VI. UN GÒTIC PUTREFACTE

VICTOR HUGO, escriptor (1803-1885)

Si l’home que no llegia els diaris hagués llegit Le Figaro del dia 1 de novembre de 1939 hauria sabut que el dia abans una delegació finlandesa s’havia desplaçat a Moscou per respondre a la llista de demandes de l’URSS, que pretenia trencar la neutralitat del país nòrdic utilitzant el seu territori com a base militar. No es varen entendre i l’ultimàtum del ministre d’Afers Exteriors de la Unió Soviètica, Viatxeslav Mólotov, acabaria derivant en la guerra d’Hivern un mes després. Mólotov exigia l’ús de la base naval de Hanko per a les tropes de Stalin. I si ho hagués sabut, potser hauria començat a dubtar sobre les virtuts d’aquell mosaic de repúbliques, d’aquell imperi de Moscou que aviat començaria a radiografiar per revisar-ne l’estat de salut.

Aquell dia, només de posar els peus a la plaça de la Comèdia de Montpeller, Deulofeu percep que s’hi trobarà la mar de bé. No sap avenir-se del seu nou estat de confort. S’allotja a l’hotel Moderne, sopa al restaurant Priminimes i remata la soirée al cafè Riche, pràcticament copat per exiliats catalans, després que a la Residència d’Intel·lectuals li hagin lliurat el tiquet per menjar un mes.

L’endemà es dedica a descobrir la ciutat xino-xano fins que arriba a l’Arc de Triomf de Lluís XIV com a porta d’entrada al passeig del Peirou, i allí, aquell Deulofeu que té la sensació que, més enllà de la distància de la seva família, ja ha deixat totes les desgràcies enrere, s’emociona. I un instant el commou perquè a l’esquerra de l’arc hi troba un placa amb uns versos en occità de Frederic Mistral. «Aquests versos de Mistral em van aixecar l’esperit d’una manera indescriptible. El geni de la raça em penetrava i veia a través d’aquelles frases la immortalitat de la raça catalana. Vaig entrar amb aire triomfal al Peirou. Lluís XIV, dalt del seu cavall, presidia aquell conjunt d’arquitectura i de bellesa i vaig balançar el contrast entre els dos genis oposats, Lluís XIV, el geni imperial, absorbent i dominador, que portà a cap l’absorció de les nacionalitats de la Gàl·lia, i Mistral, que era el símbol del redreçament contra aquest esperit assimilatiu. En un mateix lloc, la ciutat de Montpeller honorava els dos esperits antitètics».

Aquesta troballa i la lectura que en fa Deulofeu és paradigmàtica d’allò que vindrà, de la interpretació que anirà fent sobre l’esdevenidor dels pobles i les seves cultures. Les sensacions que té en llegir aquella placa en honor i glòria del rei en Jaume en un espai dominat pel Rei Sol no fan més que posar cara, explicitar de la manera més clara una altra de les grans conclusions d’Alexandre Deulofeu. I és que a còpia d’estudi i observació, conclou que la humanitat que ell ha pogut estudiar es divideix en dues menes de pobles: els dominadors i els creadors. I el català és, sobretot, de la segona mena.

Continua la passejada, que li reserva un altra descoberta colpidora. En topar amb la torre de Jaume I llegeix una placa de marbre escrita en català que honora el rei Conqueridor. «Un català exiliat, un català que sap que a casa seva la llengua és bandejada i perseguida, en trobar-se a Montpeller amb l’ombra de Jaume I, el geni de Mistral i l’alè de la raça sent que el món no és pas acabat, que la força opressora no és prou forta per endogolar la terra catalana i que els seus genis immortals l’alliberaran de l’esclavitud, de la mateixa manera que Mistral i el rei en Jaume m’alliberaven en aquell moment de la impressió de la desfeta».

Després d’uns instants d’elevació espiritual torna a la realitat. L’esperit enaltit que li proporciona aquella ruta turística per Montpeller a major glòria del catalanisme es veu contraposat per una imatge que el decep enormement. La vida d’exiliat presenta aquells contrastos. El cafè de l’Esplanada, un altre dels punts de trobada de referència dels exiliats que han hagut d’abandonar el Principat, entre els quals molts polítics, és l’escenari d’una caiguda d’ànima notable. Qui sap si el desencant polític de l’home que no llegia diaris comença aquí. «Els nostres representants, no tenint res més a fer, mataven el temps jugant al tuti i a la manilla. Vaig restar-hi un cert temps, temps de prendre cafè, i de canviar impressions amb els més coneguts. El cafè, però, em queia a sobre. Tenia un ambient de cafè de barriada on es perdia llastimosament el temps. Vaig anar-hi ben poques vegades i vaig decidir de no tornar-hi un dia que hi vaig trobar un diputat català força conegut embriac. Vaig sortir-ne indignat, i, com dic, no hi vaig tornar més».

Deulofeu entén que és molt més rendible dedicar el temps a exercitar l’intel·lecte que a castigar el fetge de barra en barra com a rutina. La seva consuetud passa per anar cada tarda a la Biblioteca Municipal i, com que no en fa prou, sol·licita al degà de la històrica Facultat de Medicina poder anar a la biblioteca als matins. D’aquesta manera va cada matí de nou a dotze a la biblioteca universitària, dina, i a les tardes continua a la municipal fins a les set del vespre. Només es permet una estona d’esbargiment després de sopar per anar a fer un cafè al Riche i buscar un pis per abandonar l’hotel Moderne i traslladar-se a viure amb altres exiliats. Acaba al número 9 de la rue Thérese. Deulofeu porta de cap aprofundir en la llei de la història que creu haver intuït com ja ha deixat entendre en els seus articles i a les seves conferències de fa una desena d’anys a Figueres. Precisament aprofita una invitació de la Residència d’Intel·lectuals per pronunciar-hi una conferència en un cicle en el qual participen altres exiliats. El 20 de novembre de 1939 la pronuncia amb el títol «El determinisme històric i el nostre problema», xerrada que repetirà els dies 24 i 28 amb un local ple de gom a gom per l’in crescendo que provoca l’interès de les seves conclusions. Després de les seves conferències en segueixen dues del filòsof Francesc Pujols. El cicle s’acaba de mala manera quan les autoritats franceses el suspenen per pressions del règim franquista. Franco torna a projectar la seva ombra allargada.

