27

DE CAMÍ A MONTBLANC

La Magdalena Reynera i l’advocat Gallart es van agafar de les mans i es van mirar als ulls fins que es van quedar sense llàgrimes. Llavors, tots dos van saber que havia arribat el moment de dir-se adéu i, amb una forta abraçada, van segellar una amistat que es perllongaria per la resta de les seves vides.

—Et vaig conèixer com la filla d’un bon amic i marxes com la filla que no he tingut mai —va confessar-li l’advocat just abans que les dues montblanquines s’afegissin a una caravana de mercaders que anaven en direcció al camp de Tarragona—. Mai no t’oblidaré, Magdalena, ni a tu tampoc, Tecla. Ja sabeu que aquí, a Barcelona, hi teniu casa vostra.

—Ho sabem, misser Gallart. I el mateix us diem a vós. Si mai aneu a Montblanc ja sabeu que us haureu de partir en dues meitats per tenir-nos contentes —va fer broma la Magdalena, que, a poc a poc, anava recuperant la seva alegria natural.

L’advocat les va abraçar una última vegada, i quan s’allunyaven muntades a llom dels cavalls que l’advocat els havia volgut regalar per fer-los més còmode el viatge les va cridar amb una darrera petició que els va arribar al cor.

—Vosaltres dues teniu permís per dir-me pel nom! Res de misser Gallart, per Déu! Antoni, em dic Antoni! —va dir abans que comencessin a riure i li llancessin a l’aire uns petons que ell va fer veure que recollia amb les mans.

A mesura que s’allunyaven de la Ciutat Comtal i s’endinsaven en camins envoltats d’ametllers i d’oliveres, les dues dones se sentien cada cop més felices perquè tenien clar que cada vegada eren més a la vora de casa.

—Aquest any les orenetes semblen més xerraires que mai —va dir la Magdalena mentre assenyalava les piruetes que dibuixaven els ocells pintats de blanc i negre en aquell cel d’estiu.

—Jo crec que és perquè s’alegren de veure’ns —va respondre la Tecla mentre picava l’ullet a la seva amiga.

I, entre rialles i llargues xerrades en què van compartir les seves il·lusions futures, van arribar a veure la ciutat de Tarragona a la llunyania. Els mercaders havien de fer la primera parada allà i les dones, dubtoses de si fer el camí que els quedava totes soles, van optar per acompanyar-los quan van sentir uns rumors d’uns bandolers que havien robat a alguns viatgers imprudents.

Mentre esperaven que els seus companys acabessin de fer els seus negocis, es van dedicar a passejar per les antigues ruïnes romanes. L’amfiteatre s’aixecava majestuós al costat del mar, fora muralles, i allà les dues dones van jugar a imaginar-se que vivien en aquella època i que hi havien acudit a gaudir d’un gran espectacle.

De sobte, en passar pel costat d’unes paradetes on venien melons i síndries ben madurs, van sentir una veu que les cridava:

—Magdalena? Tecla? De veritat que sou vosaltres? —els demanava una dona que s’eixugava les mans als davantals mentre se’ls acostava.

D’entrada, les montblanquines no la van reconèixer, però quan la van tenir a la vora, el cor se’ls va disparar.

—Per l’amor de Déu, no em coneixeu? Sóc la Marina. Vam compartir penes a les masmorres de la Inquisició…

Cap de les tres dones no va vessar ni una sola llàgrima, sinó que, després de fer-se una abraçada sentida, es van agafar les mans i, en aquella rotllana improvisada, van voler dedicar una pregària a les dones que no havien tingut la mateixa sort que elles.

—Desitjo de tot cor que mai es repeteixin uns fets com aquells, ni aquí ni enlloc més del món —va demanar la Magdalena mentre enlairava la mirada al cel.

—Tant de bo el teu desig es compleixi —va afirmar la Marina—, però us he d’advertir que en Malet va deixar un rastre tan gran de desconfiança entre la gent que avui dia encara no s’ha esborrat. No cal que us digui que cap de nosaltres va ser culpable de res. El nostre únic pecat va ser creuar-nos en el camí d’aquell desgraciat. Però us puc assegurar que avui encara hi ha qui em mira amb els ulls injectats de sang…

—Ho dius de debò? —va insistir la Tecla Prats.

