XVI. «¡ALBRICIAS!»

ABELARDO GABANCHO,
militar (1923-1998)

Si l’home que no llegia els diaris hagués llegit la Hoja del Lunes de Barcelona del 17 de gener de 1977 hauria ratificat, una vegada més, allò que ja sabia. L’adveniment d’uns nous temps d’acord amb les característiques previstes. A la simfonia de la història recent d’Espanya s’hi afegia un cor de veus a favor de l’autodeterminació. Aquell cap de setmana s’acabava de celebrar la primera trobada d’intel·lectuals, periodistes i artistes de l’Estat espanyol que havien exigit el respecte a la plurinacionalitat de les diverses nacions i regions, així com el respecte a l’autodeterminació. Veus que clamen llibertat i nous actors polítics. El rotatiu apuntava que la Convergència Democràtica de Catalunya, que el dia anterior havia reelegit Jordi Pujol com a secretari general, tenia tots els números per marcar el pas de la política catalana. Tarradellas versus Pujol. Pujol versus Tarradellas. Jordi Pujol havia declarat que la Generalitat era més important que Tarradellas, però que el restabliment de la Generalitat passava pel retorn del seu president. Eren dies de tensió en el catalanisme. Res de nou sota la capa del sol.

L’hivern s’està fent molt llarg i Deulofeu, ni que volgués, està per diaris. A molt estirar, per llegir alguna carta com la que rep del doctor Isamat aquell mateix dia. El dolor, ja crònic, precipita la visita a l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona. La punció que li fan a l’estèrnum anuncia la pitjor de les notícies. Un càncer d’ossos avançat, un mieloma a la medul·la que amenaça amb destrossar-ho tot. La família rep la notícia amb angoixa i dolor. Les lents rodones amaguen aquells ulls, tan vius abans i que ara són més petits i més miops que mai. Malgrat que sembla que miren no són capaços de veure la claror que encara ha d’il·luminar el penúltim acte de la vida de l’home que per no llegir els diaris, amb prou feines llegeix la seva pròpia correspondència.

Triga encara uns mesos a copsar el que amaga la carta del doctor Isamat. Encara no, però ben aviat, malgrat la seva sordesa, cada cop més acusada, començarà a escoltar les notes d’un tango, la música que l’acompanyarà en la darrera etapa del seu viatge que enfila l’últim port. El doctor Isamat ha enviat dos llibres seus a dos militars argentins, dos capitans de navili. Tots dos viuen a Buenos Aires, tots dos al carrer Malabia, 2659. L’un, al primer pis, es diu Gustavo A. García Reinosa, nebot del mateix Isamat. L’altre, amic del primer, viu al quart. S’anomena Abelardo F. Gabancho. Isamat li diu que es tracta d’un catalanòfil entusiasta que sense antecedents de parentiu catalans ha estudiat català i el parla correctament, i que té una filla que viu a Barcelona i treballa i publica a la revista Destino. A més, està molt vinculat als centres catalans de la ciutat porteña i fa uns mesos li ha enviat el volum setè de La Matemàtica de la Història que fa referència a Catalunya.

La resposta del capità Gabancho no es fa esperar: «Doctor Jesús Isamat… Quiero decirle que estoy fascinado con los libros de Deulofeu. Me propongo comprar todos los que me sea posible y hacerle una visita si es necesario a Figueres […]. Le pido, don Jesús, que le anticipe esta idea a su amigo, juntamente con mi admiración por el estudio que ha realizado, al que califico de verdadera inspiración trascendente. En absoluto me sorprende que en Venezuela se hayan interesado tanto por él; ya que se impone con gran fuerza de convicción, a la vez que asombra por su mismo contenido. Pienso conversar con Deulofeu, de serme posible entrevistarlo, para tratar la forma de darle difusión en esta parte del mundo. Pienso que nuestro gobierno podría interesarse mucho por el tema, lo mismo que el del Brasil; para la prensa puede ser también de mucho interés, Y hasta le ofrecería traducir su libro de butxaca (sic) La pau al món per la Matemàtica de la Història para su posible edición en mi patria. El tema es cautivante y así he quedado pensando y pensando. A veces me digo que, de este viaje a Cataluña, el posible encuentro con Deulofeu sería uno de los puntos muy altos. En fin, el tema me ha prendido con mucha fuerza. Siempre me han gustado este tipo de estudios, al punto de tener en casa la obra completa de Toynbee. Pero me ha defraudado, a diferencia de esta obra que comento. Es diferente el enfoque, la claridad, la sencillez y la practicidad de las conclusiones. Repito, don Jesús; trate una entrevista en mi nombre con su amigo, sea en Barcelona o en Figueres, para conversar con holgura de tiempo. Tengo muchas preguntas para formularle, no para cuestionar nada de sus afirmaciones, sino para saber más de tan apasionante tema y beneficiarme con el conocimiento de persona a la que desde ya, admiro».