La visió original sobre la història que desgrana Deulofeu a les seves conferències arriba a orelles del filòsof i escriptor Francesc Pujols gràcies a Artur Bladé Desumvila, periodista i escriptor de les Terres de l’Ebre, que tampoc resta indiferent a les reflexions deulofeulianes. Pujols cita Deulofeu a la Taverna d’Aragó, presumpta antiga cavallerissa de Jaume I, on les voltes gòtiques i l’escut amb la senyera al frontal de les bótes conviden a evocar glòries catalanes. Francesc Pujols té els ulls molt sensibles al fum i les llargues hores que passa cada tarda a les tavernes l’obliguen a buscar les menys concorregudes i d’ambient més nítid. S’hi troben cada dia a les cinc de la tarda. Deulofeu es dedica a llegir les pàgines i pàgines que va escrivint fruit de les seves investigacions. El filòsof de Martorell arriba a la conclusió que allò que descobreix Deulofeu, la determinació dels cicles històrics ajustant-ne la durada, per saber què ha passat però sobretot què passarà, és ni més ni menys que la Matemàtica de la Història. Però ho és, de matemàtica, la seva teoria? Tot el pensament de Deulofeu no es basa en fórmules de càlcul exacte per dir tal dia a tal hora caurà aquest o aquell imperi i el seu emperador serà deposat o tal dia a tal hora naixerà una nova civilització o una nova cultura.

Certament, si s’entén com a ciència que des d’un punt de vista lògic, a partir de relacions i estructures, acaba permetent mesurar i descriure formes, gràfics imperials i de civilitzacions, en aquest cas, fins a un grau elevat d’idealització i d’abstracció ben bé se’n podria dir, potser, de matemàtica. No deixa de ser paradoxal que el Deulofeu científic s’acabi reivindicant com a filòsof de la història i tot un filòsof reconegut i explícit en la seva disciplina com Francesc Pujols atorgui la pàtina científica a la teoria del seu company de taverna. En tot cas, el concepte, el nom, fa fortuna. Deulofeu ja no se’n desprèn mai més.

L’admiració de Pujols per Deulofeu, però, no és un camí de flors i violes. La profusa teoria del farmacèutic de Figueres també enceta polèmiques discrepàncies. «Amb en Pujols vam tenir una sessió molt violenta sota les voltes gòtiques de la Taverna d’Aragó, que portà com a conseqüència a la renyida i al trencament entre nosaltres dos de tota mena de relacions. Aquest dia jo exposava, d’acord amb la meva llei de la història, el procés cultural dels pobles i afirmava que l’art clàssic i l’art medieval representaven dos moments equivalents de dues èpoques creadores. Amb aquesta afirmació en Pujols em digué que no hi estava d’acord, perquè els grecs eren els únics que havien creat bellesa. Jo li vaig respondre que els nostres avantpassats medievals també l’havien creada. Ell insistí que no i jo vaig insistir que sí. Provà de convèncer-me de l’error del meu judici, i jo vaig fer el possible per demostrar-li el seu, d’error. A la fi, excitat per la meva tossudesa, em digué que jo era un impertinent. Jo, perdent els estreps, li vaig dir que l’impertinent era ell. Amb això en Pujols s’aixecà amb un gest amenaçador i afegí: “I un gòtic putrefacte”. Jo em vaig aixecar també i li vaig dir que ja tenia ordres d’anar a passeig. El taverner, que no estava acostumat a sentir-nos parlar en aquell to, estava un xic esverat, i dos clients més interromperen la seva conversa per fer atenció a la nostra baralla. Mentre en Pujols anava excitant-se cada vegada més, jo vaig obrir la porta i me’n vaig anar».

L’emprenyada amb en Pujols dura vuit dies abans no fan les paus, jorns que s’escolen entre llargues sessions de biblioteques i el retorn a la música. Entre assaig i assaig, Deulofeu va disseccionant imperis, nacions i cultures a la Biblioteca de la Facultat de Medicina amb aquell bisturí tan particular que li ha batejat Francesc Pujols: la Matemàtica de la Història. Si l’home que no llegia els diaris hagués llegit el Paris-Soir del dia 11 de maig de 1940 hauria sabut que Luxemburg, Bèlgica i Holanda havien estat envaïts de matinada per l’exèrcit nazi d’Adolf Hitler. Deulofeu ja començava a tenir clara la pauta dels imperis i l’alemany era un imperi que es trobava en el segon procés agressiu, un galimaties que per ara només entén ell. Com tampoc li estranya que un mes i mig després, el 22 de juny de 1940, França signi l’armistici amb Alemanya amb la submissió del règim col·laboracionista de Vichy. Ell ja sospita en quin moment es troba l’imperi francès, estrenant-se en la decrepitud pròpia de qui aborda la darrera fase de la seva vida. Contempla una França cansada en la qual la grandeur es convertia en petiteur. De fet, de retruc, la mobilització de molts ciutadans francesos a causa de la Segona Guerra Mundial fa que el país vagi curt de mà d’obra i beneficia l’home que té apamat l’imperi francès. Deulofeu passa a ser un treballador cobejat en aquelles dates i treballa a la Pharmacie Populaire de Montpeller com a prépareteur a les ordres del propietari, monsieur Dieuzeide. Cobra 1.500 francs i això li permet prescindir del subsidi de la Residència d’Intel·lectuals que, com deia Francesc Pujols, permetia «morir de renda».

