III. NÉIXER PER MORIR

GEORG CHRISTOPH LICHTENBERG,
científic i escriptor (1742-1799)

L’home que no llegia els diaris comença a progressar, des d’un punt de vista biològic, un 20 de setembre de 1903 a l’Armentera, sota el cel empordanès que un dia l’haurà d’acollir. És diumenge, el dia del Senyor, i potser per això sempre es fixarà en l’espiritualitat dels homes. De nom imperial, Alexandre, i cognom diví, Deulofeu, ni el nom ni el cognom semblen atorgats per casualitat com es podrà entendre quan s’observa amb deteniment el periple vital que tot just fa camí. Déu-lo-féu, denominació que s’atribueix a fills de pares desconeguts. No és el cas de l’Alexandre, fill de Pere i Anna, que sap perfectament d’on ve: d’una família de farmacèutics des de l’època medieval, un període de la història sense el qual tampoc no s’entendrà la seva obra i el seu llegat.

El petit Alexandre sap d’on ve però encara tardarà uns anys, no gaires, a saber cap a on vol anar. Però la claredat dels destins no oblida els entrebancs i les confusions pròpies del trajecte. Com aquelles dones que quan es desmaien són traslladades al metge amb preocupació per descobrir que, senzillament, porten la bona nova d’un embaràs, el petit Alexandre també enganya tothom amb una falsa alarma. A casa es pensen que és més aviat, com se sol dir recorrent als eufemismes, de cal Justet. Però quan té nou anys, el trasllat a Figueres de tota la família esdevé providencial. El canvi d’escola revela que més que de cal Justet, és superdotat. I segurament deu anar per aquí la cosa. Vist el que passarà després, no es pot entendre la capacitat que demostrarà en termes de memòria d’elefant, capacitat intel·lectual i d’aprenentatge i percepció sobre com la història amb majúscules s’afaiçona capriciosament. «En plenes vacances d’estiu seguia enganxat als llibres mentre la resta de la mainada corria i saltava jugant pel carrer», assegura la Montserrat, una de les seves dues filles. El professor de l’Alexandre jovencell, Llorenç Vives, funda el 1913 l’Acadèmia Liceu Monturiol de Figueres. La família Deulofeu hi matricula el nen i el mestre no deixa de mostrar una certa perplexitat sobre les cotes intel·lectuals a les quals ha arribat aquell alumne amb qui es cartejarà per sempre més. Llorenç Vives deixa el país per instal·lar-se a Costa Rica el 1928. Des de l’exili tropical confessa: «Qui m’havia de dir que aquell vailet inquiet, nerviós, que jo vaig tenir poc temps sota la meva direcció pedagògica, pogués ésser aquest pensador actual».

Si l’home que no llegia els diaris, o això deia, hagués obert La Vanguardia d’aquell diumenge 20 de setembre de 1903, hauria pogut llegir una crònica sobre el batibull de conflictes entre l’imperi otomà i l’imperi austrohongarès. El soldà i l’emperador lideraven els seus respectius bàndols de la manera que marcaria la llei de la història, una llei encara per descobrir, però que s’aniria covant al cervell privilegiat d’aquell empordanès que feia poques hores havia vist la llum.

Quan arriba al Liceu Monturiol, Alexandre Deulofeu encara no té al cap una ambició definida però sí un interès pel coneixement. Ni Salvador Dalí, el pintor surrealista més universal dels que es fan i es desfan, no barrina i crea de la manera que ho faria després, tot i que ja apunta maneres. Dalí i Deulofeu comparteixen estones enjogassades al carrer Monturiol. La família Deulofeu es guanya la vida a la farmàcia i, davant per davant, els Dalí fan el mateix amb la seva notaria. Deulofeu recorda «l’originalitat tendra» del pintor. En Salvador convida un dia l’Alexandre a pujar a casa per ensenyar-li una cosa. En arribar a una de les habitacions, Dalí i la seva germana Anna Maria —també alumna del Liceu Monturiol— li mostren un Buda. Fan les oracions pertinents i se’n tornen a jugar.

