28

PELS CAMINS DE CATALUNYA

A mesura que s’allunyaven del delta i enfilaven la costa en direcció a Tarragona, la Sofia va tenir una idea que al seu company li va semblar el millor símptoma que la seva estimada es reconciliava amb el passat.

—Penso que aquesta vegada seré capaç d’enllestir la feina, Miquel —li va dir amb la mirada perduda a l’horitzó.

—Què vols dir?

—Quan em vaig trobar amb el teu germà i la Gemma a la fira de Calaf i vaig decidir fer el camí cap a les Terres de l’Ebre amb ells, jo no tenia el cap per a gaires romanços. És veritat que vaig parar en alguna de les masies on ens esperaven, però a la majoria no m’hi vaig poder ni acostar. Són llocs on l’àvia era molt estimada i li tenien força confiança. Tinc el sentiment que els vaig fallar i m’agradaria esmenar-ho d’alguna manera, si és que encara hi sóc a temps.

—I què has pensat?

—Només fer allò que sé fer, Miquel, i, camí de Tuixent, passar per tots i cadascun dels masos i dels pobles on l’àvia tenia previst aturar-se. Seguirem la ruta que vam preparar plegades tan curosament durant mesos, només que a l’inrevés. Què et sembla? Creus que m’he begut l’enteniment?

—Estic tan orgullós de tu…

—No, de debò. Et sembla bona idea?

—T’estic parlant seriosament. Estic molt orgullós de tu. Ho farem tal com dius.

La Sofia no havia entrat mai en una gran ciutat com Tarragona, i a mesura que s’hi endinsaven pels carrers empedrats, tenia la sensació d’anar-se fent petita.

—No s’ofeguen vivint entre muralles? A mi em falta l’aire —va pensar la noia en veu alta. Però no va obtenir cap resposta. Va mirar en Miquel, i va sorprendre’s en descobrir que a ell, segurament, encara li agradava menys aquell esclat d’olors, colors i crits de bèsties que transitaven cap a un destí incert i que no feien sinó embafar-li els sentits.

En arribar a la Rambla, on se celebrava el mercat setmanal que aplegava pagesos i ramaders de tota la comarca, la Sofia va mirar el seu estimat, i només així, amb aquest gest carregat de subtilitat, ell ja va entendre l’angoixa que la posseïa, i sense dir paraula, van girar cua i van apressar el pas per anar a trobar aquells camins solitaris on eren realment feliços.

Fent via cap a les muntanyes del Cadí, la Sofia va haver d’esforçar-se i posar a prova tots els seus coneixements, però el que més li costava de tot, més enllà d’encertar els remeis més adients per donar consol als malalts, era haver de donar explicacions cada vegada que li demanaven per l’àvia.

—I tant que ets la seva néta! —li deien cada vegada que es presentava en alguna d’aquelles masies on les esperaven—. Sou ben bé iguals! Però digues, on és la Dolors? On és la teva àvia? —repetien un cop i un altre sense deixar de mirar al seu voltant, buscant-la amb la mirada.

—L’àvia és morta… —repetia ella un cop i un altre, donant sempre les mínimes explicacions possibles. I malgrat que durant el viatge ho va haver de repetir un munt de vegades, no va poder evitar sentir cada vegada un calfred que li recorria l’espinada i li humitejava els ulls.

La Sofia en aquells moments era quan s’adonava de l’estimació sincera de tota aquella gent per l’àvia Dolors i la seva feina.

«Li tenia molta confiança, de seguida m’encertava el millor remei», li deien a l’hereva de Ca l’Ós arreu. I ella, que durant els darrers mesos no havia tingut altra alternativa que fer-se adulta empesa per les circumstàncies, notava com dins seu es despertava un sentiment de respecte i d’orgull gairebé reverencials cap a la seva àvia. Carregada de modèstia a casa, era obvi que més enllà de la seva vall es transformava en una altra persona que desprenia un poder molt especial.

—Ara ja estic convençuda que, per a l’àvia, ser trementinaire era molt més que una feina —va confessar al seu estimat mentre cavalcaven pels camins polsegosos. Van passar per Valls, per Montblanc i per Tàrrega, en direcció a Cervera. I va ser sortint d’aquesta població quan la Sofia va haver de posar a prova la fortalesa dels seus coneixements.

Una nena i un nen van aparèixer davant dels cavalls enmig d’un revolt, i només la perícia dels genets va fer que els animals no els atropellessin. Amb un cop sec i fort a la brida, la Sofia i en Miquel van aturar les muntures abans de descavalcar i anar a trobar els infants, que havien caigut de cul a terra de l’ensurt.

