24

EL DEFENSOR DE LES BRUIXES

Quan l’inquisidor general, en Fernando de Valdés, va saber que en Diego Sarmiento havia celebrat aquell acte de fe sense ni tan sols consultar-l’hi, de seguida va tenir clar que calia actuar amb mà de ferro per posar fi a la impunitat amb la qual actuava el seu subordinat a Barcelona.

No va voler perdre ni un segon i es va reunir amb el conseller de més confiança —el mateix mossèn que li havia fet de pare i l’havia ajudat a descobrir la seva vocació quan era ben jove— per avaluar els pros i els contres de les diferents opcions que tenien sobre la taula. Finalment, després de reflexionar durant hores, l’inquisidor li va acabar fent una petició molt especial.

—Qui és el nostre millor home? —va preguntar directament mentre mirava de posar ordre a una idea descabellada que li va passar pel cap.

—A què us referiu, Il·lustríssima?

—Necessito algú a qui encarregar una missió. I ens hem d’assegurar que sigui discret, fidel i incorruptible. Creieu que demano massa en aquests temps en què les ambicions i les passions humanes emmascaren massa fàcilment el veritable missatge de Déu?

—No, no demaneu massa i, de fet, em sembla que conec la persona ideal per al que necessiteu…

En Francisco de Vaca s’havia llicenciat en Dret a la Universitat de Salamanca i, després d’exercir de canonge a Lleó, havia fet de visitador a la Universitat d’Alcalá de Henares. La seva família estava emparentada amb alguns dels llinatges més nobles del regne i tenien darrere seu un llarg historial de serveis prestats a la Corona, sempre amb diligència, eficàcia i discreció. Les referències que en tenien eren extraordinàries i, per molt que van buscar alguna màcula en el seu expedient, no van ser capaços de trobar ni un sol «però» que pogués fer dubtar que ell, sense cap mena de dubte, era la millor opció de totes.

—Tinc una missió molt important —li va dir en Fernando de Valdés tan aviat com l’home va acudir a la cita a la qual havia estat convocat al claustre de la Col·legiata de Nostra Senyora de l’Assumpció— i m’han dit que vós sou l’home ideal per dur-la a terme.

—Us dec obediència. Només cal que m’ho ordeneu i jo… —va respondre en Francisco de Vaca sense pensar-s’ho dues vegades.

Però l’altre no el va deixar acabar i, amb un gest amb la mà, el va fer callar de seguida.

—El problema, Vaca, és que a mi no m’interessa trobar algú que sigui obedient, sinó lleial i fidel. M’interessa algú que cregui en els valors com a pilars fonamentals a la vida i que no s’acoquini davant de les dificultats. És molt important que us quedi clara aquesta diferència. Si teniu cap pregunta, ara és el moment que la plantegeu per dissipar tots els dubtes…

—Em sembla que us comprenc perfectament, Senyor, i també intueixo que es deu tractar d’una qüestió prou secreta si m’heu citat en un lloc tan poc usual com aquest, si em permeteu l’observació.

L’inquisidor va somriure amb complicitat i va assenyalar al seu voltant abans de parlar.

—Em voleu fer entendre que no us agrada el lloc que he triat per a la nostra trobada? Aquest jardí és únic: hi creixen les roses més belles i fragants de tota la ciutat. Us agraden les roses, a vós, Vaca?

El visitador va mirar al voltant i, després d’inhalar profundament per gaudir d’aquella aroma inigualable, va tenir una intuïció que va compartir amb el seu màxim responsable.

—A mi les roses m’agraden molt, Il·lustríssima, però en el fons no deixen de ser unes flors traïdores, perquè, per gaudir de l’olor incomparable que desprenen, un corre el risc de punxar-se amb les espines. I, si em permeteu que us parli clar, em sembla que quan heu triat aquest lloc ho heu fet amb algun propòsit que encara no m’heu explicat. La meva missió també tindria a veure amb traïcions, potser?

