17

EL SACRIFICI

La Sofia, que era qui estava més a la vora de la porta, es va aixecar i s’hi va acostar, encuriosida, sense deixar de rosegar un tros de formatge com si fos un ratolí.

—No surtis, nena. Segur que és alguna bèstia que ens ronda buscant alguna cosa per menjar —va dir la Dolors, una mica espantada.

—Però has vist com s’ha posat la gata?

—Sí, precisament ho dic per això. No sé quina mena d’animal hi ha per aquí fora però queda clar que a ella no li agrada gens.

La gata, que no deixava de mirar cap a la porta, va tornar a bufar, aquesta vegada encara amb més força, alhora que se li eriçaven els pèls de l’espinada. La Sofia, veient aquella reacció que li era tan poc usual, no s’ho va pensar més i va obrir la porta molt a poc a poc, just en el moment que una ràfega de vent gelat entrava a la cabana i aixecava un núvol de pols i sal.

La Dolors li va fer el gest que tornés a tancar de seguida, però la Sofia es va quedar amb la vista clavada en la lluna plena, que just en aquell moment brillava amb tota la seva esplendor. Aquell espectacle la va hipnotitzar, com si fos víctima d’un encanteri, així que es va tapar el coll i va sortir per gaudir de l’espectacle, oblidant-se completament de la reacció de la gata.

—Corre, àvia! Vine! Mira!

—Però filla, fa molt fred!

—Tu fes-me cas. Tapa’t bé i vine amb mi. No te’n penediràs!

La Dolors va acabar accedint a la petició de la néta. I quan va veure el paisatge il·luminat per la lluna plena, li va acabar donant la raó.

—És preciós, Sofia. Senzillament preciós —va reconèixer—. Des d’aquí hi ha unes vistes privilegiades. Fins i tot sembla que la gata s’hagi oblidat de tot i vulgui gaudir amb nosaltres d’aquest regal que ens fa la natura —va afegir mentre l’animal sortia amb prudència de la cabana.

Però la realitat, molt més cruel, de seguida es va fer notar. I ho va fer amb una contundència que va deixar les dones amb el cor glaçat.

—No hauríeu de passejar soles a aquestes hores. Mai no podeu estar segures de la mena de bèsties amb què us podeu arribar a trobar —va dir una veu tenebrosa darrere seu.

—Qui hi ha? Per l’amor de Déu, deixeu-vos veure i sortiu de la foscor! Ens heu espantat! —van dir pràcticament alhora les dues dones mentre es giraven.

—Doncs ja feu bé d’estar espantades, ja. Perquè el vostre patiment no trobarà consol ni al cel ni a la terra —va afegir l’home donant-se a conèixer.

—Ramon? Ramon, ets tu? —va balbucejar la Sofia, davant la mirada de la Dolors, incapaç d’entendre res del que estava passant.

—Sí, Sofia, sóc jo. I no he vingut sol —va afegir mentre en Pere apareixia, amb actitud amenaçadora, d’entre les ombres.

—Però fills, què vol dir tot això? —va voler saber la Dolors en adonar-se que aquella visita tan inesperada no era pas de cortesia.

—La teva néta, que és una bocamolla. Oi que sí, Sofia?

La sorpresa va ser tan gran que la noia va tenir la sensació que el món desapareixia de la seva vista. Era com si algú hagués apagat la llum que irradiava la lluna plena i l’univers sencer s’hagués quedat a les fosques.

—Però què feu? —va preguntar la Dolors amb cara de sorpresa—. Us heu begut l’enteniment?

—No, l’enteniment no. El que ens hem begut han estat un parell d’ampolles d’aiguardent. I ho hem fet a la vostra salut! —va dir el gran de Cal Sisquet mentre en Pere li reia la gràcia i li llançava a la noia el seu alè pestilent.

—Ramon, n’esteu fent un gra massa! Em pots explicar què vol dir tot això? —va insistir la Dolors un cop més.

