IX. GLÒRIA I GENIALITAT

WINSTON CHURCHILL, polític,
militar i escriptor (1874-1965)

Si l’home que no llegia els diaris hagués llegit La Vanguardia Española del 22 de gener de 1947, hauria comprovat com el dilema entre els aliats es feia amo del destí de l’Alemanya derrotada. El rotatiu barceloní explicava que el dia abans el diplomàtic dels Estats Units, que assessorava el president Truman després de la conferència de Potsdam (1945) per gestionar la postguerra, Robert Daniel Murphy, proposava per a Alemanya un estatut internacional. I posava sobre la taula aquesta fórmula en comptes de signar un tractat de pau perquè considerava que quedava clar que encara passarien molts anys abans el país no estigués en disposició de tenir un govern central fort i estable. El Regne Unit i França acollien amb fredor la proposta, si bé compartien que la cosa anava per a llarg. Els hauria estat molt útil comptar amb l’home que no llegia els diaris tant a Potsdam com en aquelles reunions posteriors per desfullar margarides. Tractat de pau o estatut internacional. Estatut internacional o tractat de pau. Material sensible. Tot era massa recent. Una Alemanya a cures intensives, sense una classe política establerta, un país desllorigat… L’home que no llegia els diaris potser no els hauria estalviat el dilema, però els hauria dit que si no s’espavilaven, seria Alemanya qui acabaria tallant el bacallà amb tractat de pau o estatut internacional o sense. Temps al temps.

I si l’home que no llegia els diaris hagués continuat llegint el mateix diari d’aquella mateixa edició, hauria vist que el dia abans a Buckingham Palace s’havia celebrat el tradicional ball anual del servei. El rei Jordi VI havia ballat amb una cambrera i la filla d’un patge, i l’hereva, la princesa Elisabet, amb un treballador del celler. A Londres eren temps de joia per la victòria a la Segona Guerra Mundial i ja podien estar per festes. Si l’home que no llegia els diaris hi hagués estat convidat, potser hauria dit al monarca que no s’estigués tant de ballaruca perquè les flors de l’imperi s’estaven marcint.

Si ell ja no estava gaire mai, per no dir mai, per llegir diaris, menys ho està aquell dia que arriba al número 25 del carrer Monturiol de Figueres, on també tornen els temps de joia. Però abans cal entendre fins a quin extrem els anys d’exili poden trinxar una família. N’hi ha prou de constatar com per a les filles de l’exiliat polifacètic, el pare epistolari que estan esperant apareix per la porta com un perfecte desconegut. La Montserrat, la petita Tat, encara ho recorda. «Estàvem menjant sopa de macarrons i varen trucar a la porta i vaig anar a obrir pensant que seria el pare i veig un home amb barret i penso, “qui és aquest?”, i em vaig tirar enrere. A sobre jo dormia amb la mama i a partir d’aquell dia vaig desaparèixer del seu llit. Des d’aquell dia vaig conèixer el meu pare». Deulofeu entra al menjador i abraça la Pepita i la iaia Pepa. El relat que en fa la Nuri, la filla gran, encara és més revelador de quan el temps discorre amb malícia i ho rovella tot. «De moment el repudiava. Em va fer molt mal efecte que la mama se n’anés a dormir amb aquell home».

Deulofeu s’abilla amb la bata blanca de farmacèutic. Aquell acte quotidià, que no tindria cap transcendència, per un dia esdevé una gran festa. Tornar a la vida de la Farmàcia Deulofeu, interrompuda per vuit anys llargs de guerra i exili, i que no veu des d’un cop d’ull apressat quan fuig de Figueres sense temps per saber si hi ha vida al mostrador el febrer del 1939. Cobrir la taula de la rebotiga amb els papers que duen impregnada la veritat sobre la llei de la història. Recuperar aquella fórmula magistral de vida que combina exercici intel·lectual, al cau amagat de la farmàcia —mentre de fons se senten converses i la caixa cobrant—, amb l’exercici físic d’hortolà al mas d’Ordis. I tocar el violí per plaer, no pas per poder-se endur alguna cosa a la boca. «Sí, jo dormo molt poc. A la nit amb cinc hores ja en tinc prou. Ara, m’agrada fer la migdiada. Una hora i mitja si fa no fa. A l’estiu m’alço a les quatre del matí i me’n vaig cap al mas. Allà faig feina de camperol. Treballo al bosc o bé a l’hort, però més que res al bosc. Em plau molt la tasca de bosquetà. L’ideal seria poder fer sempre això, però a l’hivern el sol no surt fins més tard i aleshores haig de dedicar aquell temps a altres activitats, com per exemple escriure. A l’hivern, en lloc d’anar de bon matí al mas, hi vaig a la tarda, fins que es pon el sol. […] Procuro ésser més camperol que no pas ciutadà. Intento assolir un equilibri dins les meves activitats. Estic convençut que el vertader repòs consisteix, senzillament, a canviar d’activitat».