I és que la figura d’Alexandre Deulofeu anirà traient el cap recurrentment a la vida de Salvador Dalí i viceversa. Una relació en un pla més aviat privat que públic, com s’anirà veient al cap dels anys, però sempre tenyida d’una admiració mútua i una apreciació sincera tant en les crítiques positives com negatives que es van remetent l’un a l’altre sobre la seva obra i el seu pensament. Dalí i Deulofeu eren tan diferents com un ou i una castanya. Les diferències des de qualsevol òptica són evidents. Per no assemblar-se, no s’assemblen ni a l’hora de llegir els diaris. Alexandre Deulofeu arribarà un dia que se n’allunyarà del tot mentre que en Salvador en serà un lector compulsiu. No sembla gens agosarat concloure que la vida potser els va anar com els va anar a cadascun en funció de quina relació tenien amb l’actualitat. Coneguts els lligams entre ambdós, potser tan sols l’èxtasi per l’Empordà, n’és el gran nexe d’unió.

Passen els anys i el Liceu Monturiol queda enrere i les aules de tota una institució figuerenca, l’Institut Ramon Muntaner, són testimoni del progrés d’aquells dos amics d’infantesa que un dia van pregar a Buda. L’Institut Ramon Muntaner, l’institut públic i laic més antic de l’Estat espanyol, ha vist passar personatges tan il·lustres com, en segons quins casos, discutits. Carles Pi i Sunyer, Francesc Cambó, Ignasi Barraquer o Alejandro Lerroux, entre molts altres. Entre el 1916 i el 1920 Alexandre Deulofeu hi cursa el batxillerat, que li desperta la curiositat pels processos biològics. Mentrestant observa com Dalí, un curs per sota, corre esperitat cada vegada que algun company gamberro li vol fer la guitza plantant-li una llagosta de rostoll als morros, un terror que quedarà ben palès en nombrosos quadres. Fílies d’un, fòbies de l’altre.

Si l’home que no llegia els diaris hagués fullejat La Vanguardia del 30 de juliol de 1920, el mateix dia que se li va expedir el títol de batxillerat, hauria pogut comprovar com els vencedors de la Primera Guerra Mundial collaven Alemanya. Força anys més tard es lamentaria per no haver-hi pogut intervenir.

Però la joventut del personatge encara obliga qualsevol reflexió sobre el sentit de l’existència i l’autonomia de la història a esperar el seu moment. O així sembla que ha de ser. És en aquests moments de la seva vida quan la mort prematura del seu germà Ricardo, de només quinze anys, a causa d’una maleïda meningitis, l’enfronta per primer cop a una mort tan propera com innecessària. La vida se li presenta amb la seva cara més fosca. Diu que, en aquells dies tristos, a la llar familiar les imatges de verges, sants i cristos volen per les estances i es trenquen amb la fúria immensa que només és capaç d’alimentar la desesperació de la mare, l’Anna, devota de missa quasi diària.

I la vida, però, com l’espectacle que és, ha de continuar. Una vida acomodada, en aquest cas finançada pels calaixos de la Farmàcia Deulofeu, du l’Alexandre a les aules de la Universitat de Barcelona. Compleix de rigor passant curs rere curs sense problemes entre els anys 1919 i 1923, quan sol·licita un trasllat a la Facultat de Ciències Químiques de la Universidad Central de Madrid, que per molt lluny que quedi de Figueres li guarda una sorpresa ben empordanesa. Salvador Dalí torna a treure el cap. A la Residencia de Estudiantes es congria la Generació del 27. Dalí convida Deulofeu a una de les tertúlies de cafè d’aquella colla que esdevindrà un referent de la mitologia cultural espanyola, amb Federico García Lorca, Luis Buñuel i el mateix Dalí com a grans referents. Deulofeu hi va un sol dia. «Com que no sóc home de tertúlies, no hi vaig tornar». Si es tracta d’arreglar el món, Alexandre prefereix que l’enxampi treballant, no pas garlant.

La dictadura de Primo de Rivera ja és un fet i la persecució al nacionalisme català empeny el seu pare a allunyar-lo de qualsevol focus polític que pugui empardalar-lo. «El meu pare em creia una mica esventat i, per això, per neutralitzar una mica el meu empordanisme, vull dir l’amor a la nostra terra, a l’hora d’estudiar la carrera, m’envià… a Madrid. Temia que l’ambient de Barcelona… Ja em compreneu». Una esbargida universitària a la Meseta, teòricament, ha de ventilar-li aquelles temptacions polítiques que la tramuntana no esbandeix. L’experiència madrilenya durarà un sol curs abans no torni a Barcelona.

