II. 1929

ESTRELLA DE DIEGO, escriptora (1958)

L’home que no llegia els diaris, despistat com és, sembla que aquesta vegada no s’ha deixat el violí, l’instrument que li ha salvat la vida, una mena de salconduit sonor. No es pot queixar. No li manca sostre ni plat a taula. La misèria va i ve com el pèndol d’un diapasó que marca el temps. Ara butxaques plenes, ara butxaques buides. En aquests moments viu sense cap mena de luxe, però sense estretors doloroses. I recorda. Camina distret, somriu sense saber-ho, quan li ve al cap un d’aquells dies en què tot varen ser flors i violes. Rememora aquell dia —«el dia»—, un 14 de juliol de 1929. I la seva memòria decideix recuperar un escrit que li va fer el seu amic Alfons Puig, company de viatges, taules, sobretaules i música, molta música, a La Veu de l’Empordà.

Fecunditat, amor i eternitat. Les claus de la felicitat. Que enrere arriba a quedar aquella vida vestida d’entusiasme, passió, gaudi pel viure i, fins i tot, d’eternitat. En aquell 1929 encara no ho sabia ben bé tot, però començava a intuir moltes coses que justifiquen la carta que acaba d’escriure en el racó del bistrot. Segurament aquell any és un dels més mentiders de la història. Sí, res és el que sembla o el que es veu o, senzillament, el que es vol veure. Potser per una qüestió de supervivència, de suportar de la millor manera possible aquest trànsit, inexplicable, absurd, que és la vida.

El 1929 s’enceta ple d’optimisme. Han passat quinze anys i les ferides profundes causades per la conflagració mundial comencen a cicatritzar. La societat, cofoia, puja al carro de l’optimisme generat per una economia en alça que lideren els EUA i Alemanya. Efectivament, l’Alemanya del president Hindenburg, gràcies a la racionalització del sistema productiu torna a ser present a tots els mercats, i als EUA un president Hoover eufòric, irracionalment eufòric, anima els estalviadors americans a jugar-se-la a Wall Street. Fins i tot la dictadura de Primo de Rivera es suavitza i aquest anuncia la fi del seu mandat. Barcelona s’afegeix a aquesta dolça etapa convertint-se en la seu de l’Exposició Universal. Tot està encaminat. S’albira una llarga etapa de progrés, de pau i tranquil·litat. Els feliços anys vint volen donar pas a uns encara millors anys trenta. Res més lluny de la realitat. Com ja sabem, tot això acaba esdevenint només un miratge.

I el 1929 ha de marcar per sempre la vida del jove Alexandre. El seu esdevenidor queda perfectament dibuixat sense que ell en sigui gaire conscient. El destí li atorga una càrrega feixuga, la d’haver-se de convertir en el cronista de la més gran de les històries. Però no pas del passat, sinó de les que han de venir, totes tan diferents, però tan determinades, tan lligades entre elles. I totes l’han d’afectar profundament. I d’aquesta manera comença a dibuixar les línies mestres del seu pensament, de la seva teoria, aquella que un dia hauria de portar el món a assolir la pau i, per tant, a deslliurar la humanitat del seu destí fatal. Però alhora Deulofeu lliga tota la seva existència a tot allò que la història ha decidit que ha de ser. Ni ell, se’n pot deslliurar.

Efectivament, el 1929 no és un any com qualsevol altre. Moment històric, dionisíac fins i tot, per saber amagar un futur que, des que el jove Deulofeu l’explica per primer cop el 26 de febrer, deixa de ser un país estrany, almenys per a qui fos capaç d’alliberar-se d’un excés d’orgull i escoltar amb humilitat les paraules sàvies de qui aleshores es podia considerar un aprenent de bruixot. Aquell dimarts, a les deu de la nit, al Casino Menestral de Figueres, l’associació cultural Atenea hi té anunciada una xerrada titulada «La decadència d’Occident», a càrrec d’Alexandre Deulofeu, de qui a la invitació es destaca que «les simpaties de què ben justament disfruta l’il·lustrat conferenciant fan esperar que la nostra sala d’actes s’omplirà d’una multitud freturosa de saber». Expectació extrema confirmada amb un ple de gom a gom, en efecte, àvid de noves descobertes. Deulofeu arriba al Casino Menestral com l’ambaixador d’una nova visió de la història i en presenta les credencials. Ha manllevat el títol de la conferència d’un llibre de tapes vermelles de l’alemany Oswald Spengler, publicat el 1918 i que ell ha descobert el 1925.

