12

LA REVOLTA D’ALCOVER

En Joan Malet va tornar a les terres de l’Ebre envoltat d’una aureola d’autoritat. No només no havia fet cas de les ordres de l’inquisidor de Saragossa, sinó que, un cop es va sentir prou segur lluny dels seus dominis, va tornar a acusar tantes dones com va poder, utilitzant uns mètodes cada vegada més despietats i cruels.

Arreu del sud de Catalunya, la gent murmurava atemorida als portals i parlava de la presència d’un caçador de bruixes de mirada infal·lible. Els rumors es van transformar en desconfiança i, molt aviat, fins i tot els amics que havien compartit confidències es van començar a mirar amb recel.

—L’endevinaire Malet corre pel nostre terme. Lloat sigui Déu! —exclamaven els més devots, eternament agraïts amb aquell home que tenia la capacitat de deslliurar-los de tempestes, calamitats i morts inexplicables.

—Només algú com ell podrà dur-nos la pau i la prosperitat al poble —afirmaven els consells municipals, que rivalitzaven per reclamar els seus serveis a canvi d’unes tarifes cada vegada més generoses.

Va arribar a Alcover el dia de mercat i el primer que li va cridar l’atenció van ser un munt de gallines que s’havien escapat de les gàbies i voletejaven escampant les plomes damunt d’unes nenes que reien i saltaven sense parar, com si juguessin sota la pluja.

El caçador de bruixes havia acceptat la proposta del consell del poble després de regatejar una mica el preu i, sense perdre temps, va anar a veure les autoritats, que l’esperaven des de feia dies amb gran expectació.

—He vingut al més aviat possible, però, malauradament, vivim temps convulsos i els meus serveis són molt demandats arreu de l’Ebre —va deixar clar per fer-se valdre.

—Som conscients del que dieu, i agraïm molt la vostra presència al nostre poble. Aquí som gent de paraula i, a banda d’oferir-vos allotjament a casa meva, pagarem religiosament les tarifes —va explicar el batlle sense deixar de fregar-se les mans amb nerviosisme—. A canvi, l’única cosa que us demanem és…

—Sí, ja sé el que espereu de mi. Des del moment en què Déu em va beneir amb aquest do i em va permetre conviure amb bruixes i conèixer-ne els secrets, sóc l’única persona capacitada per identificar les que viuen infiltrades al vostre poble. Demà al rompent de l’alba, amb les primeres llums del dia, vull que tothom m’esperi a la porta de casa. Quan faci el reconeixement vull que m’acompanyeu vós, el secretari i uns quants soldats. Ah, i que duguin cordes ben gruixudes, per si cal lligar alguna d’aquelles donotes, en cas que es resisteixin en el moment de la detenció.

—Llavors, ja doneu per fet que trobareu bruixes? —va preguntar el batlle, estranyat.

—No en tinc cap dubte. Sempre n’hi ha. I prepareu-vos, perquè molt probablement serà qui menys us penseu, potser alguna coneguda fins i tot —va afirmar per atemorir els membres del consell, que, davant d’aquelles paraules, van abandonar la reunió per córrer cap a casa seva.

L’endemà, tal com havien acordat, es va tornar a repetir el macabre ritual que havia fet famós en Joan Malet i, abans que les campanes de l’església de la Sang anunciessin el pas pel migdia, mitja dotzena de dones ploraven a la garjola sense ser capaces de comprendre per què eren allí.

—Ja us vaig dir que al vostre poble hi havia bruixes… —va dir amb confiança el caçador—. I, si fem comptes, em deveu seixanta monedes, que us agrairia que m’abonéssiu ara mateix, si fos possible. Ja sabeu que em reclamen d’arreu i no tinc temps per perdre.

—Em pensava, si us he de ser franc, que us quedaríeu uns quants dies més per veure com van els judicis contra les dones —va fer saber el batlle una mica sorprès amb les presses d’en Malet—. A més, necessito una mica de temps per reunir les monedes que us devem. Segur que ho enteneu.

En Malet, impacient, va acabar acceptant i tot seguit va demanar pollastre rostit i uns fruits secs per dinar.

—Si no us sap greu, com que m’he d’esperar, com a mínim que sigui amb la panxa plena.

Els primers senyals que alguna cosa no anava bé van arribar a mitja tarda. Primer van ser uns crits aïllats que resultaven del tot impossibles de comprendre, però, abans que es pongués el sol, desenes de persones armades amb forques i aixades s’aplegaven davant de la batllia clamant justícia. El batlle va baixar de seguida per veure de què anava tot plegat.

—Senyor batlle, de veritat ens voleu fer creure que no us heu adonat que totes les acusades no tenen ningú que les pugui defensar? No heu vist que totes són velles i pobres com rates? No creieu que és massa casualitat que cap acusada sigui de les cases més benestants del poble? Ens voleu fer creure que només són bruixes les dones que pertanyen al poble menut, com nosaltres?

El batlle, d’entrada, no va saber què dir. Estava massa content per haver-se qüestionat les pràctiques d’en Malet i aquelles estranyes peticions se li feien molt feixugues. Tot i això, en veure que l’ambient s’anava encenent cada vegada més a la plaça, no va tenir altre remei que parlar amb el caçador de bruixes sobre aquella qüestió. Per això, va anar a buscar al Malet, que l’esperava en una altra habitació més tranquil·la.