La perspectiva del temps permet observar una deliciosa paradoxa. En una petita ciutat occitana hi ha un refugiat català que es busca la vida com pot amb l’únic objectiu de menjar per seguir afinant aquell instrument que ha de permetre interpretar la partitura de la història. Tots els bàndols enfrontats a la Segona Guerra Mundial s’haurien trencat la cara per tenir a la caixa forta un secret d’aquestes proporcions com és saber el futur que només coneix aquell català de l’Empordà. Mentrestant, en un despatx de Berlín, el ministre de propaganda, Joseph Goebbels, decideix crear un comitè d’experts per modular el missatge de les Centúries de Nostradamus als objectius del nazisme i un dels principals països on ho aplica és França. L’astròleg i estadístic suís Karl Ernst Krafft, que en aquell moment treballa a l’Oficina Central de Seguretat del Reich, comença a estudiar les Centúries. L’estiu d’aquell 1940, quan Krafft ja ha passat a treballar de traductor a l’Agència Alemanya de Notícies, rep l’encàrrec d’escriure el llibre Nostradamus veu el futur d’Europa, que publica a la tardor en sis idiomes mentre Goebbels inunda França d’octavilles amb els pronòstics al gust del führer de Nostradamus, un altre apotecari de la mateixa Provença on Deulofeu pensa i repensa. Karl Ernst Krafft acabarà essent detingut i morirà el 1945 al camp de concentració de Buchenwald després de la ràtzia contra els astròlegs que va fer el nazisme quan varen començar a anunciar que anirien mal dades. Que anirien mal dades Deulofeu també ho diu, però també afirma que després de la tempesta d’una derrota severa ha de tornar una llarga i joiosa calma a l’imperi alemany.

«Beat aquell qui al món té una cabòria», diria el seu amic i també geni del carrer Monturiol de Figueres, Carles Fages de Climent. L’obsessió és tal que, entre el juliol del 1940 i l’abril del 1941, quan a les set del vespre tanca la Biblioteca de la Facultat de Medicina, se’n va a qualsevol bar a seguir treballant. Saluda els exiliats en entrar, però s’aïlla en un racó. Li cal posar negre sobre blanc en aquella medicina que ha de curar la humanitat de la malaltia que ell ha diagnosticat i creu que està en vies d’aconseguir-ne la vacuna. Per fer-ho dóna classes particulars de química dues hores a la setmana a canvi que el seu alumne li deixi la màquina d’escriure.

El tecleig de la màquina només és interromput, molt de tant en tant, per un bany al riu Les o a les platges de Palavàs. La calor castiga i l’opressió alemanya també. El 13 d’agost de 1940 el president Lluís Companys és detingut pels ocupants nazis a Bretanya per lliurar-lo a la mort segura que li reserva Franco al fossat de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc de Barcelona, on l’afusellen dos mesos després. Tot i quedar lluny de Montpeller, aquella detenció també acaba repercutint amargament en Deulofeu quan el mateix dia del seu trenta-setè aniversari, el 20 de setembre, s’assabenta d’una altra notícia tràgica. El seu amic Camil Companys, germà petit del president, s’ha suïcidat llançant-se des del pont del passeig de l’Esplanada a la via del tren, desesperat pel destí del seu germà i per un exili que veu inacabable, com concreta la nota que ha deixat. «Aquella mort em va afectar profundament. En Camil Companys era una bellíssima persona». Dies de pena i penúries que s’acaben el Nadal del 1940, quan ja fa un any que no veu la família. Deulofeu no té feina remunerada i el seu pare li envia sis mil francs que li permeten fer una vida econòmicament reposada aquells primers mesos a Montpeller, on l’aura de Franco, però, segueix essent un maldecap molt present. D’una manera o altra sempre acaba traient el cap. Quan no aconsegueix fer suspendre les conferències a la Residència d’Intel·lectuals, amarga la vida a la Pepita. Tot i la distància, Franco és un borinot que s’apropa molt més del previst. El 13 de febrer de 1941 el Caudillo visita Montpeller amb el mariscal Pétain. Un constipat molt oportú allibera Deulofeu d’una nova humiliació. «El pas de Franco per Montpeller durant els dies que estava malalt vingué precedit per la recollida de tots els refugiats espanyols, que foren conduïts al camp d’Agde. La policia el dia abans passà per totes les cases on hi havia refugiats i amb camions se’ls endugueren. Jo vaig salvar-me’n perquè em van trobar al llit».

Deulofeu no pateix ni per l’opressió alemanya, ni per la submissió francesa. Pateix més per la llunyania dels de casa que no pas per la proximitat d’oficials amb creu gammada. I els de casa, certament, pateixen. Pateix la seva Pepita, concretament. El 19 de setembre de 1940, a l’expedient de responsabilitats polítiques que el règim franquista ha començat a incoar, s’alerta sobre la perillositat d’aquell pobre farmacèutic, violinista i pagès exiliat, lliurat a l’obsessió de trobar la fórmula magistral sobre el funcionament de la història. «Individuo de pésimos antecedentes. De ideas izquierdistas y separatistas en extremo. Con anterioridad al Gran Movimiento Nacional pertenecía a Izquierda Republicana de Cataluña en cuyo partido era un elemento destacado. Gran propagandista de dicho partido habiendo actuado en mítines y en cuantos actos de propaganda organizaba el partido. Fue nombrado concejal y más tarde alcalde al advenimiento del Frente Popular al poder. Durante el dominio rojo, atacaba en todos los artículos que escribía y que figuraban en primera plana, a la España Nacional. Era partidario de cuantos crímenes y desmanes cometían los rojos. En la actualidad se encuentra huido en Francia. Es propietario de una casa de campo en el pueblo de Ordis, valorada en 50.000 pesetas».

