5

LA VIDA A LA MUNTANYA

L’èxode obligat dels homes va despertar alguna cosa que dormia latent a la vall de la Vansa. I a mesura que passaven els dies, s’anava fent més evident un sentiment invisible als ulls, que ningú no era capaç d’explicar, però que tothom sentia al fons del seu cor.

—Àvia, no creus que des que va marxar el pare la gent ens estima més? —va deixar anar un matí la Sofia mentre esmorzava a la cuina de Ca l’Ós.

—Què vols dir? —va voler saber la Dolors alhora que la mirava amb curiositat.

—Doncs precisament això. Des que el pare i els seus amics van marxar cap a França m’he adonat que la gent és molt més amable amb mi.

—Amable, dius?

—Sí, és com si em volguessin protegir amb els seus somriures i els seus gestos. Almenys així és com ho interpreto.

—Ara t’entenc, Sofia. Parles de solidaritat. Oi que aquestes persones tenen alguna relació amb els homes que han marxat?

—Doncs sí, jo diria que sí.

—I oi que la majoria són dones?

—Dones, sí, totes dones. Grans i joves, però totes dones.

—Ho fan perquè compartim amb elles el mateix futur incert i el mateix dolor. Entens el que et vull dir?

—Sí, que totes nosaltres ens hem hagut d’acomiadar d’alguna persona estimada. I això fa molt de mal.

—Exacte, Sofia, i per això es mostren més amoroses. Elles estan passant pel mateix que tu i que jo.

—I nosaltres, àvia? Què podem fer per elles?

—Ajudar-les de la mateixa manera que ho fan amb nosaltres. I compartir les nostres esperances.

A partir d’aquell dia els lligams que es van crear entre moltes d’aquestes dones van arribar a traspassar els de l’amistat, i d’una manera natural, moltes vegades entre llàgrimes i paraules carregades d’afecte, van aconseguir enderrocar per sempre més les muralles de la desconfiança.

Amb moltes d’aquestes dones aprofitaven la treva que els donava la pluja de tardor per anar a buscar bolets i elaborar formatges i brossat que després menjaven amb mel d’espígol al pedrís de Ca l’Ós.

—Ja t’agrada viure als afores del poble? —li preguntaven tot sovint a la Sofia.

I ella, que per damunt de tot valorava la llibertat que tenia vivint al bosc, sempre els acabava responent el mateix.

—No voldria viure enlloc més que aquí, amigues. El meu cor pertany a aquesta vella masia i també a l’herba, l’aigua i les arbredes que l’envolten. M’agrada despertar a la primavera amb el xivarri de les orenetes, i a l’hivern, no hi ha res que em convidi més a dormir que escoltar el vent xiulant entre els porticons mentre m’arrauleixo sota les mantes. A l’estiu, jugo per l’era, corrent descalça darrere la gata, i ara, a la tardor, el bosc fa una olor de terra mullada que enamora… i per gaudir de tot això només cal que surti de casa.

—I no et sents sola?

—No, mai, ni tan sols ara que molts dies l’àvia va als planells del Sastró a buscar-hi herbes remeieres. Per cert, demà hi anirem totes dues a passar el dia, si ens hi voleu acompanyar…

L’endemà a trenc d’alba, la Dolors i la Sofia van trobar-se amb la resta de dones al pont del Regatell, i poc després, amb la son encara pintada als rostres, van començar a caminar pel sender que s’endinsava a la vall de la Mola i que discorria paral·lel al riu del mateix nom. Als prats que vorejaven el camí, les vaques pasturaven al seu aire gaudint de l’herba fresca, i al llindar mateix dels boscos de pins, els esquirols corrien belluguets cercant alguna gla o alguna pinya per rosegar.

—Aquesta petita vall té alguna cosa màgica —va explicar la Dolors a les seves acompanyants—. És un dels llocs més especials de la nostra terra, i sense cap mena de dubte, aquí podem gaudir de la generositat d’una natura desbordant. Fixeu-vos-hi bé, perquè només cal sortir unes passes del camí per trobar moltes de les herbes que fem servir per preparar els nostres remeis. Hi ha plantes digestives com l’orenga, la sajolida i la milfulles; d’altres per donar ànims com el timó; l’herba de cop per a les cremades; l’herba blava per a la tos i també per fer venir la llet a les dones que alleten els seus fills; la pota de cavall, que és un dels millors expectorants que hi ha, o la boixerola, un bon remei contra les infeccions d’orina…

—I què me’n dius de la calèndula? Creus que encara en trobarem? —va voler saber la Sofia mentre dibuixava un somriure en veure els balls de les fulles d’uns trèmols que s’agitaven convulsivament sota els efectes del vent del matí.

—Segurament, però caldrà que ens afanyem. Seran les darreres de la temporada.

—Doncs si en collim podríem preparar pomada de calèndula i regalar-la a les nostres amigues.

La proposta va ser acollida amb alegria, i la resta del matí la van passar collint herbes aquí i allà, fins que en arribar als planells del Sastró van refrescar-se a la font i van fer un mos: pa, formatge i embotits. En l’ambient es respirava un cert aire carregat de melangia.

—Avui trobo a faltar molt el meu home —va fer d’un plegat la més jove de totes, una noia de Fórnols que s’havia casat poc temps abans que el seu espòs hagués emigrat cap a França—. Fa tot just uns dies que he sabut que estic embarassada del meu primer fill…

—Però aquesta és una gran notícia, estimada! —van cridar a l’uníson les seves amigues mentre la petonejaven i l’abraçaven.

—Gràcies, moltes gràcies a totes. Però què serà d’aquesta criatura sense son pare?

La Dolors va ser la primera de trencar el silenci sobtat que s’havia fet al seu voltant.

—La criatura estarà bé, estigues tranquil·la. A més, ja saps que els homes han marxat temporalment. Tots ells, tard o d’hora, tornaran a la nostra vall.

—Ja ho sé, Dolors, però és que vam somiar tantes vegades tenir un fill, que ara que s’està a punt de fer realitat, se’m fa molt estrany no poder compartir aquesta felicitat amb el meu marit.

—Tornarà. Tots tornaran —va repetir la Sofia amb un bri de tristor a la veu.

La Dolors de seguida va témer que la desesperança s’encomanés als seus cors, i traient forces d’allà on no n’hi havia, va consolar les seves amigues embriagades de tristor.

—El teu espòs serà l’home més feliç del món quan sàpiga que serà pare, no en tinguis cap dubte. I com molt bé diu la meva néta, acabarà tornant més aviat del que pensem. Tots tornaran. I mentre no sigui aquí, la criatura tindrà un grapat de fadrines disposades a malcriar-lo.

No va caldre afegir res més. Les dones van deixar les viandes, es van aixecar i es van abraçar totes juntes.

—I què prefereixes que sigui? Nen? Nena? —va preguntar la Dolors mentre eixugava les llàgrimes de la noia embarassada amb un mocador.

—Serà un nen i creixerà sa, fort i savi com el roure que senyoreja l’era que hi ha davant de casa vostra, allà a la masia de Ca l’Ós.