10

ANAR CONTRA VENT I MAREA

Quan en Martí va conèixer la notícia va mirar el seu germà amb incredulitat.

—Mai no et faria una broma de tan mal gust i, malauradament, tot el que t’explico és veritat. Un suposat caçador de bruixes ha aparegut a Arnes i ha acusat la teva dona i la seva cosina de ser bruixes. Val més que tanquem ara mateix les ovelles al corral i que anem al poble abans que tot aquest malentès surti de mare…

—Dius que algú ha acusat la Lluna de ser una bruixa? —va repetir per enèsima vegada l’espòs de l’acusada sense ser capaç de reaccionar.

—Sí, ja t’he dit que sí, Martí. Tanquem les ovelles i anem a parlar amb el batlle ara mateix. Espavila’t, Martí, per l’amor de Déu!

Els dos homes, després d’assegurar-se d’haver tancat bé el ramat, van córrer en direcció al poble i, per guanyar temps, van decidir travessar el cementiri, tot just quan el sol es ponia a la línia de l’horitzó.

—Passar pel cementiri ens portarà mala sort, ho hauries de saber, Martí!

—Calla, germà, i corre tan de pressa com puguis. La Lluna ens necessita! —va respondre ell mentre mirava de reüll les làpides dels morts, que semblaven compartir amb ells la seva tristor.

En arribar al poble van dirigir-se a l’ajuntament i allà van trobar el batlle i el secretari, que, il·luminats per la llum d’unes espelmes, feia una bona estona que miraven de redactar un document que ni tan sols tenien clar per on començar.

—Com expliquem el que ha passat avui? —va tornar a preguntar el secretari amb els ulls clavats a la pàgina en blanc.

—Doncs direm la veritat: parlarem del caçador de bruixes i de la seva proposta de deslliurar-nos de les bruixes del poble…

—T’escolto i me’n faig creus. Ja saps que estàs parlant de la meva dona, oi? —va preguntar en Martí només d’entrar per la porta—. De veritat creus que la Lluna és una bruixa?

—Jo… —va balbucejar l’alcalde, incapaç de respondre directament a la pregunta que li havia plantejat el seu amic.

—I, per cert, on és ella? —va insistir el pastor buscant arreu de la sala amb la mirada—. Només tinc ganes de veure-la i d’estar al seu costat. També m’ho negaràs?

—Martí, jo tot el que faig és pel bé del poble i, a més, aquest caçador de bruixes no ha tingut cap dubte…

—Però encara no m’has contestat: tu el creus? —va insistir en Martí, visiblement decebut.

—Jo… però com vols que me’l cregui, si conec la Lluna de tota la vida i sé que és un tros de pa beneït!

—La vull veure, amic, la vull veure ara mateix! —va trencar a plorar en Martí, desesperat.

Quan va arribar a la presó del poble, construïda en un racó de la petita plaça que hi havia a tocar del castell, estava arraulida amb l’esquena recolzada a la paret de pedra i plorava sense consol.

—Lluna! —va cridar ell a través dels barrots—. Lluna, que em sents? —va insistir mentre sentia una mà invisible que li oprimia la boca de l’estómac i el deixava sense respiració.

—Martí, amor, per fi! —va somicar la Lluna enmig de la foscor.

La dona gairebé no tenia forces per a res i, amb un gran esforç, es va aixecar i es va dirigir a aquella pesada porta que la separava de la llibertat. Allà, va allargar la mà i va sentir-se reconfortada en notar les carícies del seu estimat.

—Què ha passat? He anat a veure el batlle i no ha sabut donar-me més que explicacions vagues. M’ha parlat d’un caçador de bruixes que ha vingut al poble apareixent del no-res i que t’ha identificat com a bruixa. No entenc res, Lluna.

—Ni tu ni ningú, Martí. Aquesta matinada, quan eres amb les ovelles, ens han fet sortir de casa i ens han aplegat a la plaça, on ens esperava aquest individu. Quan li he cridat l’atenció pel seu comportament i li he demanat explicacions sobre les seves veritables intencions, ha vingut directament cap a mi, m’ha arrencat la roba i davant de tothom m’ha dit que era una bruixa. Després m’han lligat als porxos de l’ajuntament i allà he perdut el coneixement. No recordo res més fins que aquell desconegut m’ha despertat llançant-me al damunt un cubell d’aigua gelada, i he vist que al meu costat també havien lligat la meva cosina. A la plaça tot eren plors i preguntes sense respostes. L’únic que semblava satisfet era el mestre Malet…

—Mestre Malet? Així és com es fa dir aquest malparit? —va preguntar en Martí, que a poc a poc, i gràcies a les explicacions de la seva dona, anava lligant caps.