La descripció que el Movimiento fa del personatge i les acusacions que versen sobre aquell exiliat que sobreviu gràcies al tremp del seu caràcter és ràpidament matisada un mes més tard en un segon informe del 14 d’octubre. Teòricament Deulofeu és el paradigma de la tríada malèfica de rojos, maçons i separatistes, un element perillós que potser no ho era tant. «Este individuo pertenecía a la Izquierda Republicana de Cataluña […] implantó el idioma catalán en el instituto y editó un curso de Química Elemental en catalán, fué redactor del seminario separatista Empordà Federal y era persona de confianza del diputado Puig Pujadas y asistía con regularidad a las reuniones de la logia masónica de esta ciudad, “Luz de Figueras”, y sostenía entrevistas con elementos masónicos extranjeros; entre ellos un austríaco que trabajaba como bombonero en la fábrica de chocolates Comet […] que estaba considerado enlace internacional. Al iniciarse el Gran Movimiento Nacional fue nombrado Alcalde del ayuntamiento de esta Ciudad, cuyo cargo ostentó durante 5 o 6 meses, no sabiéndose cometiera actos criminales contra la propiedad o las personas; más bién en algunas ocasiones trató de oponerse al vandalismo de la F.A.I, P.O.U.M, etc. De su conducta moral pública y privada, nada se dice en su contra; no obstante, como masón y separatista, es persona peligrosa para la Patria y enemigo acérrimo de la Santa Causa Nacional».

Com és que de manera sobtada la dictadura canvia de parer? El dia 8 d’octubre l’advocat de Deulofeu, Francesc Sala Sabrià, presenta davant del jutge Josep Tomàs Fort diversos testimonis en defensa d’Alexandre Deulofeu. D’una banda, Josep Pasolas, que confessa que tot i ser de dretes i amb conviccions religioses, quan Deulofeu era conseller de Cultura a l’Ajuntament de Figueres el va nomenar igualment professor de cant i piano a l’Escola del Treball i gràcies al sou que hi cobrava podia fer front a les necessitats imperioses que comporta mantenir la família en plena Guerra Civil. De l’altra, Enric Sans, professor de l’Escola d’Arts i Oficis des d’abans de la guerra, que, quan és detingut pels rojos, acaba essent alliberat per intermediació de Deulofeu. En tercer lloc, el pintor Ramon Reig, que assegura tres quarts del mateix. Tot i ser de dretes i catòlic, Deulofeu impedeix que Reig sigui cessat com a professor de l’Escola d’Arts i Oficis. Qui no té tanta sort és el professor de l’Institut Ramon Muntaner Eduard Rodeja, expulsat per denúncies dels rojos. Però Deulofeu, en aquest cas, company de claustre, proposa recaptar una part del sou de tots els col·legues per tal que Rodeja pugui tenir manera de tirar endavant. Aquest, però, ho acaba rebutjant. Però el testimoni definitiu és el de Francisca Subirà, vídua d’Antoni Rocalba, que declara que el 5 d’agost de 1937 el seu marit fou empresonat pels rojos i que va recórrer a Deulofeu per tal que, com a alcalde, intercedís. I Deulofeu ho fa eficaçment i l’allibera el mateix dia, tot i que quan els rojos descobreixen que el matrimoni custodia relíquies religioses, són condemnats a mort. Però aquell presumpte roig, separatista, maçó, aquella persona «peligrosa para la Patria y enemigo acérrimo de la Santa Causa Nacional» que ara vivia com podia a l’exili fugint d’uns i altres, de nou, salva el matrimoni amb la seva intercessió.

No obstant això, tot i la rebaixa de certes consideracions, Deulofeu és depurat el 30 d’abril de 1941 amb una multa de quatre mil pessetes, que no acabarà pagant en la seva totalitat, i el desterrament a 250 quilòmetres «de la región catalana». De desterrat, ja hi està. L’altra part de la pena se l’emporta la Pepita, que, per sufragar la sanció, proposa fer-ho en cinc pagaments anuals de vuit-centes pessetes. Tot i que Franco ja ha sentenciat Deulofeu, el 2 de novembre de 1941 encara compareix un testimoni al jutjat número 16 de Barcelona. El metge Andreu Oriol Llauró, militant de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), revela que el 7 de maig de 1937 s’amagava al Port de la Selva, el seu poble natal, havent fugit de Barcelona després de ser detingut a l’inici de la guerra pels rojos. Però tant ell com el seu pare i la seva germana són localitzats, detinguts i condemnats a mort. Per enèsima vegada, Alexandre Deulofeu, que coneixia el nou alcalde de Port de la Selva, va aconseguir que ells tres no fossin assassinats, a diferència d’unes altres cinc persones detingudes a la mateixa operació. Fins al 18 d’octubre de 1959 la sanció segueix viva, dia en el qual el franquisme notifica a Alexandre Deulofeu l’indult, i li condona el deute pendent. Ni en l’exercici més agosarat de suspicàcia Franco podia pensar que qui acabaria sentenciant l’imperi espanyol poc abans que el dictador morís, seguint l’indefugible procés biològic que segueixen tant homes com pobles, seria el mateix Deulofeu. I no era venjança, era constatació científica, però no deixava de ser un plat que igualment se servia fred. Paradoxes de la vida, paradoxes de la història.

