XIV. UN GENERAL VENEÇOLÀ

EDMUND BURKE,
polític i filòsof britànic (1729-1797)

Si l’home que no llegia els diaris hagués llegit La Vanguardia Española del 28 de setembre de 1961 hauria pogut seguir el guirigall en el qual s’havia convertit la divisió de la ciutat de Berlín, ell que l’hauria evitat de totes totes si mai l’hi haguessin consultat. Si n’estaven de malament, les coses, que un breu explica que la policia del Berlín Est té ordres de disparar a matar —i no trets d’advertència com fins ara— contra tots aquells que fugin al Berlín Oest, independentment de si els trets van justament en la mateixa direcció. El canvi d’estratègia el confessen alguns policies orientals que també han fugit. Berlín treu fum. La divisió dels districtes soviètic, francès, britànic i nord-americà és el paradigma del joc de tensions i distensions que marca la Matemàtica de la Història, en aquest cas a petita escala, en un entorn urbà que concentra el més calent de la Guerra Freda.

Però aquell dia, l’home que no llegia els diaris segurament està immers en lectures més suggestives que el mantenen en els seus llimbs intel·lectuals absolutament aliè a allò que una màquina d’escriure va martellejant sobre un paper de ceba que esdevindrà una carta que arribarà a la farmàcia de Figueres gairebé com un volant per demanar una recepta que curi els mals de la història.

A vegades la història es mou, o més ben dit pot arribar a moure’s, per l’efecte papallona. O és que no és un paradigma d’efecte papallona que a finals de la dècada dels cinquanta del segle XX un home surti a passejar un dissabte amb la seva dona per Caracas i acabi provocant que els oficials dels Estats Units llegeixin des del Pentàgon sobre la teoria d’un farmacèutic d’una petita ciutat catalana? «Por la calle Real de Sabana Grande de Caracas yo iba paseando con mi esposa y nos paramos en la librería y vimos en la vitrina La Matemática de la Historia y entonces entré, lo compré y lo leí. Y me di cuenta del concepto fundamental y profundo de ese tema y hablaba de la Unión Soviética que entraría en desintegración y entonces, claro, eso me llamó mucho la atención». Qui ho explica és un venerable avi que s’acosta al centenar d’anys però que quan La Matemática de la Historia es va creuar a la seva vida era tinent coronel de l’exèrcit veneçolà. Víctor José Fernández Bolívar queda captivat per aquella teoria tan disruptiva. Un home d’armes rendint-se a la teoria d’un home de pau que en comptes de ser una arma de destrucció massiva vol servir a la causa de la conciliació massiva. El militar demana per carta més obres a Deulofeu i l’any 1960 se’n va a visitar-lo a Figueres per, durant vuit dies, submergir-se totalment en el mar de la Matemàtica de la Història, a còpia d’escoltar les reflexions erudites d’aquell farmacèutic que li obre els arxius que ho revelen tot.

L’any 1961 Fernández Bolívar es matricula a l’Escola de la Guerra de l’OTAN a París. Entre classe i classe sota el sostre d’aquell edifici imperial, construït durant el regnat de Lluís XV, que clou el Camp de Mart i ha tingut com a alumne Napoleó, el coronel veneçolà va devorant els llibres que el filòsof de la història, ja un mite particular, li va fent arribar. L’estiu del 1962 torna a visitar-lo al mas d’Ordis. Les reflexions del farmacèutic el tornen a il·luminar. «Mucho cambiarían las cosas si se estudiara profundamente la historia como usted lo ha hecho». De Figueres a París, de París a Figueres, el correu no s’atura. El militar pregunta i repregunta. Que si quan comença i per què el primer cicle de l’imperi dels Estats Units, que si el descobriment d’Amèrica el 1492 hi té res a veure, que com se sap si els imperis es troben en un cicle o en un altre, que si l’URSS desapareixerà o no després d’una Tercera Guerra Mundial, que si els Estats Units entraran en depressió després d’aquest mateix hipotètic nou conflicte… «Sr. Deulofeu, disculpe que le haga tantas preguntas, pero he encontrado sus obras después de leer historia, las únicas acertadas no solo de vista de conjunto sino la base que hace caer tantos ensayos históricos y tantas obras huecas». Deulofeu té el costum d’escriure en brut la resposta a les cartes als reversos de les que acaba de rebre. Gràcies a això podem saber com respon als interrogants que li planteja el seu alumne uniformat amb frases sorprenents però amb la seguretat de qui sap què ha de passar. «Con o sin bomba atómica no dudo que el resultado será el indicado. Rusia, a pesar de poseer la bomba atómica no la utilizará, en cambio China la poseerá en el momento preciso y, en caso necesario, no dudará en utilizarla».

