoni, actuaven amb una fredor que hauria fet empal·lidir el mateix diable. Després va ser quan vaig rebre unes notícies que parlaven de tu i la Dolors. Primer no m’ho podia creure, però en assegurar-me que tot allò que m’explicaven de vosaltres era veritat, et vaig escriure, vaig reclamar la paga que em devien i vaig començar el viatge de tornada per estar amb tu. Sofia, no saps les vegades que m’he penedit d’haver marxat i d’haver-vos deixat soles. Si m’hagués quedat, molt probablement tot seria molt diferent i res de tot això hauria passat.

—Jo no vull que et sentis culpable, pare, perquè ja me n’he sentit prou jo. Al final les coses sempre passen perquè han de passar, i davant d’una ment malaltissa com la d’en Ramon, mai no podrem estar segurs que les coses haguessin acabat d’una altra manera. Ell estava obsessionat amb mi, i l’enveja que li tenia a en Pau no el deixava viure ni de dia ni de nit.

—Tens raó, Sofia. Al cap i a la fi, el més important és que tornem a estar junts i que, si Déu vol, el futur es presenta clar i lluminós. A més, he tingut una pensada que crec que ens podria funcionar.

—Què vols dir, pare?

—Un negoci, filla. Estava pensant en un negoci que s’estila molt a terres franceses i que penso que aquí també podria funcionar.

—I de què es tracta?

—Doncs d’una petita hostatgeria on, a més, vendrem els nostres remeis.

—Però per aquí no acostuma a passar gaire gent, pare. Tu creus que ens en sortirem?

—Les coses estan a punt de canviar, filla. Durant el viatge he conegut un munt de marxants de bestiar amb ganes de fer negoci a la nostra terra. Nosaltres també serem els seus representants, per entendre’ns, i entre una cosa i l’altra ja veuràs com ens en sortirem. Farem el que faci falta perquè mai més hagis d’anar a voltar pel món.

Quan en Sisco de Cal Sisquet va assabentar-se que en Joan havia tornat de França i que tenia pensat obrir el seu propi negoci, es va presentar a la masia dels Cots amb una oferta sota el braç que cap persona amb dos dits de front estaria disposada a rebutjar.

—M’han arribat veus que la teva estada a terres franceses no ha anat tan bé com hauries desitjat. Entenc que són temps difícils per a tothom i que marxar fora és l’única possibilitat que té la majoria de la gent per tenir un futur millor. A mi m’agradaria donar una oportunitat a la teva família per tal que mai més us hagueu de separar. Jo et donaré els diners per tirar endavant el teu negoci amb dues condicions. La primera és que no vull que me’ls tornis mai. És un regal. I la segona és que no vull que ho expliquis mai a ningú del poble. Serà un pacte entre cavallers, què me’n dius?

—Per què ho fas, Sisco?

L’ancià se li va acostar i li va posar el braç a l’espatlla en un gest protector.

—La teva filla no es mereix que hagis de tornar a marxar fora de la vall per prosperar, Joan. Us vull ajudar. Us ho dec.