El mateix abril del 1941, quan Deulofeu és depurat, deixa el pis de la rue Thérese de Montpeller i se’n va a viure amb altres exiliats a la vil·la George, a Castèlnòu de Les, a uns cinc quilòmetres del centre de la ciutat. No hi arriba el tramvia i aquella nova llar l’obliga a fer dos quilòmetres a peu. Però la finca té dos mil metres quadrats que permeten tenir un hort de categoria. Aquelles caminades el convencen que li cal una bicicleta. A la vil·la George la producció agrícola és tal que per anar tirant en ven una part a l’épicerie on solia comprar quan vivia a Montpeller.

Aquell estiu de pedalades del 1941 torna a ser paradigma de sorts i dissorts. El 7 de juny prova de trobar-se amb la Pepita. Ja fa dos anys i mig que la va veure per darrera vegada. «Tenia veritable necessitat de veure i d’abraçar els meus». Després d’un intercanvi epistolar amb la Pepita, es cita a Ceret. A l’hotel Vilà de Perpinyà, on fa nit, el propietari li diu que la frontera està molt vigilada i Ceret ple de gendarmes. Fer travessar la Pepita és arriscat. «Em digué que no passava una setmana que no agafessin algú i que, les senyores, les ficaven un mes a la presó i, a més, havien de pagar una forta multa». Deulofeu es debat entre l’angoixa del perill i el delit per trobar-se amb la Pepita. No sap si enviar un telegrama i recomanar-li que no vingui o jugar-se-la. Espera, inquiet. En el proper contacte o bé sabrà que la Pepita ha travessat o que l’han detingut a Ceret. El telèfon de l’hotel Vilà sona. És la Pepita. Diu que no ve. Les alertes també han saltat a l’altra banda. «Vaig tornar a la meva habitació i em vaig deixar anar sobre el llit. Vaig passar alguns minuts refent els moments d’il·lusió i esperança d’unes hores abans que haurien estat segurament les més felices de la meva vida».

La trobada tan desitjada es frustra. Toca seguir esperant. Toca passar aquell estiu fent clots, alliberar tensions regant i distraient l’intel·lecte entre llibres d’història. El 17 de setembre, finalment, toca. Aquesta vegada han quedat a les Illes, el primer municipi que havia trepitjat ja com a exiliat, i on Deulofeu ha arribat dos dies abans. «M’esperava el moment i les hores més felices que he passat fins avui. Era encara al llit i pensava començar a aixecar-me quan vaig sentir unes passes precipitades i tot seguit la veu de la Carmeta —la dona de la casa on s’està— que em deia: “Aquí té la seva Pepita”, i tot seguit la meva dona es precipitava en els meus braços. La Carmeta ens deixà de seguida. Les hores d’angoixa passades, els dies i les hores de profunda enyorança, tots els neguits, eren de sobres compensats per aquells moments d’emoció intensa. Molts coneixen la satisfacció, el benestar, la il·lusió realitzada els primers dies de noces, potser molt menys coneixen la satisfacció d’un segon maridatge amb l’estimada. Aquest té una emoció més intensa i més pura. El dia del casament, a la il·lusió de tenir la vostra estimada, s’hi ajunten sentiments múltiples. La presència dels pares i els amics, el viatge de noces i sobretot la unió amb la vostra esposa, després d’un idil·li llarg que culmina en aquest moment. En canvi, aquest segon maridatge, no hi ha ni pares ni parents ni viatge ni idil·li que el precedeixi, ni res. Només som ella i jo voltats per les alteroses muntanyes i ens trobem sols, no pas després d’haver passat uns mesos de relació intensa, sinó després d’haver passat dos anys de separació, d’enyorança material i espiritual. La meva dona, la vaig trobar més bella que mai. Vam passar cinc dies de somni i de benestar».

Deulofeu, cinc dies després que inclouen el seu trenta-vuitè aniversari, torna fet un home nou. La nova separació amb la Pepita l’afronta amb optimisme. Té ganes de seguir plantant, de seguir tocant, de seguir pensant i de seguir entenent. Precisament l’aprofundiment en els secrets que amagava aquell engranatge perfecte que començava a veure que era la història el commina a matricular-se a la carrera d’aquesta disciplina a la Universitat de Montpeller. Ho fa com a oient. No li interessa tant obtenir el títol i farcir el cervell de classes magistrals com el dret a poder-se endur llibres de la biblioteca cap a casa, on fa la seva carrera particular per formular definitivament la teoria de la Matemàtica de la Història. Anar i venir de la vil·la George se li fa un xic feixuc i a l’octubre se’n torna a viure a Montpeller a casa d’uns exiliats. Concretament a la rue Baudin, 23, sense abandonar, això sí, el lloguer de la vil·la George, on vol seguir treballant l’hort.

Si l’home que no llegia els diaris hagués llegit Le Matin del 8 de desembre de 1941, hauria sabut que el dia abans l’imperi japonès havia fet molt de mal a l’exèrcit dels Estats Units. Mal operatiu, mal humà, però sobretot mal a l’orgull d’un imperi jove al cim de la seva primera fase de plenitud. L’atac sorpresa fulminant a la base naval de Pearl Harbor, l’Operació Hawaii, com era anomenada pels japonesos, va comportar la destrucció de la flota americana del Pacífic i, de facto, la declaració de guerra als Estats Units, que, aleshores sí, abandonarien el seu aïllament envers el conflicte mundial. En aquell moment a Washington no saben que l’imperi japonès té tots els números de la rifa per patir un gran desastre militar com el que espera més tard o més d’hora a l’imperi alemany. L’home que no llegia els diaris, sí. Sabia quin futur esperava als imperis, però dubtava sobre el seu, de futur.

