3

LA LLEGENDA DE L’AVI PERDUT

Els orígens de la família Cots es remuntaven gairebé al naixement mateix del poble de Tuixent, quan uns càtars que fugien del rei francès van decidir establir allà la seva llar. Però el sobrenom amb què eren coneguts arreu de la vall, els de Ca l’Ós, tenia, malauradament, una explicació molt més recent i tràgica.

La desesperació de l’avi Mariano en conèixer la mort de la seva filla Paulina, la nineta dels seus ulls, no va trobar consol possible. Ni les rialles de la seva néta acabada de néixer, la Sofia, ni els esforços de la Dolors per ajudar-lo a digerir aquella tragèdia, van evitar que l’ànima de l’home caigués en una mena de pou sense fons. A en Mariano li va canviar el caràcter a la mateixa velocitat amb què un escurçó muda de pell, i en només uns dies es va tornar una persona esquerpa, trista i solitària, que només feia que fugir al bosc sense que hi hagués, en aparença, cap motiu que ho justifiqués.

Quan la Dolors li demanava explicacions per aquella ànsia per sortir a la muntanya, ell es limitava a mirar l’horitzó i a sospirar. Mai no li va confessar a la dona que si recorria cims, valls i praderies era perquè tenia l’esperança que algun dia trobaria la seva filla. Incapaç d’acceptar la realitat, preferia imaginar-la perduda abans que morta. Així, encara que fos un engany de la seva pròpia ment, conservava intacta l’esperança de tornar-la a veure. Una il·lusió folla que l’alimentava i que li donava la força necessària per continuar respirant.

Un d’aquells capvespres, quan l’avi Mariano no va arribar a casa a l’hora de sopar, la Dolors va tancar els ulls i va demanar al cel que la seva intuïció només fos fruit d’un mal pensament del moment. Des de primera hora del matí, quan havia bullit la llet al foc de la cuina i s’havia adonat que els cims que envoltaven Tuixent es despertaven enfarinats, alguna cosa ben negra la va neguitejar al seu interior. Les hores van transcórrer més lentes que cap altre dia, i aquell vespre ningú no va poder aclucar l’ull a la masia dels Cots, ni tan sols la Sofia, que va passar-se l’estona plorant desconsolada, com si intuís que allí succeïa alguna cosa que sortia de la normalitat.

Amb la primera llum del nou dia, en Joan, el pare de la Sofia, va anar fins al poble per donar la veu d’alarma i demanar ajuda als seus amics i veïns.

Tot va ser inútil.

Ni tan sols els caçadors més experimentats de les rodalies, vinguts expressament de Cornellana i Ossera, no van poder trobar cap rastre de l’home desaparegut, l’avi Mariano. Semblava que se l’hagués empassat la terra.

Dies després, quan les esperances de trobar-lo viu no eren més grans que el filet d’aigua que rajava de la font de vora la masia els dies més calorosos de l’estiu, algú va trobar el rastre d’unes petjades d’ós gegantines, mai vistes abans per aquelles terres. Així va començar a circular la llegenda de l’existència d’un ós de corpulència extraordinària que s’amagava en una cova misteriosa i es menjava els pobres desgraciats que es perdien per la vall.

La Dolors va haver d’aprendre a viure amb la pena de no haver recuperat mai el cos del seu marit. I amb els anys, la tràgica desaparició, alimentada per la mateixa llegenda, va acabar donant nom als de Ca l’Ós. La dona va trobar forces per convertir aquelles tragèdies que s’havien endut dos dels seus éssers més estimats en grans aprenentatges de vida. Va decidir no quedar-se ancorada en el patiment i el dolor. I quan la tristor anava a visitar-la, es limitava a agafar en braços la seva néta Sofia i cantar-li cançons antigues que parlaven de grans històries d’amor entre princeses i cavallers d’armadures lluents, fins que la pena li passava.

La nena, anomenada Sofia en honor de la mare de l’avi Mariano, va créixer forta, sana i feliç. I ara, a punt de fer divuit anys, s’havia convertit en una dona bella per dins i per fora, que vivia fluint amb el ritme que li marcaven les estacions.

Aquella tarda, molt temps després d’aquells fets desafortunats que havien canviat per sempre més l’existència dels habitants de Ca l’Ós, àvia i néta, assegudes al pedrís, miraven distretament els núvols, tot jugant a imaginar quins animals s’amagaven al cel.

—Mira, àvia, un conill! —va cridar la Sofia mentre assenyalava a l’infinit.

Però el joc va quedar interromput de cop per l’aparició d’algú que no esperaven.

Quan la silueta d’en Joan, el pare de la Sofia, va sortir del bosc i va començar a córrer cap a elles, l’alegria i la il·lusió del retrobament van omplir de joia els seus cors. Però a mesura que en Joan s’acostava, van descobrir, amb sorpresa, que el seu rostre no només no expressava cap mena de felicitat, sinó que era el reflex viu del terror més absolut.

Quan l’home va arribar on eren, amb la respiració entretallada per l’esforç, les va agafar pel braç i, sense dir ni una paraula, les va arrossegar a l’interior de la masia. Allà, mentre dedicava mirades furtives a la porta que instants abans havia tancat amb clau, va provar d’explicar el motiu del seu estrany comportament. Però l’única cosa que van entendre les dues dones abans que ell perdés el coneixement a causa de l’esgotament que portava al damunt després de córrer durant tot el dia, va ser una única frase que els va gelar la sang.

—Guerra, és la guerra, els carlins són aquí! —havia dit el pare de la Sofia uns moments abans de caure rodó i llençar per terra tot el que hi havia al seu voltant.

I mentre elles s’abraçaven intentant endevinar les conseqüències de tot el que estava a punt de succeir, un home assedegat de sang que tenia el rostre marcat per una gran cicatriu apareixia pel camí de la Seu i ordenava als seus homes que es preparessin per iniciar el setge del poble de Tuixent.

I just en aquell instant, mentre les dues dones miraven de fer tornar en si en Joan mullant-li el front amb un drap xop d’aigua freda, uns tambors van començar a ressonar per la vall.

Al tinent coronel Rafael Tristany feia molt de temps que se li estava acabant la paciència. I s’havia promès que, fos al preu que fos, esborraria de la faç de la terra aquell poble de lliberals que tants maldecaps li provocaven.