El gener del 1924 la Universidad Central de Madrid li concedeix la convalidació de diverses matèries. Qui sap si la reducció d’hores lectives i el quart d’hora a peu que separa la universitat del lloc on s’està a la Cuesta de San Vicente li permet dedicar temps a pensar i a fer-se preguntes. Potser no és una dada menor saber que ha estat qualificat amb una matrícula d’honor en mineralogia i botànica. El cap li bull. I si… els processos biològics perfectes en els éssers vius, siguin vegetals, animals o persones, es repetissin en la vida dels col·lectius humans? I si… resulta que absolutament tota la història i la dinàmica dels pobles, al final, té un ordre i una dinàmica indefugible? Preguntes majúscules, respostes minúscules. De moment. Interrogants d’un superdotat que, com deia el seu professor de l’època del Liceu Monturiol, en aquell moment responen més aviat a una ment «inquieta i nerviosa» que no pas a una ambició intel·lectual per fer lluir en aquelles tertúlies divines de cafè que Alexandre Deulofeu defuig, sense fer cap lleig, això sí, les trobades estiuenques dels cercles polítics i intel·lectuals empordanesos que fan a la casa dels Dalí a Portlligat.

Quan el 1926 torna a Figueres, Alexandre Deulofeu guanya la plaça de catedràtic, i l’octubre del 1927, amb vint-i-quatre anys acabats d’estrenar, ara ja com a professor ajudant ingressa a l’Institut Ramon Muntaner. Nova etapa, energia màxima, activitat en multitud de fronts. El dia es fa curt per atendre la feina al Ramon Muntaner, les càbales sobre aquells grans interrogants que esperen resposta i la música clàssica, l’altra gran flaca del seu pas per aquest món. La seva debilitat és la música de cambra i arriba a fer tres concerts i a tocar amb la simfònica de Figueres, a banda d’exercir habitualment de crític musical a Empordà Federal. El 1928 arriba a constituir un trio musical amb mossèn Josep Albert i Mario Fàbrega. Potser no llegeix diaris, però li encanta llegir partitures. «Els que m’agraden de debò són els clàssics. Posem-hi Bach, Haydn, Mozart i Beethoven. Beethoven arribà al punt més alt. Amb els romàntics ja s’inicia la decadència. Brahms, Schumann, ja en són, de bons, però no arriben pas a l’excelsitud de Beethoven. I aquesta decadència encara s’accentua més amb Wagner, que representa la decadència total. En música la meva solució ha estat sempre el violí, a fi de poder tocar el que realment m’agrada. Tinc gravacions d’aquestes que l’orquestra sols fa l’acompanyament d’una obra determinada, i aleshores jo, amb el violí, interpreto la part solista. Això és un recurs per quan no puc fer música viva, directa, amb altres companys i amics que comparteixin els meus gustos i les meves inclinacions».

Un solista. Això és sobretot Alexandre Deulofeu. Un solista que s’ha proposat interpretar la partitura de la història. Morta i enterrada la dictadura de Primo de Rivera, la dels anys trenta serà, sens dubte, la dècada política en la vida del científic empordanès. Per això decideix exercir de cronista del seu temps, convertir-se en el més lúcid dels historiadors del present. D’aquesta manera comença a omplir les pàgines d’Empordà Federal amb les seves idees i impressions fins a convertir-se en redactor en cap del portaveu periodístic de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà. Són anys en què Deulofeu du a terme una tasca ingent de crítica i pedagogia política. Escriu més de dos-cents articles entre el 1930 i el 1937, interromputs entre setembre del 34 i novembre del 35 a conseqüència dels Fets d’Octubre. Durant aquests anys els seus articles adquireixen la categoria d’editorials i sobretot permeten calibrar l’evolució del seu pensament, del seu estat d’ànim, del seu posicionament davant dels esdeveniments que marca una història que té una llei que la domina i que aviat serà desemmascarada. Són set anys intensos que només la Guerra «Incivil» anorrearà.

