EPÍLEG
«M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida».
WOODY ALLEN, cineasta (1935)
Com pregona l’himne nacional de Catalunya, «Els segadors», els catalans «quan convé seguem cadenes». Ara només cal decidir si a la humanitat li convé o no segar les cadenes que encara subjecten el jou de la ignorància que pesa sobre la Matemàtica de la Història. Carles Fages de Climent apel·la a la condició de farmacèutic de Deulofeu per entendre la seva obra magna, però la dificultat que porta implícit el seu reconeixement. «Es un farmacéutico que ha pretendido medicar y dosificar la historia. Como sea que la historia alarga más que nosotros, moriremos sin saber exactamente la extensión de sus teorías».
Ara, quatre dècades després de la mort d’Alexandre Deulofeu, la història ja sap l’extensió de les seves teories. La història ja s’ha manifestat amb exemples clars i contundents com la desfeta de l’URSS, la reunificació d’Alemanya i els signes manifestos d’una propera desfeta espanyola. La història ja ha avalat Alexandre Deulofeu i només manca que ho faci la humanitat en el seu conjunt i Catalunya en particular. Deulofeu ha semblat definitivament mort durant anys i panys, però adaptant una de les sentències més cèlebres del seu amic Francesc Pujols quan deia que «el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors», revifarà? Rebrotarà Alexandre Deulofeu malgrat els seus il·lusos enterradors?
El temps, aquest escultor implacable de la història, es pronunciarà novament. El que sí que queda clar, quaranta anys després, és que els diaris segueixen explicant la història a la seva manera i només qui els llegeix coneixent la Matemàtica de la Història esdevé capaç de llegir entre línies i homenatjar íntimament, potser amb un punt agredolç, l’home que no llegia els diaris.