Si l’home que no llegia els diaris hagués llegit la revista Time del 17 de març de 1947 hauria observat com la portada era per a Arnold J. Toynbee. Toynbee tenia la sort de ser anglès i Deulofeu la desgràcia de ser català en temps difícils. Toynbee també havia observat un comportament cíclic en la història, reflectit en els dotze volums de la seva obra Un estudi de la història (1934-1961), en la línia del determinisme defensat per Oswald Spengler. Spengler, Toynbee, Deulofeu. Una tríada de filòsofs de la història que creuen i defensen el determinisme històric, però amb diferent fortuna. Spengler i Toynbee ja són personalitats reconegudes, Deulofeu és un ignorat de manual, tot i que, paradoxalment, tant Spengler com Toynbee són inconcrets i mai s’atreveixen a predir la història com ho fa l’home que no llegia els diaris. Spengler i Toynbee van per davant en edat, difusió de l’obra i reconeixement. I Deulofeu encara és orfe, tant de difusió com de reconeixement i resultats. Quan torna a remenar per la farmàcia, Egipte i Vietnam han estat dues de les colònies perdudes pels imperis britànic i francès, que, d’acord amb allò previst per la llei de la història que du a la butxaca, li han donat la raó.

Ho havia advertit el 1934 en el cas britànic. «Darrere d’Irlanda surt l’Índia, darrere d’aquesta sortirà Egipte, i Escòcia i el País de Gal·les, i el gran imperi quedarà reduït novament a la bella contrada de parla anglesa». Egipte ja s’ha declarat independent el 1936. Amb tot, no deixa de ser un cas aïllat i una flor no fa estiu. Aquell resum que guarda gelosament a la rebotiga, fruit de comprimir milers de pàgines escrites durant l’exili, torna a ser molt contundent. «Els pobles de França acaben d’entrar en llur fase decadent. A partir d’aquest moment l’imperi francès anirà perdent gradualment totes les seves colònies». Temps al temps.

I el temps, la història en definitiva, torna a parlar. Ho fa cinc mesos després que el Time lloés Toynbee. I ho fa tot i que aquest, després de la Segona Guerra Mundial, ha hagut de replantejar-se part del seu pensament un cop se n’ha demostrat la inconsistència. Sense entrar en detall en el personatge i l’obra, Toynbee considerava que les diferents civilitzacions anaven evolucionant al llarg del temps a mesura que superaven un seguit de reptes. I que aquesta superació no era la conseqüència d’una participació col·lectiva sinó que era l’obra d’unes minories creadores que marcaven el camí que havien de seguir les generacions. Aquests éssers escollits es retiren per ser il·luminats i més tard tornen per il·luminar els altres (sant Pau o sant Benet, Buda o Mahoma, Dant o Maquiavel…). A partir del final de la guerra, Toynbee decideix replantejar el paper històric de les civilitzacions i donar un protagonisme principal al fet religiós. Malgrat que clarament no va ser capaç d’arribar a cap corol·lari pràctic i assenyat, va ser sempre un home reconegut pel món acadèmic, que un cop més demostrava la seva manca de principis i donava suport perquè tocava a un dels seus. El Time no sabia que en aquells mateixos moments l’imperi britànic es rendia a la llei de la història.

Si l’home que no llegia els diaris hagués llegit La Vanguardia Española del 16 d’agost de 1947, hauria comprovat que la història li tornava a picar l’ullet. El dia abans l’Índia s’ha declarat independent de l’imperi britànic. La llista s’amplia. La història sembla desbocada, disposada a entronitzar un català com el descobridor de la clau de tot. La lluita no violenta de Mahatma Gandhi havia donat com a resultat un nou aval al farmacèutic de Figueres, obsessionat aquells dies a publicar La Matemática de la Historia, que a França no ha trobat editor.

