2

ELS CAÇADORS DE BOLETS

Quan la Dolors li va demanar a la seva néta que s’abracés al vell roure, la noia se la va mirar amb cara de no saber si aquella estranya petició anava de debò. Davant la insistència de l’àvia, la Sofia va claudicar, i amb pas titubejant es va acostar al majestuós arbre centenari que creixia ufanós a la vora de l’hort. Per primera vegada a la vida, se’l va mirar amb una perspectiva diferent de com ho havia fet sempre. Per ella, fins llavors mateix, el vell roure d’arrels gruixudes i entortolligades que sobresortien provocadores del terra tan sols havia estat l’arbre al qual de menuda s’havia enfilat infinitat de vegades per jugar entre les branques. Ara, en observar amb deteniment l’escorça d’aquell ésser gegantí marcada per segles d’història, va sentir un respecte infinit, i, amb gratitud, va passar la mà pel tronc recargolat i nuós.

El primer contacte no li va resultar gens agradable. El tacte rugós li va provocar un gest de rebuig i es va allunyar. Però hi va insistir. I quan va tornar a passar la mà, aquesta vegada amb més delicadesa, va tenir la sensació que el vell arbre li parlava en un llenguatge molt antic que es remuntava als orígens del temps.

La Dolors es mirava l’escena des de lluny amb complaença mal dissimulada, i seguia amb atenció els moviments i les reaccions de la néta. No li va estranyar gens que, en un moment donat, la noia comencés a grimpar àgilment per les branques fins a la copa del roure. Allà, després de coronar-lo com si fos un rei vell i savi, mentre passava la mà per les fulles ovalades i irregulars pintades del verd més intens que havia vist mai, la Sofia va esclatar en una forta rialla tot gaudint, amb un sentiment mig de satisfacció, mig d’orgull, d’una vista privilegiada sobre aquella terra que ella s’estimava tant. El poble de Tuixent s’aixeca a la confluència dels rius de la Mola i Josa, al punt exacte on s’ajuntaven per formar el riu la Vansa, que dóna nom a tota la vall. Limitat al nord per la serralada del Cadí, al sud per la serra del Verd, i a l’oest per la muntanya de l’Arp. A la vall de la Vansa, la natura sempre s’expressava amb rotunditat. Era o tot, o res.

Els hiverns més cruels i feréstecs contrastaven amb l’incontrolable esclat de vida que es produïa a la primavera, als prats i als boscos on la Dolors i la Sofia, i des de molt temps abans les seves avantpassades, havien après a relacionar-se amb l’entorn d’una manera molt íntima i especial. Així, gràcies als coneixements que s’havien transmès de generació en generació, de dona a dona, havien après moltes coses dels seus secrets ocults. Sabien, per exemple, que el vesc, una de les plantes més màgiques, sagrades i misterioses que hi havia en aquelles contrades, venerada pels druides, amb les seves baies tòxiques de polpa viscosa, blanquinosa i translúcida, creixia frondós als troncs i a les branques dels pins, al mateix temps que el raïm d’óssa, de fruits de la mida d’un pèsol, amb un color vermell intens, entapissava generosament el sòl dels pinars. D’altra banda, a les roques i a les tarteres hi podien trobar la corona de rei i l’orella d’ós, de vives flors violetes. Hi havia boscos immensos d’avets carregats de resina, i a la part més alta del Cadí, hi trobaven el peu de Crist, amb fulles que recorden la forma d’un estel. A la vora de l’aigua i a les terres més ombrívoles de la comarca, hi vivia l’orella d’ase, molt beneficiosa contra les cremades, i als marges del camins menys transitats, l’herba de Sant Joan i l’absenta. Enmig dels prats hi brotava orgullosa la farigola, i al vessant oriental de les muntanyes s’hi trobaven grans matolls d’espígol que perfumaven l’ambient amb unes aromes que enamoraven.

Quan la Sofia va baixar de l’arbre i va posar els peus a terra, va dedicar un somriure còmplice a la seva àvia. Va tancar els ulls, i sense dir ni una paraula, va diluir-se en una abraçada carregada de dolçor amb el vell roure. Després d’uns minuts d’absolut silenci en què només se sentien, de fons, la remor del vent i els cants dels ocells, els batecs del cor de la noia es van compassar a un altre ritme, molt més lent i serè, i quan una mena de somnolència misteriosa començava a posseir-la, li va semblar sentir, a la punta dels dits, els batecs de l’arbre. Amb la pell de gallina, la jove es va concentrar, dedicant tota la seva energia a tranquil·litzar la seva respiració desbocada, i poc després, d’una manera natural, com si no pogués ser de cap altra manera, va tenir la certesa absoluta que ella i el roure centenari formaven part d’un tot únic i indissoluble que traspassava el seu propi enteniment.

