7

LA MATANÇA DEL PORC

El temps es va comportar com un nen capriciós fins ben entrat el mes de desembre, i els dies assolellats en què la temperatura convidava a passejar en màniga curta s’alternaven amb d’altres en què la boira i els núvols baixos impedien de veure-hi més enllà del nas i ho gelaven tot. Era aleshores quan la gent buscava amb avidesa l’escalfor de les llars per explicar-se històries a la vora del foc, tal com feien la Dolors i la Sofia a Ca l’Ós.

Quan el fred va quedar-se definitivament, pels volts de Nadal, va començar a fer-se la matança del porc en alguna casa de la vall. Aquella feina, que començava just quan la temperatura era prou baixa per assegurar-se la conservació de les viandes que es preparaven, era llargament esperada durant l’any. Els mesos de desembre, gener i febrer, quan el fred era més intens, no hi havia mosques que poguessin fer malbé la carn. Per a la matança sempre es triaven els animals més grossos, els que pesaven més de cent cinquanta quilos, per assegurar-se els millors talls. Per menjar els donaven qualsevol cosa del camp, i també el cuit de les olles, on posaven, ben barrejats, naps, remolatxes, carbassa, col, patates, i fins i tot les glans que els més menuts anaven a collir al bosc.

Aquella era gairebé la darrera feina que es feia abans de la treva obligada de l’hivern, i com que a Ca l’Ós aquell any no havien tingut prou diners per comprar un porc, la Dolors i la Sofia van anar llogades com a botifarreres a Cal Sisquet, la casa més rica de la vall, per ajudar en la matança. La finca s’estenia fins a l’última línia de l’horitzó, allà on es perdia la vista, i aquella vasta extensió de terreny comprenia boscos, prats i conreus. I al seu cor, s’aixecava majestuosa la gran casa pairal, una de les poques masies, amb la de Ca l’Ós, que es trobaven a la zona.

A punta de sol, després de fer un bon esmorzar amb torrades amb all i oli de poma i codony, els homes van sortir de la cort arrossegant pel ganxo que li havien clavat a la mandíbula inferior la primera bèstia, que bramava espantada, mentre la quitxalla del poble corria al seu voltant entre bromes i empentes. Al porxo de la casa, la gent s’arremolinava al voltant de l’animal, que no deixava de xisclar com intuint el que estava a punt de succeir, mentre els dos hereus de la casa esmolaven els ganivets. A un senyal seu, els jornalers, encapçalats per en Pere, el capatàs de la finca, van estirar el porc damunt d’un banc de fusta, i van esperar que en Ramon, l’hereu gran de Cal Sisquet, li obrís el coll d’una ganivetada. Però en lloc d’això, l’home va acostar-se amb la mirada vidriosa i li va clavar l’acer a la gola molt lentament, gaudint visiblement amb el patiment de l’animal a mesura que la fulla traspassava la carn.

Amb les mans i la roba tacades de sang, en Ramon semblava alimentar-se dels xiscles desesperats que emetia la bèstia mentre intentava desprendre’s dels homes que l’agafaven per les potes. La sang va començar a sortir a dojo per la ferida i l’home va aguantar estoicament mentre li empastifava la cara. Les persones que instants abans s’arremolinaven amb curiositat al seu voltant van fer unes passes enrere per evitar que la sang els esquitxés, i només la intervenció d’en Pau, el germà petit de Cal Sisquet, que va rematar la bèstia amb una ganivetada precisa, va permetre posar fi al patiment del porc, tot i que encara es va convulsionar una estona. En Pere es va endur ràpidament el seu amo d’allà, mentre el petit de la casa observava l’escena, disgustat, convençut que son germà cada dia que passava es convertia en algú més perillós i tèrbol.

Unes dones van recollir la sang en unes galledes i es van fer a un costat per tal que els homes, amb uns feixos d’argelagues, li socarrimessin els pèls. Després el van netejar amb aigua calenta, li van rascar la pell amb un tros de teula, i li van tallar els peus, el morro, les orelles i el cap, abans d’obrir-lo per l’esquena amb un ganivet, del cap a la cua, per treure-li les vísceres. Llavors va arribar la feina de les botifarreres. La Dolors i la Sofia van posar els budells en un plat cobert amb un drap ben net i van anar a la cuina. Allà, després d’escalfar aigua en una caldera, van dedicar-se a desfer tota la tripada, ja que els budells estaven lligats com un cargol. Després, els van netejar bé per dintre i els van girar un cop i un altre, mentre els rentaven amb aigua, sal i vinagre, i els van deixar que s’escorreguessin en una cistella. Mentrestant, els homes ja havien descarnat el porc i s’acostaven a la cuina amb els diferents talls de carn, que la Dolors trinxava amb la màquina de fer botifarres. Després, mentre la Sofia l’embotia a les tripes, unes dones anaven lligant les llonganisses, que eren les primeres viandes que es feien, utilitzant la carn més magra de l’animal. Després van preparar les botifarres de sang, les botifarres d’arròs, les botifarres d’ou i els bulls blancs i negres.

—Has vist la cara que ha fet en Ramon quan li clavava el ganivet al porc? —va preguntar la Sofia a la seva àvia enmig d’una esgarrifança mentre es prenien un respir.

—Sí, filla, em sembla que tothom se n’ha adonat. Qualsevol diria que gaudia amb el patiment de l’animal. Pobra bèstia!

—Sí, en Pau ha hagut d’acabar la feina…

—El menut és un bon noi, oi? Però em sembla que tu això ja ho tens clar…

La Sofia va notar com se li encenien les galtes, i dissimulant com va poder, va demanar a la seva àvia que parlessin d’una altra cosa i s’apressessin a salar els pernils abans que els homes els posessin una llosa al damunt perquè perdessin l’aigua i els pengessin per assecar.

Aquella mateixa nit de la matança es va celebrar un ball a Tuixent. Feia temps que no se n’havia fet cap i tot i que tothom sabia que aquella festa tenia un regust agredolç, grans i menuts l’esperaven amb il·lusió.

Els espetecs de la foguera que van encendre a la plaça major acompanyaven el ritme dels músics. Els balls dels llancers van obrir la festa, i una mica més tard, el violí i l’acordió tocaven els compassos de la jota de Tuixent i dels rigodons, mentre els veïns feien grupets que, a mesura que avançava la nit, es barrejaven i es movien com les onades del mar.

La Dolors, esgotada després de tot aquell dia de feina intensa preparant les viandes del porc, va acomiadar-se de la Sofia amb un dolç petó al front.

—Marxo, filla, agafo el cistell amb els embotits que ens han donat a Cal Sisquet i vaig fent via cap a casa —va dir la dona mentre es tapava el coll amb un mocador.

—Vols que t’acompanyi, àvia? És molt tard i em fa cosa que vagis sola per aquests camins.

—Vinga, Sofia, no em vinguis amb rucades. Tu aprofita-ho i passa-t’ho molt bé. Estic cansada i tu encara tens ganes de ballar.

—De veritat que no et fa res marxar sola? Et prometo que en acabar el ball aniré de seguida cap a casa.

—No pateixis, reina, de veritat. Queda’t i passa-t’ho molt bé —va afegir la Dolors mentre dedicava una darrera mirada carregada de picardia cap als dos hereus de Cal Sisquet.

La Sofia no va respondre. Es va limitar a baixar el cap avergonyida, just abans que una mà l’agafés per la cintura per convidar-la a ballar.