Alexandre Deulofeu escolta la presentació del seu «pare espiritual», Josep Puig Pujades, escriptor i polític figuerenc que abans de l’exili provocat per la Guerra Civil, a causa de la seva militància a Esquerra Republicana de Catalunya, acaba ocupant diversos càrrecs electes i institucionals a la Generalitat republicana i és jutjat i empresonat juntament amb el president Lluís Companys pels fets del Sis d’Octubre del 1934. Puig Pujades lloa «les nobles qualitats del jove conferenciant, que es palesen així mateix en els àrids viaranys de la filosofia que en els plaents caminals de la música, en l’art de la qual mostra sovint un ver mestratge».

La dissertació agafa uns aires francament pessimistes. Deulofeu recorda com la Primera Guerra Mundial ha restat el poder moral d’Europa enfront dels pobles no europeus. I a més ha provocat una desorientació cultural i artística formidable que ha fet pensar en la decadència definitiva del Vell Continent, tesi argumentada per bona part de la intel·lectualitat alemanya i especialment per Spengler, que defensa una mirada vers Orient, el món clàssic, a tots els pobles que no vulguin ésser arrossegats per la caiguda d’Occident.

Deulofeu ha extret una primera conclusió, encara en brut: «L’evolució històrica passa per dues fases alternatives que es caracteritzen, la primera, per una divisió extraordinària d’Europa en una munió de pobles que tenen una vida política independent, i la segona, perquè inversament tots els pobles queden sotmesos sota la tutela d’uns pocs pobles dominadors; fent remarcar alhora que les fases de gran llibertat coincideixen amb grans produccions culturals i, contràriament, les èpoques de gran unificació coincideixen amb èpoques estèrils, durant les quals s’estenen les cultures produïdes en èpoques anteriors».

Alexandre Deulofeu exposa les bases del seu pensament i continua davant una audiència bocabadada. «Amb paraules justes i serenes —continua la crònica de La Veu de l’Empordà—, defineix el patriotisme i l’imperialisme, comparant Grècia, poble ponderat, harmònic, que sent el culte a la bellesa, amb Roma, poble pràctic i materialista. Així arriba en Deulofeu a l’època present, en la qual veiem com a primera conseqüència de la guerra europea —Primera Guerra Mundial— la desintegració de l’imperi d’Àustria-Hongria, amb l’aparició de les antigues nacionalitats medievals. La desintegració de part de l’imperi alemany i el dels tsars dóna vida pròpia a aquelles nacionalitats com Polònia, Lituània, Estònia, que ja existien a l’edat mitjana. I finí en Deulofeu la seva interessantíssima conferència amb la demostració que les grans cultures germinen en les èpoques de desintegració i es desenrotllen durant una època de llibertat». «És indubtable —diu Deulofeu— que l’avantguarda intel·lectual europea busca febrosa una nova cultura. Estem cansats de les cultures passades: tot el que es continua fent a base d’aquestes cultures, diuen les noves promocions avantguardistes, no serà res més que tornar a repetir malament allò que han fet els altres; s’imposa la creació d’una estètica, es fa necessària l’aparició d’un nou concepte de l’art».

L’apotecari, que no tardarà gaires anys a veure on hi ha l’origen de la cultura que ha de ser el referent d’Europa, ha començat fort filosofant sobre la història. No opina, simplement descriu allò que ha començat a veure. Aquella teoria que tot just comença a fer xup-xup permet al jove Deulofeu afirmar que els únics pobles que es mantindran i afirmaran la seva personalitat imperial seran Alemanya i Itàlia. Mentrestant les altres potències europees fan via cap al camí de la descomposició. «Alemanya i Itàlia, especialment la primera, porten un retard evolutiu respecte als altres pobles de l’edat mitjana i el mateix fenomen observem en l’edat moderna, puix que mentre tenen lloc als voltants del 1500 els primers passos cap a la unificació d’Espanya, França, Anglaterra i Àustria, la unitat italiana i l’alemanya no comencen a iniciar-se fins als voltants del 1800. Hem de creure, per tant, que aquest retard farà que els pobles italogermànics no entrin per ara en la fase de desintegració imperial que avui es posa de manifest a tot Europa».