—Sí, del tot. Fa només un parell de dies vaig rebre una visita molt desagradable. Uns veïns van venir a recordar-me que, per molt que m’haguessin deixat lliure, seguien pensant que jo era culpable dels mals que havien hagut de suportar durant l’hivern. M’acusaven que la seva barca de pesca s’havia deslligat una nit de tempesta i se l’havia empassat el mar.

—Em sap molt de greu, Marina —la va consolar la Magdalena, mentre li acaronava el rostre pigat.

—No passa res, suposo que ens haurem d’acostumar a aquesta mena de coses. Però per a molta gent sempre serem les bruixes…

—Bruixes? —va repetir la Magdalena amb incredulitat—. El que haurien de témer són les seves pròpies pors i les supersticions que dominen les seves vides. Però t’agraïm molt que ens hagis volgut advertir, estimada —havia afegit la de Montblanc abans de tornar sobre els seus passos amb la intenció de reunir-se amb els mercaders de la caravana.

La Magdalena i la Tecla van poder viure en la seva pròpia pell el que els havia advertit la Marina. Va ser quan, travessant el poble d’Alcover, van haver de suportar les mirades i els comentaris despectius d’alguns veïns del poble que les havien reconegut.

—Mireu allà —van dir unes dones en un portal—, són dues de les bruixes de Montblanc!

—No deixis que els comentaris t’afectin, Tecla, i seguim endavant com si no haguéssim sentit res. No caiguem en les seves provocacions i pensem només en totes les coses bones que ens esperen a casa!

Quan les dues dones van entrar a la vila de Montblanc, la notícia va córrer com la pólvora, i abans que haguessin arribat al carrer Major, un grup de veïns les havien anat a trobar i les besaven i les abraçaven per donar-los la benvinguda.

—Ja ha passat tot, estimades! —deien algunes dones des dels balcons.

—No patiu, ja heu arribat a casa —comentaven uns homes des de les portes de les cases. Quan va sentir aquelles mostres d’alegria que provenien del carrer, en Bernat Mediona va córrer a la finestra de la batllia, desitjant que el que li havia anunciat per carta l’advocat Gallart ja fos una realitat: «Tot ha anat bé, estimat amic. La teva filla és lliure i, si Déu vol, molt aviat la podràs tornar a abraçar».

—Climent, em sembla que ja són aquí —va dir el batlle amb els ulls plorosos a un jove de mirada clara que, tot i la ferida que tenia a la cama, de seguida va córrer darrere seu, escales avall.

—Em diuen que la mare és al convent visitant la meva germana Magdalena —va explicar la Tecla abans d’acomiadar-se de la seva amiga amb un petó a la galta—. Ens veiem demà, d’acord?

—Sí, Tecla, ens veiem demà. Ja pots córrer al convent, que de ben segur que t’abraçaran com mai ho ha fet ningú.

La dona va seguir amb la mirada la seva amiga i, quan la va perdre de vista, va començar a caminar cap a la casa del seu pare. Si no anava errada, molt aviat hi faria cap i li volia donar una bona sorpresa preparant-li el sopar. Però no va tenir temps de caminar gaire perquè quan enfilava cap allà es va trobar amb el seu pare que corria a buscar-la.

—Filla! —li va dir mentre l’abraçava i se la menjava a petons.

—Pare! —va respondre ella incapaç de pronunciar ni una sola paraula més.

I quan semblava que res no podria fer més feliç aquell retrobament, una veu d’home la va fer girar molt a poc a poc, incapaç de creure que el que estava passant fos real.

En Bernat Mediona se la va quedar mirant als ulls i va començar a fer que sí amb el cap per fer-li entendre que el que havia somiat durant tant de temps finalment s’havia fet realitat.

—Avui la teva felicitat serà completa, filla… —va dir mentre li agafava la mà i l’encarava cap a aquella misteriosa veu.

La Magdalena, en veure el Climent, el seu espòs, que havia marxat a la guerra de Flandes, va caure de genolls a terra incapaç de sostenir-se.

—De veritat ets tu, amor? —va dir com va poder entre llàgrimes carregades d’alegria.

—Sí, Magdalena, i tens la meva paraula que mai més et tornaré a deixar sola —li va respondre el soldat acabat de llicenciar mentre s’asseia amb ella al terra empedrat i li acaronava la cara abans de besar-la als llavis amb una dolçor que li va fer estremir l’ànima.