Deulofeu comença a moure fils buscant algun editor de debò. Algú amb cara i ulls, no passavolants encantadors de serps editorials. No se’n surt amb l’editorial Janés. Segons revela Francesc Pujols, la raó es deu a la negativa del poeta i excompany d’exili de Deulofeu, Carles Riba, vinculat a l’editorial, que s’oposa a la publicació de La Matemática de la Historia. Segons Pujols, que és qui acabarà agafant el bou per les banyes, Riba maniobra amb nocturnitat i s’hi nega per tres motius: la censura, el llenguatge científic i que Deulofeu pronostiqui el ressorgiment de l’imperi alemany quan considera que hauria de ser aniquilat de la Terra, sense entendre que la voluntat de la humanitat a la Matemàtica de la Història li importa ben poc. Però encara hi ha un quart punt de discrepància. Deulofeu té molt clar què ha de passar, però no té ni idea de per què passa i només troba una vaga explicació, amb poc convenciment, en el fet que sigui la configuració astral que cada disset segles pugui remoure la humanitat en diversos punts del planeta. Pujols i Riba, en canvi, creuen que una de les explicacions que justificaria els canvis en la humanitat serien els efectes en la rotació de l’eix del planeta Terra, la nutació. Dit això, però, una idea clara sobre el misteri de la Matemàtica de la Història no la té ningú i, finalment, el que compta és la constatació de les conseqüències més enllà de les causes, i és Pujols l’únic que creu en la conclusió científica del seu amic.

El 29 de novembre de 1947, Deulofeu escriu una carta a Francesc Pujols i li posa a disposició una còpia per si pot intercedir davant d’algun editor. El manuscrit arriba a mans de Josep Aymà via Francesc Pujols. L’obra li causa molt bona impressió, però abans ha de passar el filtre franquista. La història sembla que vol beneir Deulofeu, però la censura, no. El 7 d’abril de 1948, Aymà lliura a Deulofeu l’ofici de la censura que denega la publicació de La Matemática de la Historia. Torna un nou suplici per a l’home que no llegia els diaris. Ara no pateix per sobreviure. Els entrebancs són uns altres. Com sempre, la censura no argumenta. Prohibeix i punt. Aymà s’adona del que té entre mans. L’editor manté una relació epistolar fluïda amb Francesc Pujols. «Li he de donar una notícia desagradable, que ja vaig comunicar fa un parell de dies al senyor Deulofeu: i és que la censura ha denegat la publicació de La Matemática de la Historia. […] És una cosa absurda, si bé no ens sorprèn gaire, perquè per dissort els editors ja hi estem avesats. Ignorem els motius de la denegació, perquè no ens els diuen mai. Si jo hagués pogut anar a Madrid la setmana vinent, abans de fi de mes hauria pogut conèixer probablement els motius de la denegació, perquè confio que verbalment me’ls podran dir més o menys aproximadament. De totes maneres ja me n’ocuparé en el moment que hi vagi, i confio que no serà massa tard. Aleshores, un cop els sabrem, el senyor Deulofeu podrà fer recurs, que és perfectament correcte, i aleshores sí que si el senyor Pla hi pot donar una empenta o pot fer una recomanació a Censura, serà el moment decisiu».

El senyor Pla? Josep Pla? Es refereix Aymà a aquest senyor Pla? Podria molt ben ser. Tanmateix, l’escriptor de Palafrugell té i ha tingut molts problemes amb la censura. Però, i amb Deulofeu, en té, de problemes? De la relació entre ambdós només en tenim dues referències escrites i que se saludaven al motel Empordà de Figueres quan cadascú, per separat, feia àpat de festa major. Josep Pla publica Escrits empordanesos (1977) i s’ocupa de Deulofeu. «El senyor Alexandre Deulofeu, primari figuerenc molt oratori que potser pels anys que passà a l’exili fent de músic (a França) en orquestracions d’ínfima categoria, tornà a aquest país fet un braç de mar històric i amb unes ínfules d’un patrioterisme insuportable. El senyor Deulofeu és l’autor de La Matemática de la Historia i del Bressol de l’art romànic, que, naturalment, és, en el llibre, l’Empordà. No hi ha ni matemàtica ni bressol. Tot és un bluf, presentat, això sí, amb una bonhomia que sovint a l’Empordà és una forma de l’astúcia més elemental». No fa la impressió que Josep Pla estigués gaire per donar empentes al farmacèutic de Figueres davant la censura d’aquell règim que el té per un desafecte. Deulofeu, potser pensant en la camaraderia entre empordanesos singulars, envia el 1974 a Josep Pla un exemplar dedicat de les memòries de l’exili al mas de Llofriu. «Al volgut amic Josep Pla, amb el més gran afecte». Hom diria que l’amistat i afecte enviats des de Figueres no són correspostos des de Palafrugell i que les salutacions al motel Empordà no van més enllà de la mínima cordialitat exigible.