L’aplaudiment esclatant per les disquisicions de Deulofeu acabarà en un àpat d’homenatge pocs dies després a l’hotel Comerç de Figueres. No sabem si entre els comensals hi ha la Pepita. Reservada, senzilla, gens amiga dels protagonismes innecessaris, probablement resta a casa en la seva introspecció, aliena a les anades i vingudes del seu promès, les cabòries del qual mai l’acabaran de convèncer. Malgrat tot, sap que ell s’ha enamorat de la seva veu, abans de veure-la, una veu que l’acompanyarà en els moments més difícils de la seva vida i que ara troba tant a faltar anant de poble en poble balancejant l’arqueta.

Segueix caminant cap a l’estació. I ara recorda les soirées musicals a casa de la Margarita Gratacòs, germana gran de la Pepita. La Margarita toca el piano i la Pepita canta amb una veu, segons els entesos, extraordinària. En aquelles reunions hi assisteix el jove Alexandre amb el seu violí incapaç d’imaginar que anys més tard serà tan lluny de la seva futura promesa. Una tarda, la Pepita interpreta un lied de Robert Schumann. L’amor per la Pepita, que ja l’acompanyarà fins al darrer sospir, li arriba al cor per les orelles. Des del moment que la sent, abans de veure-la, la veu d’aquella jove figuerenca modulant un lied de l’autor alemany ja li ha robat el cor. El que comença essent un duet musical esdevindrà un duet matrimonial, un duet de vida, ara escapçat per l’exili.

Duet d’inici complicat. La decisió de l’Alexandre rep reticències de bon principi per part dels seus pares. La Pepita és filla d’un contractista d’obres i això és ben poca cosa. Prefereixen una altra pubilla empordanesa, més ben situada, la Tomasita Riera, al domicili de la qual també s’hi fan performances musicals. Diuen que la jove Tomasita canta amb passió la «Cançó de l’arlequí» de la sarsuela La Generala, d’Amadeu Vives. Sembla, però, que aquella peça o la veu de qui la interpreta és incapaç d’entendrir l’ànima del jove Alexandre, que malgrat els entrebancs paterns, es decideix per aquella altra veu que li embolcalla el cor. I d’aquesta manera els seus dies enfilen el camí el 14 de juliol de 1929. Durant uns dies Deulofeu es dedica amb cor i ànima a la seva flamant vida conjugal. La vida senzilla, allunyada de cabòries transcendents, viatges de noces i cerca de llar per viure com qualsevol jove de vint-i-cinc anys de l’època aliè a les mentides del 1929.

Aquell jove que un dia havia de deixar de llegir els diaris perquè ja sabria tot el que havia de venir, ho comença a fer aquell mateix dia poc després del seu enllaç i per raons molt més prosaiques. Aquella mateixa tarda un auto del Pertús porta els nuvis a Perpinyà per cent cinquanta-cinc francs. A l’estació, mentre prenen uns refrescos i uns cafès, Deulofeu compra el diari i unes postals. No se sap si el llegeix o l’intenta llegir durant el trajecte en l’auto de línia. El trajecte fins al seu destí es convertí en un malson. El neguit, els nervis o qui sap què li regiren l’estómac provocant una nit de noces ben galdosa. L’endemà, un preparat de magnèsia, que costa tres francs, fa el miracle, i el viatge iniciàtic —en un bitllet vàlid per a tots els trens d’Europa amb tres mesos de validesa emès per Viatges Marsans— continua cap a Lió. Cal fer el que toca. Comprar el plànol de Lió, postals i segells. Recórrer la ciutat a peu i en tramvia com dos enamorats i aturar-se a dinar. Trenta-cinc francs en un racó desconegut de la ciutat.