La prèdica de Deulofeu sobre la seva cronologia imperial té audiències reduïdes, però fidels. Sovint queden per escoltar-se’l a casa del poeta Carles Riba amb els polítics Josep Pallach —que en tornar a Catalunya ja durant la Transició Espanyola acabaria fundant el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament— i Heribert Barrera i el cineasta mataroní, aleshores estudiant de filosofia, Joan Baptista Belsolell. Munten un semicercle de cadires i cadascú hi diu la seva. L’assentiment sobre la visió deulofeuliana de la història va per barris. Els costa argumentar contra la Matemàtica de la Història. Cap d’ells respon a l’adhesió absoluta del filòsof Francesc Pujols. Barrera és el que més d’acord hi està, tot i que amb matisos. Pallach hi posa pegues, desconfia. «Crec que, qualitativament, vós enquadreu els fets que us convenen, les semblances amb el sistema, i que deixeu fora les diferències». Només el temps donarà i traurà raons. I Bellsolell s’hi oposa de ple. «Encara que vós poguéssiu provar que les coses passen així, m’hi oposaria, si no pogués d’altra manera, sentimentalment». Però la Matemàtica de la Història no hi entén, de sentiments. És molt freda.

A Montpeller, Deulofeu s’hi passa tot aquell curs acadèmic 1941-1942, tot i que tornen els dubtes americans. El mes d’abril del 1942 molts exiliats catalans marxen a Amèrica. La temptació, passatgera, torna a aparèixer, però es convenç a si mateix que és millor quedar-se. «Jo sentia una gran il·lusió per anar a Amèrica, però hi havia un sentiment que em dominava completament, és a dir, el desig de reunir-me com més aviat millor amb els meus. En primer lloc, anar-me’n a Amèrica representava dos o tres mesos sense tenir notícies de casa. Això ja era una raó suficient per fer-me’n desistir, però a més jo he tingut sempre el convenciment que els qui marxaven a Amèrica trigarien molt més a tornar a Catalunya que els qui quedàvem aquí».

L’aposta per romandre a Europa la reforça plantejant-se reagrupar la família. Li ronda pel cap i fins i tot compra mobles amb la intenció que la Pepita i les nenes vinguin a la vil·la George o a una nova vil·la a Montpeller aprofitant que altres exiliats han anat cap a Mèxic. Voluntat i il·lusió no són prou garantia per reeixir. Els tràmits burocràtics s’allarguen extraordinàriament i aconseguir un passaport esdevé un impossible. Se’n desdiu. La situació a la França ocupada tampoc és per tirar-hi coets. El juny del 1942 arriben les restriccions en l’ús del gas. Al pis de la rue Baudin hi ha massa boques per alimentar amb uns fogons a mig gas i Deulofeu se’n torna a viure a la vil·la George, on, fet i fet, hi té l’hort i conills. S’hi passa tot l’estiu pràcticament enclaustrat per continuar treballant en la Matemàtica de la Història, suar a l’hort i cuinar amb restriccions il·lusionants. «El problema més greu que se’m presentà fou el de no tenir carbó, però ho vaig resoldre anant a buscar llenya al bosc. Aquest es trobava una mica lluny, però hi anava en bicicleta. Com que era ple estiu, cuinava a fora amb un petit fogó de tres peus i em feia la il·lusió que feia càmping».

Planta de tot: tomàquets, carabasses, melons, pebrots, albergínies, mongetes, carbassons… I guarda de tot; patates, cigrons, pèsols i faves. Les tiges dels pèsols i faves li estalvien d’anar a buscar llenya. Tot l’encarcarament d’hores i hores assegut pouant en la història el compensa traient dues-centes galledes diàries d’aigua del pou de quinze metres per regar aquell bé de Déu, d’aquell Déu que ell respectava però qüestionava. Aquell estiu a Montpeller només hi va dos o tres cops per setmana a carregar pa, ous i mantega, que en ocasions obté a canvi de verdures del seu hort o fins i tot algun dels seus conills quan l’escassetat per la guerra comença a fer estralls i els productes s’encareixen.

L’autosuficiència fa que en plena ocupació alemanya ell no torni a les èpoques de la «gana de mesos». Aquell rebost sembla infal·lible i més encara quan torna a aprofitar les veremes per tenir raïm i fer-se resiné.^[3] L’hivern del 1943, cols, naps i bròquils. Ven ravenets, enciams, patates, pastanagues… El restaurant Sport n’hi arriba a fer comandes a milers. Monsieur Dieuzeide, el farmacèutic, li compra pèsols molt ben pagats. I no és poca cosa. El subsidi per als exiliats catalans ja ha passat a millor vida. Deulofeu confia en si mateix i, si bé no rebutja el que li ofereix la xarxa de suport als exiliats catalans o alguna transferència del seu pare, no hi confia mai per viure. «De la gent que han passat a l’exili es poden fer classificacions molt variades. Una d’elles consisteix en aquells que han anat a l’exili en pla de viure a costelles dels diners entrats pel govern republicà o a costelles de qui sigui, però que han vingut a viure en pla de paràsits. Aquesta gent, amb prou feines entrats, no han tingut altra dèria ni altra feina que anar darrere el Sere o el Jare, o el moro Mussa, demanant diners i embrutant paper per obtenir un subsidi, i no cal dir que la majoria se surten amb la seva, i quan no aconsegueixen aquesta solució ja troben la manera de viure a costes d’un familiar; d’un amic o d’un conegut que s’ha apiadat d’ell i després no ha tingut manera de treure-se’l de sobre. L’altra classificació són aquells que l’última cosa en què han pensat és que algú els pogués donar res; aquests, si han tingut llibertat de moviments, vull dir si s’han salvat del camp, s’han espavilat d’una manera o altra fent els oficis més diversos i trobant una solució momentània. Sense que em vulgui donar importància, em considero inclòs completament en aquesta segona classificació fins a l’extrem que ni se’m va acudir anar a recollir els francs que donaven al Casal Català els primers dies de la nostra entrada, perquè jo considerava que n’hi havia d’altres de més desgraciats que jo i que, per tant, els corresponien en primer terme».