El coronel s’ha rendit de tal manera a la tesi deulofeuliana que en porta una de cap. «Tanto me ha gustado su trabajo sobre la ley de la historia con su enunciado y explicación de cada uno de los puntos que tiene su libro La Matemática de la Historia, que lo he tomado como base para hacer un estudio desde el punto de vista de la estrategia general y operacional y plasmar un trabajo que he pensado sea mi tesis a presentar en mis estudios militares». Deulofeu celebra la notícia i amb moltes ganes assessora aquell alumne insospitat que qui sap si pot acabar essent el catalitzador per aconseguir la pau al món. Aquest és el leitmotiv deulofeulià i Fernández Bolívar, l’esperança blanca. «Es ya un hecho que la Matemática de la Historia cambia grandes aspectos del arte de la guerra». La conclusió del coronel sud-americà desborda optimisme i ambició. La finalització l’any 1963 de la seva tesi Los principios matemático-históricos, la interpretació militar de la teoria de Deulofeu, esdevé tot un èxit acadèmic per al coronel Fernández Bolívar, que cinc anys més tard acabarà promocionant-se a general.

Una tesi tan singular com la del coronel Fernández Bolívar desperta la curiositat entre les autoritats i els seus companys de la 76a promoció de l’Escola de la Guerra de l’OTAN. Sense anar més lluny se la llegeix el mateix ministre de Defensa francès. I més enllà de la curiositat, en altres casos hi ha l’interès. «Deseo también comunicarle que mi tesis es ahora la primera parte de toda la Interpretación Militar, pues hice una segunda parte que entregué a los norteamericanos en diciembre de 1963. […] Los norteamericanos me dieron ánimo y calor y en consecuencia se la di a ellos esperando su contestación en Caracas». L’exèrcit dels Estats Units vol tenir una còpia ben resguardada. Potser ha entès que aquí hi ha la clau de tot? El jove imperi americà pot, des d’ara, si vol, controlar la seva pròpia història. Només cal que aparegui un president que entengui que els americans han d’oblidar qualsevol vel·leïtat expansionista i replegar-se sobre ells mateixos. Tan senzill com aplicar una màxima de l’estil «Amèrica per als americans».

La projecció que dóna Fernández Bolívar a la Matemàtica de la Història del seu admirat Deulofeu no deixa de topar, però, amb resistències, misteris o, qui sap si il·lusions il·luses o falses promeses. És el cas del financer Moises Rodrigues-Ely, un ciutadà canadenc que il·lusiona el farmacèutic de Figueres, com confessa al mateix militar. «Este señor leyó también La Matemática de la Historia y ha venido a verme e incluso se ha instalado en Figueras, donde residirá durante dos meses. Me ha dicho que La Matemática traducida al inglés, editada en Canadá, podrá constituir un gran éxito editorial. […] Su plan es, para mí, magnífico. En el momento que el libro esté editado en francés y en inglés tendría que ir al Canadá con el fin de dar unas conferencias en la televisión americana». La via canadenca segueix el seu camí i Rodrigues-Ely no s’hi posa pas per poc. Al Quebec s’ha produït la Revolució Tranquil·la, liderada pel primer ministre Jean Lesage, i Rodrigues-Ely considera que és un bon moment per convidar Deulofeu a la Universitat Laval del Quebec atès el desvetllament cultural de la comunitat francòfona del Canadà. «Evidentment penso poder-vos ajudar. […] Aviat em retrobaré amb un gran editor de Mont-real per tractar aquesta qüestió, però prepararé bé l’atmosfera amb gran, gran esperança. […] PS: M’acontentaré de presentar-vos sense cap mena d’ànim lucratiu». Però la via canadenca acaba en via morta.

