PREFACI

CONFUCI (551 aC - 478 aC)

Sóc admirador d’Alexandre Deulofeu (l’Armentera, 1903 - Figueres, 1978) i, per tant, accepto la parcialitat de la meva simpatia subjectiva pel personatge. Però també admiro, tant o més, la seva «Matemàtica de la Història». I aquesta podria dir que és una admiració amb fonaments objectius, una adhesió que descansa sobre un argument tan sòlid com són els resultats de la seva aplicació, ara ja clarament contrastables i objectivables, que avalen la fiabilitat de la seva teoria. Convindrem que atrevir-se a aplicar un mètode científic per avançar els grans esdeveniments geopolítics i culturals del futur no és pas faramalla. S’hi pot estar més o menys d’acord, o fins i tot gens, però és una qüestió que no deixa ningú indiferent. I si desperta un mínim de perplexitat, és lògic que les ganes de saber qui hi ha darrere, conèixer i entendre els motius que el porten a elaborar una teoria d’aquesta dimensió despertin una curiositat gairebé irrefrenable.

Potser el que més m’agrada de Deulofeu és que parlem d’un lluitador constant, convençut que allò que descobreix és transcendental i la humanitat ho ha de saber, però sobretot per la manera com ho vol aconseguir, és a dir, per la vàlua de la seva aportació, per mèrits propis, al marge de capelletes de militància gairebé obligada o aprofitant-se d’enchufes, com en diria ell. La meva simpatia ve, doncs, pel Deulofeu meritocràtic, ambiciós, que té el coratge de proposar la unió de disciplines que, aparentment, són com barrejar aigua amb oli per arribar a escenaris en els quals, com deia la poetessa polonesa Wisława Szymborska, «allò que és impensable, resulta que és pensable». Però també he observat un home embolcallat per una aura d’innocència que batalla amb la frustració, cosa que el converteix en un personatge entendridor que desperta tota la solidaritat.

No em canso de repetir, acceptant que se’m titlli d’exagerat, que som davant d’un dels catalans més universals —per no dir el més universal de tots— per la gran qüestió que va centrar la seva vida. Què significa ser un català universal? Per mi es tracta d’un català que ha transcendit per la seva obra al planeta Terra, però que ho ha fet sobrepassant el seu àmbit creatiu, artístic i professional, i això és molt diferent de ser un català que ha triomfat mundialment en el seu àmbit i ha conreat els seus èxits però que no ha transcendit.

I potser és aquesta característica la que ens empeny a interrogar-nos si no som davant d’un personatge d’aquesta dimensió universal. Al nivell, em fa l’efecte, d’homes de gran transcendència per a la humanitat que —amb més sort que Deulofeu— han gaudit del reconeixement i l’aplicació de les seves descobertes, com poden ser Alexander Graham Bell, Marie Curie, Albert Einstein o Thomas Alba Edison, entre altres. Us imagineu Albert Einstein amb la seva teoria de la relativitat encara per descobrir? Doncs Alexandre Deulofeu, aquesta mena de Joan Coromines de la història que se la va estudiar de dalt a baix, extreu unes conclusions absolutament impactants sobre l’esdevenidor històric i segueix essent un personatge universal sense el reconeixement que li pertoca.

Els catalans, i la humanitat en general, no podem oblidar Alexandre Deulofeu. I la millor manera de no oblidar-lo és difonent la seva obra. Parlem d’un patriota que ens va deixar un llegat per explotar, una de les grans noves aportacions que pot fer Catalunya al món aquest segle XXI, que podem gaudir, honorar i aplicar incorporant la Matemàtica de la Història com a matèria als centres d’ensenyament i a les universitats i analitzant l’actualitat geopolítica, tant des de les institucions com des dels mitjans de comunicació, sovint desorientats, també des d’aquesta òptica.