Els articles primerencs del joveníssim Deulofeu són un cant a la concòrdia entre els pobles de la península Ibèrica, un cant per ressaltar el valor de les idees i la raó, per sobre de la força i la brutalitat de les masses. Paga la pena esmentar-ne els dos primers. El del 19 d’abril de 1930 porta per títol «Esperit de concòrdia» i posa de manifest el seu entusiasme pel posicionament d’una part de la intel·lectualitat castellana al costat de la problemàtica que viu Catalunya, en definitiva, del seu irresolt encaix en l’organització territorial espanyola. «Si foren els escriptors els que en primer pla contribuïren a crear l’ambient hostil a Catalunya, toca també avui als escriptors conscients d’enderrocar aquest equívoc i demostrar al poble de parla castellana la nostra veritable personalitat. El dia que això sigui, serà tot el poble de parla castellana que ens reconeixerà. Aquestes paraules, potser excessivament optimistes, no ens fan veure el nostre problema resolt, però sí que és possible que el puguem resoldre amb més facilitat».

Però sens dubte les paraules que adreça al seu públic en un article el 3 de maig d’aquell mateix any, dia de la Santa Creu, el dia gran de les fires de Figueres, ens presenten amb tota la grandesa la inabastable humanitat d’aquell que poc abans de traspassar, quan la periodista Patrícia Gabancho li pregunta «i vós qui sou?», Deulofeu respon rotundament: «Jo sóc català!». No cal dir gaire res més. Deulofeu fa una crida a despertar la consciència nacional catalana. Està convençut que vénen dies de glòria per a la seva pàtria, la qual ha de renéixer després d’un llarg malson de la mà de la cultura i del desenvolupament intel·lectual i moral de la societat. L’optimisme jovenívol, la fe en la societat de l’època, ben aviat toparan amb la realitat.

El 22 de gener de 1931, Alexandre Deulofeu és escollit, per aclamació, president de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà, integrada per joves «freturosos d’un millorament social, famèlics de justícia, enamorats de la llibertat i del progrés humà». El primer acord sota la presidència del farmacèutic: sol·licitar per telegrama l’amnistia de Jaume «Met» Miravitlles, un altre figuerenc amic de Dalí, acusat de ser membre del complot del Garraf per intentar assassinar el rei Alfons XIII i un dels participants dels fets dels Prats de Molló. Tornat de l’exili de París el 1930, Miravitlles havia estat empresonat. El 1931 és un any intens. I no tan sols perquè el 25 de juliol neix la seva primera filla, la Nuri. Catalunya vibra amb la figura de Francesc Macià. El país acaba de donar ampli suport a l’Estatut de Núria. El poble i la Generalitat viuen un idil·li. L’avi Macià també somou Alexandre Deulofeu. Mítings, campanyes, reunions, inauguracions… Deulofeu és omnipresent. Un dia fa un míting amb Macià a Figueres —on el teatre El Jardí rebenta literalment amb portes i vidres trencats pel ple de gom a gom—, l’endemà fa un acte per defensar el vot femení en el referèndum per aprovar l’Estatut de Núria, i l’endemà passat pot estar entre els comensals del sopar inaugural del nou aeròdrom de la capital de l’Alt Empordà. Cal fer molt, cal explicar molt després d’una dictadura que, una vegada més, fa de la negació a les ànsies de llibertat d’una nació com és Catalunya una de les seves raons de ser.

Deulofeu adverteix sobre «el mecanisme evolutiu de la massa social dels pobles renaixents». I què és, si no, Catalunya en aquell moment? I continua. «Tot moviment nacional comença amb un desvetllament que presenta un aspecte purament local. Una simple aspiració autonòmica sembla ésser la màxima finalitat i aquesta aspiració porta indefectiblement com a conseqüència una negativa o una repressió per part del poble dominador. La reacció, però, és immediata, l’oposició comunica al poble sotmès nova vigoria, i el nombre de descontents va en augment». Deulofeu emmiralla el moment polític i històric que viu Catalunya amb Finlàndia, Estònia, Lituània, Letònia i Txecoslovàquia, que són «els pobles que tenen els règims socials més avançats d’Europa».

