18

L’HEREVA DE CA L’ÓS

La natura es va acabar desbocant com un animal salvatge i la neu, que va començar enfarinant tímidament la muntanya de sal, en un tres i no res va acabar tapant, com una manta, el cos inconscient de la Sofia, que continuava estirada de bocaterrosa, incapaç de reaccionar. Si no es movia era perquè, a les portes de la mort, temia que qualsevol moviment que fes, per insignificant que fos, l’arrenqués del seu estat de somnolència per dur-la novament a una realitat que no era capaç d’assimilar.

Ja de menuda cada vegada que la seva àvia li demanava quin seria el regal més valuós que li podrien fer, la petita Sofia sempre responia el mateix: poder abraçar la mare. I ara, al cim nevat de la muntanya, aquest somni que l’havia acompanyat al llarg de la vida estava a punt de fer-se realitat.

Enmig del no-res, sota una tempesta de neu que amenaçava d’empassar-se-la per sempre més, ella era ben lluny, i s’imaginava un matí de primavera, estirada damunt l’herba fresca de les pastures que envoltaven casa seva, gaudint de les carícies del sol i del vent al seu rostre. De sobte, una dona vestida de blanc apareixia al llindar mateix del camp i se li acostava fent un gran somriure. La noia s’incorporava, i a mesura que la desconeguda se li acostava, n’anava reconeixent les faccions.

Era la Paulina, la seva mare.

La Sofia va fer l’intent de parlar, però la seva mare li va posar els dits als llavis perquè callés. La va agafar de la mà per ajudar-la a aixecar-se, i la va abraçar amb tanta força que la noia es va quedar sense alè. Amb els ulls tancats, mentre gaudia amb tots els seus sentits d’aquella experiència, fins i tot li va semblar que els arbres, el vent i el sol celebraven aquell moment de retrobament llargament esperat.

De sobte, la dona va parlar. I en fer-ho, la Sofia va sentir la veu més dolça que mai havia sentit.

—Ets més bonica que el sol d’estiu quan il·lumina les aigües plàcides del riu que mandreja a la vora de casa. Feia tant que esperava aquest moment, Sofia, que m’entristeix enormement que no en puguem gaudir gaire estona més.

—Què vols dir, mare? —va preguntar la noia amb la veu tremolosa.

—El que vull dir és que el teu moment encara no ha arribat i per molt que ens costi de separar-nos, hauràs de tornar molt aviat.

—No t’entenc. Tornar a on?

—A la vida, bonica.

—A la vida? M’estàs dient que ara sóc morta?

—Ara ets morta i viva alhora. Per això t’he vingut a veure.

—Però jo em vull quedar aquí amb tu. Amb tu i… amb l’àvia —va afegir la Sofia mentre notava que el cor se li trencava en mil fragments.

—No pot ser, estimada. Això que em demanes és del tot impossible.

—Impossible? No veus que sense vosaltres m’he quedat sola al món?

—No ho diguis, això. Hi ha ton pare, que t’estima amb bogeria.

—Sí, però és tan lluny… I jo tinc tanta por d’enfrontar-me al món que m’envolta! Hi fa molt fred, mare, i hi ha persones molt dolentes que només em volen fer mal.

—Has de ser valenta, filla. Tot i els perills que et ronden, has de triar la vida.

—La vida? Sense vosaltres la vida és un lloc molt fosc i trist.

—Doncs porta tu la llum allà on calgui. Has de viure, Sofia, t’has de fer digna del sacrifici que tant la teva àvia com jo vam fer per tu.

—No en sóc capaç.

—Ets capaç de fer realitat tot el que et proposis, filla. Has de viure. Has de viure al preu que calgui. Torna al món, i accepta el teu propòsit a la vida, estimada. Ara ets l’hereva de Ca l’Ós.

Si la Paulina no se li hagués aparegut a la seva filla en somnis, de ben segur que la Sofia hauria escollit morir congelada al cim de la muntanya de sal. Però aquella visita inesperada, fruit d’una ment que necessitava alguna cosa a la qual aferrar-se per lluitar, va ser el motor que la va empènyer a moure un dit darrere l’altre. Després, tot d’una, va ser conscient del fred i la foscor que l’envoltaven. I traient forces d’allà on creia que no n’hi quedaven, va aconseguir posar-se dreta molt a poc a poc, i avançar a batzegades, amb el cos tremolant, fins a arribar al refugi, on, només d’entrar-hi i tancar la porta darrere seu, va caure desplomada a terra.

La pena per la mort de l’àvia li va esborrar qualsevol record alegre de la memòria i de seguida la va posseir un sentiment de soledat i de buidor que no havia sentit mai. Era un dolor tan intens que li arrencava el cor i l’ànima cada vegada que obria els ulls i recordava tot el que havia passat. «Com podré viure sense tu?», es repetia un cop i un altre amb els ulls inundats de llàgrimes.

I mentre ella patia sense consol per la pèrdua de la Dolors, no gaire lluny d’allà un home d’intencions obscures encenia un foc i es meravellava davant la bellesa de la cova de sal on era. Després que la gata l’hagués ferit a la cara, s’havia arrossegat sobre la neu, deixant darrere seu un rastre de sang, fins que va trobar una galeria que s’endinsava al cor mateix de la muntanya de sal. Després de recórrer-ne una distància prudencial, quan es va sentir segur, fora de l’abast de les envestides d’aquella tempesta, va netejar-se bé les ferides amb neu fosa i va deixar anar un crit de dolor. La seva veu va ressonar per la muntanya a través d’un laberint de galeries que en foradaven l’interior i, abans que la Sofia tornés a perdre el coneixement, va tenir un calfred en sentir un crit paorós. Després, tot va ser silenci i obscuritat.

En Pere, per la seva banda, va menjar un tros de pa amb llonganissa que duia dins del sarró, i mentre s’acomodava damunt de les roques per descansar i recuperar-se de les ferides, va pensar que, malgrat l’imprevist que suposava la mort del seu amic Ramon, s’estava divertint molt amb aquella cacera. I ara que tot estava a les seves mans, es va jurar que acabaria la feina que l’havia portat tan lluny de casa.

Amb les monedes que li havia pagat el de Cal Sisquet, podria comprar-se un bon tros de terra a la vora de Tuixent. Però abans calia acabar la feina. I per fer-ho estava disposat a tot, fins i tot a perdre un ull per culpa d’una gata malparida que s’havia entossudit a defensar la seva mestressa sense saber que feia molt de temps que estava sentenciada a mort.

Al capatàs d’en Ramon aquell lloc on era, amb la llum de la foguera il·luminant tènuement les parets i el sostre cobert de sal, li va semblar l’antesala del mateix infern. I mentre reia com un possés va escurar d’un glop una ampolla d’aiguardent.