Quan tot sembla dat i beneït, la primavera arriba amb tota la seva força. Regenera i espanta totes les boires. Un cop més, tot allò que té un bri de vida es desperta. L’enèsim renaixement. El rellotge biològic marca les seves hores segures, igual que el de la història, mai s’equivoca. I el cicle es repeteix i la nova primavera arriba per il·luminar el darrer acte del des d’ara ja «viejo sabio catalán», com volent emular el personatge a qui Gabriel García Márquez homenatja a Cien años de soledad. Il·lusions argentines al marge, la venda de llibres no funciona, com confessa al seu amic Aenis: «No me extraña en este país en plena decadencia». En altres verals continentals, l’aventura alemanya presenta tots els símptomes d’un nou fracàs. Però els fets tornen a revelar l’ànim de Deulofeu. Per una banda rep la visita del director del Museu Arqueològic de Mèxic al mas d’Ordis, que s’interessa per la seva obra i torna a plantejar la possibilitat de viatjar a Mèxic. Per l’altra, capeix el que pot significar en el seu futur immediat l’aparició d’Abelardo Gabancho. L’home que no llegeix els diaris ja té qui els llegirà per ell, i sobretot qui ha de convertir-lo en immortal. A partir d’aquest moment, com diu l’himne adoptiu del Liverpool FC, en aquell darrer trajecte, ja mai més tornarà a caminar sol.

El 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, la Figueres postfranquista, curulla de llibres i roses, rambleja amunt i avall buscant el llibre que toca a les parades engalanades. Poc importa que no comprin els llibres de Deulofeu. Aquest ja comença a mirar cap al sud, molt al sud. I mentre Figueres viu aliena als projectes del més savi dels seus savis, a Madrid, a la Feria del Libro, Rafael Alberti, el poeta, signa exemplars dels seus llibres després que el dia 10 el Partit Comunista d’Espanya és legalitzat, per sorpresa, pel president Adolfo Suárez. Sorpresa majúscula. Com la que s’emporta l’home que no llegia els diaris i que ara torna a llegir amb fruïció la correspondència. Magnífiques, colossals les notícies que rep de pròpia mà del doctor Isamat. «Amic Deulofeu. He tingut la primera entrevista amb Abelardo Gabancho, l’amic argentí que ja sabeu, a qui he fet entrega del volum en castellà de La pau etc. per als seus amics argentins que s’interessin pel tema. Sembla que les noves al respecte són bones […] el que sí que és cert és que Gabancho porta la comanda en ferm d’invitar-vos a donar unes conferències sobre el tema a Buenos Aires, naturalment amb totes les despeses pagades. Ell ha d’anar a Londres i París i convindria ultimar aquest afer al més aviat possible, però no tant que no sigui adient esperar que el temps s’estabilitzi una mica. Com que jo li vaig parlar de l’Empordà, té molt d’interès a conèixer-lo, sobretot el Museu Dalí i el castell de Peralada. Hi aniria amb la seva muller, dona molt simpàtica i culta. Si sabéssiu per endavant el dia que vingueu a Barcelona, jo l’avisaria i podríem tenir un primer contacte, potser a l’Ateneu?».