La història està revelant a Deulofeu unes veritats com una casa de pagès, però ell encara no ha sabut trobar-ne el desllorigador. La història no menteix, va de cara amb la veritat, però ell encara s’ha quedat a mitja veritat. Si no, costa d’entendre com conclou la seva anàlisi política del moment: «Un retrocés en aquest camí de llibertat política, social i religiosa, representaria una anomalia històrica que estem segurs que no permetran les masses liberals i particularment les masses treballadores de Catalunya». Les ulleres rodones de pasta negra a l’estil de Harold Lloyd semblen insuficients per veure-hi ben clar sabent el que vindria després. O potser no és tant un problema de graduació òptica com de l’eufòria encomanadissa que viu al primer congrés nacional d’ERC el cap de setmana del 13 i 14 febrer de 1932 al Palau de Projeccions de Barcelona.

Només cal recordar la data del 4 d’abril de 1933 per copsar els desajustos de la teoria de Deulofeu. L’associació cultural Atenea de Figueres organitza una conferència d’Alexandre Deulofeu titulada «Democràcia i feixisme». Torna a presentar-lo Josep Puig Pujades, que glossa el conferenciant amb fruïció. Deulofeu exposa la seva visió i conclou la xerrada referint-se a la situació de Catalunya. «Continuant els pobles aquesta evolució matemàtica, veurem com s’anirà accentuant la desintegració imperial i per tant l’alliberació de les nacionalitats renaixents mentre veurem accentuar-se l’unitarisme a Itàlia i a Germania, puix que no hem d’oblidar que aquests pobles continuen mantenint el seu retard secular. L’esperit democràtic de la nostra terra no sols no es troba en perill, sinó que s’anirà accentuant cada dia; sols els pobles italogermànics entraran a la segona etapa imperialista, amb totes les fases antidemocràtiques corresponents als règims imperials». Com és que no sap veure encara el totalitarisme que durant pràcticament quaranta anys es farà amo i senyor d’aquella Catalunya republicana camí del teòric alliberament que la desprendrà del decadent imperi espanyol? Cal afinar molt més.

Els Fets d’Octubre del 1934 provoquen l’enuig de Deulofeu, tot i que considera que són només un entrebanc en el camí de llibertat iniciat el 14 d’abril de 1931 amb la proclamació de la República Catalana. Però veu amb preocupació l’eixelebrament revolucionari i l’adhesió incondicional a la causa comunista. Ho defineix molt bé l’historiador i president de l’Ateneu Barcelonès, Jordi Casassas. «El seu ideari s’identifica amb el republicanisme socialitzant i és un fervent partidari de l’emancipació social a través de la cultura».

Després d’un bienni amb una extrema càrrega política, tant històrica com emocional, Deulofeu combina la feina de professor a la Universitat de Barcelona amb la de responsable de la càtedra de Química a l’Institut Ramon Muntaner. La presència a la primera línia política no ha esvaït el rau-rau a la cerca de noves conclusions que l’ajudin a trobar el desllorigador de la història. El magí no deixa de bullir i Deulofeu s’erigeix com l’ambaixador d’una nova visió de la història i presenta les seves credencials de manera definitivament solemne la primavera del 1934 publicant el seu primer llibre, titulat Catalunya i l’Europa futura, que va despertar l’interès a la premsa catalanista del moment. De fet, el primer llibre de Deulofeu està prologat per aquell Antoni Rovira i Virgili que tres anys abans ja havia percebut l’excepcionalitat d’aquell catalanista empordanès.

La revista Clarisme del 9 de juny de 1934 dedica una peça a parlar-ne i conclou la seva crítica amb un contundent: «La història, aquesta font temàtica, que posada segons en quines mans esdevé fatigant, àrida i ensopida, a través de la ploma fàcil d’Alexandre Deulofeu diríeu que s’anima i us desfila davant els ulls la correlació dels fets, de les èpoques i dels grans trasbalsos humans, amb la vivacitat d’un reeixit film documental. […] Catalunya i l’Europa futura és un llibre magnífic, suggeridor, llegívol, amè i patriòtic; ben escrit i millor estructurat, que hauria de figurar per dret propi en la biblioteca, petita o gran, de tots els bons fills de Catalunya». El nou filòsof de la història començava a veure que la seva teoria provocava un efecte que ja seria perenne. Els seus enunciats no deixaven indiferent.

