20

LA PRESÓ DE LA INQUISICIÓ

La Magdalena es va despertar quan la lluna plena s’escolava tímidament a través d’una petita obertura al sostre que, a través d’una reixa, comunicava la cel·la amb el pati arbrat. Assedegada, va buscar alguna cosa amb què fer-se passar la set i, amb molta satisfacció, va descobrir que el carceller li havia deixat una banqueta de fusta al costat de la porta on descansaven uns plats i una gerra.

Era evident que l’advocat Gallart estava darrere de tot allò i que havia pagat perquè la seva estada a la presó fos tan còmoda com fos possible, dins dels límits evidents que marcaven les extraordinàries circumstàncies que l’havien portat allí.

La Magdalena no s’ho va pensar i va agafar la banqueta per acostar-la al jaç de palla que feia les funcions de llit. S’hi va asseure i va poder assaborir un bol de sopa de verdures encara tèbia i un parell de llesques de pa untades amb un formatge especiat que es fonia a la boca. Després, amb la panxa més contenta i els ànims més alts, es va dedicar a explorar aquell minúscul espai on hauria de viure un temps encara indeterminat i el primer que li va cridar l’atenció va ser comprovar que era l’única presa que en aquells moments ocupava les cel·les de la Inquisició.

Aquell fet li va semblar insòlit i li va recordar algunes de les coses que li havia comentat l’advocat Gallart quan preparaven la defensa:

—El Sant Ofici és una institució que a Barcelona té les mans lligades i les competències força retallades perquè els seus interessos entren en conflicte amb altres ens locals —li havia dit en més d’una ocasió—. I precisament aquí és on nosaltres tindrem la nostra oportunitat.

Quan els consellers de la ciutat de Tarragona van rebre la confirmació oficial que l’inquisidor Diego Sarmiento es faria càrrec dels casos contra les dones que en Joan Malet havia identificat com a bruixes, van respirar alleugerits i es van felicitar pel que ells consideraven un regal del cel. Se’ls girava molta feina, així que, després de les abraçades i les encaixades de mans, de seguida van començar a preparar la logística d’un viatge que es presentava carregat de tota mena de dificultats.

—Quan l’arquebisbe Girolamo Doria s’assabenti que hem preferit recórrer a la Inquisició abans que acatar la seva justícia, tindrem un problema gran —va fer veure un dels consellers més continguts a l’hora de fer les celebracions.

—El veritable problema l’hauríem tingut si no haguéssim fet res per assegurar-nos un bon escarment per a aquestes dones. Nosaltres ens devem al poble, no pas a aquell home de palla, posat a dit per qui tots sabem i que, a més, no ha tingut mai la decència de venir a Tarragona per saber què s’hi cou. A ell, l’única cosa que li interessa és omplir-se la butxaca —va explicar un altre, defensant a mort la decisió que havien pres en el seu dia.

Fos com fos, la realitat era que, finalment, havia arribat aquell dia llargament desitjat i que calia ser curosos en tots els detalls.

—Haurem de llogar uns quants ases per portar les acusades a Barcelona —va fer veure de seguida el secretari—. I també haurem de preveure una petita escorta armada per si algú té cap mala pensada i les vol alliberar —va afegir de seguida sense deixar d’apuntar-ho tot.

—Quants diners ens costarà, tot això? —van preguntar uns altres consellers més despistats.

—El tema dels diners és secundari. No perdem de vista el motiu pel quan hem arribat aquí. I precisament per això crec que, a banda d’agrair-li el seu interès per les nostres qüestions, a en Diego Sarmiento li hem de demanar expressament que, si a la fi aquestes donotes són declarades culpables, en les retorni perquè siguin cremades aquí. Així escarmentarem per sempre més la resta de possibles bruixes que encara puguin córrer per aquestes contrades.

La Magdalena Reynera mirava de mantenir-se lúcida a qualsevol preu, i els moments més esperats per ella eren quan rebia la visita de l’advocat Gallart i se’ls permetia passejar uns minuts pel jardí arbrat.

—El teu pare t’envia molts records, filla —li repetia cada vegada que es trobaven—. Has de saber que té moltes ganes de veure’t i que, si no ve, és perquè jo li he demanat que, de moment, fins que no tinguem data per a l’inici del teu cas, extremem les precaucions.

—I com està tot? Hi ha novetats? —va voler saber ella, frisosa.

—La veritat és que m’han arribat uns rumors que, tenint en compte la font, penso que ben aviat es convertiran en realitat.

—I de què es tracta? Tenen res a veure amb mi?

—Directament no, però de ben segur que en podem sortir beneficiats, o almenys això espero. Mira, Magdalena, em sembla que tu no seràs l’única que ocuparà les cel·les de la Inquisició —va dir davant la cara de sorpresa de la noia.