Deulofeu, l’1 de maig de 1948, minat en la seva realització intel·lectual, es pren amb una ironia amarga el lleig que li ha fet la censura i es desfoga amb el seu amic Pujols. «Ahir vaig arribar a Barcelona cridat pels srs. Aymà i avui me’n torno a Figueres ple d’optimisme i beneint la censura. El Sr. Aymà va poder assabentar-se de les raons que havien decidit el censor i aquestes no poden ésser més justes. La primera raó és que l’obra està escrita en un “castellano defectuoso y da la impresión de que se trata de la traducción de una obra de un idioma extranjero”. Jo crec que el que diu és la pura veritat, puix que l’obra ha estat traduïda del català, i per postres, per un català que s’ha passat nou anys no escrivint més que en català i en francès, sense manejar per a res la llengua de Cervantes. Crec doncs que l’observació del censor és plenament justa i servirà perquè un redactor d’estil depuri l’obra. La segona raó és que a través d’aquesta “se descubre un sentimiento adverso hacia el imperio español” i, què carai, s’ha de reconèixer que té tota la raó, i que un home com jo, que faig la dissecció dels pobles per treure’n l’entrellat no ha de sentir preferències per uns règims o altres i, per tant, considero l’observació del censor perfectament justa i que servirà per corregir un defecte que ara veig que té l’obra, o sia un defecte de parcialitat, el qual és fàcilment corregible, més si es té en compte que el censor ha tingut la gentilesa d’assenyalar amb llapis els passatges defectuosos. Encara ha tingut una altra raó el censor de posar el seu vet provisional a la meva obra i és que “se descubre una simpatia por el régimen soviético” i ben mirat crec que té raó i això és explicable perquè, per a vós i per a mi, que no ens ve de dos mil anys, podem sentir admiració pel que sabem que passarà en un poble determinat dintre aquesta data i segurament és el que deixo reflectir a través de la meva obra, quan en realitat el que he de recalcar són les atrocitats i el règim de servatge i d’esclavatge que en la fase actual i d’acord amb la llei de la història és el que ha d’imperar avui a l’URSS. Com podem deduir, després de conèixer les raons del censor, no puc més que sentir-me reconegut i emocionat per la penetració i el bon sentit amb què ha realitzat la seva missió. Però a tot això he d’afegir-hi el fet importantíssim que aquesta demora haurà permès que vós allarguéssiu i completéssiu el vostre pròleg i el cop de puny damunt la taula que aquest pròleg representarà per despertar els adormits té una importància decisiva, especialment en un país d’ignorants il·lustrats com és el nostre, en què si no hi ha un prestigi que a l’avançada no proclami les excel·lències d’una obra no hi ha qui s’atreveixi a trencar el silenci, com no sia en tot cas més que per rebentar o destil·lar el verí que en aquest benaurat país tots en més o menys escala portem dintre. Res, amic Pujols, que ens haurem de posar d’acord per decidir el dia que tots dos a duo anirem al mig de la plaça de Catalunya per cantar els goigs en honor de la censura».