En Juli Gutiérrez Deulofeu, amic, coautor d’aquesta biografia i nét, difusor i actualitzador de l’univers intel·lectual de l’home que no llegia els diaris, m’anava dient cada vegada que ens trobàvem: «Ara, un dia d’aquests, hem de fer la biografia». Tot això passava després que impulséssim i rodéssim el 2016 un documental titulat Alexandre Deulofeu, l’historiador del futur, produït per Visiona TV i estrenat al programa Sense ficció de TV3 la tardor del 2017. Sortosament, després de l’emissió del documental, la figura d’Alexandre Deulofeu ha deixat de ser aquell misteri conegut tan sols per quatre gats, per no dir tres. Però el format televisiu, amb les seves limitacions, no ha permès descobrir amb tant de detall com en aquesta biografia el personatge i la vida que la protagonitzen i que per primera vegada comparteix documentació inèdita de l’arxiu familiar. Com pregona aquella frase dels enamorats, «avui t’estimo més que ahir però menys que demà», puc assegurar que Alexandre Deulofeu és més conegut i reconegut que ahir però menys del que encara ho hauria de ser demà.

Aquesta obra que teniu a les mans vol parlar de l’Alexandre Deulofeu i no tant de la Matemàtica de la Història, tot i que com a rerefons, com és comprensible, pràcticament sempre hi és. Ell, de fet, vivia per a la seva teoria. Diuen que tenim una mitjana de seixanta mil pensaments diaris. En el cas de Deulofeu és plausible creure que una gran majoria dels seus seixanta mil se centressin dia sí, dia també, a barrinar sobre la seva teoria. Tot i així, amb aquesta biografia, també podeu descobrir aquella porció de pensaments i esdeveniments que ens apropen més a la persona. La vida de Deulofeu té alts i baixos, com la majoria de les vides. Té trams de gran intensitat i altres en els quals la trescada vital sembla esllanguir-se. Però el que és indubtable és que la vida d’Alexandre Deulofeu convida irresistiblement a la ucronia, a preguntar-se molt sovint un contundent: «I si en comptes d’això hagués fet allò…?». Vaig amb compte per no fer cap spoiler, com en diuen ara. I utilitzo aquest concepte anglosaxó, tan en voga quan mirem de no revelar les claus d’una obra de ficció abans d’entrar-hi, perquè certament hi ha molts moments en què la vida d’Alexandre Deulofeu és de pel·lícula.

Qui ja conegui la Matemàtica de la Història pot continuar amb la vida d’aquest filòsof de la història i, viceversa, qui no l’hagi descobert encara, pot començar per la biografia del farmacèutic de Figueres convençut, com n’estic, que no podrà resistir-se a voler saber més sobre l’obra magna de l’home que no llegia els diaris. I pensar que fa molts anys, la primera vegada que en vaig llegir una breu referència, vaig situar-lo en primera instància, i dit amb tota la simpatia, a la nòmina d’entramuntanats, genials i divertits, com Salvador Dalí o Carles Fages de Climent, tots ells grans provocadors! Res més lluny d’aquest tarannà quan parlem de l’home que no llegia els diaris, que segons Voltaire són els arxius de les foteses i davant dels quals Mark Twain es trobava en una amarga disjuntiva: «Si no els llegeixo, no estic informat, però si els llegeixo, estic desinformat». Molt vigent, per cert, tot plegat. No sé si amb la lectura de L’home que no llegia els diaris deixareu de llegir-los, però no m’estranyaria gens que a partir d’ara els llegíssiu d’una altra manera.

Fer realitat aquest projecte ha estat un plaer, especialment el grapat de divendres que ens hem trobat amb en Juli al Mas Deulofeu d’Ordis amb un protocol consistent a: conversar per mirar d’arreglar el món —sempre sense èxit—, desgranar el gra de la palla sobre el sentit i el misteri de l’existència —a vegades amb alguna conclusió interessant—, i parlar sobre l’evolució de la biografia —que en principi havia de ser sempre l’únic punt de l’ordre del dia. I tot això amb la presència constant d’en Tros, un gos de raça indefinida i molt emprenyador, que sempre fotia el nas sobre la taula, però juganer, extremament agraït, i rendit a les magarrufes quan ens ha fet tanta companyia. Ah sí, i com que som molt deulofeulians, cada vegada acabàvem les reunions dinant, perquè és a taula on gairebé sempre la vida pren un caire més conciliador.

DAVID DE MONTSERRAT I NONÓ
Girona, desembre del 2018