—Mestre Malet, hi ha una qüestió una mica delicada que m’agradaria parlar amb vós…

—Espero que ara no em digueu que no teniu prou diners per pagar-me. Seria molt lamentable, si fos així…

—No, no es tracta d’això. La veritat és que no me n’havia adonat fins que un grup de veïns m’ho han vingut a dir. Els he promès que faré alguna cosa respecte d’això perquè, en cas contrari, temo que d’aquí a unes hores hauré de sufocar una revolta. I, com podeu comprendre, no m’agradaria gens arribar a aquests extrems.

—Lamento tot el que em dieu, però quina relació té això amb mi? Jo he fet la meva feina i si encara sóc aquí és perquè m’ho heu demanat. Ja sabeu que tinc molta feina i m’esperen a Tarragona. Allà també n’hi ha, de bruixes, i el consell de la ciutat reclama els meus serveis.

—Sí, tinc clar que sou aquí a petició meva. Però si us explico això és perquè totes les dones que heu identificat com a bruixes estan tallades pel mateix patró. Són velles, pobres i del poble menut…

En Malet es va començar a incomodar.

—Sentiu els crits que ens arriben del carrer? Doncs són els veïns de les acusades, que es queixen pel fet que no heu trobat cap bruixa entre les famílies més benestants de la nostra vila. És una casualitat, o realment hi ha alguna causa més profunda que se’ns escapa?

—Lamento el que insinueu, perquè jo he fet la feina com sempre. Si no hi ha cap dona rica entre les acusades és, senzillament, perquè no els he trobat els signes del Diable. És una casualitat, per entendre’ns.

—Sí, això ja m’ho pensava, però quan ho he explicat a la gent que s’aplega a la plaça només he rebut insults i paraules ofensives, com si realment es creguessin que vós heu fet la tria mogut per alguna cosa que no té res a veure amb els designis de Déu.

—Us ho repeteixo: ha estat una casualitat. I, si em perdoneu, jo ja hauria d’anar tirant des de fa una bona estona. Heu pogut recollir les monedes que em deveu? —va preguntar en Malet visiblement impacient.

—Sí, de seguida les tindreu, però abans us voldria demanar un favor molt especial.

—Us escolto amb atenció i, si és a les meves mans ajudar-vos, no dubteu que ho faré —va respondre en Joan Malet com si realment li interessés res del que li deia.

—Em faríeu el favor de tornar a inspeccionar les dones del poble no fos cas que se us hagués passat alguna bruixa? Alguna bruixa rica, vull dir…

Arribats a aquest punt, en Malet es va aixecar de la taula i es va dirigir a una de les finestres que donaven a la plaça per avaluar la situació. Els ànims estaven més encesos i a la plaça cada vegada hi havia més gent que, entre crits desesperats, reclamaven que es fes justícia.

—Ho sento, però el que em demaneu és del tot impossible. Jo ja he fet la meva inspecció i, si he identificat aquestes dones i no unes altres, és perquè la meva experiència m’ha fet veure que elles són les bruixes que assoten el vostre terme amb calamarsades, neu i morts. Per consciència, no seria capaç de fer el que em demaneu. Tindria la sensació d’estar desprestigiant el meu ofici. Oi que m’enteneu?

El batlle l’escoltava amb atenció. No era la resposta que volia sentir, però les explicacions del caçador de bruixes eren del tot raonables i el van acabar de convèncer.

—No sé com m’ho faré per apaivagar els ànims d’aquesta gent… —es va dir en veu baixa mentre mirava alarmat a través de la finestra.

—Només els heu de dir la veritat. Els designis de Déu Nostre Senyor de vegades són del tot inescrutables, no creieu? Però jo no m’hi amoïnaria gaire perquè sembleu un home molt capaç de reconduir la situació… —va dir per animar-lo just en el moment en què el secretari apareixia per la porta amb una bossa ben plena de monedes.

—Veig que ja han arribat els vostres diners, mestre Malet. Ara només caldrà que ens signeu un rebut i podreu marxar ara mateix, si així ho desitgeu.

—Sí, us prendré la paraula i marxaré de seguida —va explicar el caçador de bruixes mentre signava el document que li havia allargat el secretari—. Però tingueu clar que, si me’n vaig, no és pas per gust sinó per obligació. Ja us he dit que m’esperen a Tarragona i no puc demorar més el viatge.

El batlle, després de comprovar la signatura, li va donar la bossa.

—Em deixeu amb un bon embolic —li va fer saber mentre es resistia a deixar anar la bossa amb els diners.

—Ja us he explicat el que jo faria en el vostre cas. I, si sou tan amable d’indicar-me on és la porta del darrere, marxaré de seguida abans que es faci més tard —va concloure en Malet després d’arrencar-li la bossa de la mà.

L’alcalde va deixar marxar en Malet de mala gana i, durant uns instants, mentre observava com el caçador de bruixes es perdia entre les ombres de la nit, va dubtar si la decisió de contractar els seus serveis havia estat la més encertada. Tampoc no va tenir temps de donar-hi gaires voltes perquè, de seguida, els crits de la plaça es van fer més forts i la multitud, deixant-se endur per la desesperació, va provar d’entrar a la força a la batllia per reclamar una justícia de la qual se sentien orfes.

«Quina mala sort la meva, que per arreglar un mal, a banda de ser cornut, també hauré d’acabar pagant el beure», es va dir mentre corria escales avall per donar instruccions als soldats perquè dispersessin els seus veïns i amics a bastonades.