Pujols es deixa anar. Té temps i molt a dir en aquell pròleg que va cuinant amb calma mentre la censura revisa una altra vegada l’obra pensada en català d’aquell autor «de castellano defectuoso». L’agost de 1948 el sol esquerda les pedres i adorm la censura. Mentrestant, les cartes van del mas d’Ordis a la Torre de les Hores de Martorell i viceversa. «Dels Aymà per ara no en sé res de nou. No m’estranya, perquè suposo que en ple estiu a Madrid ningú deu treballar i els exemplars deuen jeure a la censura. Suposo que vós seguiu bé i passant l’estiu a Martorell, que deu ser un bon lloc d’estada. Jo el passo al mas on pasturo, faig una mica de pagès i continuo escrivint un nou llibre en què aplico la llei matemàtica concretament als pobles d’Espanya». Deulofeu no s’hi posa per poc. Ho fa per provocar encara més la censura? No és el seu tarannà. Deulofeu observa, constata, conclou i afirma allò que toca dir a partir d’allò que ha vist, tant si li agrada com si no. «No, yo no parto de un lugar preconcebido y de ahí me lanzo, con una visión ya marcada por mis ideas, a las que no sólo no quiero traicionar sino incluso más bien servir, a establecer análisis y deducciones que tengan la virtud de dar satisfacción a mis seguidores y, en última instancia, a mí mismo… Nada de eso. Son los mismos hechos, desapasionadamente analizados, los que me inclinan a pronunciarme». En termes similars es pronuncia novament Romano a la revista Destino. «El lector opinará como mejor le parezca sobre la teoría de Alejandro Deulofeu. De lo único que respondemos es que en sus cálculos no entra ninguna ideología política, ninguna filia, ni ninguna fobia». O com ho faria ja al darrer tram de la vida de l’home que no llegia els diaris La Vanguardia Espanyola. «Deulofeu no puede ser acusado de visionario ni de tratar de hacerse pasar por un profeta sospechoso. El máximo rigor científico es la base de su argumentación, con los hechos históricos como base y prueba. La sugestión que producen las tablas históricas establecidas por Deulofeu a base de demostrar la existencia de esta ley de la que ningún imperio ha escapado hasta ahora sobre su nacimiento, apogeo y decadencia en un tiempo que no llega a los seis siglos, hace por lo menos reflexionar aún a los más escépticos». Allò que conclou Deulofeu no genera opinió sinó constatació. Mètode científic en estat pur que hauria saludat el Napoleó de la França on havia elaborat i perfeccionat La Matemática de la Historia quan proclamava que «tot el que no està fonamentat sobre bases físiques i matemàticament exactes, ha de ser proscrit per la raó». La provocació per la provocació no és el modus operandi de Deulofeu.

I què dirà dels pobles ibèrics que té sotmesos l’Espanya de la censura i que l’ha forçat tots aquells anys de suada intel·lectual a l’exili de l’ostracisme del franquisme? De moment hi pensa, calcula i sentencia al mas d’Ordis. Temps al temps.

L’estiu passa de llarg i el novembre del 1948 el tremp decau veient que la censura es manté granítica. «Aquesta sèrie d’entrebancs i dilacions arriben a fastiguejar, així que l’entusiasme que sentia al principi per l’edició del llibre se m’ha refredat, puix que començo a témer de no veure’l mai editat». La censura sembla voler matar Deulofeu d’un atac agut d’impaciència. Ja som a gener del 1949 i segueix sense piular. I Pujols tampoc revela res del seu pròleg. Deulofeu escruta nous camins i s’adreça al seu amic d’infantesa, Salvador Dalí, que coneix bé la realitat cultural americana. «Fa dos anys que em trobo a Figueres. Els vuit anys passats a França han servit per escriure una obra molt extensa en català en la qual es demostra l’existència d’una llei matemàtica que regeix l’evolució dels pobles. És d’una gran actualitat perquè interpreta els fets actuals. Aquesta obra la coneix a fons en Francesc Pujols, puix que vam estar treballant junts a Montpeller, i l’editor Aymà de Barcelona, que la va prendre amb molt d’entusiasme, si bé la censura ha inutilitzat tots els esforços per tal de poder publicar-la. Davant d’aquest contratemps he pensat en la possibilitat d’editar-la a Amèrica. He pensat en tu per si volguessis interessar-te a trobar-me un editor. El primer que caldria seria enviar-te un exemplar de l’obra i, si vols, un judici de la mateixa de Francesc Pujols. T’agrairia molt si volguessis contestar-me dient-me si pots fer el que et demano».