—Per l’amor de Déu, vailets, que us heu begut l’enteniment? No veieu que sense voler us podríem haver fet mal? —els va renyar la Sofia mentre els ajudava a aixecar i els espolsava la roba.

Els infants, espantats, no podien deixar de somicar:

—La mare, és la mare que no es troba gens bé… —va dir la nena, que semblava la més gran dels dos.

—Què li passa? —va demanar la Sofia, mentre buscava la complicitat del seu estimat per saber què havia de fer. En Miquel de seguida va fer que sí amb el cap.

—Nosaltres no ho sabem, només hem sortit al camí a buscar algú que ens ajudi, i com que us hem vist… —va respondre la nena.

—I on és la vostra mare? —va preguntar en Miquel, sense deixar d’anar la mà del més menut, que l’observava encuriosit.

—A casa. Vivim molt a la vora —va dir amb veu angelical el nen mentre estirava home i muntura cap a un corriol que s’endinsava enmig del bosc d’alzines—. Seguiu-nos, si us plau, la mare!

La masia tenia alguna cosa que de seguida li va recordar Ca l’Ós, i en veure-la, la Sofia va sentir una fiblada carregada de nostàlgia a l’altura del cor. Unes plantes enfiladisses, de tonalitats roges i verdes, entapissaven els murs de pedra com si fossin una manta vegetal. Mitja dotzena de gallines campaven lliures, picant aquí i allà les restes del gra que havien ventat a l’era feia pocs dies. De sobte, un crit provinent de l’interior va reclamar tota la seva atenció.

—És la mare! —van dir els nens mentre empenyien la Sofia a l’interior.

La planta baixa estava ocupada per la quadra. El terra estava cobert de palla, i a l’extrem més proper a l’escala hi havia un rastre de sang que va posar en guàrdia la noia.

—La mare és a l’habitació —va dir la nena mentre començava a córrer escales amunt.

La dona jeia de bocaterrosa enmig d’un bassal de sang, i en veure-li la panxa, la Sofia de seguida va sospitar que es tractava d’un mal part.

—Nens, aneu a buscar en Miquel i digueu-li que em pugi la coixinera amb els remeis! Ah, i després poseu aigua al foc. Me’n caldrà de ben calenta!

Només un moment més tard, la Sofia va començar a remenar entre els farcells de les herbes i va treure una pastilla de sabó de farigola amb la qual va netejar la partera.

—Sóc la Sofia, i sóc aquí per ajudar-te… —li va explicar un moment que la dona va obrir els ulls.

—Maria… —va dir amb un fil de veu—. I els nens?

—Són molt valents! Ara són a baix amb el meu estimat, no pateixis…

La Maria va tancar els ulls, i li va donar les gràcies aprofitant un sospir.

—El nen arriba de cul… —va afirmar la Sofia.

La dona va obrir els ulls molt a poc a poc, sortint per uns instants del seu estat de letargia, i va fer que sí amb el cap.

—Et farà mal… —va dir la de Ca l’Ós sense deixar de prémer-li la mà.

—Fes el que calgui per salvar el nen…

Els infants, cada vegada que la seva mare deixava anar un crit de dolor, feien mans i mànigues per escapolir-se d’en Miquel i córrer al seu costat escales amunt. Ell, amb una paciència infinita, els barrava el pas un cop i un altre, i els pujava a coll per dur-los a jugar a l’era, amb l’única intenció de distreure’ls.

Mentrestant, la Sofia lluitava per salvar la vida de la mare i de l’infant.

Quan es van escoltar els plors del nounat, en Miquel va respirar alleugerit, i els nens van començar a cridar plens d’alegria. Al cap d’una estona, la Sofia es va acostar al forat de l’escala, i va donar la millor notícia que tothom podia esperar:

—És una nena, i ella i la mare sobreviuran.

Quan l’espòs de la Maria va arribar a la masia acompanyat de la sogra i la llevadora, no es podia creure que el part s’hagués avançat tant.

—Quan ha trencat aigües de seguida he anat a buscar les dones, però és evident que arribem tard!

—Els vostres fills ens han avisat quan passàvem pel camí, i gràcies a Déu hem pogut ajudar. Per cert, és una nena.

En aquell petit racó de món, la Sofia i en Miquel van poder conèixer el veritable significat de la paraula agraïment, i una mica més tard, quan van reprendre el camí cap a les muntanyes, ella es va sincerar.

—Mentre l’ajudava no podia deixar de pensar en la mort de la meva mare en el moment del part, i m’he jurat que, fos com fos, ni ella ni aquesta nena que venia de cul patirien cap mal.

—Doncs ho has aconseguit, Sofia. I de ben segur que, des del cel, la Paulina i la Dolors il·luminen el teu camí…