17

EL CAÇADOR DE BRUIXES I L’INQUISIDOR

En Joan Malet de seguida va saber que no podia rebutjar una invitació com aquella.

D’entrada, en reconèixer l’inconfusible segell del Sant Ofici, va malpensar, tement alguna represàlia de l’inquisidor de Saragossa, però en llegir la carta se li va despertar una gran curiositat: l’inquisidor de Barcelona en persona el cridava i no semblava pas que fos per retreure-li res.

Quan el caçador de bruixes va entrar a la Ciutat Comtal, ho va fer amb la mateixa actitud arrogant que tindria si hagués de gaudir d’una audiència privada amb el rei, i el primer que va voler fer va ser acostar-se a aquell mar que impregnava tota la ciutat d’unes aromes que de seguida el van enamorar. Va caminar arran d’aigua, deixant que l’escuma del Mediterrani li fes pessigolles als peus, i quan la panxa se li va començar a queixar, reclamant-li una mica de viandes, es va acostar a la munió de paradetes que s’aplegaven als voltants del portal del Mar.

—Podríeu recomanar-me un allotjament? —li va preguntar a la dona que li havia preparat unes sardines damunt d’unes brases.

—Per a algú de la vostra categoria, us recomano l’Hostal de la Flor de Lliri. El trobareu entre l’arc que hi ha al costat de Bòria i la capella de Marcús. L’hostal té l’aspecte d’un palau com els que hi ha al carrer de Montcada, amb murs de pedra massissa, sales espaioses i cambres ben netes i ventilades. En un annex de l’hostal s’hi allotja una cosina meva que treballa de dida per una de les cases més riques de la ciutat i sempre que em parla d’aquest lloc em fa dentetes… —li va explicar mentre treia el cap i les tripes a unes sardines que esperaven amb impaciència un altre client afamat.

—I dieu que és un lloc de bona reputació i de preu correcte? —va voler saber en Malet mentre escurava el plat.

—El preu està en consonància amb la qualitat que ofereixen i, sí, el lloc paga la pena. No us ho penseu més i aneu-hi. El trobareu de seguida perquè a la façana hi ha un rètol molt senzill amb una flor de lis gravada.

El suggeriment de la peixatera havia estat del tot encertat i en Joan Malet, després de comprovar la comoditat del llit, va anar a parlar amb l’hostaler per demanar-li també un consell molt especial. El caçador de bruixes tenia clar que la trobada amb l’inquisidor de Barcelona era molt important. No tothom era cridat en presència seva i, abans de reunir-s’hi, volia que el seu aspecte fos del tot impecable.

—Just aquí al costat, a tocar del carrer de Carders, trobareu la plaça de l’Oli i el convent de Santa Caterina. Només cal que us passegeu per allà i veureu un munt de paradetes de teles i de robes per a tots els gustos i totes les butxaques. De ben segur que allà trobareu el que busqueu, senyor —li va dir l’home mentre consultava, en un plec de folis tacats de tinta negra, el nombre d’habitacions que tenia llogades.

—També necessito un barber. Envieu-me’n un a la cambra al més aviat possible —li va demanar mentre li allargava una moneda de propina.

En Malet, quan es va mirar a l’espill, li va costar reconèixer-se.

—Penso que amb aquest pentinat, més curt que el que dúieu, i amb la barba retallada heu guanyat en presència. Sembleu una altra persona —li va fer veure el barber, mentre li acabava d’espolsar els pèls de la roba.

En Malet se sentia pletòric i només va caldre que el sastre li dugués les peces de roba que li havia encarregat perquè se li inflés el pit com si fos l’únic gall del galliner.

—Esteu satisfet amb la roba que us he cosit? —li va demanar mentre tallava uns fils del gavany de vellut que li acabava d’arreglar—. Penso que aquesta peça està feta a mida per a algú com vós. És elegant però sòbria a la vegada, digna de tot un cavaller…

—Vós no em coneixeu de res —li va respondre en Malet sense immutar-se pels seus afalacs—, així que no m’ensaboneu i enllestiu la feina abans que perdi la paciència. Tinc una cita molt important i no voldria arribar tard.

En Diego Sarmiento va rellegir una vegada més els informes i, en el seu interior, no va poder evitar sentir una certa admiració envers aquell home que, armat únicament amb la força de les seves paraules, havia estat capaç de terroritzar les terres del sud de Catalunya. Pensatiu, es va aixecar de la luxosa cadira tallada amb algunes escenes dels Evangelis i, lentament, es va acostar a la finestra que donava al carrer de Sant Iu.

Des que havia entrat per primera vegada al palau, havia tingut clar que aquella sala havia de ser el seu despatx. Li agradava inspirar-se observant la catedral de Santa Eulàlia i, secretament, es vanagloriava d’haver pres la majoria de les decisions més importants mentre contemplava els vitralls multicolors d’aquella magnífica casa que Déu tenia a Barcelona.

—Il·lustríssima —el va interrompre una veu melodiosa a l’altra banda de la porta—. Disculpeu-me, però la visita que esperàveu ja ha arribat —va acabar de dir el jove després de treure el cap.

En Sarmiento va dedicar una darrera mirada als vitralls de la catedral i, en sentir el repic de les campanes, va assentir, satisfet de comprovar que en Malet, a banda de posseir el do de la paraula, també era molt puntual.

