18
L’ADVOCAT GALLART
Misser Gallart va haver de llegir un parell de vegades la carta que li havia enviat el seu amic Bernat Mediona des de Montblanc per assegurar-se que realment havia comprès bé la delicada qüestió que li plantejava. Abans, havia buscat el pinçanàs entre els llibres que tenia a la taula i, després de netejar els vidres amb la màniga de la camisa, se l’havia ajustat al septe nasal amb tota la cura del món. En veure que les lletres es tornaven nítides, de seguida es va justificar per la generosa inversió que hi havia fet, i va començar a llegir amb tota atenció:
Benvolgut Antoni,
Ja fa uns mesos que no intercanviem correspondència, i m’avergonyeix que la primera carta meva que rebis sigui per compartir amb tu unes notícies tan tristes com les que t’he d’explicar.
Deixa’m que et posi en antecedents. Així ho entendràs tot molt millor.
Les terres de l’Ebre han patit un seguit de desgràcies tan extraordinàries que ni tan sols els més vells recordaven res d’igual. Primer va ser el fred, tan intens que no ens deixava allunyar-nos ni dels focs ni dels brasers. Les collites van desaparèixer sota un mantell de gel i molt aviat els animals van començar a morir com mosques, per culpa d’una malaltia misteriosa que es va contagiar a les persones. Cap medecina coneguda podia fer res contra aquell mal i va ser llavors quan van circular els rumors que, darrere de totes aquelles calamitats, s’hi amagaven unes bruixes malvades.
El terror es va estendre com una taca d’oli i, com et pots imaginar, també va arribar a Montblanc. Pels carrers ningú no gosava pronunciar aquella paraula maleïda, però tothom pensava que l’origen d’aquelles desgràcies era un poder fosc i malèfic que calia eradicar de la Terra. Per això, el consell va decidir contractar els serveis d’un caçador de bruixes que s’havia fet famós per aquelles contrades: un tal Joan Malet. Segons deia, tenia l’habilitat de discernir qui era i qui no era bruixa.
Maleït sigui el dia que vaig donar el vistiplau a aquella decisió desesperada, perquè aquest individu, mogut per motius que se m’escapen, va voler acusar la meva filla Magdalena de ser bruixa.
Per fortuna vaig tenir la intuïció que això estava a punt de passar i la vaig fer marxar de Montblanc amb l’excusa que havia d’acudir a una cerimònia religiosa a Balaguer. Tots vam creure que aquell malson passaria aviat i que podria tornar a casa. Però la cosa encara es va complicar més quan la Tecla, amiga íntima de la Magdalena, i acusada també de bruixeria per en Malet, va acabar delatant la meva filla inventant-se falses acusacions contra ella. Ara tenim la Magdalena amagada a Rocafort de Queralt, on s’allotja a casa d’uns parents, però aquesta situació no es pot eternitzar. Ni ella està bé, ni nosaltres tampoc.
La vida de la meva filla corre perill. Sense ser culpable de res, ara s’ha de veure com una fugitiva i tot plegat a mi em trenca el cor i em sento culpable de tot el que ha passat. Ets amic, ets advocat, i necessito urgentment el teu consell.
Amb l’afecte de sempre,
El teu amic Bernat
L’advocat no ho va dubtar ni un segon. Calia actuar amb rapidesa i el primer que va fer va ser contestar al seu vell amic. El més urgent era que la Magdalena abandonés l’amagatall a Rocafort de Queralt i que anés a Barcelona per reunir-se amb ell.
Benvolgut Bernat,
Amb mi estarà més segura que enlloc, així que prepara el seu viatge fins a la Ciutat Comtal al més aviat possible. Jo l’acolliré a casa com si fos filla meva, ja ho saps. I, un cop sigui aquí, ja pensarem què hem de fer.
Ànims i coratge,
El teu amic Antoni
Quan la Magdalena va arribar a Barcelona, l’advocat Gallart feia dies que l’esperava amb impaciència. La noia, visiblement desmillorada per culpa de l’amargor d’aquella experiència, havia perdut també les ganes de riure i, allà on sempre hi havia alegria, ara s’hi havia instal·lat una angoixa infinita provocada per la por que tenia de ser descoberta.
—Finalment, el pare va pensar que era massa perillós fer el camí per terra i vaig haver d’esperar uns dies a Tarragona que salpés el vaixell d’un amic seu. He vingut tot el viatge vomitant entre sacs carregats de sal del delta de l’Ebre, i el mareig no m’ha deixat fins que hem desembarcat a la vora del portal de Mar.
Ell la mirava commogut i va recordar el moment en què el Mediona, feia ja una pila d’anys, li havia comunicat el naixement de la seva primera i única filla.
—Em sap molt greu el que estàs passant, benvolguda, i entenc que el dolor és doble per haver-ho de passar tota sola, sense el teu marit.
—Gràcies per acollir-me, Gallart. De vegades penso que tot això és un maleït malson i que em despertaré quan menys m’ho imagini, però la realitat és molt tossuda…
—T’entenc, filla. Ara és moment de tenir paciència. Però ja veuràs com la virtut acaba sent recompensada i aconseguirem que la veritat es faci saber. Ja tindrem temps de parlar-ne, perquè tot i que el teu pare m’ho va explicar per carta, necessitaré conèixer-ne tots els detalls. Però ara no t’amoïnis per res i descansa.
—No puc dormir des de fa dies. A la nit, quan el cansament em guanya la partida i acluco els ulls, de seguida em vénen al cap els ulls blaus del mestre Malet i em desperto sobresaltada.
—Sí, ja m’ho penso, Magdalena. Però ara vés amb la minyona i pren un bany. Veuràs com les sals aromàtiques i l’aigua calenta t’ajudaran a veure-ho tot d’un altre color.
La filla d’en Mediona, però, no podia treure’s del cap aquell home d’aspecte afable que, des del primer moment, li havia provocat un sentiment de rebuig.
—En Malet és un home rancuniós, Gallart, d’aquells que no obliden mai una ofensa. I això m’aterreix. Quan el coneixes sembla una persona afable, però a mesura que el vas tractant t’adones que només és la façana d’un interior molt més fosc i pervers…
—D’això, no en tinc cap dubte. Però t’aconsello que en parlem en un altre moment. Ara banya’t, sopa alguna cosa i vés a descansar. Jo he de consultar uns llibres vells que m’ajudaran en el teu cas…
Quan la Magdalena es va capbussar entre la roba del llit, la seva pell encara feia olor d’espígol i romaní. Però aquella sensació deliciosa no va tenir prou força per protegir-la dels malsons que la visitaven cada nit. El cansament la va acabar vencent i només un instant després de tancar els ulls se li va tornar a aparèixer el rostre del mestre Malet. Aquesta vegada el somni va ser diferent, més cruel i contundent que mai, i mentre li clavava la seva mirada blava i penetrant, se li acostava a cau d’orella per xiuxiuejar-li unes paraules que de seguida la van fer despertar enmig d’un crit punyent que va desvetllar tots els de la casa.
I, mentre en Gallart i la minyona acudien alarmats per veure què passava, ella no podia deixar de plorar, i de repetir un cop i un altre les paraules que el caçador de bruixes li havia dit en somnis: «Moriràs a la foguera, bruixa!».