—Sí, però només és un pocavergonya que juga amb la por de la gent. Mentre em duien aquí, he pogut sentir com el secretari deia al jutge que li pagaran tres monedes per cada una de nosaltres…

—Tres monedes per tu i tres monedes més per la teva cosina? Però si és una fortuna! I, digues, saps si aquest home encara corre pel poble?

—Marxarà demà, després de passar per l’ajuntament a signar un document i a cobrar…

—I saps on és ara? Has pogut sentir alguna cosa més? —va voler saber mentre li agafava les mans amb força i les hi besava.

—Segur que passarà la nit a la fonda. Sé del cert que el batlle no l’ha volgut allotjar a casa seva.

—Doncs si no l’ha volgut a casa seva és perquè, en el fons del seu cor, sap que ha fet alguna cosa malament i que tot això només és una comèdia —va pensar en veu alta el Martí—. Però no t’amoïnis, Lluna, no em penso rendir i d’una manera o una altra descobriré aquest impostor davant de tothom. Aquest malparit se’n penedirà, del que ha fet…

Quan en Joan Malet va arribar a la fonda, la mestressa, que també s’havia hagut de despullar davant seu a la plaça, se’l va mirar amb estupefacció i, abans que acabés d’entrar, va anar a buscar el seu fill perquè fos ell qui s’encarregués d’atendre aquell client tan indesitjable.

—Disculpeu la meva mare. Sembla que ha tingut un dia estrany —va fer saber el jove mentre s’aguantava les ganes de saltar-li al coll.

En Malet va fer veure que no havia sentit res.

—Busco allotjament per una nit i m’han dit que aquesta és l’única fonda que hi ha al poble…

—Sí, és cert, però ens haureu de perdonar, perquè només tinc disponible una habitació petita, a tocar de l’estable. La roba està neta i el llit és tou i confortable. Creieu que us servirà?

A en Malet no se li va escapar que el jove, en realitat, el que volia era treure-se’l de sobre amb excuses de pa sucat amb oli, així que, mirant-lo directament als ulls, el va agafar de l’orella com si fos un nen petit que haguessin enxampat fent una entremaliadura.

—Suposo que aquestes bajanades que m’acabes d’explicar deuen funcionar amb la gentussa que es deu allotjar normalment en un lloc de mala mort com aquest, però amb mi t’estàs equivocant. Així que si no vols que perdi la paciència amb tu, i molt especialment amb la meuca de la teva mare, t’exigeixo que ara mateix m’obris la vostra millor habitació i que, a més, em pugeu el sopar de seguida. Creus que he parlat prou clar o potser necessites que t’ho repeteixi? —va acabar de preguntar mentre el noi es retorçava de dolor.

El jove, després d’allò, no va voler seguir temptant la sort i va excusar-se un moment.

La conversa amb la mare només va durar uns instants. Després d’explicar-li el que acabava de fer aquell home d’aspecte afable, transformant-se en un veritable dimoni en qüestió de segons, el jove va tornar al taulell amb el cos tremolant i amb un missatge ben clar al cap. «Aquest home és el Diable en persona. Digues que sí a tot el que et demani i preguem perquè marxi al més aviat possible».

—Ara mateix us acompanyo a la vostra habitació, mestre Malet. Ho he pogut arreglar i us ofereixo la millor de totes les que tinc. Desitjo que sigui del vostre grat.

—No esperava menys, segur que m’agradarà. I, per cert, no us oblideu del sopar. Vull unes costelles de xai ben cruixents, unes bones llesques de pa de pagès amb embotits i una generosa gerra del vi de la casa. Te’n recordaràs de tot?

—Sí, de tot —va sentenciar el jove sense deixar de mirar aquell home que, des del primer moment, li havia provocat arcades.

