19

PREPARANT LA DEFENSA

L’advocat Gallart de seguida va tenir clar que la situació de la Magdalena era del tot desesperada, i el primer que li va fer entendre va ser que, si realment volia tenir alguna possibilitat de sortir-se’n, havia d’estar disposada a fer-li cas en tot el que li demanés.

—És probable que no acabis d’entendre algunes coses, però, tot i això, hauràs de confiar en mi i seguir endavant. És molt important que ho facis perquè, en cas contrari, ni jo ni ningú no et podrem ajudar.

—Quan parleu així m’espanteu, Gallart. De veritat que no em podeu avançar res més?

Però l’advocat callava i l’advertia que s’havia de preparar bé per poder suportar tot el que estava a punt d’arribar.

—La veritat és que les acusacions que va fer la Tecla contra tu no s’aguanten per enlloc.

—Misser Gallart, una de les penes més grans que tinc és saber que ella va ser capaç de delatar-me. Què la devia moure a comportar-se així?

—Els motius pels quals ho va fer ara no importen, Magdalena. El més important és pensar bé l’estratègia que seguirem per defensar-te de les injúries que ha llançat contra tu. Aquí tenim un cert avantatge, perquè ja he fet d’advocat en alguns casos certament delicats.

—Què voleu dir exactament, Gallart, quan us referiu a casos delicats? —va preguntar ella sabent amb antelació que la resposta no li agradaria.

—Mira, Magdalena, jo crec que l’única possibilitat que tenim que te’n surtis, de tot això, és avançar-nos als esdeveniments i…

—Misser Gallart, deixeu de tractar-me com si fos de porcellana i aneu al gra, us ho prego. Què heu pensat exactament?

Quan l’advocat li va acabar d’explicar els seus plans, ella, incapaç d’acceptar el que li deia, va arrencar a córrer, i només la providencial intervenció de la minyona, que va aparèixer enmig del passadís, va evitar-ne la fugida. Víctima d’un atac de nervis, ni l’home ni la seva serventa van ser capaços de calmar-la fins que, després de molt insistir-hi, va acceptar prendre’s una tisana calenta de flors seques d’espígol.

—Magdalena, filla, quan et deia que ja havia defensat casos delicats em referia, tal com t’acabo d’explicar, a aquells en què m’he hagut d’enfrontar al Sant Ofici. Conec el seu funcionament i sé les tecles que hem de tocar…

—Però, Gallart, el que m’esteu proposant vós és que em fiqui voluntàriament a la boca del llop i que em lliuri a la Inquisició. No veieu que és de bojos? Quin sentit té, tot això que dieu?

—Entenc perfectament la teva angoixa, Magdalena, però només si et lliures voluntàriament al Sant Ofici tindrem prou garanties legals de defensar la teva innocència. No serà fàcil, ja t’ho pots imaginar, però et juro per Déu Nostre Senyor que no et fallaré. Ni a tu, ni al teu pare…

—I això és tot? Voleu dir que, lliurant-me a la Inquisició, ja ho tindrem tot fet?

—No, maca, ni de bon tros. Però per això no has de patir. Jo t’ensenyaré tot el que has de dir i el que has de fer en cada moment.

—Tinc cap altra alternativa, misser Gallart?

—És clar, sempre hi ha alternatives. Però que et convinguin i que tinguin el final feliç que tots desitgem, la veritat és que no…

Quan la Magdalena es va despertar i va anar al menjador a esmorzar, es va trobar que l’advocat Gallart, amb l’ajuda de la seva fidel majordoma, havia canviat els mobles de lloc.

—Tal com està ara aquesta sala, s’assembla més al que et trobaràs el dia del judici —li va explicar mentre l’agafava de la mà i l’asseia en una de les cadires—. No vull que deixem cap detall a l’atzar, ho hem de tenir tot previst i prèviament assajat per quan arribi el judici. Però abans que arribi aquell moment, estic convençut que tindràs un cara a cara amb la teva amiga Tecla.