Deulofeu no s’ho pensa dues vegades. De cop i volta aparca les pors i els dolors i es presenta a Barcelona. Primer i espectacular contacte. El dia es plujós. Plou molt, de fet. Susana Gabancho tem que aquell senyor gran agafi un refredat. Ella no en sap res, de la seva malaltia. Deulofeu la tranquil·litza. «¡Tengo una salud perfecta!». Abans de visitar Londres i París, Gabancho visita Figueres. S’està al mas Deulofeu d’Ordis. Xerren i xerren i comencen a imaginar mons millors, utopies que es volen materialitzar, com confessa Patrícia Gabancho. «Més enllà de la immediata simpatia, en Deulofeu i en Gabancho es van asseure a xerrar seriosament, com només poden parlar dos il·luminats que es reconeixen. “Per què?”, va preguntar el meu pare, “les cultures estan condemnades a desaparèixer després de repetir-se?” “Perquè no han estat capaces d’ensenyar l’ésser humà a conèixer-se a si mateix i doncs a escapar al seu destí material”, va contestar Deulofeu sense ni moure una parpella. Ho va contestar, imagino, amb la seva veueta delicada, tot i que gruixuda: una veu destinada a no espantar a ningú. El meu pare es va quedar d’una peça, perquè en aquest dictamen s’agermanaven. A partir d’aquell moment es va convertir en l’únic especialista, fins aleshores, en la teoria de Deulofeu. Va ser per aquells temps que vam anar tots al mas, als afores de Figueres, i jo vaig pensar que era un lloc màgic o en tot cas penetrat d’alguna secreta energia lligada a coses ancestrals».

Gabancho descobreix l’Empordà i dinen als Banys de la Mercè, a Capmany, amb tota la família. Els néts se’l miren amb una certa discreció. Van a la seva. La néta, més dona, més assenyada, gaudeix amb aquell argentí que parla català i que diu que pot pensar en anglès ja que va viure un any amb el cos de marines de la Marina dels Estats Units d’Amèrica. L’estada es fa curta. Gabancho marxa amb una promesa. Portarà el «viejo sabio catalán» a despertar la consciència nacional dels argentins. Paradoxes de la vida. Mentre Catalunya navega i no sap on va, els argentins gaudeixen del mestratge de l’home que feia tant de temps que no llegia els diaris però que ben aviat, com a mínim, mirarà amb goig i íntima satisfacció les portades del principals rotatius de la ciutat del Riu de la Plata, on s’ha convertit en la icona principal.

Abelardo Gabancho torna entusiasmat a Buenos Aires amb la idea de portar Alexandre Deulofeu a l’Argentina. I ben aviat arriben les primeres notícies en una de les nombroses lletres que a partir d’aquell moment creuaran l’Atlàntic. La segona, del 30 de juny de 1977, es refereix, entre moltes altres coses, a les eleccions parlamentàries del 15 de juny, les primeres eleccions lliures des del febrer del 1936 que se celebraran a Espanya. La victòria de la Unión de Centro Democrático (UCD) assenyala la cautela del poble espanyol, que prefereix una fórmula centrista i moderada. Ningú té gaire clar el que ha de seguir. «Recibimos amplia información de las elecciones de España y vemos que han triunfado los planes del gobierno. Patricia está de lo más frustrada por los cómputos de Catalunya y no se consuela con el predominio del “sucursalismo” madrileño logrado por Suárez y el PSOE. Yo pienso que ha sido una inteligente maniobra para lograr una salida en orden y paz».