L’intercanvi de lletres entre Deulofeu i Fernández Bolívar s’allargarà més enllà de París, pràcticament fins a la mort de l’home que no llegia els diaris. A diferència de l’obra de Gabriel García Márquez El coronel no tiene quien le escriba, el coronel veneçolà, sí. El militar no es limita a satisfer el seu currículum acadèmic amb una sola tesi, sinó que va publicant nous treballs que sempre envia a Deulofeu. «Constituye para mí un gran honor todo ello y espero continuar el trabajo hacia otros idiomas para abrir una gran vía para quien se merece, como lo digo en el libro, los mayores honores por parte de la humanidad en su labor investigadora al descubrir la matemática de la historia. Ya he comentado con personas interesadas de diferentes países la superioridad de su trabajo con el de Toynbee y Spengler, cuando en ocasiones se entra en el plano de las comparaciones y análisis». El coronel s’implica al màxim en la difusió de la seva interpretació militar aprofitant els mitjans de comunicació veneçolans i el contacte amb organismes nacionals i internacionals vinculats amb la defensa. Des de l’OTAN mateix, a les escoles militars de la República Federal Alemanya, Bèlgica i els Estats Units fins ben entrada la primera dècada del segle XXI, quan distribueix els seus treballs a una llarga llista de governadors nord-americans, com ara el de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger; o el de Florida, Jeb Bush; o al Pentàgon, seu del Departament de Defensa dels EUA; a l’expresident Bill Clinton, o al secretari general de l’ONU, Kofi Annan. I ho fa sempre corejant el nom de Deulofeu als quatre vents.

La relació amb el general de l’exèrcit de Veneçuela madura fins al punt que Fernández Bolívar aconsegueix fer realitat finalment un somni com és que el seu mestre visiti Caracas per fer-hi un seguit de conferències i concedir diverses entrevistes als mitjans de comunicació. S’hi afegeix el fet que a Veneçuela, concretament a Macuto, hi viu Grau, el seu inseparable company de desventures musicals durant l’exili. El febrer del 1975 Deulofeu arriba a Veneçuela. Ja porta a les espatlles vint-i-tres volums de la Matemàtica de la Història, molts més dels setze previstos anys enrere. A la capital hi té programades tres conferències. Una al Centre Català, sota el títol «Catalunya, bressol de la cultura europea», la segona a la Casa del Escritor, presentat pel general Fernández Bolívar, i una tercera davant del Consejo Venezolano de la Paz, vinculat al Consell Mundial de la Pau, organització no governamental reconeguda per l’ONU, amb la qual coopera regularment. Totes tres seran transcendentals pel que fa a l’èxit, però dues tindran una repercussió personal molt especial. Al Centre Català, Deulofeu està a punt de plorar. «Amics, agraeixo les paraules del vostre president, i jo no podria pas començar aquesta conferència sense fer referència a l’extraordinària impressió que jo he tingut al venir a aquests actes. El primer lloc, aquesta admirable ciutat ja em va impressionar, però el que m’ha deixat encara em fa l’efecte més admirat, és el fet de que jo tinc la impressió que no he sortit de Catalunya. Tant és, que no sols no he sortit de Catalunya, sinó que em trobo amb una Catalunya més esplendorosa, més optimista i més aixecada que no pas la que desgraciadament tenim a casa nostra. I això fa que digui que en arribar m’he trobat que des que sóc aquí no he hagut de parlar ni una sola paraula en castellà, fora d’alguns hostes que són veneçolans i castellans. De manera que surto al carrer, me’n vaig a una llibreria i tothom em parla en català. Vaig a una altra llibreria, i igualment, pertot em trobo amb gent que parla català i després, ja no en parlem pas, vinc aquí i això és impressionant, aquest vostre casal és una cosa, que, vaja, em quedo tan sorprès, que ja dic, que no m’ho acabo de creure que jo hagi sortit de casa. Per la paga, fan una funció de teatre, l’altre dia, amb uns actors admirables, i no sols admirables sinó que a més són polonesos, almenys una part d’ells; és a dir, tot plegat fa que jo em trobi aquí en un ambient, que ja dic, dubto que hagi sortit de casa, i no vull allargar-me amb això perquè potser acabaria plorant, enteneu que m’he emocionat». La xerrada de Deulofeu acaba amb una ovació colossal. A la Casa del Escritor, repeteix èxit després d’un torn de preguntes que s’allarga més d’una hora. Una crònica periodística de Caracas el titlla de «sabio catalán», talment com si fos el personatge de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez.

