29

EL SAGINER

En Miquel feia dies que observava amb desconfiança l’home que els seguia a distància muntat en un vell ase, i quan el desconegut es va presentar al seu campament, el jove, dissimuladament, va anar a buscar de seguida el mosquetó que li havia donat el germà abans de marxar.

—Amics, que em deixaríeu gaudir de l’escalfor del vostre foc? Estic malalt i ara ja no em veig amb forces de protegir-me de les bèsties que ens volten. Aquesta és terra de llops, i no m’agradaria convertir-me en el seu sopar.

La Sofia i en Miquel van intercanviar-se les mirades, i només amb aquest gest senzill ella va entendre que el perill els rondava.

—Qui sou i d’on veniu? —va preguntar el noi sense deixar anar l’arma.

—Teniu raó, i haureu de disculpar les meves males maneres. Passo massa temps sol als boscos, i això m’està tornant un mal educat. El meu nom és Felip, però tothom em coneix com el Llenyataire dels Ports, perquè és allà on vaig néixer i també on he passat molts anys treballant.

—I per què ens seguiu? —va preguntar en Miquel mentre provava d’endevinar si el nouvingut era honest en les seves paraules.

—No, noi, jo no us segueixo. Em dirigeixo als boscos de la vora de Gósol, al Pirineu, on m’han llogat per treballar. I vosaltres? Us puc preguntar els vostres noms? —va fer l’home.

—Ell és en Miquel, i jo sóc la Sofia…

—És un plaer coneixe-us, joves. I bé? Què em dieu? Em deixeu compartir aquesta nit el vostre foc mentre em recupero? —va preguntar una altra vegada el llenyataire mentre feia un gest de dolor i es posava la mà al ventre.

—Què us passa? —es va interessar la Sofia mentre se li acostava i l’ajudava a seure al costat de la foguera.

—És la panxa, filla. Abans-d’ahir vaig menjar uns fruits vermells que vaig trobar a la vora del camí, i des de llavors que estic marejat i trec qualsevol cosa que em poso a l’estómac.

—Crec que us heu intoxicat amb una planta verinosa, Felip.

—Vaja, ets una noia molt llesta… Però digueu-me: i vosaltres, què feu en aquest racó perdut de món?

—Estem de viatge —va respondre amb veu seca en Miquel, que no se n’acabava de fiar.

—Això ja m’ho penso, però pel to de la teva veu sembla que la meva presència us incomoda. Si és així, us demano mil disculpes i us desitjo el millor —va dir mentre feia l’intent d’aixecar-se. Però quan estava a punt de posar-se dret, les cames li van fer figa i va caure a terra enmig d’un gran enrenou.

—Vine, Miquel, ajuda’m! No veus que està malalt de veritat? —va cridar la Sofia al temps que socorria el llenyataire.

El pastor de cavalls va ajudar la seva estimada, però aquella nit, mentre ella cuidava el malalt i li donava infusions depuratives per combatre la intoxicació, ell no li treia els ulls de sobre, i subjectava el mosquetó amb força.

L’endemà al matí, l’home estava pàl·lid com la cera i no es veia amb cor ni de moure un sol dit del cos.

—No ho entenc, Miquel. Anit, abans d’anar a dormir, em vaig assegurar que estigués bé, i et ben juro que es trobava molt millor que no pas ara. No entenc què pot haver passat. Els símptomes són molt clars, i és com si s’hagués tornat a intoxicar.

—Però això és del tot impossible. Jo he estat fent guàrdia tota la nit, i no s’ha mogut gens ni mica.

—Doncs no ho comprenc, però la qüestió és que així no el podem deixar sol. Ara li tornaré a donar tisanes, però necessita descansar. Com a mínim avui.

—No ho veig clar, Sofia, hi ha alguna cosa en ell que no m’agrada gens.

—Està malalt, Miquel. Ja sé que estàs amoïnat per mi, però no cal que siguis tan malpensat.