Aquest talent expositiu, aquest «bon fill de Catalunya» és el que captiva Antoni Rovira i Virgili, rememorant una tertúlia de l’any 1933. «Quina polèmica de quinze veus, la d’aquell vespre! Alexandre Deulofeu, amb la fe jovenívola d’un convençut, exposava les idees principals contingudes en el seu llibre —quan Catalunya i l’Europa futura s’anava escrivint—. Les unes eren aprovades per aclamació, les altres eren acollides per una barreja d’adhesions i dissentiments. Jo estava encisat de veure que aquells temes de doctrina política i d’interpretació històrica eren plantejats i debatuts en una petita sala d’un casino polític comarcal. I com que el cor se me n’hi anava, vaig prendre part en l’amistosa discussió. La meva admiració per Alexandre Deulofeu encara cresqué en comprovar que era un català nacional perfecte i un home radicalment esquerrista. En les seves paraules i en les seves idees es revelava la plenitud de la consciència patriòtica i l’enllaç pregon de la concepció nacionalista amb la concepció liberal i democràtica. De catalans així, n’hi ha menys del que sembla. Àdhuc molts patriotes abnegats i molts catalanistes literaris i polítics presenten el senyal trist que ha deixat en llur ànima la influència dels temps de desnacionalització. Fou per a mi una alegria de trobar en aquella ciutat comarcal un esperit tan ben format com el d’Alexandre Deulofeu».

El pròleg de Catalunya i l’Europa futura és un aval intel·lectual de primer nivell a una ment agosarada i a un patriota català amb totes les lletres, però posa el dit a la nafra deulofeuliana. Rellegint el pròleg s’hi aprecia una observació clau quan Rovira i Virgili apunta que «Deulofeu, que és un home d’una gran probitat mental, corregirà probablement ell mateix, més endavant, una part de les seves opinions actuals». S’equivoca, Deulofeu? És tan infal·lible com sembla la seva visió sobre la història? Preguntes sense resposta que el temps farà retòriques. Tot necessita el seu camí. El coneixement científic es consolida a còpia de petits errors, de rectificacions sàvies, de saber frenar l’eufòria de la joventut, aquella impertinència, diríem. El 1934 Deulofeu és un jove ple d’optimisme i de confiança en l’ésser humà. Comença a desemmascarar una llei històrica marcada per èpoques de fragmentació i èpoques unificadores, dialèctica que sustentarà en el futur la seva teoria i que definirà i explicarà les relacions entre els pobles, entre els territoris de la Terra. La caiguda de dos grans imperis, l’austrohongarès i el dels tsars, la reaparició de les nacions originàries, l’adveniment de la República, fan que només vegi o vulgui veure la part positiva d’una llei històrica que s’anirà enfosquint en els anys següents a conseqüència de la Guerra Civil i sobretot de la Segona Guerra Mundial. Serà aleshores quan el determinisme històric, la inapel·lable dictadura dels cicles, embolcallarà el corpus deulofeulià. En aquell moment en què encara vol pensar que l’ésser humà és sobretot humà, es permet una dosi excessiva d’optimisme i augura, això sí, sempre que es tingui en compte la seva teoria, una època de progrés i llibertat per a tots els pobles de la Terra, aixoplugats en una gran confederació mundial de pobles lliures. És a partir d’aquesta tesi que no té por d’expressar-se sobre el futur de diferents territoris, com per exemple la implosió de Iugoslàvia, entelèquia política creada recentment, la pèrdua de les colònies britàniques i franceses. Rovira i Virgili, com tots els acadèmics del seu temps i dels temps que han de venir, somriu de manera foteta i no s’escolta el jove Deulofeu. Ningú se l’escoltarà, i els dies que continuen, ja en forma d’anys i panys, es converteixen en els grans jutges del pensament deulofeulià. I el seu veredicte és inapel·lable. Rovira i aquells que el seguiran són declarats culpables!