Arribats en aquest punt, la Dolors, després d’escrutar el rostre de la Sofia, va saber que era el moment de despertar-la d’aquella letargia. Se li va acostar molt lentament per mirar de no espantar-la amb cap moviment brusc.

—Sofia, bonica, ja pots tornar del teu viatge —li va xiuxiuejar a cau d’orella mentre li eixugava la suor del rostre amb un mocador—. Com et trobes, filla? —va afegir tot just després de veure que la seva néta obria els ulls molt lentament, com si estigués despertant-se d’un somni molt profund que l’havia fet viatjar fins a indrets desconeguts i llunyans.

La Sofia de seguida va intentar explicar tots els pensaments i sensacions que se li arremolinaven al cap, però les paraules no li van sortir. Tenia la gola tan seca que va haver de beure un bon glop d’aigua fresca del càntir per recuperar la veu.

—Sento pau, molta pau, àvia —va dir abans de tornar a beure—. Però m’ha vingut al pensament la mare, i m’ha sobtat. Sempre la tinc molt present, això ja ho saps, però no m’explico per què m’he sentit tan trista quan la recordava abraçant l’arbre —va afegir mentre se li trencava la veu en bocins, incapaç de contenir l’emoció més estona.

—Ara t’explicaré un secret, Sofia, que segurament t’ajudarà a comprendre-ho —digué la Dolors mentre li eixugava les llàgrimes i li premia la mà—. Pocs dies abans del teu naixement, li vaig demanar a ta mare que fes el mateix que acabes de fer tu ara. Tenia la panxa grossa, ben grossa, i era obvi que tu ja tenies ganes d’arribar al món, i ella es movia amb dificultat, però tot i això, va abraçar-se a aquest roure amb totes les seves forces. I quan va haver acabat, amb els ulls plorosos, em va parlar de tu. Sempre he pensat que en aquell moment va tenir el pressentiment que alguna cosa no aniria bé en el part, perquè a partir d’aquell instant una mena de tristor infinita la va posseir i ja no la va abandonar fins al moment mateix de la mort.

—Vols dir que quan va abraçar l’arbre va endevinar el futur negre que l’esperava?

La Dolors es va limitar a aixecar les espatlles, donant a entendre que no tenia una resposta clara. La Sofia, però, va descobrir en la mirada de l’àvia una lluentor estranya que la va desorientar.

—Àvia, l’enyoro molt, la mare. De fet, cada dia que passa la trobo més a faltar.

—I jo, reina, i el teu pare també —va dir la Dolors, alleujada, i va afegir—: la Paulina era estimada com el sol de primavera i allà per on passava sempre hi deixava un rastre infinit de rialles i cors enamorats. I tu, Sofia, cada dia t’hi assembles més. El mateix rostre pigat, els cabells rinxolats del color de l’or vell, i aquests ulls dolços com la mel que tot ho miren amb una curiositat infinita. Et miro a tu i la veig a ella…

La Sofia va agrair les paraules de l’àvia, va somriure i, satisfeta, va deixar anar una rialla d’aquelles que tant s’encomanaven a tothom. Tot i que mai no havia conegut la mare, morta durant el part, el seu record seguia molt viu al seu interior, i qualsevol comentari sobre ella era rebut com una veritable festa que la feia sentir molt orgullosa.

Una mica més tard, quan la Sofia ja se sentia relaxada de les emocions del matí, va voler esbrinar més coses del que havia sentit mentre abraçava el vell roure.

—De què serveix abraçar un arbre, àvia?

A la Dolors no li va sorprendre aquella pregunta. De fet, ja feia estona que se l’esperava.

—De tot i de res alhora, filla —va respondre sense pensar-s’ho dues vegades.

—Ara sí que no t’entenc —exclamà la Sofia, que intuïa que aquella resposta enigmàtica amagava molt més del que semblava.

—Què has sentit quan has abraçat el roure? —va preguntar-li la Dolors mentre l’agafava del bracet i la convidava a caminar fins al pedrís de casa.

—Ja t’ho he dit, àvia. Pau, molta pau —va repetir la Sofia mentre s’asseia i es posava bé els plecs de la faldilla.

—I què més?

—Què més? On vols anar a parar? He pensat en la mare, però tot això ja t’ho he explicat i…

—I no has sentit els batecs de l’arbre, Sofia?

La noia començava a sentir-se una mica incòmoda amb aquella conversa. S’endinsava en un terreny desconegut i això li feia molta por.