El 17 de juliol un tren els porta a Ginebra. La història particular de Deulofeu es continua escrivint en plural. Surten quan passen cinc minuts de dos quarts d’una i arriben a Ginebra a un quart de cinc. La ciutat, l’ambient, els dies…, la vida esdevé eterna. Somnis de joventut. Ningú millor que la Pepita per explicar-ho. L’hi diu a la seva germana, a la Margarida. «Estem travessant el llac Léman a bord d’un vaporet. C’est très delicieux. Albirem un panorama magnífic. Des d’aquí veiem el Mont Blanc ple de neu. […] En aquests moments el vaixell fa parada a Nyon i seguidament seguim la ruta. Aquesta carta a trossos la faig jo i a trossos me la dicta el rei. […] El rei m’arrapa l’espatlla cada vegada més fort. […] En aquests moments estem sentint un vals de Lehár per l’orquestrina que toca a la coberta del vaixell. […] En aquests moments passa un cotxet ple de dolços i fruita que porta un garçon i que ofereix als viatgers. […] El llac Léman dóna completament la sensació d’ésser el mar. A Évian-les-Bains et passem el menú que acabem de menjar. D’entremesos, patates i peix amb maionesa, tomates farcides, mantega, llonganissa i sardines i després poisson à la forestière, pommes rissolées à la crème, volaille rôti à la beurre, glace de vainille et moka i fromage. Estem arribant a Montreux, final del trajecte. Ginebra és una ciutat tan magnífica que no és possible descriure-la, cal veure-la. Anem de sorpresa en sorpresa».

Aquell idil·li helvètic s’allarga ben bé un parell de setmanes en un anar i venir de postals i cartes familiars entre Figueres i Interlaken, Lucerna, Berna i, finalment, a París. Pujada a l’Arc de Triomf, dinar al Bois de Bologne, passejada pel Louvre i la place Concorde… Mentre la parella viu l’esplendor de la Ciutat de la Llum, el pare de la Pepita, Joan Gratacòs, relata els regals que encara van arribant després de l’enllaç i els avenços que es van fent a les obres del pis de Figueres on ja viurà amb el marit que no llegia els diaris. Que si una safata, un trinxant i una fruitera de plata, que si un joc de cafè… N’arriben tants que fins i tot la taula s’ha d’allargar de paret a paret i encara en falten. «Tenim construït l’arc en el vostre rebedor del pis i resulta d’un efecte estupendo dividint ara totalment els dos aposentos. També hem tret el paiellé de la cuina, completant amb rajola blanca els paraments, lloc que vindria bé per posar-hi una tauleta servint de pedrís i també per menjar la minyona».

Àpats, petons, abraçades i passejades en la intimitat d’una parella cofoia que ja es veu estrenant el pis de Figueres. Un present lluminós i esplèndid de portes endins. A fora, al carrer, els núvols no triguen a aparèixer. La depressió econòmica del 29, simbolitzada en les jornades negres de Wall Street entre el 24 i el 29 d’octubre, fa tremolar les il·lusions que s’havien dipositat en el continuat progrés de la humanitat, progrés material, s’entén.

Els conflictes socials s’aguditzen i la inestabilitat política, conseqüència de l’aparició de les noves ideologies acompanyades d’escàndols financers i de les continuades i vergonyoses decisions polítiques sotmeses a les pressions dels grups de poder, contribueixen al descrèdit de les institucions democràtiques. I molt especialment a la joveníssima Alemanya, on el miracle econòmic entre el 1924 i el 1929 ha permès que a la República de Weimar es calmin els ànims de la població i d’aquesta manera apartar de la seva vida les iniciatives desestabilitzadores del Partit Alemany Nacionalsocialista dels Treballadors, liderat per Adolf Hitler des de finals del 1919. Però el desastrós impacte econòmic i social del crac del 29 prepara l’imminent assalt al poder del nou Cèsar que Spengler considera tan necessari.

Aliens a aquella depressió, la Pepita i l’Alexandre passen una temporada a Madrid en una mena de segon viatge de noces, segons es desprèn d’una carta del seu cunyat, Simón Gratacòs, on la parella té temps de fer feines de profit espiritual com ara assistir a multitud de concerts. L’intercanvi epistolar entre Figueres i les dues pensions que ocupen, la Gran Pensión Florida del carrer Zorrilla i la Pensión Barrera del carrer Fuencarral, denota fins a quin punt el desastre econòmic mundial els queda lluny. Només estan pendents d’organitzar les participacions de loteria amb la família per a la Grossa de Nadal. Simón Gratacòs, germà de la Pepita, ho té clar. «Si sabés que poguéssiu fer trampa en el sorteig de la rifa de Nadal, ja us diria el número que hi porto més pessetes perquè el féssiu sortir i creieu-me que em vindria d’allò que se’n diu de mamella de monja».

L’any mentider s’acaba per donar pas a la dècada que començarà a insinuar la gran veritat que ara, setze anys després, l’home que ja té clar que ja mai més llegirà els diaris acaba de revelar. El temps, la seva matèria primera.