L’interès de l’editor Aymà es va rovellant. La paciència, a l’espera de la solució editorial daliniana, es va marcint. Realment pot comptar amb Dalí? Hi serà quan toca ser-hi com a amic autèntic? Deulofeu dedueix que la censura també ha acabat cansant l’editor i ell, que gairebé no s’enfada mai, acaba esgrimint a Pujols el maig del 1950 per què vol engegar-ho tot a rodar. «Ara vaig a dir-vos el perquè no vull publicar la meva obra. La vida dels homes que han aconseguit una glòria autèntica ha estat, sense excepció, una vida de lluita amb la misèria, amb la indiferència i amb la incomprensió, i solament després de morts o quan han estat aniquilats materialment han aconseguit el triomf. Jo el triomf a aquest preu no el desitjo. El meu afany de glòria no arriba tan amunt i sé prescindir-ne perfectament. Perdre una hora o un dia més anant al darrere d’uns editors ignorants no vull pas fer-ho. Desfer la meva vida per donar a conèixer una llei en un món mort com el d’avui, seria perdre el temps. D’altra part la meva pròpia llei em dicta el que he de fer. El nostre poble en particular i l’Europa llatina en general va entrar, ja hi és en part, en una penombra de segles. La vida de l’esperit veritablement intel·lectual hi és impossible. És com si en un camp estèril hi volguessin sembrar llavors: aquestes no hi naixerien. Quan els pobles es troben en la fase de depressió, els genis no hi tenen vida. El nostre poble no pot produir avui res de veritablement gran. La sement, per bona que hi siga, no pot fructificar. Insistir seria el mateix que donar cops de cap contra les parets. La meva llei de la història, per molt que forcegés, no entraria dins la ment de la nostra societat actual i és millor, doncs, deixar-la enterrada. No sortirà, doncs, del meu redós íntim i sols haurà estat coneguda per vós i per mi. M’he tallat la coleta com a escriptor i pensador i des d’avui no penso embrutir més paper. Si la llei no la tingués perfectament precisada, continuaria treballant en ella per al meu gaudir personal, però com que la tinc perfectament definida no tinc per què dedicar-m’hi. Em serviré d’ella per anar dirigint per a mi sol la tragèdia humana sabent a l’avançada el camí dels pobles i veient com els titelles que es diuen Truman o Stalin o… creient-se portar el món van essent conduïts, amb aquest, cap a noves catàstrofes. Si un dia em lleu, vindré a casa vostra a recollir l’exemplar que em guardeu, puix que tinc el desig de fer una pira i cremar tots els meus originals».

De totes les cartes que es guarden a l’arxiu familiar dels Deulofeu aquesta és, sens dubte, la més paradigmàtica del xoc de forces al qual es veu sotmès l’home que no llegia els diaris. La constatació amarga, la fel de la incomprensió i la ignorància que versen sobre allò que ha de revelar a la humanitat dilueixen el farmacèutic de Figueres com una aspirina. Tan sols aconsegueix calmar aquell malestar treballant a l’hort. Rellegint les seves reflexions hom podria pensar que la glòria i el reconeixement són un dels seus grans objectius. Qui va conèixer Deulofeu remarca que era una persona humil i que si alguna glòria buscava era la de la humanitat, i no pas la pròpia, i que si algun reconeixement desitjava era el de la seva obra, encara que fos discrepant-ne. Alguns diran: «Sí, però es defineix a si mateix com a geni». I tenen raó. Considerar-se un mateix un geni no denota gaire humilitat, precisament. Aquesta immodèstia queda pendent de justificar-se per la constatació. Encara ha de confirmar-se i reconfirmar-se la validesa d’aquesta llei. L’aptitud superior que encarna aquest explorador de la història necessita temps, sí, però cal tornar a recordar que Deulofeu, si alguna cosa fa, és anticipar-se. Anticipa la història i s’anticipa en el judici que recaurà sobre si mateix. La contundència i seguretat en les afirmacions no prové mai del dubte, sinó de la ignorància o la certesa absoluta. I la certesa de la història acaba confirmant Deulofeu, un savi condemnat a l’ostracisme a qui només resta emprenyar-se amb l’editor i la censura i perdonar la vida als ignorants planyent la humanitat i els «directors de la política mundial». Hom pot pensar que som davant d’un egocèntric o bé davant d’un entramuntanat que ha perdut el món de vista i la veritat sobre l’existència. Per què ho diu, tot això? D’on ve aquest lament tan amarg?

