STEPHANIE

Encara no sé com va passar, però l’Emily em va deixar clar que no havíem de tornar a parlar mai de l’investigador de l’asseguradora mort. El nostre vot de silenci —o el secret de sumari, si es vol— va començar immediatament després d’empènyer el seu cotxe pendent avall.

Vaig portar l’Emily fins al cotxe. Em va dir que la seguís una estona. Vam continuar per la mateixa carretera secundària, fins que l’Emily es va aturar davant d’una cafeteria i jo vaig girar cap a l’aparcament.

Ens van donar una taula al costat de la finestra, lluny dels altres clients. L’Emily va demanar un cafè i un entrepà calent de formatge. Sonava bé. De fet sonava perfecte. Jo vaig demanar el mateix. No sé per què tenia gana, amb la quantitat de pela de patata que havia menjat al bar, però en tenia.

Abans que jo hagués acabat de decidir com començar a dir el que volia i necessitava dir, l’Emily va deixar anar:

—Això no ha passat mai.

—¿Perdona?

—El que acaba de passar no ha passat mai. El Sr. Prager… el cotxe… No ha passat.

Vaig pensar en el que m’acabava de dir.

—D’acord. —Efectivament, allò resolia una bona pila de problemes—. Però algú ho acabarà descobrint. Per força tindrà conseqüències.

—Conseqüències! —va fer l’Emily posant els ulls en blanc amb un to que va fer que la paraula conseqüències semblés la més estúpida i ofensiva de tot el diccionari. Quan la cambrera ens va portar la comanda vam callar i vam menjar en silenci.

L’Emily semblava molt segura d’ella mateixa. Però jo estava convençuda que algú ens acabaria trobant la pista. Havia anat a ajudar una amiga i m’havia convertit en una delinqüent, una fora de la llei. Em vaig imaginar el cartell d’«es busca» amb la meva cara. La cinta que havia gravat l’Emily a l’atracció del submarí no era res, comparat amb el que ara podia utilitzar en contra meva.

D’això tampoc en podíem parlar.

—No ha passat —va dir l’Emily.

Quan vam haver acabat de menjar ens vam aixecar i vam marxar d’allà.

Al cap d’una setmana, i una altra, sense que passés res —sense conseqüències—, gairebé vaig començar a creure’m que tenia raó ella.

No passava res. No hi havia conseqüències. Potser tot plegat només havia sigut un malson. Imaginacions meves.

Però ara, quan recollia el Miles a l’escola, quan li llegia un conte al meu fill i el posava a dormir, ja no era la mateixa persona. Era una mare, una bloguera i una còmplice d’assassinat.