Però la que va tenir i encara a dia d’avui pot tenir una significació molt especial és la que va pronunciar davant del Consejo Venezolano de la Paz, com Deulofeu confessa a la seva Pepita: «La reunió amb el Consejo Venezolano de la Paz fou un èxit complet, m’emplenaren de preguntes a les quals vaig respondre satisfactòriament i ho prova el fet que va insinuar-se la presentació del meu nom com a candidat al premi Nobel de la Pau. No us podeu pas imaginar ni remotament l’expectació que hi ha a Caracas per la meva arribada. La ràdio ja va anunciar-la. Ahir vaig donar la meva primera charla que diuen aquí a la ràdio, en què no em limitaren el temps i vaig parlar més de mitja hora, i aquesta transmissió, que comença a les 7 del matí, l’anaren repetint fins al migdia». Alexandre Deulofeu, presentat com a candidat a premi Nobel de la Pau? Una incògnita encara avui per resoldre, però que deixarà de ser-ho l’any 2025, quan l’Acadèmia Sueca, complint els estatuts de la Fundació Nobel, que fixen un termini de cinquanta anys de secret vers la informació sobre els nominats, proposants, investigacions i opinions relatives a la concessió del premi, permeti aclarir-ho. En qualsevol cas, Deulofeu té clar per què la pau sol brillar en moltes ocasions per la seva absència. «Los dirigentes mundiales són los causantes inconscientes de las muchas catástrofes que hay». Les declaracions de Deulofeu a la premsa veneçolana destil·len la seva poca fe habitual en l’espècie humana. La humanitat no progressa, mantra deulofeulià per excel·lència sense un mil·límetre d’esperança a l’hora de confiar que eviti els seus errors. Immers ja en la seva pròpia decadència biològica, que tot ésser viu ha de passar i que ningú té tan clar com ell mateix, només albira certa esperança en latituds no gaire allunyades del Carib.

El 1970 publica La pau al món per la Matemàtica de la Història i té un missatge per als Estats Units. De la rebotiga de la farmàcia de Figueres al Despatx Oval de la Casa Blanca. «I posats a fer recomanacions als països que encara no coneixen la llei de la història, aconsellaríem als Estats Units que sense més espera abandonin la lluita del Vietnam i retirin les seves tropes de l’Àsia, perquè contra la Xina no hi tenen res a fer». El president Richard Nixon encara s’espera tres anys. Si l’home que no llegia els diaris hagués llegit La Vanguardia Española del 28 de gener de 1973 hauria comprovat com, una vegada més, ell no s’equivocava. El dia abans els Estats Units signaven els acords de París per abandonar el Vietnam. Potser si s’haguessin llegit amb més atenció la tesi del general Fernández Bolívar… Però als Estats Units no estan per aplicar els remeis d’un farmacèutic. Com a màxim només estan disposats a parar l’orella, però no pas per escoltar-se’l a ell, sinó al violoncel·lista Pau Casals a l’Assemblea General de l’ONU a Nova York el 24 d’octubre de 1971, sense que els Estats Units fossin conscients que aquell català universal sí que tenia en la paraula deulofeuliana una guia a seguir. «Deixeu-me que us digui una cosa. Jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: totes les autoritats de Catalunya al segle XI es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… Pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres… això és Catalunya». Sembla com si Pau Casals saludés entre línies la idea deulofeuliana segons la qual, efectivament, Catalunya era la mare de la cultura occidental i la terra d’on neix la solució a les guerres. Posats a fer, Deulofeu continua amb la seva, de guerra. «No sabem per què som aquí i fins quan. El millor és treballar».