La resposta de Deulofeu surt el 6 de juliol cap a Buenos Aires. És una carta «matemàticament històrica», que torna a llegir el present però per sobre de tot a dibuixar el futur amb una perfecció esfereïdora: «Nos ha llenado de satisfacción el saber que habían llegado perfectamente a Buenos Aires y a su casa, y además con una moral magnífica ante el relevamiento del espíritu argentino. Por aquí satisfechos por el resultado, ya previsto, de las elecciones. Aquí también los catalanes nos encontramos ante la oscilación ascendente que es de decadencia para el imperio español. Podemos esperar una autonomía catalana y un camino ascendente y optimista, con la diferencia de que mientras Uds. se encuentran en la juventud de una cultura, aquí vamos hacia una etapa transaccional, después de la cual no podemos esperar para los siglos futuros más que un renacimiento cultural. Seguirá la depresión para ambas culturas. Aquí, si se hiciera caso de la ley de la historia, cosa difícil porque nos encontramos en los últimos siglos del 2º ciclo, siglos de apatía, falta de interés por los problemas espirituales y solo con ansias materialistas, que nos llevarán después de la fase ascendente que acabamos de iniciar a una nueva depresión y a la caída hacia el centralismo. Es difícil, por no decir imposible, de hacer ver a la mayoría parlamentaria española que el imperio español, de no poner el remedio, consistente en no limitar las ansias de relevamiento de las nacionalidades hispánicas, especialmente de Cataluña y Vasconia, está condenado a las nuevas oscilaciones en zig-zag, hasta llegar al momento inevitable de la desintegración total. En cambio Uds. son un pueblo nuevo y una cultura nueva que comienza con espíritus llenos de ideales y de inquietudes espirituales y con el terreno abonado para que, una vez conocido el proceso histórico, pueda salvarse la depresión o paso atrás y continuar el camino seguidamente ascendente».

El vell i el nou s’han trobat. La vella cultura catalana, aquella que va il·luminar l’Europa de l’any 1000, passa el testimoni a la nova cultura argentina, encarregada de convertir-se en el far del món futur. Tot sembla córrer a mil per hora. Així ho celebra Gabancho en una lletra del 2 de setembre. «¡Hoy es un gran día! ¡El 2 de setiembre será fecha memorable de ahora en más! ¡Deulofeu vendrá a la Argentina! ¡Ya lo he conseguido! ¡Albricias! Sí, querido amigo: ya tengo resuelto el problema. He conseguido los pasajes internacionales y también los vuelos internos dentro del país, para visitar lugares de interés. Tengo la promesa de que sean cubiertos los gastos de hostelería, de la obertura de los oídos que deberán escuchar, de apoyo de prensa, de todo, ¡caramba! ¡Qué lindo! Podemos empezar a planear seriamente su viaje».

La Fundación Ideales Argentinos, abanderada del nou pensament que s’escampa per l’Argentina despertant consciències, serà l’encarregada de dur a terme tot l’ideari de Gabancho, secretari de l’entitat. Les expectatives són colossals. Trenta dies de viatge! Tres a l’Uruguai i cinc al Brasil, uns deu coneixent el territori argentí… Bariloche, Córdoba, Salta, Tierra del Fuego… i la resta a la capital, Buenos Aires, que enamora Deulofeu. «La ciudad más bella del mundo». Però això no és tot. Publicació d’un o dos llibres, audiències oficials al més alt nivell, conferències públiques, entrevistes de ràdio i televisió, presentació a l’Academia Argentina de la Historia… i, com no podia ser d’altra manera, menjar. «Una cena en casa, cocinada con todo amor por Susana, con un grupo de amigos míos». La data prevista, març del 1978. La carta acaba amb una recomanació. «Volviendo a los temas del viaje, vaya tratando, amigo Deulofeu, de quitarse de la mente a Gabancho. Esto es cosa muy seria para mí. Si Ud. me fallara en este punto, no faltaría quien pensaría que he hecho lo que hago por deseo de figuración. Nada más lejos de esto. Olvide que me conoce. Ponga en primer término a la Fundación Ideales Argentinos, impersonal, y así irá bien. Segundo: por razones que sería largo de explicar, González Pecotche —humanista argentí, fundador de la logosofia, doctrina que proposa l’evolució conscient de l’ésser humà— es “mala palabra” en Argentina; las razones andan por el lado de los curas y son de cuidarse. Pero sí debe Ud. recalcar la necesidad de que el hombre se conozca a sí mismo, tal como surge de sus estudios de la historia. Este tema, así como el anterior referido a mi persona, los iré mencionando en todas las cartas, pues quiero que no los olvide Ud.; espero sabrá perdonarme».

