22

LES GERMANES DEL RIU

Quan la Sofia es va voler banyar al mar per primera vegada a la seva vida, li va demanar a la Gemma que l’acompanyés. Van aprofitar un assolellat dia de primavera, i muntant un cavall tord, entre bromes i rialles nervioses, es van acostar a la barra del Trabucador.

—De vegades, si el mar està molt enfadat, es menja aquesta petita llengua de terra —va explicar la Gemma—. Però en dies com avui, si t’hi fixes bé, veuràs que, mentre a una banda el mar ensenya la seva cara més orgullosa i mossega la platja, a l’altra, a la badia dels Alfacs, el mateix mar ens mostra el seu vessant més amable i l’aigua està calmada i serena, com si estigués a punt d’adormir-se.

—M’agradaria que em presentessis aquest mar de què em parles —va dir la Sofia amb la veu carregada d’emoció.

La nena no va respondre. Es va limitar a somriure i va agafar la Sofia de la mà abans d’arrossegar-la fins al límit exacte on la sorra es deixava acaronar pel Mediterrani. Després, amb una gran rialla, es va despullar i va convidar la jove a fer el mateix.

—No hi ha ningú, oi? —va preguntar la Sofia amb timidesa abans de treure’s la roba.

—Bé, de fet sí. El cel és ple de gavines, i al mar, les moixarres segur que vindran a mossegar-te el cul! —va respondre la Gemma sense poder-se aguantar el riure.

Quan la Sofia va posar els peus dins de l’aigua i va sentir l’escuma del mar jugant entre els seus dits, alguna cosa es va començar a despertar al seu interior.

—T’agrada? —li va preguntar la nena sense treure-li els ulls de sobre.

—Molt —respongué la Sofia amb prudència, incapaç d’expressar amb paraules tot el que sentia—. Això no té res a veure amb els rius a què estic acostumada.

—Doncs deixa’t endur pel que sentis en cada moment, i quan estiguis preparada, capbussa’t i neda per sota l’aigua. Ja veuràs com hi descobreixes tot un món nou que t’encantarà.

La jove va començar a caminar mar endins molt lentament, i a mesura que l’aigua la cobria, el seu rostre s’anava pintant de felicitat. I quan va sentir-se segura, mentre jugava a cavalcar les onades, va deixar-se anar i va submergir el cos sencer.

La primera vegada va buscar la superfície corrents, queixant-se que els ulls li coïen per culpa de la sal, però quan va acostumar-s’hi, s’hi va tornar a capbussar i va començar a bracejar, seguint el seu instint, com si fos una bella sirena de rostre pigat i ulls del color de la mel.

La Sofia i la Gemma es van banyar i van jugar a la sorra durant la resta del dia, i quan el sol començava a amagar-se darrere la serra del Montsià, la badia dels Alfacs refulgia com un mirall.

—És molt més preciós del que m’imaginava quan m’ho explicava el teu pare —va comentar l’hereva de Ca l’Ós a la seva amiga.

—Ja t’ho va dir ell. El delta té màgia, i aquesta només és una de les meravelles que amaga.

Des del primer moment la Cinta, l’àvia de la Gemma, va acollir la Sofia amb els braços oberts i entre les dues de seguida es va crear una complicitat que no va sorprendre a ningú. La Sofia no ho va dir mai obertament, però aquells pastors de cavalls que vivien en una barraca feta de canyes, fang, fusta, palla i espartina al cor del delta li recordaven cada vegada més la seva família, i quan mirava la Gemma rient i jugant a la vora del mar s’imaginava a ella mateixa saltant sota l’ombra protectora del vell roure.

«Només canvia el paisatge que ens envolta, però l’ànima d’aquesta gent és del mateix color que la meva», pensava sovint la Sofia a mesura que els anava coneixent més. Però les coincidències no acabaven aquí, i quan li van explicar que la mare de la Gemma havia mort a causa del paludisme poc després del part, la Sofia ja no va tenir cap dubte que les seves vides s’havien creuat per alguna cosa que anava molt més enllà d’una simple casualitat. I comprendre això, per una banda, la reconfortava i l’omplia de joia i d’il·lusió, però per l’altra li despertava uns vells pensaments carregats de pena i de tristor que li recordaven un passat que encara no havia estat capaç d’oblidar.

Si la Gemma va ser l’encarregada d’ensenyar a la noia de Tuixent la bellesa del delta, la Cinta va ser qui la va acompanyar a descobrir els seus secrets més ocults, i ho va fer en companyia de les seves amigues, un grup de dones sàvies que, com les trementinaires, coneixien tant el seu entorn que semblava que parlaven el mateix llenguatge que la natura.

—Les germanes del riu hem dedicat les nostres vides a preservar els misteris que ens envolten. I has de saber que si som aquí és perquè les àvies de les nostres àvies van reunir-se al voltant d’una foguera una nit de Sant Joan i van fundar la germandat que avui ens acull. Les nostres avantpassades, ja fa molts anys, van ser conscients que el delta de l’Ebre és un lloc carregat de màgia, i de les seves pròpies experiències van adquirir uns coneixements relacionats amb les propietats de les plantes que ens envolten, que es van transmetre de generació en generació fins a arribar als nostres dies. D’alguna manera, nosaltres en som les hereves, i la nostra responsabilitat és que mai no arribin a desaparèixer. Gràcies a Déu, ara la gent de l’entorn és molt més tolerant amb nosaltres, però les nostres avantpassades van arribar a patir el menyspreu de moltes persones que les acusaven de ser bruixes. Fins i tot algunes d’elles van acabar en mans de la Inquisició, i no vulguis saber els patiments que van haver de suportar abans de morir.