L’agost del 1950 Deulofeu encara es fa el desmenjat. Ara bé, les coses com siguin, l’obra que tant havia anhelat i denigrat alhora sembla que finalment tira endavant. «Estimat Pujols, després d’aquest temps entregat completament a la vida vegetativa, sense voler pensar en res i quasi no recordant-me ja que jamai hagués pensat, una lletra de l’editor Aymà ha vingut a treure’m d’aquest esmorteïment al comunicar-me que la censura ha autoritzat a la fi la publicació de La Matemática de la Historia. Aquesta nova no m’ha causat ni fred ni calor, quasi m’ha deixat del tot indiferent. Potser hi ha contribuït el fet que l’Aymà no es descuida de dir-me que estan molt enfeinats i que tenen moltes pessetes entretingudes, el que equival a dir que no tenen ni gaire pressa ni gaires ganes d’editar el llibre. Jo, per altra part, no hi tinc cap interès. Considero el món prou imbècil perquè no hi doni cap importància, i per tant, no el crec mereixedor que faci cap pas per obrir-li els ulls. No penso ni tan sols contestar al Sr. Aymà i, si un dia vaig a Barcelona, aniré a veure’l, per dir-li el que us dic a vós. He considerat un deure comunicar-vos aquesta nova perquè fet i fet sou l’única persona prou intel·ligent per haver-ne copsat l’abast».

Efectivament, aquell esmorteïment provoca una laxitud en aquell «geni» que no busca la «glòria» però se sent menystingut. El dolor no cessa. Però en el fons, Deulofeu traspua unes ganes dissimulades de publicar l’obra. Lògicament, l’esforç i el temps esmerçat durant anys i panys vol sortir de l’ombra per rebre la llum i l’escalf del sol. No és fins l’octubre d’aquell mateix any 1950 que Deulofeu acorda amb l’editor Aymà posar tota la carn a la graella. «Si bé els vaig trobar ben disposats, jo els hi vaig dir que si consideraven que tenien una obligació envers mi per haver-me acceptat de publicar l’obra, els alliberava de tot compromís, i que no calia que hi pensessin més puix que jo no tenia cap interès a editar-la, en primer lloc perquè la “glòria” a mi no em diu res. Tinc en un concepte tan baix la humanitat que la seva admiració no m’interessa. Respecte a guanys no crec cobrar-ne ni cinc, puix que ja sabem quins són els negocis que es fan editant llibres a casa nostra, i a l’últim els vaig dir que considerava que la seva publicació l’únic que podria reportar-me serien perjudicis, per quan afirmo que el comunisme no s’estendrà per Europa, però com que això no vol dir que no pugui venir aquí un daltabaix momentani de caire comunista, en aquest precís moment jo podria pagar les conseqüències d’haver-me manifestat tan categòricament».

Però i Pujols, què en pensa, de tot plegat? A diferència de Pujols, Deulofeu té el mal costum de llençar totes les cartes que rep i només es dedueixen les inquietuds de Pujols sobre aquella llei de la història en les rèpliques de les cartes que li arriben des de la farmàcia de Figueres. «Anant per un altre aspecte de la qüestió he d’aclarir-vos el paper que actualment representen els EUA, que per la vostra lletra veig que els considereu mancats d’esperit imperialista. Si repasseu els fulls en què parlo dels EUA veureu que aquests es troben dintre el seu primer gran procés imperial, que es caracteritza per un gran esperit d’expansió dintre un règim federal que es va restringint gradualment. Després d’aquest primer gran procés expansiu, que encara dura, vindrà la gran davallada i el pas a un règim unitarista, absolutista i sota un poder únic, però mentre no arribi aquesta catàstrofe els EUA aniran realitzant la seva expansió tal com ho veiem avui amb el nou cas de Corea. Rússia, en canvi, es troba a l’agonia del règim imperialista que ha de finir amb la desintegració de l’URSS».

Fa quatre mesos que ha començat la guerra de Corea. Som davant del primer gran conflicte de la Guerra Freda. D’una banda els EUA liderant la defensa de Corea del Sud i la Unió Soviètica fent el mateix però mitjançant la Xina, només amb suport aeri sense mullar-se del tot, a Corea del Nord. Ambdós països estan dividits pel paral·lel 38 després de la reorganització geopolítica sorgida de la victòria aliada de la Segona Guerra Mundial a costa d’Alemanya i el Japó. Cap analista té aleshores els elements que justifiquen les reflexions de Deulofeu. Els Estats Units, un imperi jove, contra la Unió Soviètica, un imperi que ja ha iniciat el camí de la decrepitud. La força de la joventut d’un imperi en el seu primer procés agressiu contra la vellesa d’un imperi en la darrera fase decadent. Aquells escenaris bèl·lics són punts d’observació per al creador de la Matemàtica de la Història i, de moment, molt reveladors.