—Voleu dir que tindré companyia? —va preguntar encuriosida.

—Sí, filla, això és el que penso. I és molt probable que una de les captives sigui una vella amiga teva…

La predicció de l’advocat Gallart es va complir fil per randa només unes quantes setmanes després, quan, els primers dies del mes d’octubre de l’any 1548 de Nostre Senyor, les presumptes bruixes de Tarragona, i altres dones igualment acusades de bruixeria a diferents ciutats i viles de Catalunya, van ser enviades per les autoritats locals al Palau Reial de Barcelona per lliurar-se a la justícia de la Inquisició.

En veure-les passar, el fiscal Domingo Perandreu va començar a dubtar si realment l’inquisidor havia tingut una bona idea.

—La majoria d’aquestes dones no tenen ni un ral, Sarmiento, i per molt que els requisem els béns, amb el que en traguem no tindrem ni per pagar-los la manutenció. A més, s’acosta el fred i també les haurem de vestir amb roba apropiada.

Però en Sarmiento, que veia en aquell fet extraordinari una oportunitat d’or per guanyar poder dins de les institucions de Barcelona i del mateix Sant Ofici que representava, es va limitar a arronsar les espatlles abans de parlar:

—Doncs si no els podem donar tall, que mengin pa cada dia —va dir abans de tornar al despatx en companyia del fiscal, que, visiblement coix, la nit passada havia tornat a turmentar el seu cos fins a l’extenuació.

La Magdalena Reynera no donava crèdit al que veien els seus ulls. En acabar el dia, les tretze cel·les de la Inquisició aplegaven una quarantena de dones atemorides, assedegades i famolenques que es consolaven entre elles compartint les seves penes i el seu dolor.

A la montblanquina li va caure l’ànima als peus quan va veure que a la seva cel·la el carceller hi feia entrar una dona vella que gairebé no era capaç ni de caminar.

—Per l’amor de Déu, no vulgueu córrer, que jo us ajudaré —li va dir de seguida mentre li oferia el braç perquè el pogués fer servir de bastó.

—Gràcies, filla, gràcies… —repetia la dona sense parar de plorar.

I va ser llavors, en el moment en què l’ajudava a seure damunt del jaç de palla, quan va descobrir en aquells ulls aterrits un rostre que coneixia a la perfecció.

—Però, vós no sou la Maria de Montblanc? Sí, sou vós, no en tinc cap dubte! Sóc jo, la Magdalena, filla d’en Jaume Mediona! —li va dir mentre s’abraçava a ella amb totes les seves forces.

La dona, que encara no s’havia acostumat a les penombres de la cel·la, no l’havia reconegut, però, en sentir aquella veu tan dolça, de seguida li va acaronar la cara, just quan les cames li feien figa i feia el gest de caure a plom. La Magdalena, ràpida com un llamp, va poder evitar la trompada, la va estirar al jaç i la va tapar amb una manta de llana negra que li havia comprat l’advocat Gallart.

—Gràcies, Magdalena, filla —va expressar l’anciana mentre tancava els ulls, esgotada del llarg viatge que havia fet des de Montblanc.

—No les mereixo, Maria —va respondre la Reynera mentre li acaronava el rostre per ajudar-la a dormir.

Però abans que caigués rendida a la son, la vella va entreobrir una mica els ulls per xiuxiuejar unes paraules que, a la Magdalena, li van acabar de trencar el cor.

—Per cert, filla, que sàpigues que no he vingut sola. A banda de la pobra Lluïsa, també hem compartit el viatge amb la teva amiga, la Tecla Prats. Les han tancat a la primera cel·la de totes, la que està just a tocar de les escales.

La Magdalena va esperar que la dona s’adormís i, havent-se assegurat que la seva respiració era profunda i plàcida, es va aixecar i va anar cap a la porta, on, amb els ulls plens de llàgrimes i el cor ple de sentiments oposats, va mirar en direcció a la cel·la on dormia qui havia estat la seva gran amiga i confident al llarg dels anys.

—Tecla! —va murmurar a través dels barrots per veure si l’altra la podia sentir.

Però, en veure que no obtenia cap resposta, va desistir i es va estirar al costat de la Maria per mirar de descansar.

Aquella nit va dormir com una nena petita, sense que res ni ningú la desvetllés. Però qui no va poder aclucar els ulls en tota la nit va ser la Tecla Prats, que, una mica més enllà i des del mateix moment en què havia sentit la veu de la Magdalena, no havia pogut deixar de plorar per la culpa i els remordiments que tenia per haver provocat tot allò.