Poc després, quan el jove va anar a recollir els plats del sopar, va comprovar que en Malet s’havia menjat fins i tot els ossos. L’home el va acomiadar amb una ganyota de menyspreu i, quan va tornar a quedar-se sol, va saltar damunt del llit i va començar a riure com un possés en ser conscient que ni en els seus millors somnis es podria haver imaginat un resultat més satisfactori.

Amb els ulls plorosos de tant riure, es va incorporar i es va començar a despullar, delitós d’esmunyir-se entre la roba de cotó d’aquell llit que, de bon tros, era el millor que havia provat des de feia molt de temps.

Es va treure la camisa i els calçons, i, en quedar-se nu tal com havia arribat al món, va recordar el dia que va descobrir la seva estimada Jezabel ballant i cantant en companyia de les seves amigues.

—Sense tu, res d’això no seria possible —va dir-se mentre un bri d’humanitat li enterbolia la mirada.

Però ell, que s’havia promès no tornar a patir mai més per ningú que no fos ell mateix, va bufar les espelmes i es va tapar fins al nas amb una manta de llana ben gruixuda que feia olor de romaní.

El silenci i la foscor de la nit van cobrir el poble, i quan semblava que tothom dormia un gat que empaitava ratolins va arrencar a córrer, espantat, en adonar-se de la presència de tres ombres gegantines que avançaven pels carrerons entapissats de neu en direcció a la fonda.

La porta d’entrada era oberta, tal com havien acordat amb la mestressa i el seu fill, i molt a poc a poc, pregant perquè les fustes del terra no grinyolessin més del compte, van pujar al primer pis i es van dirigir a l’habitació on descansava en Malet. Amb la mateixa prudència amb la qual havien pujat les escales, van girar el pom de la porta amb molt de sigil. Les tres ombres van traspassar el llindar de la cambra i, amb la rapidesa d’un llamp, es van abraonar a sobre de l’home que roncava com un tronc.

Tot va anar molt de pressa i de seguida es van succeir les corredisses, les empentes i les malediccions enmig de la foscor. I, quan es va tornar a encendre les espelmes, en Joan Malet, amb el cos adolorit per la pallissa que li acabaven de donar, gemegava, incapaç de comprendre el que havia passat. Lligat de mans, i amb una mordassa a la boca, el caçador de bruixes mirava al voltant sense ser capaç de reconèixer qui s’amagava darrere de les caputxes que li parlaven.

—Només us ho preguntarem una vegada. Realment, per què sou aquí? —va preguntar el més alt i gros de tots abans de treure-li el mocador que li havien posat a la boca.

—És Déu qui m’ha dut fins aquí, em pensava que ja ho havíeu entès. Conec les bruixes i la meva única intenció era ajudar-vos a…

No van deixar continuar l’home, i d’una bufetada que el va tornar a deixar estès a terra li van fer entendre que aquella resposta no era la que esperaven sentir.

—Us tenia per una persona intel·ligent, però sembla que no heu sentit prou bé la nostra pregunta. Una vegada més: què hi feu, realment, aquí?

—Jo caço bruixes i en aquest poble, com bé us he demostrat, n’he trobat dues que…

En aquella ocasió, van ser els altres dos homes els que van perdre la paciència i, d’un salt felí, es van plantar davant d’en Malet i el van atonyinar a cops de puny i de peu, que el van deixar mig estabornit.

L’home més alt, en veure que el caçador de bruixes no es recuperava, va agafar la gerra de vi i li va llançar per sobre les restes del líquid que hi quedaven. Fos com fos, el necessitaven ben despert.

—Mestre Malet, o com sigui que us digueu realment, de veritat ens voleu fer creure que no n’heu tingut prou?

—Però és que no comprenc què voleu de mi! —va començar a somicar el caçador de bruixes com si fos un nen petit.

—L’única cosa que volem de vós és que ens digueu la veritat! De debò us creieu això de les bruixes? Per què heu vingut a Arnes a destorbar la pau i a generar desconfiança entre la gent? No us veiem pas com un soldat de Déu, més aviat el contrari. Així que us ho preguntaré per última vegada. Després, deixaré que els meus amics facin amb vós el que els plagui…

Les amenaces van començar a estovar la tossuderia d’en Malet. I, després d’uns quants cops més, la seva moral es va acabar d’esfondrar.

—Per diners! Jo tot això només ho faig per diners! I ara que us he dit la veritat, deslligueu-me, per l’amor de Déu!