El noi va acabar claudicant, i mentre la Sofia preparava els seus remeis, ell va donar menjar a l’ase de l’home i va aprofitar l’ocasió per inspeccionar les alforges que duia penjades. Ho va revisar amb meticulositat, buscant alguna cosa que servís per confirmar les seves sospites. No va trobar res d’estrany, però quan estava a punt de donar-se per vençut, va descobrir, embolicat amb una muda de roba, un ganivet de carnisser de fulla corba que encara estava tacat de sang.

—Això no vol dir res, Miquel —li va respondre la noia després que ell li ho expliqués—. Tu també dus un mosquetó i això no et fa mala persona, oi?

Ell va haver de callar i li va acabar donant la raó.

En Felip era un home de conversa i tracte afables, que des del primer moment va mostrar-se extremament agraït amb els dos joves. Aquell dia li van procurar tota mena d’atencions perquè es recuperés al més aviat possible i pogués reprendre el seu camí.

—M’has salvat la vida, Sofia. Sense tu no hauria sobreviscut. Aquesta nit passada he escoltat l’udol llunyà d’un llop i ja saps que aquestes bèsties poden ensumar la mort. Em fa l’efecte que venia darrere meu i esperava el moment oportú per cruspir-se’m.

—Avui ja fas més bona cara. Em sembla que d’aquí un parell de dies ja et trobaràs com nou.

—I serà gràcies a tu! Per cert, bonica, encara no m’heu dit cap a on us dirigiu.

La Sofia va buscar amb la mirada en Miquel, però en veure que estava ocupat amb els animals va parlar amb el llenyataire sense embuts.

—Anem al poble de Tuixent. Allà és on tinc casa meva.

—M’han dit que és un lloc preciós. Jo no hi he estat mai, però sé que és molt a la vora de Gósol, la meva destinació. No us voldria incomodar de cap manera, i encara menys després del tracte tan generós que heu tingut amb mi, però què et sembla si compartim el nostre camí?

La Sofia no va saber què respondre.

—Ho hauria de consultar amb en Miquel…

—És clar, és clar, ho entenc perfectament. Estic segur que si li ho demanes en qualitat de la meva metgessa particular, no s’hi negarà —va afegir mentre li picava l’ullet i li pessigava amb complicitat la galta.

En Miquel, però, en primera instància, s’hi va negar en rodó.

—No, Sofia, no em sembla una bona idea. Ja hem fet prou acollint-lo aquesta nit i guarint-li els mals.

—Encara no està recuperat del tot, i em sembla que la seva recaiguda es deu a una infecció que pot tornar a reproduir-se en qualsevol moment. A més, no creus que és una mica ridícul anar-nos trobant pel camí, sense compartir res més que unes paraules per desitjar-nos bon viatge?

—Segueixo dient que hi ha alguna cosa que no m’agrada d’ell. Alguna cosa de les que ens ha explicat no m’encaixa —va dir mentre es gratava la barbeta i mirava de posar en ordre les seves conjectures.

—I si t’ho demano si us plau? Mai no em perdonaria que li passés res dolent…

—En això coincidim, Sofia. Jo tampoc em perdonaria mai si et passés res dolent a tu.

La Sofia li va dedicar un somriure i li va fer un petó als llavis abans de continuar.

—Saps que les teves paraules m’omplen de felicitat, Miquel? Però respon-me a aquesta qüestió: si ell ens vol cap mal, per què creus que no ens ha atacat encara? Què espera?

El jove no va trobar cap resposta convincent i va acabar acceptant la petició de la seva estimada.

Si la Sofia hagués sabut, però, que l’home amb qui estaven a punt de compartir el seu camí era l’encarnació mateixa del diable, mai no li hauria ofert la seva hospitalitat. El Saginer s’havia guanyat aquell sobrenom gràcies a les seves activitats sanguinàries i perquè durant molt de temps havia atemorit comarques senceres matant nens per extreure’n el sagí amb el qual preparava ungüents que venia als més rics.