7

LA VENJANÇA

En Benet, el mestre d’obres, era un d’aquells homes carregats de rancúnia que no oblidaven mai una ofensa del passat.

Des que en Joan Malet li havia fet xantatge, havia viscut amb l’angoixa de saber si l’usurpador seria capaç de mantenir la seva promesa i no explicar a ningú la relació pecaminosa que mantenia amb la seva cunyada. L’arribada d’en Perot a Alcanyís havia servit per confirmar les seves sospites, i aquell doble greuge —haver-se deixat enganyar per un mort de gana llest com una guineu que, a més, havia descobert la seva infidelitat— li provocava tanta angoixa que fins i tot feia una temporada llarga que havia perdut la gana i la son.

La fortuna li va donar l’oportunitat de venjar-se’n. Quan un dels seus treballadors li va fer saber que havia vist en Joan Malet passejant de bracet amb la Jezabel a la vora del riu, es va fregar les mans i va començar a traçar un pla que li permetés saciar la seva set de justícia.

Els homes van encerclar la casa de la vídua amb el sigil propi d’una bandada de llops famolencs que persegueixen la presa. El fred era intens i a cada passa que feien en direcció al seu objectiu el terra cruixia sota els seus cossos per culpa de la capa de gel que s’hi havia format.

L’assalt va ser ràpid i precís. Un dels assetjadors va començar a estellar la porta amb una destral, mentre l’altre vigilava les finestres per si algú pretenia fugir per allà. En Joan, en sentir aquell enrenou a la planta baixa, va despertar la Jezabel i li va demanar que s’estigués allà, callada, mentre mirava d’esbrinar què passava.

Va baixar les escales just en el moment en què la fulla de la destral aconseguia travessar la fusta de la porta. «Un parell de cops més i estarem perduts!», va pensar en Malet mentre buscava alguna cosa amb què defensar-se. I, just quan la porta estava a punt de caure, els cops es van aturar. Però allò només era una treva perquè, immediatament, a través del forat que hi havien fet, algú va llançar una torxa encesa a l’interior de la casa. En Joan no va poder fer res per evitar que les flames comencessin a encendre els mobles com si fossin de pinassa seca i abans que pogués reaccionar un núvol de fum negre i dens l’envoltava.

Mentre es cobria la boca amb la màniga de la camisa i mirava d’escapar de les flames, va començar a cridar amb desesperació:

—Jezabel! Jezabel! Baixa ara mateix!

Però ja era massa tard i les escales de fusta, envoltades de foc, amenaçaven amb desplomar-se d’un moment a l’altre.

—Així n’aprendràs, fill de mala mare! —va sentir que deia una veu coneguda des de l’altra banda de la porta.

—Ella no en té la culpa, Benet! Deixa que surti, per l’amor de Déu! —va exclamar-se en Malet mentre provava d’accedir al pis de dalt sense èxit.

Però el cap d’obra, en lloc de compadir-se’n, observava amb goig com el foc i el fum es menjaven amb avidesa tot el que hi havia entre aquelles quatre parets.

Quan en Malet va aconseguir esmunyir-se de sota les bigues mig carbonitzades i va poder respirar un glop d’aire fresc, va saber que el destí havia tornat a confabular-se per donar-li una nova oportunitat a la vida.

El dia començava a despertar amb la mandra pròpia de la tardor i un vent gelat procedent de les planícies de l’interior de la comarca el va fer estremir de cap a peus. Amb el cap boirós i adolorit, es va espolsar la roba mig socarrimada i va dedicar un parell de mirades furtives a les runes que encara fumejaven darrere seu. No calia ser cap setciències per saber que la seva estimada Jezabel, aquella dona de mirada de gata que li havia sabut robar el cor, feia hores que havia mort calcinada entre les flames.

El seu primer impuls va ser córrer fins a la ciutat i matar d’una ganivetada precisa el malparit que havia provocat tot aquell mal, però, a última hora, el seny es va imposar i es va calmar.

Tot i el dolor que sentia i les nàusees que li provocava l’olor de fum que li impregnava l’ànima, en Joan Malet va saber que havia arribat el moment de marxar i de deixar enrere tots aquells records punyents carregats d’amor i de felicitat.

No ho confessaria mai a ningú, però entre les fustes i les pedres calcinades de casa de la vídua, a més del cos inert de l’única persona que l’havia estimat a la seva vida, també hi va deixar enterrat el cor, i qualsevol rastre de misericòrdia i d’humanitat.

Aquell dia, ell també va morir.

Amb pas trontollant, es va dirigir a l’estable. I, per fortuna, va descobrir que el seu fidel amic, el vell ruc amb el qual havia compartit tantes aventures, l’observava expectant, com si sabés que, de nou, la pau amb què havia viscut els últims mesos s’havia tornat a acabar.