—Que passi —va respondre mentre tornava a asseure’s en aquella cadira que més aviat semblava un tron.

En Joan Malet va entrar al despatx amb les maneres pròpies d’un camperol i l’inquisidor, després d’observar la roba que duia, massa moderna i, per tant, poc adequada, va saber que estava davant d’algú que tenia moltes ganes d’impressionar-lo.

—Sigueu benvingut, mestre Malet. Tenim moltes coses de què parlar, vós i jo… —el va rebre l’inquisidor mentre el convidava a asseure’s davant seu—. La vostra fama us precedeix, i no ho dic precisament com un afalac. I, si em permeteu, afegiré que us imaginava d’una altra manera. Sembleu més un canvista que no pas un caçador de bruixes, i això em reafirma en allò que diuen que les aparences enganyen.

—Il·lustríssima, com que veig que us agrada parlar clar, us puc preguntar per què m’heu fet cridar? És evident que, si hagués fet alguna cosa contrària a la llei, no m’hauríeu convidat al vostre despatx, sinó que m’hauríeu fet arrestar sense tantes contemplacions.

—No tempteu la sort només de començar, Malet —el va advertir l’inquisidor—. Si així ho fes, no dubteu que hi hauria un bon grapat de gent que aplaudiria la meva decisió. Hi ha moltes persones que no veuen amb bons ulls els vostres mètodes. Diuen que, com a mínim, no tenen cap mena de rigor i que les vostres acusacions són del tot infundades i arbitràries.

—Caçar bruixes no ha estat mai una ciència exacta. Més aviat és un ofici; un art…

—Ara em voleu fer creure que sou un artista? —va preguntar l’inquisidor sense poder dissimular una ganyota carregada d’ironia.

—Sí, potser sí, però veig que encara no heu contestat la meva pregunta. Per què m’heu fet cridar?

—Veig que, a banda de saber embolicar la gent amb les paraules, també sou descarat. Però no patiu: ben administrades, són dues qualitats imprescindibles per viure en un món com el nostre. I, responent a la vostra pregunta, us diré que si sou aquí és bàsicament per curiositat.

—Curiositat? —va repetir en Malet sense apartar la mirada dels ulls del seu interlocutor.

—Exacte, volia saber com era la persona que ha despertat aquesta febre contra les bruixes a casa nostra. Què us mou, Malet? Sou un sant o un diable?

En Malet es va remoure inquiet a la cadira, com feia sempre que es posava nerviós. Era evident que aquell home que tenia al davant no era com els altres i, amb ell, no valdrien aquells jocs de pa sucat amb oli.

—Mireu, Malet, sou maldestre i arrogant, però tinc la sensació que vós i jo ens podríem arribar a entendre.

El caçador de bruixes va somriure obertament perquè, en la mirada intel·ligent de l’inquisidor, hi havia descobert la mateixa cobdícia que el movia a ell.

—Doncs si ho considereu oportú, us voldria fer saber que poso els meus humils coneixements a la vostra disposició.

—Em llegiu la ment? —va preguntar amb satisfacció l’inquisidor.

—No, Il·lustríssima, però amb els anys he après a interpretar els silencis de la gent i, ara per ara, us podria assegurar que m’equivoco poques vegades.

—Mireu, Malet, aniré al gra. A mi, el que feu ja em va bé, sabeu?

—Sí, em sembla que sí. Però què m’esteu oferiu exactament?

—Això que us diré és del tot confidencial. Ara mateix us signaré un salconduit perquè pugueu viatjar arreu de Catalunya sota la meva protecció. Però, a canvi, el que vull és que continueu fent la vostra feina com fins ara; vull que la gent tremoli de por en sentir la paraula bruixa.

En Malet va començar a comprendre que, en tota aquella qüestió, l’inquisidor també en sortia beneficiat.

—I què fem amb la gent que em vol mal?

—Els tindré a ratlla, no patiu, però per fer-ho necessito que vós, amb els vostres actes, em doneu l’excusa perfecta per actuar en nom de la institució que represento, m’explico?

—Sí, del tot, Il·lustríssima.

—I bé? Accepteu la meva proposta?

—Només m’ha quedat un dubte, senyor. Si jo només he de continuar fent el que faig sempre, què hi guanyo?

—Pensava que ja us havia quedat clar, Malet. El que us estic oferint és impunitat —va concloure en Diego Sarmiento mentre obria la vitrina on guardava aquell vi que només emprava per als brindis de les grans celebracions.

Quan va trepitjar el carrer de Sant Iu, en Malet va tenir la intuïció que l’observaven i, en girar-se, va descobrir que l’inquisidor el fitava, amb la copa encara a la mà, des del finestral del seu despatx. I va ser precisament en aquell moment quan els dos homes van saber que els seus destins estaven lligats per sempre més.

El caçador de bruixes va tornar de seguida a la seva habitació de l’Hostal de la Flor del Lliri i el primer que va fer va ser treure’s aquella roba que el feia sentir com si anés disfressat. La va plegar minuciosament damunt del llit i, després de comprovar que no hi havia deixat ni una arruga, es va tornar a vestir de negre rigorós, amb l’uniforme que acostumava a vestir quan treballava.

I, vestit així, va desplegar el salconduit que li havia signat l’inquisidor i es va asseure al petit escriptori mentre pensava en el que hauria de ser el seu pròxim objectiu.