L’home que no llegia els diaris es dedica a llegir les cartes que van arribant dia sí i dia també en les quals Gabancho apunta amb pèls i senyals tot el que es trobarà ben aviat. Poc amic d’escriure cartes, decideixen amb l’Abelardo que sigui la Montserrat, la néta, la que es converteixi en la secretària de l’home a qui feia mandra respondre cartes. Els mesos volen i el nou any ja és a tocar. Aleshores el destí sembla que es posi al costat de la història, com si no volgués que la humanitat conegui la llei que farà que per primer cop deixi de ser autònoma i que puguin ser els homes, finalment, els qui l’escriguin.

Pot ser tan insensible la història contra l’home que ha desvelat el seu secret? No tant. Potser es limita a advertir-lo que s’espavili a fer un darrer al·legat perquè la data de la sentència ja està anunciada. Ara, de moment, un avís. I és que el 27 de desembre de 1977 Deulofeu pateix un principi d’infart de miocardi. Les proves de l’electrocardiograma i diferents anàlisis demostren que es troba bé, però amb uns nivells de glucosa massa alts. Ell ho reconeix. «No faig bondat amb el sucre, les gotes de sacarina… es converteixen en rajos». El doctor Masoliver el sotmet a un règim molt rigorós. Prou sucre, prou greixos. Només vegetals. Ben aviat els nivells de glucosa recuperen la normalitat però no es recupera prou satisfactòriament. Està deprimit i sense força a les cames. Sovintegen els viatges a Barcelona per consultar els metges. Cardiòlegs, neuròlegs, busquen les raons del seu malestar. Però no millora. El maleït càncer fa via. Deulofeu es planteja ajornar uns mesos el viatge esperant recuperar les forces adients. Així ho comunica a Gabancho. Aquest li proposa reduir els dies del viatge, però no veu possible esperar gaire més temps, ja que al mes de juny l’Argentina es paralitzarà a causa de la celebració del Mundial de Futbol. Cal esperar la propera revisió per decidir la data. El diagnòstic és decebedor, el doctor Forment, company de feina del seu gendre, Julio, no ho pot dir més clar. «O fa el viatge ara, o ja no el podrà fer mai».

Cal afanyar-se, i molt. El deteriorament físic de Deulofeu ja és imparable. Gabancho es multiplica, refà el calendari, oblida els viatges interiors, la tornada via Perú… Es produeix un canvi necessari. Qui acompanyarà Deulofeu serà la seva filla Nuri. La Montserrat, la fidel secretària, haurà de renunciar al seu somni.