L’any 1934 és, per tant, el del debut a gran escala com a filòsof de la història. Un any important en el currículum de l’home que no llegia diaris, però un any important també per a la seva intimitat, aquella intimitat que s’associa a un indret d’una potència tel·lúrica que acaba representant moltes coses. I és que aquell mateix any, Alexandre Deulofeu fa un cop de cap contra la desaprovació del seu pare i compra un mas a Ordis, a una desena de quilòmetres de Figueres. En paga cinc mil duros i signa l’escriptura, com no podia ser d’una altra manera, a la notaria de Salvador Dalí pare. El Mas de la Pagesa, que data de 1736 i pren el nom del seu primer propietari, Joan Pagès, es convertirà en un santuari personal. El ja Mas Deulofeu serà l’espai ideal per al jove catedràtic, on pot deixar anar les seves passions i encabir el seu món particular d’una composició a parts iguals d’horta, música i pensament. Un espai ideal per veure córrer la Nuri i la Montserrat, que arriba al món el 18 de juliol de 1935.

I és el 1935 que, a banda de celebrar el naixement de la seva segona i darrera filla, també té nous motius editorials per alçar la copa i brindar. Es publica el seu segon llibre, Catalunya 1932-1934. Ell mateix confessa que la intenció inicial d’aquesta segona obra, iniciada l’estiu del 1934 i que es vendrà editada per la mítica Llibreria Catalònia de Barcelona al preu de cinc pessetes, segons s’anuncia al diari La Publicitat, era continuar amb les tesis exposades un any abans a Catalunya i l’Europa futura. Però amb els Fets del 6 d’octubre d’aquell mateix any, Deulofeu esdevé un dels centenars de milers d’indignats per la suspensió de l’autonomia catalana aconseguida amb l’Estatut de Núria. Catalunya 1932-1934 serveix a Deulofeu per denunciar l’anticatalanisme de la Lliga Regionalista dirigida per Francesc Cambó —un altre exalumne de l’Institut Ramon Muntaner—, fer un homenatge pòstum al president Macià, mort el 25 desembre de 1933, i enaltir la figura de Manuel Azaña, del qual diu que «és evident que té el concepte no ja senzillament autonomista, sinó àmpliament confederal, d’igualtat d’unió espiritual voluntària plenament d’acord amb el criteri d’un castellà nacionalista, d’un castellà de la futura Castella naixent». Una mostra més, per tant, que els filtres amb els quals observava la història Alexandre Deulofeu havien de ser revisats, conegudes les dures opinions que acabaria tenint el president del govern i president de la Segona República Española als anys trenta, sobre la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys durant la Guerra Civil.

L’home que no llegia els diaris publica un article a la revista L’Horitzó el 3 d’agost de 1935 titulat «La contrabalançada». En aquesta publicació, que duraria de Nadal a Sant Esteve, però que respon al boom de publicacions republicanes del moment, Deulofeu hi desgrana una idea que conformarà el seu pensament sobre la dinàmica de la història: la llei de les dues passes endavant i una enrere. Com s’ha pogut passar de les mels de l’Estatut de Catalunya a la repressió posterior als Fets del 6 d’octubre? Segons Deulofeu, «la llei evolutiva enunciada ve dissimulada per una altra llei no menys certa, consistent que el progrés dels pobles segueix un camí intermitent, d’avançada primer, seguit d’un retrocés de menys intensitat. És el que nosaltres hem anomenat camí fet donant alternativament dues passes endavant i una passa enrere». Quan la història decideix que toca agafar embranzida, cal fer un pas enrere per agafar impuls, ve a dir l’home que no llegia els diaris. Era aquest doncs, l’impàs que havia detectat l’apotecari? «Concretant avui el fet en els pobles ibèrics veiem com, en efecte, en un moment determinat de la història tingué lloc la floració de les nacionalitats peninsulars. Aquestes seguiren un camí ascendent de plena llibertat, cadascuna amb característiques nacionals perfectes, i aquest camí ascendent culminà amb la federació dels pobles ibèrics sota la monarquia catòlica. […] Paral·lelament, a la resta d’Espanya el federalisme avança decididament. El catalanisme, que era vist amb veritable aversió per tot el poble espanyol, avui és un sentiment que va prenent cos, a més a més dels bascos, entre els valencians i els gallecs i mereix la simpatia d’alguns partits d’esquerra de la península. La doctrina federalista que en un moment determinat mantingué quasi exclusivament i amb vigoria Manuel Azaña, va penetrant insensiblement dintre la massa i dintre els nuclis intel·lectuals i polítics espanyols. L’autonomia catalana que fou aprovada a contracor per gran part dels components de les Corts Constituents, en la nova balançada serà admesa i augmentada sense necessitat de discussió —apunta l’apotecari que filosofa nit i dia sobre la història—. La contrabalançada avui es va perfilant, va prenent volum per moments i sols els miops d’esperit poden creure que deixarà de realitzar-se. El camí de dues passes endavant i una passa enrere es ve complint matemàticament i arribarem al cim del camí quan l’empenta renaixent sia prou forta per ensorrar definitivament la vella i caduca doctrina unitarista», conclou.