Els tres homes encaputxats es van felicitar, però abans de decidir què havien de fer amb aquell home li van plantejar una qüestió molt important.

—I si us alliberem, com podem estar segurs que no tornareu a destorbar les nostres vides escampant les vostres injúries?

—Perquè faré tot el que em demaneu, absolutament tot… Però no em mateu, per tots els sants, i deixeu-me anar.

—Esteu segur d’això que dieu? Fareu tot el que us demanem?

—Sí, sí, del tot…

L’endemà, a primera hora, quan l’agutzil va recórrer els carrers del poble convocant novament homes i dones a la plaça Major, més d’un va sortir al balcó, temorós que allò fos la repetició del malson que havien viscut el dia anterior.

—Veniu tranquils, no heu de témer res! —va tranquil·litzar a tothom qui l’hi preguntava.

Però quan hi van anar i van descobrir que el caçador de bruixes era al finestral de la batllia, hi va haver qui va mirar de fugir d’allà molt de pressa.

—No marxeu i acosteu-vos tots! —els va aturar el senyor batlle dirigint-se a ells—. Us he de comunicar una cosa molt important respecte al que va passar ahir. De fet, serà el mateix mestre Malet qui us ho explicarà, veritat?

En Joan Malet se’l va mirar amb els ulls injectats en sang de ràbia.

—Mestre Malet, teniu tot un poble pendent de les vostres paraules. Voleu explicar, si us plau, d’una manera clara i entenedora, el que m’heu confessat a mi i als familiars de les dones que vau acusar ahir de bruixeria?

—Jo… —va balbucejar el caçador de bruixes, sense atrevir-se a parlar, per por de les possibles represàlies.

En Martí i el seu germà, que es miraven l’escena expectants, en veure que allò no avançava, van decidir-se a prendre la paraula.

—Al mestre Malet li costa trobar els mots adequats, ara, però aquest mateix matí ens ha sorprès amb una confessió que, com no podia ser d’una altra manera, ens ha reconfortat el cor i ens ha fet sentir que, finalment, s’estava reparant una greu injustícia. Voleu continuar vós? Tots us ho agrairíem… —va convidar el caçador de bruixes a parlar.

—Sí, jo… —va dubtar una vegada més abans de decidir-se a parlar—. Jo, com molt bé dieu, he demanat expressament al vostre batlle de convocar-vos per dir-vos públicament que la meva decisió d’ahir va ser del tot equivocada. Cap de les dues dones que vaig acusar de bruixeria és culpable de res i, per això, em sembla just i raonable reconèixer el meu error.

—El que voleu dir d’una manera tan pomposa és que no són bruixes, oi? —va preguntar el batlle mentre ordenava al secretari que prengués nota de tot el que s’estava dient allà.

—Sí, exactament, em vaig equivocar. No són bruixes…

En sentir aquelles paraules, el poble sencer va abraçar-se i va donar mostres de la seva alegria. Immediatament, les dues dones van ser alliberades sense càrrecs.

—Ja podeu marxar, i recordeu la vostra promesa de no trepitjar mai més aquest terme. Si us torno a veure la cara, no seré tan indulgent amb vós i deixaré que els meus amics acabin el que van començar ahir a la nit —li va dir el batlle a cau d’orella mentre en Martí i el seu germà no li treien la mirada de sobre.

En Malet no va dir res. Es va limitar a muntar el seu cavall i, a tot córrer, va començar a cavalcar en direcció als afores del poble.

—I, llavors, per què ho va fer? —van preguntar alguns veïns, encara sorpresos amb el gir que havia donat tot plegat.

—Per diners. Aquest malparit només ho ha fet per diners —va afirmar en Martí mentre agafava una pedra de terra i la llançava amb totes les seves forces contra aquell home.

—Sort que heu defensat la vostra família contra vent i marea —va afirmar el senyor batlle amb el cap mig cot i el cor carregat de remordiments.

En Joan Malet va marxar d’Arnes amb la cua entre les cames, el cos adolorit i la lliçó ben apresa. «Val més que, a partir d’ara, busqui només dones velles i pobres, que no tinguin ningú que les pugui defensar amb tanta passió», es va dir mentre es fregava sense parar el cop adolorit que li havia fet la pedrada d’en Martí al cap.