Era així de generós o és que tenia un roc a la faixa inconfessable? Ningú hagués dit que aquell verdulaire que es feia cotitzar els pèsols era espia. «Con ocho días de anticipación al desembarco que efectuaron los anglosajones en el África del Norte francesa, una señora que vive en la calle de José Antonio, 114-1º, dio la noticia en una tienda que se encuentra en frente de su casa. El caso se ha repetido nuevamente en la misma tienda, pero esta vez en lugar de ser el África u otra parte, se trata del África Española, la cual tiene que ser tomada por los comunistas en combinación con el gobierno norteamericano. Todas las gestiones con este gobierno las ha hecho Negrín, el que se encuentra en el África francesa. Averiguadas las causas por las que esta señora cuenta estas noticias, resulta que su marido se encuentra en Francia desde la retirada roja. Fue un elemento destacadísimo en Figueras, habiéndose dedicado en Francia a la propaganda comunista y a la labor antiespañola, creyéndose que está en contacto con el Deuxieme Bureau y Intelligence Service y manda a España, periódicamente y a su mujer, noticias sobre la situación internacional. Otro comentario de esta señora en la misma tienda, es que por el 6 de diciembre, tuviera una casa de campo preparada y apropiada de su marido para él, pues pensaba para la fecha arriba indicada ocupar sus antiguos puestos comunistas en España. La señora se llama Isabel (sic.) Gratacós, de pésimos antecedentes y afecta a todo lo relacionado con los comunistas. El marido se llama Deulofeu y es hijo del farmacéutico establecido en la plaza Calvo Sotelo, de Figueras». I és que ningú hauria dit que Deulofeu era espia, senzillament perquè no ho era pas. Però Franco, novament Franco, n’està convençut. Sembla que les trobades romàntiques amb la Pepita entre «alteroses muntanyes» han tingut algun convidat de pedra que els ha guaitat discretament. El relat de l’informe que s’adreça al Govern Civil de Girona especula sobre l’origen dels comentaris a la botiga. «En cuanto a las manifestaciones que en la nota que se acompaña se haya dicho, no ha sido posible comprobarlas por el informante. Sobre este particular se ha averiguado que ella ha realizado algunos viajes a La Bajol (sic), en el límite fronterizo, siendo casi lógico suponer que bien ahí o ya en la frontera haya podido entrevistarse con su esposo que se encuentra en Perpignan». El Movimiento no n’encerta ni una i, com s’ha vist anteriorment, no serà la primera vegada que ha de rectificar. «Las actividades que pueda desarrollar el Deulofeu en Perpignan son las consecuentes con sus ideales, pero juzgando de que su situación económica es bastante apurada (se le ha visto tocar el violín por algún café) no es de creer que sea Agente del Deuxieme Bureau o Intelligence Service, ya que esto le daría algún ingreso, si bien si no lo es será desde luego porque no tendrá oportunidad para ello, pues como rojísimo que es será naturalmente anglófilo cien por cien». Per entendre la dissonància de versions que s’estableix en una guerra amb dos bàndols enfrontats, aquest mateix informe assegura que amb l’esclat de la Guerra Civil «una de sus principales medidas entonces —referint-se a Deulofeu—, fue promulgar un bando conminando al vecindario a que entregara todas sus armas, las que, recogidas, fueron entregadas a los milicianos. Fue propulsor de la quema i destrucción de la Iglesia parroquial y de otros actos vandálicos realizados en Figueras». Com relata Deulofeu a les seves memòries de l’exili, ni una cosa ni l’altra, sinó ben al contrari.

Arribat l’estiu del 1943 la situació es repeteix. Horta, horta i més horta i, de tant en tant, explicar a estudiants d’història i lletres la seva Matemàtica de la Història, que ja s’acosta a les dues mil pàgines. «Les conclusions que en vaig treure foren que hauré de batallar molt abans la meva tesi no sigui acceptada». Tota una premonició. També se l’escolta amb atenció monsieur Dieuzeide. Les visites a casa del propietari de la Pharmacie Populaire de Montpeller són recurrents i Deulofeu posa tremp i passió per explicar la Matemàtica de la Història en aquella casa d’ambient senyorívol i criats amb lliurea. Dieuzeide arriba a l’extrem de mostrar interès a publicar la Matemàtica de la Història en francès. Ell s’ocuparà de trobar editor i Deulofeu de localitzar un traductor. Les anades a casa dels Dieuzeide són com petites bombolles on aïllar-se de la dura realitat. La realitat de la distància familiar quan la Pepita li comunica que el seu pare ha patit un atac de cor del qual ja s’ha recuperat, i la realitat de l’ocupació pels carrers montpellerins. «És solament vivint directament sota un domini imperial que hom es pot adonar de fins a quin grau arriba la submissió d’un poble a un altre. Nosaltres hem viscut a França en el moment que aquest poble passava de la categoria de poble dominador a la categoria de poble dominat. Recordem els moments d’avantguerra, en què els francesos es trobaven reblerts de productes de totes les parts del món i que els venien de regions que es trobaven sota el seu domini. Recordem sobretot el menyspreu i el tracte d’inferioritat que ens donaren als estrangers. Recordem especialment el tracte salvatge i inhumà que ens donaren als refugiats. Doncs bé, aquest poble s’adaptà amb una simplicitat esborronadora a la condició d’esclau. […] En aquest país, en canvi, a cada moment sentíeu dir que la França era el millor del món, que tot el que valia la pena era francès. Poble acostumat, en efecte, a representar aquest gran paper, de sobte s’ha vist sotmès a la condició de criat dels altres i s’hi ha adaptat meravellosament sense la més petita protesta».