En Joan li va acaronar el cap, just darrere de les orelles, abans d’agafar la roba que es posava per treballar al camp. Després va deixar que el ruc s’afartés de palla, i amb els calçons i la camisa rebregats sota el braç, va acostar-se a la platja del riu on acostumava a nedar amb la seva estimada i, tot i el fred, s’hi va capbussar fins que se li va acabar l’aire dels pulmons i ja no va poder aguantar més la respiració. Aquell bany va ser com un renaixement i, quan es va tornar a vestir, sense ser conscient del fred intens, es va jurar que, passés el que passés a partir de llavors, no tornaria a confiar mai més en ningú que no fos ell mateix.

El ruc semblava esperar-lo amb ànsies per començar aquell nou viatge de destí incert i, quan van enfilar el camí que vorejava les muralles de la ciutat, van passar a la vora d’un grup de dones que comentaven els rumors que s’havien estès per la població:

—Aquesta nit s’ha fet justícia i la bruixa Jezabel i el seu amant han mort calcinats per obra i gràcia de Déu. També diuen que aquest fred amb el qual ens hem despertat avui l’han provocat les amigues de la bruixa cremada.

En Joan Malet les va mirar amb menyspreu i, sense dirigir-los la paraula, va clavar un cop de peu a les costelles del vell ase perquè accelerés el pas. L’únic que tenia al pensament era allunyar-se per sempre més d’aquelles terres on, per desgràcia, havia enterrat el cor i l’ànima.

El vell ase va morir la tarda del primer dia de desembre.

Cavalcaven pels afores del poble d’Horta de Sant Joan quan, de sobte, l’animal va girar una mica el cap per mirar-lo una última vegada abans de caure desplomat sense vida. En Joan va quedar-se agenollat al costat del seu fidel company fins que el sol es va pondre darrere les muntanyes dels Ports i un fred glacial li va recordar la necessitat urgent de buscar un refugi, si no volia morir ell també congelat.

Al contrafort de la muntanya de Santa Bàrbara hi havia el convent de la Mare de Déu dels Àngels, l’únic lloc que ell coneixia, on li podrien oferir un llit i un plat de sopa calenta per treure’s el fred de sobre.

Mentre ascendia pel camí que portava al convent, en Malet va trobar-se un dels monjos franciscans, que, empès pel fred, també accelerava el pas per arribar al més aviat possible a l’escalfor de la seva cel·la.

—Veig que us dirigiu al meu convent, senyor, i també observo que la cama us està jugant una mala passada. Necessiteu ajuda? —li va preguntar el frare quan va arribar al seu costat.

—El meu ase ha caigut mort quan estàvem a punt d’entrar al poble, però com que allà no conec a ningú, i coneixia l’existència del convent, he pensat que potser podria gaudir de la vostra hospitalitat. Amb aquest torb que se’ns acosta, és del tot impossible viatjar.

—Ara, quan arribem, jo mateix us acompanyaré a parlar amb el porter i li demanarem que us instal·li en un lloc ben còmode per dormir. I, mentrestant, aquí teniu el meu braç per fer-vos més fàcil el camí, senyor.

—La veritat és que l’amabilitat del vostre orde és llegendària i, per fortuna, veig que us fa justícia. Però, digueu-me una cosa: aquestes darreres setmanes m’ha arribat el rumor que teniu un company molt especial entre vosaltres. La gent parla d’un monjo que, a banda de dominar a la perfecció el missatge de Déu Nostre Senyor, també fa miracles. És veritat, això que diuen?

—Un taumaturg aquí al convent? —va repetir en veu alta el monjo com si realment no sabés de què li parlava.

—Sí, em refereixo al frare Salvador. No el coneixeu?

—Sí, és clar que el conec. Aquesta comunitat és molt petita.

—Llavors? Què me’n dieu? Fa miracles?

El monjo no li va contestar. Es va limitar a agafar-lo del braç amb més força i a caminar més ràpid mentre mirava amb la cua de l’ull cap als núvols de tempesta que, lentament, els anaven atrapant.

—Mireu, gairebé ja hem arribat. Així que, tal com us deia, ara anirem a parlar amb el germà que s’ocupa de l’allotjament dels pelegrins.

En Malet de seguida va captar l’astúcia del monjo per estalviar-se una resposta clara a la seva pregunta i va ser llavors quan ho va veure clar.

—Sou vós, oi? —li va preguntar directament mentre es fixava en el rostre que s’amagava sota la caputxa de l’hàbit de llana negra.

—Què voleu dir? —va despistar el frare mentre colpejava el picaporta.

—M’heu entès perfectament. Vós sou el frare Salvador, veritat?

Però no va ser necessari que respongués. El frare que s’encarregava d’assistir els pelegrins es va dirigir a ell i el va apressar a entrar i a reunir-se amb el pare abat.

—L’has d’anar a veure de seguida, Salvador. Et vol parlar dels teus miracles…