—Ja t’ho he dit. A la teva néta li agrada xerrar massa. I ella sap que vam fer un tracte. Un tracte que la molt inconscient ha tingut la gosadia de no complir.

—Em podeu dir què passa? —va cridar la Dolors mentre començava a perdre la paciència.

—L’hi dius tu, Sofia? Li expliques a la teva àvia els motius que us portaran, d’aquí uns moments, a la mort? Parla-li de la carta que vas voler enviar a ton pare, si us plau —va dir en Ramon mentre treia del sarró un ganivet esmolat com una fulla d’afaitar.

La noia va enlairar la mirada a la lluna i va tancar els ulls, comprenent a l’instant el perquè del silenci del pare.

—Sofia, tu saps de què va tot això? No es tracta de cap broma, oi? —va intuir la Dolors.

—En Ramon és l’assassí del seu germà, àvia. Ell va matar en Pau i jo ho vaig veure tot. Em va amenaçar de matar-vos si obria la boca, i és per això que no et vaig explicar res. Però no vaig aguantar més i vaig escriure al pare per demanar-li consell.

—I la carta no li va arribar mai, pel que entenc —va suposar la seva àvia.

—No, no li va arribar mai. La vam robar de l’ajuntament tan aviat com la Sofia va sortir-ne. I ara, feu-me cas, de debò. Ha arribat el moment que us encomaneu a Déu. Demaneu-li coratge, perquè us asseguro que la vostra mort serà lenta, molt lenta. I coneixereu el veritable significat de la paraula dolor.

Diuen que quan la mort ens ve a visitar per llevar-nos d’aquest món, veiem passar la nostra vida per davant dels ulls. Això és el que els va succeir a la Dolors i a la Sofia quan els dos homes armats se’ls van acostar amb unes intencions prou fosques. Elles van començar a recular cap al cingle, però va arribar un moment que fer una passa més significava caure al buit. Veient-se perdudes, sense cap escapatòria possible, les dues dones es van abraçar amb força, esperant el pitjor.

En Ramon i el seu home de confiança ja s’imaginaven celebrant el seu èxit, i quan les van haver envoltat amb la intenció de passar-les per l’acer i esbudellar-les sense presses, va succeir aquell petit miracle que la Sofia tantes vegades havia demanat al cel. La gata va aparèixer del no-res i va saltar a la cara d’en Pere, esgarrapant i mossegant aquí i allà amb totes les seves forces.

L’atac va agafar per sorpresa l’home, que no sabia com treure’s del damunt l’animal que li clavava les urpes i les dents sense miraments. En Ramon va oblidar-se momentàniament de les dues dones i va acudir a ajudar el seu amic. Sense pensar-s’ho dues vegades, va plantar-se davant d’ell, i agafant la gata amb força, li va trencar el coll amb un cop fort i sec, i després va llençar el cos sense vida de l’animal al damunt de la Sofia, que plorava sense consol.

—I ara et toca a tu! —va cridar mentre s’abraonava cap a ella amb el ganivet a la mà. I quan estava a punt de clavar-l’hi al ventre, la Dolors va fer un parell de passes i es va posar enmig. Després, tot va anar molt de pressa, i mentre en Ramon l’apunyalava un cop i un altre, ella, aprofitant la força del seu darrer alè, es va agafar ben fort del seu assassí i es va deixar caure pel cingle, arrossegant amb ella en Ramon, que cridava maleint entre dents la seva mala sort.

La impressió d’escoltar l’impacte dels cossos contra les roques va provocar que la Sofia es desmaiés. La lluna va amagar-se darrere d’uns núvols negres com el carbó que, de sobte, van començar a escopir flocs de neu grossos com ous. En Pere, amb els ulls ferits per l’atac de la gata, s’arrossegava, buscant a les palpentes, un lloc on protegir-se de la nevada que començava a entapissar el terra de blanc.