I és que les tornes es giren i la convivència es tensa. Qui havia de dir que la condició desgraciada de refugiat, que implicava limitacions de tota mena, podria finalment ser la millor assegurança de vida. Precisament per la seva condició d’exiliat, Deulofeu s’estalvia de ser requisat per a qualsevol feina forçada, des de guarda de via de tren de vuit del vespre a vuit del matí, que només fa en una ocasió, fins a haver de construir fortificacions en aquella França ocupada que ja no es reconeix a si mateixa. «Fins aquí els refugiats ens trobàvem en un pla d’éssers inferiors, però a partir d’aquest moment es començaren a canviar els papers i els francesos començaren a conèixer les grans humiliacions. Sense excepció de cap mena havien d’anar a fer guàrdies a la via; però com que aquesta ordre era executada per les autoritats franceses, semblava encara que no era una ordre alemanya, o almenys aquesta quedava atenuada. Quan vingueren les requisicions per anar a fer fortificacions, el panorama començà a canviar. Des de casa, per la carretera, els vèiem passar talment grans ramats, conduïts per soldats alemanys amb la baioneta calada».

Però Franco, sí, Franco, curiosament es veu forçat a ajudar Deulofeu. Els aliats pressionen el dictador per tal que cap refugiat espanyol pugui ser requisat per fer feines per als alemanys, ja que es considerarà un fet de guerra malgrat que Franco juga oficialment a la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial. I és per aquest motiu que el consolat espanyol lliura un document que acredita la nacionalitat espanyola dels afectats per estalviar-se qualsevol requisa. Quan Deulofeu va a l’Ajuntament de Castèlnòu a mostrar el document que el protegeix i a recollir els tiquets d’alimentació, desperta les ires dels funcionaris que pretenen donar-li una lliçó de moral sobre l’egoisme dels refugiats. Deulofeu no en fa cas, però li tornen a la memòria els dies passats als Haras de Perpinyà amb la baioneta calada dels soldats senegalesos a tocar ara que les baionetes alemanyes amenacen els francesos colonitzadors de senegalesos. «Per a Montpeller començaven els dies anguniosos; al costat de la penúria del menjar hi havia sobretot la caiguda d’ordre moral. Els francesos, fins llavors ciutadans de primera categoria, arribaven al fons de la davallada. En primer lloc foren les requisicions per al treball, espectacle llastimós en què, com hem dit, eren conduïts a fer fortificacions com un ramat d’esclaus, però seguiren uns actes molt més greus: les rafles^[4] de francesos. […] Els francesos eren caçats com conills. Jo crec que no és possible un grau més baix d’humiliació. La primera rafle que els alemanys portaren a cap a Montpeller tingué lloc en els cinemes, i en dia d’estrena, en què es trobaven el bo i el millor de la ciutat. Enmig de l’espectacle, de cop, s’apagaven els llums i pocs moments després es tornaven a encendre, i llavors, a l’escenari, s’hi trobaven, en lloc del film, uns alemanys amb les metralladores enfocades al públic. El director de l’empresa prenia la paraula, es dirigia al públic i deia que per ordre de les autoritats alemanyes tots els homes des dels divuit anys sortissin. A mesura que ho feien els feien muntar en uns camions i se’ls enduien. A la sala quedaven les esposes, fills o altres familiars dels requisats. Acabada l’operació, s’anunciava que l’espectacle continuava. Als parents, angoixats, no els donaven cap explicació. Les rafles desapareixien, i alguns potser fins després de molts dies o de mesos no sabien on havien anat a parar. El fet més humiliant que he presenciat fou, però, una rafle efectuada a ple de dia a la plaça de la Comèdia, entre cinc i set de la tarda, que és quan la gent chic de Montpeller hi és a passejar. Sense que el públic tingui temps d’adonar-se’n, la plaça és acordonada, les entrades dels carrers són guardades així com les entrades de les cases. A la plaça arriben un gran nombre de camions. Els detinguts entren primer al Cafè de França, els fan muntar després als camions i aquests van marxant a mesura que són plens. […] En aquestes rafles arreplegaven 500, 800 o 1.000 francesos, però això no tenia importància; arreplegaven el que necessitaven, i si no en tenien prou, hi tornaven. La gent es va assabentar que, els detinguts, els portaven a l’hotel P.L.M., i l’endemà es donava l’espectacle que els tancats, des dels balcons de l’hotel parlaven de lluny o bé es feien signes amb els seus familiars, que els acomiadaven des de la plaça. […] Entre els francesos no endevinàveu cap esperit de revolta o de resistència contra el tracte que rebien; al contrari, els vèieu resignats, tot i que estaven convençuts que la major part dels qui marxaven no tornarien. Els porten a treballar a les mines de sal, on al cap de poc cauen malalts incurables. Nosaltres havíem passat, doncs, a la categoria de ciutadans de primera classe».