Potser en aquesta ocasió hauria fet bé de llegir-los, perquè si sabia el que havia de passar, llegint la premsa s’hauria adonat que pintaven bastos per a «la floració de les nacionalitats peninsulars» que més aviat s’anaven pansint. Setmanes més tard, el 14 de setembre, Deulofeu torna a col·laborar a les mateixes pàgines i en un article titulat «De la democràcia» recorre a la ironia. «La nostra primera preocupació en prendre la ploma és el llapis del censor. […] Espanya és una democràcia? Evidentment que no, ni amb la monarquia ni amb la República. […] Democràcia vol dir govern del poble per al poble. El fet que una ciutat o un insignificant municipi no tingui llibertat per donar-se el seu règim intern, i el que és pitjor, que hagi d’adoptar un règim aprovat per un Parlament general (Corts Espanyoles), fins en la suposició que aquest hagi estat elegit en unes eleccions perfectes, fa que no puguem parlar de veritable democràcia. […] Catalunya, dintre d’Espanya, ha manifestat repetidament el seu criteri autonomista, o millor dit, federalista. Doncs bé, segons el règim parlamentari, resulta que l’organisme que ha de decidir el règim intern de l’Estat espanyol és el Parlament general. Si democràcia vol dir govern del poble per al poble, ens trobem amb tot un poble impossibilitat d’establir el règim de govern que desitja, o sigui que no pot governar-se al seu lliure albir. És evident, per tant, que dintre un Estat unitari, fins tenint un règim parlamentari perfecte, no pot existir una veritable democràcia. Parlamentarisme i democràcia són, per tant, dos conceptes completament distints i, com veurem en un proper article, incompatibles tal com avui s’entén el règim parlamentari».

És evident que Deulofeu no sabia encara què havia de passar. Per contra, aquell Dalí que va traient el cap de tant en tant semblava sublimar en la pintura surrealista —tan criticada d’altra banda pel mateix Deulofeu— les virtuts predictives que acabarien fent cèlebre el farmacèutic de Figueres, ofici i indret que donava títol al quadre Diurnal Melancholy, també conegut com El farmacèutic de Figueres que no busca absolutament res.

L’obra daliniana apuntava justament els temors d’allò que semblava que havia de passar. Acabat d’estrenar el 1936, Salvador Dalí fa les darreres pinzellades a El farmacèutic de Figueres que no busca absolutament res —actualment exposat al museu Folkwang, d’Essen (Alemanya)—, que es presentarà el juny i juliol del mateix any a l’Alex Reid & Lefevre Gallery de Londres. Tot apunta que el farmacèutic d’aquest oli, que apareix recurrentment en altres obres de la sèrie com ara a Construcció tova amb mongetes bullides (Premonició de la Guerra Civil) és el pare d’Alexandre Deulofeu, aquell senyor farmacèutic que de ben petit Dalí devia veure dia sí i dia també quan jugava al carrer Monturiol entre oració i oració a Buda. La imatge del farmacèutic, però, no correspon al pare d’Alexandre, sinó que s’especula que potser correspon a Viktor Eisenmenger, un cardiòleg austríac que als anys vint del segle passat va guanyar fama en inventar una màquina per fer massatges al cor i que el pintor empordanès hauria extret d’una revista. Sigui com vulgui, l’obra evidencia que la Farmàcia Deulofeu formava i formaria part de l’univers íntim de Dalí, i que, a mitjan anys trenta, qui semblava més dotat per endevinar el futur era en Salvador i no pas l’Alexandre.