La immortalització de Deulofeu no admet demores. El darrer viatge té lloc la primera quinzena d’abril de 1978. L’esperen a Buenos Aires el 3 d’abril. Arriba en el vol 117 d’Aerolíneas Argentinas. L’Abelardo i la Susana el reben a l’aeroport i d’allà es traslladen a l’hotel Crillon, ubicat a l’Avenida Santa Fe cantonada amb Esmeralda. Esmorzen plegats. Cal descansar una mica. No gaire. Cap a dos quarts de set arriba un periodista de Radio del Plata per fer el primer reportatge. Tot seguit un passeig en auto per conèixer el centre de la ciutat. A les nou sopen a Malabia amb tota la família Gabancho, inclosa la petita Victoria, que acaba de néixer, néta del filòsof argentí, capità de navili en temps pretèrits. I l’endemà comença la voràgine. A la una cal dinar amb el comandament en cap de l’Armada, el contraalmirall Destéfani, historiador naval que serà qui el presentarà el dijous 6 a la conferència que pronunciarà als oficials de la Marina de Guerra. A la tarda, a les sis, l’esperen a la Universitat del Salvador. Títol de la ponència: «Una ley matemática rige la evolución de los pueblos». L’endemà toca atendre els mitjans de comunicació, i així sense parar serà escoltat a l’Aula Magna de la Facultat de Medicina, a l’Academia Argentina de la Historia, a l’Escola de Guerra Naval, a la seu de la Unión Latinoamericana de Abogados, al Casal de Catalunya. Però sens dubte l’acte més emblemàtic és la dissertació del dia 13 d’abril a la Fundación Rizzuto amb el títol «Argentina, punto de referencia para otras culturas». Es tracta de la darrera de les grans performances de l’home que vol que un dia tothom pugui deixar de llegir els diaris. Es produeix una mena de catarsi col·lectiva entre totes les persones que omplien la sala. «El viejo professor catalán» està cansat, la veu és com un rajolí d’aigua molt fi que amb prou feines se sent. Tot i així tots els presents connecten internament amb el savi català. Un testimoni, Ethel Genta de Leonard, secretària de la Fundación Ideales Argentinos, encara en parla impactada. «Sus ojos, que todo lo observaban sin perder detalle, eran vivaces; la profundidad de su mirada parecía escrutar hasta lo más hondo de mi mundo de pensamientos». L’estat d’ànim dels congregats evoluciona imparable cap a estadis d’ordre superior. El clímax arriba al seu punt culminant quan Abelardo Gabancho, negat per les llàgrimes i l’emoció que l’aclaparen, intenta, i ho aconsegueix, amb molta dificultat, llegir el missatge de comiat que Deulofeu adreça als argentins. «Yo he venido entonces a intentar despertar la conciencia de los argentinos a esta cara de la realidad que nos descubre la matemática de la historia. Quiera Dios sepan ustedes hacer honor a la oportunidad que la Providencia ha colocado en vuestro camino. Esta oportunidad está en relación con el proceso de la humanidad toda. Vuelvo a mi gabinete de investigación. Allí seguiré estudiando la experiencia argentina y tengan la seguridad de que todo lo que descubra en mis estudios estará siempre a vuestra disposición, como modesta contribución personal a esta importante etapa de la vida nacional. Y volveré porque así me lo pide mi corazón. Y en él habrá siempre un cálido recuerdo para los argentinos. Dejaré la ciudad de Buenos Aires, que ha causado en mi espíritu una extraordinaria impresión, al punto de considerarla la ciudad más bella del mundo, agradeciendo con la más viva emoción, en mi nombre y en el de mi hija, todas las atenciones recibidas. ¡Adiós Argentina!».

Les paraules commouen els assistents, es miren entre ells cercant complicitats, com si demanessin permís per deixar sortir de dins, molt de dins, tanta emoció, una barreja d’alegria sincera i responsabilitat conscient. «Había lágrimas surcando las mejillas de todos los presentes; a mi lado, con una emoción que no lograba contener, el periodista de uno de los medios gráficos más importantes de Argentina y también del mundo, de pie en una silla exclamaba: “¡Este hombre es único! ¡Escucharlo hablar así es acercarse a Dios!”».

En mig d’aquell tour de force hi ha temps per gaudir de la companyia de Gabancho i la seva muller, de conèixer el «grupo de jóvenes», estudiants de logosofia que escolten embadalits el «viejo sabio catalán», per conèixer l’astròleg Aguilar i per gaudir de les «tardecitas de Buenos Aires» tot caminant de bracet amb el seu gran amic que se li acosta, carinyós, i li parla a cau d’orella, aquella que encara és capaç de sentir-hi una mica. Gabancho se sent molt a prop d’aquell home gran que sap que viu els darrers dies de la seva vida física. Que sap que el seu viatge s’acaba, però que ha arribat a bon port i que sobretot ha trobat qui s’encarregarà de fer sobreviure la seva obra. De convertir-lo, ara sí, en immortal. Vides lligades per sempre. Mentre caminen Gabancho somriu beatíficament. Se sent feliç d’haver fet allò que calia. Recorda la imatge tan debilitada que presenta «Don Alejandro» el dia de la seva arribada, com es va recuperant dia a dia, les protestes de Deulofeu que li diu mig en broma, mig seriosament «vos, querido amigo, vos, me querés matar». Gabancho, mentre passegen, torna a somriure, tot mirant el cel blau de Buenos Aires. Ha estat la teràpia ideal, el darrer i definitiu reconeixement que aquell home rebria després de tants anys de treball i oblits, després de tantes negacions. «Se lo merecía, tal vez mucho más de lo que ustedes, sus familiares, pueden imaginar, y me siento feliz de haber podido hacer esto por él».