—Sí, m’ho ha semblat… Però he pensat que era una bogeria. Tothom sap que els arbres no tenen cor!

Davant d’aquella resposta, la Dolors va intuir que havia arribat el moment de deixar-ho estar. La jornada havia estat intensa, i ja tindria oportunitat de tornar a reprendre aquella qüestió més endavant. Així que, sense afegir res més, li va fer un petó al front i va entrar a la casa.

La gata negra, que no s’havia perdut cap detall del que havia succeït a la vora del vell roure, es va acostar a la Sofia i va fregar-li les cames per reclamar-li l’atenció. La noia, amb el pensament en altres coses, de seguida la va acariciar.

A Ca l’Ós, com a la majoria de cases de la vall, l’arribada de la primavera suposava el començament de les activitats relacionades amb el camp. En aquella època de l’any, cada hora de sol era un veritable regal que calia aprofitar al màxim. Mentre el pare, en Joan, que aquells dies era fora de casa per què un veí de Gósol l’havia llogat per treballar al molí, acostumava a feinejar la terra i els boscos, les dones, la Dolors i, sobretot, la Sofia, a banda d’encarregar-se de l’hort, de la cura de l’aviram, de la recol·lecció de la mel i de la fabricació d’embotits, conserves i formatges, continuaven aprenent els secrets de la muntanya. A una trementinaire, però, mai se l’ensenyava. Aprenia a còpia d’experiència, a força de fixar-se en les indicacions que rebia. I així arribava un moment en què ja sabia què collir i què no, i quina mena de remeis es podien preparar amb les herbes que creixien, ufanoses, a la vall.

A partir del mes de maig, i durant tot l’estiu, recol·lectaven els fruits que la terra els donava. A les golfes de casa hi emmagatzemaven les flors i les fulles de les herbes remeieres, que un cop assecades, penjant-les de les bigues de fusta, desaven en coixineres de roba. Quan arribaven els dies més calorosos de l’estiu, àvia i néta s’enfilaven als pins i als avets per extreure’n la resina i recollien bolets d’ovella que després cosien entre ells amb un fil de cotó per posar-los a assecar.

La Dolors sabia per experiència que aquells dies d’agost eren les dates idònies per recollir els ingredients amb els quals prepararien un dels seus remeis de més anomenada, la trementina. A primera hora del matí, s’acostarien als cims més alts de les muntanyes, a recer de la serra del Port del Comte, on, amagats al paratge de les pletes de Sisquer, a mitja jornada de camí de casa, hi havia un bosc de pins molt vells. I d’entre tots, destacava l’Avi, un pi que des de feia molts anys vigilava els ramats d’ovelles que pasturaven l’herba fresca a l’estiu.

La Dolors sabia que encara hi trobaria les marques d’anys anteriors, els talls que havia fet amb un destraló en companyia de la Sofia. I de la mateixa manera que tenia clar que d’aquell arbre tan especial obtindrien la millor resina de totes, no tenia cap dubte que, quan li demanés a la seva néta que l’abracés, ella mateixa trobaria les respostes a totes les preguntes que encara li rondaven pel cap.

Aquell estiu, a més, durant els tres dies amb les seves nits que hi van passar feinejant, a la muntanya, van collir més resina d’avet que mai, la més pura que la Dolors havia vist en tota la seva llarga vida. Carregades d’una paciència infinita, van anar punxant, una a una, les llàgrimes de resina que s’anaven formant a l’escorça dels arbres, i amb molta cura, gota a gota, recollien el preuat líquid i el guardaven com un gran tresor en unes esquelles que feien servir d’atuells. Però encara tenien una cosa més per fer: tot just abans de reprendre el camí de tornada a casa, la Dolors va demanar a la seva néta que s’abracés a l’Avi. I només un segon després que la Sofia es desfés de l’abraçada en què s’havia fos amb el vell arbre, per la mala cara que va esbossar la noia, idèntica a la que havia fet la seva filla Paulina molts anys enrere, no va tenir cap dubte que el futur els portaria alguna cosa desagradable. En silenci, van fer el camí de tornada a casa i en arribar la Dolors va tancar-se a la seva habitació, i al petit altar que hi havia a la vora del llit, agenollada i amb els ulls carregats de llàgrimes, va pregar al cel perquè les desgràcies passessin de llarg. Després, amb el cos més asserenat, va preparar un penjoll per a la seva néta, un còdol en forma d’estrella que havia recollit feia molts anys a la vora del riu, lligat a un cordill de cuir. No es tenia per una dona supersticiosa, però els anys li havien ensenyat que, de vegades, valia més curar-se en salut i protegir-se amb un talismà casolà. Allò no li faria cap mal, a la seva néta.