En Fernando de Valdés no va poder evitar dedicar-li una mirada carregada d’admiració i de seguida va recordar les paraules del seu conseller: «És fidel, incorruptible, i també té una gran capacitat per captar subtileses que a la majoria se’ns escapen».

—Francisco de Vaca, us agrada parlar clar, a vós? —va preguntar l’inquisidor general mentre s’asseia complagut davant d’una tauleta que havien col·locat al bell mig d’aquell jardí ple de roses vermelles i grogues—. Acompanyeu-me, sisplau, i serviu-vos una mica de vi, si us ve de gust.

L’home es va asseure davant del seu interlocutor i després de beure un parell de glops va respondre a aquella qüestió.

—Sí, Senyor, a mi sempre m’agrada parlar clar.

—A mi també, Vaca, per això em deixaré estar de circumloquis i aniré al gra. Coneixeu la ciutat de Barcelona?

—La veritat és que no hi he anat mai, però n’he sentit a parlar i només en diuen coses meravelloses.

—I us agradaria conèixer-la?

—Diria que sí, però sospito que, si em demaneu que hi vagi, deu ser per uns motius que no em deixaran gaire temps lliure per gaudir-ne com es mereix.

—Teniu raó. Si accepteu el que us he de proposar, compteu que se us girarà molta feina i, a més, serà perillosa.

—Il·lustríssima, em voleu explicar de què es tracta?

—Necessito que aneu en qualitat de visitador a la nostra seu de Barcelona i que tragueu a la llum totes les irregularitats que s’hagin comès en els casos de bruixeria que tot seguit us explicaré.

—Voleu que vigili els meus propis companys i els trobi faltes?

—És molt més que això, Vaca. Jo ja sé que són corruptes, però necessito que vós trobeu les proves que necessito per jutjar-los.

—De qui sospiteu? Heu localitzat ja les vostres «roses», si em permeteu la comparació?

—Haureu d’investigar l’inquisidor ordinari del tribunal, en Diego Sarmiento; en Domingo Perandreu, que és el fiscal, i també un caçador de bruixes que es diu Joan Malet. Però, abans de donar-vos-en més detalls, us veieu amb cor de dur a terme aquesta delicada missió que us encomano?

L’home no s’ho va pensar ni un instant.

—Quan voleu que marxi, Il·lustríssima, a podar aquestes roses de les quals em parleu? —va respondre en Francisco de Vaca, impacient de marxar a la Ciutat Comtal.

La rebuda que va tenir a Barcelona va ser fins i tot pitjor del que s’havia imaginat. Ni en Sarmiento ni en Perandreu no van accedir, d’entrada, a les seves amables peticions perquè col·laboressin i va haver de recórrer als poders que li havia concedit l’inquisidor general del Sant Ofici perquè li comencessin a fer cas.

—Per què heu vingut exactament? —li va preguntar en Diego Sarmiento mentre observava, amb menyspreu, com buscava entre els seus papers més personals.

—Ja ho sabeu, Sarmiento. Tinc l’encàrrec d’ajudar-vos a posar ordre en els processos contra les bruixes que vàreu cremar a la foguera. Així que, si em feu el favor d’ensenyar-me els documents d’aquells casos, podré començar la meva feina ara mateix. Per cert, una cosa més: busqueu immediatament el mestre Malet i, sigui on sigui, feu-lo cridar a la meva presència, i també indiqueu-me on és captiva la Magdalena Reynera.

En Francisco de Vaca va tenir poc temps per dormir durant les següents setmanes. El que l’urgia més era determinar si realment hi havia hagut irregularitats a l’hora de condemnar a la foguera les sis dones acusades de bruixeria, i per això el testimoni de la Magdalena Reynera va ser determinant.

—Encara que us costi de creure, sóc aquí per ajudar-vos. A vós i la resta de dones que encara sou tancades en aquestes masmorres —li va dir a la montblanquina només d’entrar a la cel·la.