—Què voleu dir? Que podré parlar amb ella i demanar-li explicacions?

—No, Magdalena, no serà ben bé així. Ja sé que et costarà entendre el que ara et diré, però, a partir d’aquest moment, has de pensar en la Tecla com una persona que farà tots els possibles per salvar la seva vida, i si per a això ha de fer recaure totes les culpes en tu, no dubtis que ho farà. Prepara’t a sentir les injúries i les abominacions més esfereïdores…

—Però encara no sabem per què ho ha fet, misser. Potser l’han obligat! En Malet sempre m’ha semblat un home molt persuasiu. Sota aquella aparença de mosqueta morta, s’hi amaga un veritable dimoni. És a ell a qui haurien de jutjar!

—En aquest món no hi ha res impossible, filla, i castells més alts han caigut. Però ara qui realment m’amoïna ets tu. Necessito que et concentris i que recordis fil per randa tot el que t’aniré ensenyant. Comencem?

El fiscal de la Inquisició de Barcelona, en Domingo Perandreu, no es podia creure el que estava passant davant dels seus ulls.

—Hi ha dues persones que insisteixen a parlar amb vós, senyor —li havia comunicat un dels soldats que feia guàrdia a l’entrada del palau.

—I puc saber qui són? No els heu dit que, per parlar amb mi, cal que prèviament es dirigeixin al meu secretari i li demanin hora?

—Sí, els ho he dit, però han respost que es tracta d’un cas de vida i mort i que no poden esperar.

Davant d’aquella resposta, el fiscal va fer una ganyota de no entendre res i li va dir al soldat que l’acompanyés.

—I no us han dit res més? —va preguntar en Perandreu mentre baixava els esglaons de dos en dos.

—Bé, en realitat l’home ha afirmat que la seva representada es diu Magdalena Reynera, que és veïna de Montblanc i que sobre ella recau una acusació de bruixeria…

Davant d’aquella notícia, en Perandreu es va quedar mirant el soldat, que, avergonyit, feia veure que no el veia. Però no va tenir temps de renyar-lo perquè, just al pati, l’advocat Gallart i la Magdalena l’esperaven.

—Vós sou la Magdalena Reynera? —li va preguntar de seguida—. I vós, Gallart, què hi teniu a veure amb tot això?

—Volem que es faci justícia, fiscal Perandreu, i, amb aquest gest el que volem és demostrar-vos la innocència de la meva representada. La Magdalena no té res a amagar i ni és ni ha estat mai una bruixa.

En Domingo Perandreu no va tenir esma ni per contestar perquè el seu cap ja barrinava com li explicaria a l’inquisidor una circumstància tan extraordinària com aquella.

La Magdalena Reynera es va acomiadar de l’advocat Gallart amb una sentida abraçada.

—Us la faig a vós, però digueu-li al meu pare que també és per a ell —li va xiuxiuejar mentre les cames li començaven a fer figa.

—Ja saps que ho faré, filla. Sigues pacient i recorda tot el que t’he ensenyat aquests dies, d’acord? —la va voler animar just un instant abans que els soldats conduïssin la Magdalena a l’altra banda del pati arbrat i frondós, on una porta massissa comunicava aquell espai lluminós amb el subsòl.

A mesura que la Magdalena baixava les escales, va notar que l’aire s’espessia fins al punt que semblava que es pogués mastegar. La humitat li va començar a calar els ossos i, quan el carceller va obrir la porta de la seva cel·la, ella va sentir que es moria en vida. Incapaç de fer aquell darrer pas, l’home li va acabar donant una empenta i va tancar la pesant porta de ferro. La Magdalena només va tenir de temps de veure el jaç de palla i el cubell on hauria de fer les necessitats. L’olor era nauseabunda i, quan es va voler girar per pregar al carceller que la tragués d’allà, una rata grossa com un gat la va anar a rebre, just un instant abans que tot es tornés negre, perdés el coneixement i caigués com un sac al bell mig d’aquell espai immund que, a partir d’aquell dia, s’havia de convertir en la seva nova llar.