El viatge sens dubte perllonga una vida que en aquells moments penja d’un fil. Ha estat la culminació d’una vida dedicada a una única passió: explicar les claus que portin la pau al món. I ara sap que a més de la Matemàtica de la Historia ha trobat un corrent de pensament, una filosofia idealista i ideal, aquella que explica la necessitat que té l’ésser humà de saber qui és i que, a més, explica com aconseguir-ho. La cultura argentina és la que desvelarà l’arcà més ben guardat. S’acaba el viatge, avui és dia 16 d’abril. Sopar de comiat a Malabia amb Abelardo, Susana i els amics més íntims. I després? «A hacer nonito hasta el día de la partida y ¡Buenos Aires se acabó!».

Ja a l’avió, camí de casa, sobre l’Atlàntic, l’home que no llegeix els diaris té temps de reflexionar sobre l’experiència que acaba de viure. El descobriment del Gabancho filòsof, hereu primer de la concepció filosòfica creada per González Pecotche, el porta a escriure unes reflexions que escriu de pressa i corrents en un tros de paper amb el logo de l’hotel Crillón. Són les vuit en punt del vespre, hora de la ja enyorada Buenos Aires. Quelcom ha sacsejat l’esperit de Deulofeu, que per primer cop sap que la humanitat pot canviar el seu fatal destí. Ho sap ell, molts poc ho sabran. Alguna turbulència fa que l’escriptura es compliqui. La lletra és la seva, la de sempre, la de quan tenia vint anys. És un nou Deulofeu que s’emportarà els darrers aprenentatges a la tomba. Potser perquè sap que si a la vella Europa no li han donat crèdit quan ha exposat la llei històrica que determina el present i el futur de tots els pobles de la Terra, afegir ara que ha aprehès incondicionalment el pensament que anima la nova cultura argentina i que només aquesta té la clau per tal que l’ésser humà esdevingui, per fi, algun dia, el rector de la seva vida convertiria els seus darrers dies en una inacabable, absurda i bizantina disputa. Ja no en té gens de ganes. Les paraules les adreça, com no pot ser d’altra manera, al seu amic argentí: «Me he pasado la noche haciendo reflexiones sobre su posición filosófica. Es muy importante y representa un nuevo eslabón ascendente al idealismo y monismo filosófico. Es necesario que usted escriba este libro, continuación de Hacia la conciencia nacional. Y esto solo puede hacerlo usted, pues de lo contrario sería usurpar sus ideas. Ya digo que me he pasado gran parte de la noche pensando en su posición filosófica y es necesario que esta se conozca, puesto que nos señala un avance filosófico sobre las culturas que han precedido a la argentina…».

L’arribada a Madrid és molt desagradable. Fa molt fred i es refreda. Es veu obligat a enclaustrar-se tres dies a casa. El dia 21 toca revisió mèdica. El resultat és satisfactori però l’obliguen a quedar-se a casa uns dies més. Només surt el dia 1 de maig per assistir a un sopar amb motiu de la XVIII Fira del Dibuix i de la Pintura, de la qual ha estat nomenat president d’honor. Només dos dies després, el 3 de maig, el dia de la Santa Creu, festa major de la capital empordanesa, Deulofeu rep una tremenda sotragada. El seu gendre Julio, el marit de la seva filla Montserrat, mor en un accident d’automòbil. Continuen uns dies de depressió i pessimisme. Tot el vell imaginari s’ensorra definitivament. Les velles creences, els coneixements acadèmics… tot per a què? Res explica res. «Déu no juga als daus», afirmava Einstein. Per Deulofeu, aquest Déu no sap a què juga. No es resigna, no entén per què ha passat això. Se sap vell, acabat, sense esperança, amb prou feines uns mesos. Però el destí s’emporta un home jove, pare de tres fills. Res té sentit. Ràbia i desesperació.