La Sofia, que s’escoltava aquella història amb els ulls ben oberts i amb la pell de gallina, no podia deixar de fer que sí amb el cap perquè en el fons del seu cor sentia com a pròpia aquella vella història de persecucions, patiment i mort.

—Al Pirineu ens coneixen com a trementinaires, dones que anem pel món venent herbes remeieres, olis i ungüents per alleugerir els mals de la gent i del bestiar. Vosaltres, aquí al delta, feu el mateix, no creieu?

—Sí, és clar que ho creiem, i és per això que volem compartir amb tu tots els nostres coneixements. Quan ens van presentar, Sofia, vaig veure en la teva mirada una lluentor que vaig reconèixer de seguida. La teva ànima és viva i tens una força interior que no és gaire comuna en els temps actuals. Però també he vist por. I sé que amagues un secret que et tortura de dia i de nit, per molt que ho vulguis dissimular sota aquest somriure d’àngel que tens. Aquí mai ningú t’obligarà a explicar res que no vulguis, bonica, però et vull dir que en aquest petit bocí de terra que ens envolta i que fa olor de mar estàs protegida de qualsevol mal. Deixem que passi el temps, i quan estiguis preparada, ja ho saps: t’escoltarem amb tots i cadascun dels nostres sentits i t’ajudarem a resoldre sigui el que sigui que t’amoïni. No en tinguis cap dubte.

—És que no sabria per on començar, Cinta —es va excusar la Sofia.

—Ja t’ho he dit: si ara no et ve de gust parlar-ne, no passa res. Arribarà el dia que ja no tindràs cap dubte, ho amollaràs tot de cop, i nosaltres estarem aquí per escoltar-te.

—M’ha quedat molt clar, amigues. I us ho agraeixo de tot cor.

—Doncs ara, vine, Sofia. Vine amb nosaltres i gaudeix de les meravelles que ens envolten. Segur que descobriràs coses que mai podries haver sospitat que existien.

Les integrants de la germandat del riu van acabar convertint-se en la seva família, i en la seva companyia, la Sofia es va enamorar de cada granet de sorra de la platja, de les flors i de les plantes que entapissaven el sòl, de les aus que jugaven al damunt dels seus caps, i d’uns plats cuinats amb molt d’amor amb els quals la noia no podia deixar de llepar-se els dits. I així va ser com va comprendre que aquelles dones que es reconeixien entre elles com a germanes de riu, en realitat eren molt més que això, i tot i que totes eren nascudes de pares i de mares diferents, les unia un vincle comú i invisible als ulls que era molt més fort que la sang.

Una d’aquelles nits sense lluna, mentre degustaven un plat d’anguila amb suc, la Cinta, després d’escoltar un tro que va fer estremir el cor de les seves amigues i que anunciava l’arribada imminent d’una gran tempesta, va aprofitar el moment per explicar a la Sofia una llegenda relacionada amb els marfantos del Delta.

—A les nostres terres els morts vivents també ens ronden en nits de tempesta com la d’avui. Se’ls coneix com a marfantos i són uns éssers que sempre estan assedegats dels fluids dels mortals. Atrapen les seves víctimes i les fan passar per un calvari sense fi a les llacunes més fosques i ocultes del delta de l’Ebre. Diu una llegenda que al punt més profund d’aquesta terra hi havia un lloc on estaven confinats els presoners més sanguinaris de la Corona d’Aragó. Allò no eren persones, sinó bèsties violentes amb un desig de sang tan gran que haurien fet empal·lidir el cor més negre i cruel del món. Tota aquella escòria humana era torturada dia sí dia també després d’haver estat treballant de sol a sol sota unes condicions infrahumanes. Era igual que fos hivern o estiu. Els presoners passaven el dia sencer assecant unes llacunes que estaven infestades de mosquits, sangoneres i malària.

»Un dia, però, a primers de desembre, Saturn i Venus, alineats amb la lluna, aparegueren pel sud-oest del delta poc després de pondre’s el sol. L’influx malèvol d’aquests astres, més tota l’energia negativa de l’entorn i tota la que havien acumulat els condemnats al llarg de les seves vides, va esdevenir tan poderós que va obrir una porta que comunicava el nostre món amb l’infern. Els esperits malignes dels presoners van esdevenir lliures dels seus cossos, i els uns als altres es van començar a devorar entre xiscles i gemecs ofegats. Els que van quedar dempeus van esmunyir-se per entre les llacunes i no se’n va saber mai més res. I explica la llegenda que quan s’alineen Saturn, Venus i la lluna als Ports, a les llacunes del delta de l’Ebre s’obre aquesta porta a l’infern, i els marfantos busquen amb desesperació qualsevol ésser viu per alimentar-se’n.

La Sofia no va poder aclucar els ulls en tota la nit. Cada vegada que la son la vencia, se li apareixien els marfantos del delta amb el rostre d’en Pere, el capatàs de Cal Sisquet, i l’amenaçaven amb el patiment etern.

«Si Déu vol, molt aviat us donaré una puntada al cul, pors», va pensar quan es trobava en aquell espai que hi ha entre el son i la vigília, cansada que els seus records li continuessin passant factura sense treva ni descans.