Epíleg

EL TESTAMENT DE DIEGO SARMIENTO

Astorga, 2 de juliol de l’any 1571 de Nostre Senyor

A qui li pugui interessar,

Jo, Diego Sarmiento, bisbe d’Astorga, no vull acabar la meva vida sense que el món sàpiga la meva versió d’uns fets realment extraordinaris que vaig tenir l’oportunitat de viure quan ocupava el càrrec d’inquisidor a la Ciutat Comtal.

Ha plogut molt des de llavors i la memòria ja em comença a jugar alguna mala passada, però, tot i això, intentaré esforçar-me al màxim perquè el que escrigui s’acosti tant com pugui a la realitat dels fets.

M’agradaria començar dient que, si vaig fer tot allò, va ser perquè era jove i em vaig deixar enlluernar per les falses il·lusions que proporciona el poder. No ho sabia fer millor, i segurament em vaig equivocar quan vaig fer política de la religió, i religió de la política.

Érem pobres, gairebé ningú no ens feia cas, i l’arribada de Joan Malet a les nostres vides va significar un glop d’aire fresc que vam saber aprofitar i que vam convertir en l’excusa que necessitàvem per mirar de situar-nos en el lloc que sempre ens havia pertocat, però que, en canvi, sempre se’ns negava.

Pobres bruixes! Pobres dones! Com em penedeixo d’haver-les lliurat a aquell home turmentat i cruel que només volia caçar-les per treure’n un benefici econòmic. En Malet mai no va creure en bruixes, ni jo tampoc. Però ens va ser útil, i si no s’hi haguessin immiscit Fernando de Valdés i el seu home de palla, qui sap on hauríem arribat.

Quines ironies té el destí, perquè aquell mateix home que va propiciar la meva caiguda en desgràcia dins de la institució, de ben segur que es devia estirar els cabells uns anys més tard, quan el mateix rei Felip em va nomenar inquisidor general del Sant Ofici i també conseller reial.

Però a mi ja no m’estranya res. Les he vist de tants colors que, ara que s’acosta la meva mort, em sento amb la tranquil·litat de posar el nom que vulgui a les coses. I jo, tal com deia, reconec que vaig pecar de cobdícia i d’ambició, i em van voler enfonsar per això. Però vaig sobreviure i vaig renéixer de les meves pròpies cendres totalment renovat i amb més forces que mai.

Segurament qui es va endur la pitjor part va ser el fiscal Domingo Perandreu. En el fons només era un pobre desgraciat, una altra ànima turmentada que es castigava el cos fins a l’extenuació per mirar de domesticar la bèstia que esperava, latent al seu interior, el moment oportú per mossegar. Sé que va acabar malament. Es va excedir en els seus càstigs corporals i li van haver de tallar la cama gangrenada just abans que unes febres altíssimes li arrabassessin la vida en la soledat més absoluta d’una cel·la del monestir de Montserrat.

Però en aquesta història carregada de tragèdies i de patiments també hi ha herois, gent senzilla que van tenir el valor d’enfrontar-se a nosaltres i de fer-nos recular davant l’actitud prepotent que havíem adoptat. Parlo, sobretot, d’una dona i d’un advocat a qui no he volgut treure mai l’ull de sobre, no tant per tafaneria ni desig de revenja, sinó per pura admiració.

Sé que tenen bona salut, i sempre que ho han necessitat, sense ells saber-ho, els he donat un cop de mà. Què més podria haver fet per algú que em va ensenyar tantes coses i que em va fer recuperar la humanitat?

En tot cas, per si hi ha algú a qui li interessi tot això que acabo d’explicar, només m’agradaria afegir, com a cloenda, que la Inquisició ja no va disposar mai més de competències exclusives en matèria de cacera de bruixes a Catalunya.

Avui fa vint-i-dos anys que van cremar Joan Malet.

Que Déu em perdoni pels meus pecats.