Si l’home que no llegia els diaris hagués llegit La Vanguardia Española el 19 d’abril de 1951, hauria celebrat que el dia abans, a París, es constituís la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), l’organisme internacional que estableix un mercat comú per al carbó i l’acer per conformar un interès comú entre França i Alemanya, el que equivalia a dir un marc de pacificació que evités tornar a treure els tancs d’una indústria que precisament requeria d’ambdues matèries primeres. I ho hauria celebrat perquè aquella notícia portava molt de fato entre línies. Any 1951. Només fa sis anys que la Segona Guerra Mundial ha acabat amb una Alemanya reduïda a miques. Però aquell dia la CECA neix amb Alemanya com un dels seus membres principals. I encara més, aquest acord esdevé l’embrió de la Comunitat Econòmica Europea set anys més tard amb Alemanya com un dels líders de la mare de la futura Unió Europea. Deulofeu no s’equivoca. No havia errat amb la derrota de Hitler i l’encerta ara recordant el renaixement germànic en un tancar i obrir d’ulls. La Matemàtica de la Història floreix ufanosa, però Deulofeu, de moment, només pot celebrar-ho en la intimitat.

Les tasques d’edició s’allargaran ben bé mig any. No és fins al novembre del 1951 que arriba aquell moment tan esperat com esperançat, tan difícil com patit. «Estimat Pujols: L’odissea que avui representa el publicar un llibre està a punt d’ésser acabada. Ja estan corregides totes les galerades i ja estan tirant el llibre. L’únic que hi mancaran seran els gràfics i hi anirà solament el gràfic general. Quan ja tot estava llest ha fallat el dibuixant. Incloure-hi els gràfics representava endarrerir un mes més la publicació i ja estic cansat d’esperar, a més a més que creiem que és oportú llançar el llibre en vigílies de Nadal. La coberta serà molt cridanera: hi ha un mapa d’Europa en color vermell sobre un fons blau, amb Berlín com a nucli i unes fletxes que assenyalen la seva hegemonia sobre tota l’Europa mediterrània i occidental. Les vostres paraules creiem que faran impressió, i segons el Sr. Aymà seran la bandera que iniciarà el combat entre els futurs partidaris i contraris a la Matemàtica de la Historia. Com a propaganda, a més d’anunciar el llibre, en el Destino es repartirà un fullet en el qual s’hi posaran també les vostres paraules i l’índex del llibre. Aquest fullet, a més d’una distribució a les llibreries, s’enviarà particularment. Si vós coneixeu algunes persones que els pogués interessar el llibre, podríeu donar-me una llista amb les adreces, que els hi enviaríem. Tinc molta confiança en l’èxit i em sento molt optimista. Espero que ben aviat ho podrem celebrar».

El llibre no sortirà per Nadal, ho farà unes setmanes més tard, el gener del 1952, amb el pròleg que desvela de viva veu què pensa Francesc Pujols. «Alexandre Deulofeu, químic, historiador i violinista, que amb Ramon Muntaner i Josep Pella ens dóna la trinitat emporitana de la història, em demanà, ja fa temps, un pròleg per a l’extraordinària i monumental obra de la qual el present llibre és sols un resum. Com sigui que jo conec l’obra total a fons, en el silenci de la Torre de les Hores vaig fer un pròleg que ha resultat més extens que aquest resum. Davant el fet monstruós de publicar un pròleg més extens que el mateix llibre, em resigno a guardar-lo per quan es publiqui l’obra completa, puix que no es tracta simplement d’un assaig històric, sinó que som davant el descobriment de la llei de la matemàtica que ordena l’evolució dels pobles i que permet d’explicar-nos no solament els fets del passat, sinó predir els fets futurs. És a dir, l’obra de Deulofeu, a part l’enorme treball d’erudició en tots els aspectes de la cultura humana que pressuposa, té un interès palpitant, ja que posa totalment al descobert la situació caòtica i inquietant dels nostres dies i ens assenyala amb una precisió que fa venir calfreds els fets a punt de produir-se. La Matemàtica de la Història canviarà el concepte de la història i està destinada a produir ecos de dilatada ressonància. Francesc Pujols, Torre de les Hores». El viacrucis editorial de La Matemática de la Historia acaba cinc anys després del retorn de l’exili disposada a somoure consciències, garbellar credos, trencar principis i escampar «ecos de dilatada ressonància». I això no deixa indiferent ningú.