Si l’home que no llegia els diaris, entre feina i reflexió, hagués llegit El Correo Catalán del 22 de desembre de 1972, hauria topat amb una notícia encapçalada pel titular «Firma del Tratado Interalemán con aires de paz navideña». Aquella Alemanya que ell preveia forta i investida amb l’autoritat que li atorgava la llei de la història s’anava soldant. Però ell està massa entretingut per comprovar com tot es va corroborant. A efectes pràctics, de què li serveix anar corroborant si només quatre gats li fan cas i el món és incapaç d’entendre que cal fluir amb la història? Deulofeu mata els neguits tornant a la geopolítica amb artilleria pesant. Ni més ni menys que cinc llibres consecutius entre els anys 1972 i 1974 amb la seva Editorial Emporitana. Per una banda Lluita d’imperis, primera part parlant del cas persa, macedoni, cartaginès, romà i bizantí, seguit de Lluita d’imperis, segona part per tractar els imperis teutònic, anglosaxó, polonès, danès, noruec, víking, lituà, suec i moscovita, per acabar amb El segon cicle europeu. El procés polític i social. Si en els dos primers parla dels processos imperials d’unificació política, en aquest tercer centra les seves aportacions en el moment de fragmentació demogràfica a Europa fa mil set-cents anys per fer entendre que som a l’inici de repetir el cicle. «Són faves comptades».

Però a banda d’actualitzar i concretar la seva teoria, també té temps per a un relat molt més íntim d’un valor extraordinari, com és el que reflecteixen els dos volums de les Memòries de la guerra i de l’exili, que publica el 1974. Són uns anys, aquells setanta, en els quals la relació amb Salvador Dalí s’ha intensificat. El pintor té al forn el projecte del Teatre Museu Dalí i convida Deulofeu a visitar les obres juntament amb l’alcalde Ramon Guardiola. Les visites a la farmàcia són recurrents. Pocs dies després de la inauguració del Teatre Museu Dalí, el 28 de setembre de 1974, Dalí torna a la farmàcia, i al redós de la rebotiga, consulta el seu savi de capçalera. «He vingut per fer-te dues preguntes: jo sóc monàrquic i crec que la monarquia és el règim adient». Perplex, Deulofeu entoma la segona: «Quin criteri tens tu sobre el més enllà, perquè avui s’ha demostrat que la matèria no existeix, que el que en diem matèria es pot esfumar i desaparèixer. Què hi dius?». Deulofeu veu a venir que la cosa va per a llarg. «N’haurem de parlar amb més repòs». I què acaba responent Deulofeu a les inquietuds de Dalí? Doncs que en efecte es tendeix a un règim monàrquic, però europeu i amb el tron a Berlín. «Alemanya es troba ja en plena hegemonia econòmica —com ja havia vaticinat una quinzena d’anys enrere quan era una desferra vençuda—, seguirà l’hegemonia política i aquesta s’estendrà sobre els pobles mediterranis i seguidament sobre França i Anglaterra. El Mercat Comú i les altres organitzacions existents preparen el pas cap a l’hegemonia germànica; unides les dues Alemanyes entrarem a la fase de plenitud de l’imperi alemany, que s’estendrà per Europa, excepte als pobles nòrdics i les terres eslaves i quedarà constituïda la gran monarquia europea d’acord amb la intuïció daliniana». I sobre el més enllà i la matèria que s’esvaeix? «De nou he d’estar d’acord amb el teu criteri […]. La matèria en el seu concepte usual no existeix, és el moviment dels electrons que engendra la massa, sense aquest moviment la matèria desapareix i després, què?».