—Doncs si sou aquí per això que dieu, el primer que us demano és que feu justícia a les dones que van ser assassinades a la plaça del Rei en nom de no sé quin Déu, que ni és el meu ni el vostre. I, d’entre totes, n’hi havia una que us puc assegurar que era del tot innocent. El seu nom era Maria i el seu únic pecat va ser no tenir sort a la vida.

—Estic revisant tots els casos i ben aviat podré enviar les conclusions a Valladolid.

—Doncs si esteu a punt d’acabar la vostra feina, de ben segur que ja us heu fet una idea força aproximada de tot el que va succeir aquí.

—Sí, del tot.

—I què me’n podeu dir? Us demano que em respongueu per caritat cristiana.

—Que sento de tot cor el que heu hagut de passar. No tinc cap mena de dubte que les vostres companyes eren innocents. I us demano que no patiu perquè ben aviat podreu tornar a gaudir de l’escalfor del sol.

—I què me’n dieu, del mestre Malet?

—Ha estat detingut a València i ben aviat li podré demanar les explicacions que consideri oportunes.

—I què passarà amb en Diego Sarmiento? I el fiscal Perandreu?

—Aquest és un altre tema més espinós i, de moment, no us en puc dir res. L’únic que us puc prometre és que faré tots els possibles perquè es faci justícia.

La primera vegada que en Francisco de Vaca va tenir ocasió d’interrogar en Joan Malet, descansava del seu llarg viatge a la mateixa garjola que havien ocupat algunes de les dones que ell mateix havia acusat de bruixeria i que havien mort cremades a la plaça del Rei.

—Com us sentiu ara que sou vós qui està a l’altra banda dels barrots? —el va voler provocar el visitador del Sant Ofici—. Podeu sentir el terror que vau provocar en totes aquelles dones d’una manera tan injusta?

—Si el que voleu és posar-me nerviós, ja us avanço que no ho aconseguireu. Jo només he mirat de fer la meva feina tan bé com he pogut, portant consol a la gent. I si no em creieu, parleu amb tots els consells municipals que al llarg d’aquests mesos m’han contractat per resoldre el que ells eren incapaços de resoldre.

—Veig que encara no sou prou conscient de l’embolic en què esteu, Malet. I aquesta vegada no hi ha qui us pugui protegir. Ja us he dit que molt probablement totes les encausades seran alliberades durant els pròxims dies?

—Aquestes putes, lliures? —va acabar dient mentre escopia al terra entapissat de palla—. Sí que quedaran lliures, però ja heu pensat en la rebuda que els dispensaran els seus veïns? De veritat us penseu que les tornaran a mirar a la cara com si no hagués passat res? Us penseu que heu guanyat, Francisco de Vaca? Doncs permeteu-me que us digui que, al final, l’únic que perdurarà serà la desconfiança amb la qual es miraran aquests veïns. I jo hauré guanyat.

—Sou un pobre desgraciat carregat d’ínfules i de deliris de grandesa. Aquelles dones van confessar només perquè vós les vau amenaçar. Fins i tot tinc proves que, en més d’una ocasió, vós mateix vau torturar algunes de les detingudes. També em negareu això que dic?

—Sou un exagerat. Gairebé no les vaig ni tocar. Jo més aviat diria que les vaig ajudar a recordar —va començar a riure en Malet, com si el que acabava de dir fos l’acudit més divertit i ocurrent del món.

—Doncs rieu ara que podeu, Malet, perquè us ben asseguro que aviat us en passaran les ganes.

Després de setmanes de feina, el visitador va poder enviar a Valladolid el seu informe definitiu, on recollia les conclusions de la investigació. La carta anava dirigida a l’inquisidor general i explicava qüestions tan delicades que, fins i tot, arribaven a posar en dubte el futur de la institució a la Ciutat Comtal.