Però la vida segueix fent via. Continua llegint incansablement els llibres de González Pecotche. Busca respostes en les seves enseñanzas transcendents. Ha llegit El espíritu i ho vol compartir amb Gabancho. «Estoy leyendo El espíritu de Pecotche y quería darle mi impresión sobre la misma. Respecto a esta, estoy totalmente de acuerdo en que el hombre es un ser aparte de los demás seres de la Creación y por lo tanto no creo en la teoría de Darwin. Estoy también perfectamente de acuerdo con el contenido de la página 49, en que el Creador ha dotado al hombre de facultades anímicas y espirituales que le permiten no tan solo deambular por el mundo, sino preguntarse cuáles son los elevados fines de su existencia. También estoy de acuerdo que para aprender a conocer a Dios hay que conocer sus leyes, y que la ley biológica o matemática-biológica es la que nos acerca al cumplimiento del proceso humano y que puede conducirnos a evitar las catástrofes que entorpecen la evolución de los pueblos».

De mica en mica recupera el ritme. El dia 24 de maig va a Barcelona amb la seva filla Nuri i el seu nét gran, Francesc. Vol anar a veure el doctor Isamat. Abans, al migdia, dinen amb la Patrícia Gabancho. Deulofeu vol saber una cosa, vol saber la causa de la catalanitat d’aquella argentina que un dia es va despertar i va decidir anar a viure a Catalunya. L’Abelardo no l’hi havia volgut explicar, pensava que ho havia de fer la seva filla, si volia. I ho fa durant aquell àpat. Deulofeu té en gran concepte la Patrícia com a escriptora, com a coneixedora profunda de la realitat catalana. Però és en aquell dinar quan s’adona de quelcom més. «Pero fue ayer durante la comida cuando nos explicó la forma como desde Buenos Aires había ido penetrando en su alma el convencimiento de que su espíritu era el de Catalunya que se había en ella encarnado. Me di cuenta de que no se trataba de nada superficial o de una inteligencia visionaria, sino de algo muy profundo, problema que entra de lleno en el estudio del espíritu humano, del paso del monismo filosófico al nuevo paso adelante el cual no se ha dado aún en las filosofías pasadas. Parece como si el Creador hubiera querido mostrarle en su propia hija un ejemplo vivo del hasta hoy incomprensible misterio del espíritu humano. Se lo dije a ella misma, que desde aquel momento era el ejemplo vivo del gran misterio que hay que desentrañar».

Les meditacions transcendents de Deulofeu es barregen amb la seva habitual i frenètica activitat. Té pràcticament a punt el volum novè de La Matemàtica de la Història, el dedicat a les cultures hitites, sumèria i egípcia. Però decideix ajornar-ne la publicació perquè vol fer la segona edició de Catalunya i l’Europa futura, el seu primer llibre. L’ha rellegit. Ho explica, com no podia ser d’una altra manera, al seu amic de Buenos Aires. «En realidad es el primer volumen de La Matemática… y fue publicado hace 44 años. En él ya aparece el gráfico de las culturas que no he tenido que modificar en absoluto y es un libro que parece haber sido escrito hoy, puesto que su contenido es de pura actualidad y es una nueva demostración de la inalterable ley de la historia. Además, es una obra totalmente extinguida por cuanto al terminar la guerra y al entrar los llamados nacionales a Barcelona, los ejemplares depositados en la librería Catalònia fueron quemados».

L’home que no llegeix els diaris acaba, sense saber-ho, de tancar el cercle. El cicle ontogènic de la vida i la mort està a punt d’acabar-se. Ja només l’espera… la immortalitat. El rellotge de la història marca les darreres hores. Les busques ressonen per darrera vegada. Tic… tac, tic… tac.